22/11/2014 Senda del pi Perico (Bolbaite)

            Hui som onze, anem a recórrer una senda per el poble de Bolbaite o Albait, paraula de origen àrab que vol dir caserio o albergue. Primera parada cafè i cap Alberic, ens repartim amb el cotxes, seguim a Bolbaite, en ajuntem amb la gent de Canals i cap al inici de la senda, hem vist el punt d’eixida amb Google Earth, i el trobem sense cap de dificultat, l’eixida es des-de la “Canyada Reial d’Almansa”, el pi no l’hem vist en cap moment. El recorregut es en forma de 8, i es igual començar per un costat que per el altre, l’eixida per l’esquerra, allà anem, senda plana al principi i en baixada tranquil·la, els pessimistes com sempre dient “ aço borem com acaba, en dona mala espina, tot lo que baixa es segur que puja”, anem avant a poc a poc xarrant en grupets, un company nou ens explica la seua afició al aeromodelisme i que te un model amb turbina que ens deixa bocabadats, va tan de presa que a la màxima velocitat no pot seguir-lo amb la vista, la velocitat para en aïrar-se es de 116 km. hora i la màxima fins a 300 o 400 km/h. Segur que es una meravella volar-los.

            Seguim avant xarrant, “esta senda es còmoda, no teniu sospites d'alguna cosa rara? El guia ens enganya?” seguim avant, de tant en tant se canvia de grupet, i se xarra d’altres temes. La senda es tranquil·la després de les sendes que hem fet, la pujada al Benicadell  dura, la llarga de Millars, la preparatòria de Les Tres Valls, toca relaxar-se, hui senzillament a eixit una bona, Va fent-se hora d’esmorzar, entre xarrades i mes xarrades, ha passat mig mati. Unes pedres serveixen de cadira, els entrepans, les olives, el vi, el mengem, apareix el cafè, el rollets amb aiguardent, els hojaldres menuts, uns altres rollets, la conversa es als voltants d’una tradició anomenada “Les Catalinetes” és una celebració escolar infantil d'origen incert, i que té lloc el dia de Santa Caterina als pobles de La costera, aquesta celebració consisteix a fer una excursió al camp per part dels més menuts per tal de prendre el berenar el qual sol estar elaborat amb el pa de catalinetes, un pa especial amb llavors d'anis, que sovint s'acompanya del torró de gat. es conserva encara la cançó de Les Catalinetes que diu:

"Les catalinetes juguen a boletes

els catalinots juguen a bolots.

Tu catalineta,

tu que vas i vens

dis-li a ta mare

que vinga correguents...".

            Venen el nadals i algú recorda un regal que la seua parella va desitjar, un pedrusco, i així va ser, un pedrusco artificial tingué, encara que el contingut va ser inesperat, era un pedrusco acompanyat d’un anell. Altres insinuen el regal que desitgen, posen llistes de objectes a la porta de la nevera, per ordre de preferència i al final no tenen èxit. Paciencia que algun dia aplegara el Pare Noel i ens portara lo que desitjem.   

            Prenem cafè, timonet per acompanyar els dolços i a caminar. Ara toca projectes: una circular per Barx, un altra per Canals, un altra per l’Alcudia, no hi a que confondre-la amb Alcudia de Crespins, seguim caminant, fotos hui poques, no hi ha pics que dominen la zona, el pi segueix desaparegut.  

            Caminem, algun paronet per recuperar als que van en retard, però es poc de temps, veiem allunyades unes coves, fora del trajecte i decidim anar a vorer si son abrics o forats, busquem el nivell de la cova i girem a l’esquerra, unes pujadetes sense importància i a explorar-les, no son res de l’altre mon, el sostre negre de fum i poc mes, tornem arrere i seguim.  

            Recordem la senda de Millars, molta gent vol fer-la l’any vinent, els projectes se barallen, organitzem alguna amb dinar, a la Vall de Laguar on fan un cuscús meravellós, allà anirem a fer la “Catedral del senderisme” i menjar un bon dinar, altra senda per a fer la dels “Frarets de Quatretondeta” i dinar al poble, ara anem avall, sempre per pista- forestal o camí de terra, oliveres per tots el costats, velles, joves, pinedes de tant en tant, el paisatge emboirat, no fa calor, la temperatura agradable. Un company de aspecte seriós sempre gastant bromes, i mes de u ens queda amb el dubte si es de veritat lo que diu o esta fent una broma, hui el gos no ha vingut, esta malat, ahir el vacunaren.
            A poc a poc anem apropam-nos al final de la senda i el pi segueix sense aparèixer. Veiem caçadors que tornen, gent plegant les olives, i de sobte un garrofer ( ceratonia siliqua) impressionant, ample, majestuós, de tronc no massa gros però de copa gran, el seu tronc esta reforçat amb un mur de pedres per que no se trenquen les rames, fem fotos i seguim, estem a prop dels cotxes, i en un no res apleguem. La senda bona, sense cap de dificultat. Hem acabat i ara a repondre líquids. La setmana vinent a Barx, seran uns 17 km.    
     
         Este camino
         nadie ya lo recorre,
         salvo el crepúsculo

            Este tipus poema s’anomena haikú, el autor es un japonès de nom Matsuo Basho (1644-1694). L’obra porta com a títol Sendas de Oku. Va esser un poeta-caminant que va recórrer el Japo. El llibre es un relat del seu viatge.