24/01/2015 Simat - Barx per el barranc de Les Cases i el cami del Burros

 

Hui som 12, com sempre cafè i marxa, una part de la Penya acudirà a l’eixida de la senda, hui farem una senda molt trillada, es de fet ajuntant dos sendes diferents. L’eixida es des-de un dels símbols de la Comunitat Valencia, el Monestir de Santa María de la Valldigna, pujarem al pla de Barx; ara anem a vorer un poc d’historia del edifici en qüestió i de la comarca.

“Segons la tradició, el rei Jaume II d’Aragó, despres de fer la guerra contra el musulmans per terres d’Alacant i Murcia, al passar per la vall, llavors anomenat Alfandech, impressionat per la seua fertilitat i bellesa va dir, dirigint-se al seu capella el frare Bononat de Vila-Seca i abat del monestir cistercense de Santes Creus: ¡Vall digna per un monestir de la vostra religió!. I el abat contesta: ¡ Vall digna!. En març de l’any 1298 el rei Jaume II promulga l’ordre donant-li les terres el abat de les Santes Creus, per a fundar un monestir per l’ordre del cister”

Anem avant buscant el camí que ens portarà al barranc de “Les Cases”, en alguns trams te una pendent mitja del 17% però de bon caminar, no hi ha que fer massa esforç per pujar-lo, xarrem en grupets i cap amunt, sempre el tema de la conversa la família, que si açò, que si allò, tot te solució menys la mort, eixa no distingeix ni classe ni condició, als ressagats ens esperen alguna que altra vegada, el grup no te presa, tenim temps de sobra, la muntanya amb els seus olors a tota classe de plantes aromàtiques, ens ali-via del que fer diari i de la pol·lució. Ara anem a la dreta, ara a l’esquerra, la pujada entretinguda, no es gens pesada. Hui el company cuiner ha fet fabes bullides perfumades amb albarsana i de postres arnadí, plat d’origen morisc, fet a base de carabassa i moniato confitat i fruit secs. En repartit la carrega, per això ens esperen.

Apleguem al final del barranc, i decidim esmorzar a la nevera de Barx, rodem per la Puigmola i anem cap a la font de la Benita, on girem a l’esquerra per buscar la nevera, fugim de l’asfalt, un company ens comenta que abans entrenava per fer curses i venia des-de el Pla de Corrals fins al encreuament de la Puigmola, carretera tranquil·la, vella coneguda nostra, tantes voltes xafada.

&&&

“El topònim Barx deriva, bé de Barx-al-Jabál (vall entre muntanyes) o bé de Burj al-Jabál (torre en les muntanyes) denominacions del període musulmà prou explícites del seu origen. Durant l'Edat Mitja Barx estigué habitada per musulmans, fins que Jaume II ho entregà al Real Monestir de Santa María de la Valldigna i pràcticament se despoblà. Els intents dels monges durant mes d'un segle per assentar una població cristiana estable no fructificaren i Barx se convertí en una granja i en un lloc de transit de ramat. Posat que l'assentament estable de llauradors en Barx no acabava de produir-se, el monestir prengué una determinació en l'any 1.651: la construcció de cases per a qui decidirà instal·lar-se en Barx, en l'actual plaça de la “Constitució”, a demes de la reconstrucció d'un oratori, dos moles, un graner, una bodega i un forn, i la torre que dona nom al poble.

La relació entre Barx i el monestir no sempre fou fàcil durant els mes de 500 anys en els que estigue vinculat; el conflicte mes important esclatà en 1778, quan els Barxeros presentaren un pleit contra l'abusiva autoritat de l'abat; no obstant, tingueren que esperar fins l'exclaustració de 1835 per a sentir-se lliures d'obligacio cap als seus antics senyors. En 1835 Barx se convertí en municipi independent.”

