01/05/2015 El Montgo

            Hui som 7, fem marxa sense cafè, esta tot tancat, es festiu i la gent vol descansar, hui anem cap al Montgo, altra muntanya mítica de la Comunitat, la penya esta partida, alguns per compromisos familiars han optat per fer senda el dissabte dia 2, van a recórrer el barranc de l’Infern al terme de Favara, altres estan al Pirineus, i altres desapareguts, de bon mati i ja fa calor, esperem que no ens castigue molt. Comencem la ruta amb un poc de retard, ens hem passat el desvio per anar a la pedania de Jesús Pobre. En aplegar una colla de gent de totes les edats, va a pujar al Montgo per el barranc de l’Hedra, lloc per on tornarem al punt de partida. Un poc d’asfalt i anem amunt, un poc d’asfalt i enseguida una senda empedrada i de bon xafar, i que dura poc.

            Anem amunt per senda pedregosa i de pedra solta, el primer kilòmetre la pendent es del 10,67%, no esta gens mal, el segon del 14,36 es fa notar, el ritme bo i xarrant, de tant en tant fotos, darrere  de dreta a esquerra tenim Ifach, la serra de Bernia, El Carrascar de Parcent, La Vall de Laguar amb els tres poble encara-mullats a la serra; el Cavall Verd, i fins al Monduver, les vistes de les platges de la Safor i del poble de Dènia son impressionants, Cullera al fons, una meravella per al ulls.

            Apleguem al creuer del “Coll de Pous” trobem un grup de gent jove, que van de camí al Montgo, ens fan unes fotos i avant, tot el camí anirem fent canvis, ara davant, ara darrere, ens comenten que la pujada per el “Raco de l’Ull de Bou” es molt perillosa, ells han agarrat una variant, anem avant, ens aconsellen per esmorzar el ùnic pi que hi ha a la senda, Apleguem al pi, i res esta ple de que hem vist al mati, busquem ombra i la poca que ens dona un olivastre l’aprofitem.

            El esmorzar com sempre bo, va fent calor, hui les temperatures pujaran prou, dema seran mes altes, agraïm el llevant quant bufa, després del cafè seguim, continuen passant gent, estrangers i tot, el Montgo “hui pareix el carrer Colom de Valencia un dia de rebaixes”, seguim avant i el grup que hem trobar en la pujada del “Coll de Pous”, ara baixen cadascú al seu aire “una jove diu ¿on esta el meu novio? Allà baix li contesten els amics ¿ara para que el vullc?,¡ no te cases xiqueta!, tot son rialles”, apleguem a la Creu de Dènia, el últim tram es pedregós en avarícia, de mal xafar, la vista sempre a terra, “, sols per les vistes val la pena pujar, t’oblides de tot”.

            Fotos i mes fotos, el paisatge impressionant, com el dia no esta molt clar, sols podem vorer els cims de les muntanyes d’Eivissa, una llàstima a l’altra serà. La primavera esta per tota la muntanya, tot florit, “cap de moro, gladiols salvatges, margarides, el romer, espígol, i altres plantes que no coneguem”, tot una meravella.

 Anem avall la gent continua pujant, es un riu, dia de festa, i ben aprofitat, anem a poc a poc a buscar el barranc de l’Hedra, sempre pedregós, la baixa empinada i no es perillosa, alguna culada i res mes, veiem a la nostra dreta el pi solitari ara vuit, fa calor, de tant en tant ens arrepleguem i aprofitem per fer un glop d’aigua, ens sembla que hui l’acabarem tota, la baixada en zig-zag, un company diu que es millor per on hem pujat, no trobem a ningú, el silenci es a tronador, en aplegar al fons del barranc, s’acaba el patiment, senda de bon caminar, i sols ens que dos kilòmetres per aplegar al cotxes, i tornarem a casa, però primer una cervesa ben fresca per llevar-mos el calor de damunt, l’aigua s’acabà, tindrem que portar-ne mes, en esta senda no hi ha fonts. ¿ On anirem la setmana vinent? Ja borem, on la fem, però segur que fem senda. Des-de la tranquil·litat de casa, podem comptar que hem tingut la primera pífia en 8 anys, una averia de cotxe, que ens a retardat un temps, però es tranquil·litzador, nom hem tingut cap d’accident digne de menció, tant de cotxe com a la muntanya. Alguna lesió menuda i sense importància.

¿Es primavera?
La colina sin nombre
se perdió en la neblina

Matsuo Basho (1644-1694)