20/09/2014 Senda per Llutxent

            Hui som 5, ha fallat la cadena de comunicació, el últim aplegat per els pels, coms sempre cafè i marxa, anem cap a Llutxent, apretats “ no trobe el cinturó, el tinc a l’anca, trau-me el colze de l’ull” unes quantes rialles per animar el mati, i allà anem, el viatge es fa curt, les xiques brillen per la seua absència, el seu silenci es atronador.

            Deixem el cotxe dins del poble i enfilem la pujada per el calvari cap al convent de Sant Domenech, el dia bo, de moment no fa calor, el camí empedrat, trobem un pou amb una fonteta i te aigua, no hi a cap de cartell, amunt el principi es acollidor en un no res estem dalt, ens fem una foto en la garrofera, arbre gran, apuntalat per pilarets de rajola, del 4, les vistes impressionants, el Benicadell, el cim del Azafor i la Vall d’Albaida en tota la seua amplitud. El capdavanter ens despista, ha vist un ametler i vol menjar-ne , el seguim, “che que per ahi no es” les ametles estan amargues, tornem arrere i mengem unes figues, dolces com la mel, per a compensar el mal sabor de boca.

            Tornem arrere per anar al castell de Xio, anem un tros per el GR-236 o dels Monestirs, que connecta Gandia amb Alzira, seguint el Monestirs de San Jeroni de Cotalba en Alfahuir, Sant Domenech en Llutxent, Santa Maria de la Valldigna a Simat de la Valldigna, Aigües Vives a la Barraca de Aigües vives en terme de Carcaixent, i el de la Murta a la vall de mateix nom al terme d’Alzira. Veiem dos forns de calç, un d’ells ven conservat, el l’altre estan restaurant-lo.

            El castell de Xio, esta en ruïnes i conserva les sues les defenses fermes i poc deteriorades, l’aljub ple de matolls, els seus murs no son de pedra treballada sinó de morter, se poden vorer les juntes i la forma rectangular del “prefabricat” en el que el van fer els moros, abans de ocupar-lo els cristians, que acompanyaven a Jaume I.

            Deixem el GR-236 i seguim avant cap al camí del Rafal, hem passat de camí de terra a l’asfalt, de moment no fa calor, alguna gota es desprèn del núvols, i no mata ni la pols, seguim avant, trobem les “Cases del Rafal”, pereix un antiga alqueria habitada asta no fa molts anys, conserva un forn de pa ben conservat, en encaminem a la font de l’alqueria, esta seca, la sequera esta fotent moltes fonts on abeuren els animals, esmorzem de bona gana, pebreres en samorra, pastes, fruits secs, un plaer, la bota de vi, i com diu un company “eren el pastor i el gos i la bota no parava”.

            Tenim company de senda.  Un gos perdut, jove, no sabem si esta abandonat, porta collar i esmorza amb nosaltres, continuem avant, ara esta la típica senda trencacames; pujar, baixar, girar, ara a la dreta, ara a l’esquerra; gps en ma per no despistar-nos.

            La senda plena de encreuaments, ens orientem per el castell Xio, i el convent, ja que a l’esquerra esta el poble, creuem barrancs, camins, sendes, al final volent acurtar la senda girem a la dreta i uns obrer ens diuen “per ahi no, anireu a la carretera de Pinet, d’on sou? pregunten, d’Alzira, l’Alcudia i Carcaixent contestem, ¡esteu lluny de casa!, ¡ve pluja!, no passa res ¡volem pluja!, ells segur que no, estan posant les teules de una casa nova”, seguim avant per un barranquet o millor dit una escorrentia que ens porta a una de les fonts del poble, veiem el escarabat verd, ens banyem la cara, uns glops d’aigua, i s’acaba la senda. Un altra al terme de Llutxent, a poc a poc anem coneixent els nostres pobles i les seues sendes.