En aplegar a la nevera, hi ha taules i bancs de fusta, l’aire fresquet, i al sol no se esta mal; en els camins hem vist xarcos amb gel i prou gros; despleguem el material i allà anem, fabes bullides per acompanyar el entrepà, vi, olives, i als postres cafè i arnadí. Un bon esmorzar per a re-pondre forces. La setmana propera al P.N. de la Serra d’Espada per vorer les sureres i camins. Queda dit, sol queda fixar l’hora d’eixida. Arrepleguem les deixalles i seguim cap al “Cami dels Burros” on farem la baixada cap a Simat de la Valldigna, primer borem un xalet decorat amb trencadís, una obra d’art, seguim avant i en tocar la carretera girem a la dreta entre dos edificis per on va la senda, anem a munt poc a poc, Gaudim de les vistes, a l’esquerra tenim la serra del Buixcarró i el cim d’Aldaia, La Puigmola, la Creueta i davant la serra de les Agulles i el Alta de Les Creus, El Monduver el deixem darrere. Seguim les corbes de nivell de la muntanya, estem al peu del Penyalba en un no res estem al encreuament, parem ¿anem a l’esquerra o seguim recte? Alguns companys s’han passat, ¡ arrere que es per açi !, anem avall a buscar la carretera, l’hem encertat, l’altra baixada es mes dificultosa, bevem un glops d’aigua a la font del Cirer que te molt poca aigua, veiem “La Valldigna” en tot el seu esplendor i baixem per el “Cami del Burros” o PR-CV 51.

A un company el fan passar davant i diuen “que ja esta bé d’anar el últim, ara davant i apresa, i sense parar”.

En les rodalies del monestir de Santa María esta la mesquita de la Xara o també coneguda per l’ermita de Santa Ana, restes del passat de la vall. “Fou construida al voltant del segle XV per donar un lloc de plegaria als musulmans que hi vivien després dels assentaments cristians de la Valldigna. Però el 1525, un decret del monarca Carlos I, obligà a la conversió cristianisme. Eixe mateix any, més de 70 moriscos fugiren de La Xara, i en l’any 1531 la resta abandonà per a sempre la Valldigna, embarcant-se a unes naus algerianes atracades al port de Dènia. Poc temps després, la mesquita es reconvertí en església dedicada a Santa Anna i la zona fou repoblada amb cristians, però, que també abandonaren el lloc cap a l’any 1610, deixant-lo definitivament despoblat. Està situada a uns 400 del Monestir de Santa Maria de la Valldigna, al terme municipal de Simat de la Valldigna, envoltada de tarongers. La mesquita és de planta rectangular i té la particularitat quasi única d’estar orientada cap al sud, tal vegada per influència de la mesquita de Còrdova, i no cap al sud-est com era habitual, en direcció a la Meca.

Quatre pilars divideixen el seu interior en tres naus. A l´esquerra de l’antiga porta musulmana existeix una escala de caragol amb una antiga funció de minaret, des d’on l’alfaquí cridava els fidels a l’oració. La Quibla és l´element més important ja que assenyala la direcció de la Meca i per tant el lloc on els musulmans deuen dirigir les seues pregàries. En l’actualitat es mantenen els arcs del mihrab al mur de la Quibla o mur sud, segurament l’exemple millor conservat de tota la Comunitat Valenciana. A l’exterior de la mesquita, podem trobar l’antic pou de les ablucions.

La baixada esta plena de revoltes, anem xarrant i fixem data per anar a la Vall de Laguar, a recórrer la senda “dels Escalons”, també coneguda per la “Reina de les Sendes” o “La Catedral del Senderisme”, i després a dinar, lo que siga. Un company que coneix be la zona farà de guia, encara que molts membres de la penya han recorregut varies vegades la senda. Veiem un cotxe que “volà” des-de la carretera de les “Foies” fins a la senda, un model antic i rovellat, ¿eixiren vius? No sabem, seguim avant i passem per les restes del aqüeducte que portava l’aigua fins al monestir, encara que a prop d’ell esta la font “Gran”, estem prop del final de la senda, un cartell ens indica “els brolladors del riu Vaca” una ulladeta i avant, en un no res estem al poble, ara a refrescar-nos, xarrem de la senda “bona, sense problemes, gens fatigosa”una visita rapida al monestir i ens acomiadem. Fins a la setmana vinent.