Hui som 9, i la senda va de mesures,
com sempre cafè i marxa, puntuals cosa que es de agrair, l’eixida la fem des-de
el poble de Barxeta a la Costera, llinda el seu terme en les comarques de la
Vall d’Albaida i la Valldigna. Els noms dels cims son coneguts per a molts dels
caminants i que no ha sentit dir l’expressió “Mig almud i quatre onzes”,
navegant per internet he trobat alguns significats a saber, el primer son
mesures de pes o cabuda, menys de 5 litres de cabuda per el almud, be gra o
farina (mig almud); onzes també de mesura de uns 29 grams (pes) i la Barcella o
Barxella, i que no Barsella (també de mesura), l’altra accepció la gastava la
gent major es-dia per a corregir un castellanisme molt freqüent “entonces” en
compte de dir “llavors”. Bo ja sabem d’on ve l’expressió “mig almud i quatre
onzes”.
Senda nova per a nosaltres, a les 8
a caminar esperem que siga lleugera i de bon caminar. L’eixida del poble cap a
la redona i girem a la dreta, per la vora esquerra de la carretera que va a Pla
de Corrals i a Simat de la Valldigna, xarra que xarra passa un grup de
ciclistes, un membre del grup va conèixer al “líder” ¡ adeu Visente! ¡adeu!,
per cert en una festa de disfresses el mencionat Visente va dir que en la cara
que tenia no li fe a falta cap de disfressa. Passa un altre grup de ciclistes ‘
s’escolta una veu del grup ¡Adeu Visente! I les rialles es fan de notar, la
gent es pensava que era una broma, i es cert que li diuen Visente al
capdavanter del grup. Deixem la carretera a passem a camins de camps, i entre
els xalets caminem, al sol va fent calor i per l’ombria fa algo de fresca, anem
a l’esquerra de la carretera, vorejant-la i de tant en tant tocant-la, ben
senyalitzada amb postes i ratlles grogues i blanques de PR.
Ara girem a l’esquerra, la primer
eixida va cap a la pedrera d’àrids es falsa, pareix una antiga pedrera de
marbre en desús, la segona es bona, anem avant en direcció a Carcaixent per
pista forestal, millor dit cap al “Mollo de Miramar”, el GPS en fa anar cap a
l’esquerra, anem be, una forta pujada per una senda pedregosa, en girar la
vista arrere veiem un indicador i al front un altre, ens fiem del aparell, la
senda gira a la dreta i tenim per davant una senda estreta i de bon caminar.
Anem xarrant parlant de “Visente” lo que ens provoca rialles, ¡a la setmana
vinent a sopar a la meua casa, porteu banyador ¿pot ser sin? ¡ no dona cinc,
no! pugem al cim de la Barcella, una pujada de res, en uns minuts este, dalt,
va fent-se hora d’esmorzar, les vistes meravelloses, veiem el cim del
Buixcarrò, El Puig de Xativa, la serra de Requena al sud, La Ribera i el seus
pobles, La Costera i al nostres peus Barxeta, fa un vent agradable, ¿esmorzem?
¡ a si no tenim ombra! Seguim avall i buscarem ombra, anem per el pla, a la
dreta la Ribera i la serra cap al Mollo de Miramar, venen ciclistes, alguns
coneguts de vista son de la Ribera, una companya coneix alguns i son membres
del SAM o eren, va practicar amb elles l’escalada a la zona del Tallat Roig, un
d’ells va intentar pujar al “Capitan” en el P.N. de Yellowstone a EE.UU, i en
l’accés es va fotre el turmell, uns anys desprès el vaig vorer baixant del Puig
campana, seguim avant i veiem una figuera, no te bacores, i segon el acudit ¡
per Sant Joan bacores, verdes o madures segures!, no compleix el acudit, ¡ lloc
perfecte per esmozar!, l’ombra es mínima però bona, ¡ allà anem!
Els entrepans, el cacau, les papes, hui no
tenim cafè, però tenim xocolate, gaudim del paisatge, seguim avant. Altra volta
”el sin i no cinc” La contestació ens fa riure, ¡ha dit sin, no cinc!, la
companya s’excusa ¡ soc castellano-parlant, encara que tinc la capacitació
d’aranès, he estat allí de mestra!, independentistes dels independentistes, amb
llengua pròpia de caràcter diferent als catalans, la companya ens compta que
allí se sentia diferent i la feien sentir-se diferent, en acabar el esmorzar
seguim avant, la senda es agradable de bon caminar anem per el pla a la dreta
la Ribera Alta, a l’esquerra la serra ens tapa les vistes cap a Barxeta i
Xativa, anem caminant i de tant en tant xarres amb un company o companya, ¿ta
teua filla ja esta fent les practiques? ¡ si! ¿cobra? ¡ no, però li donen una
indemnització, en acabar les practiques l’asseguraran i tindrà sou!, ¡ a la
novia del fill de uns amics, li feren comprar la roba, i res de res de indemnitzar,
tot promeses.
Anem
preparant una senda de cap de setmana, ¿on podria ser? ¡ a Aras de los Olmos
no, esta complet! ¿ a Ademuz, per fer els estrets del riu Ebron? ¡ podria ser
!, ¡fem primer la dels estrets i a l’altre dia la del riu Builgues, curta i
bona, jo la conec! ¡ perfecte!, ¡anem xarrant sobre la marxa!.
Apleguem
al creuer i l’esquerra tenim una senda que ens porta al cim de l‘Almud, pujada breu i sense importància, la pujada al cim es un no
res, les vistes espectaculars, foto de mig grup, el altre no puja, es nota la “caloreta
del hivern” segons una regidora que molt anomenada. Ja queda poca senda, anem
bé de temps i fem una parada per fer un glops d’aigua, un company que pareix de
secá, ha begut poca aigua hi li recriminem “tens que beure mes aigua, ha begut
mes el gos que tu, fes el favor de beure o tindràs un disgust”, seguim avant
unes quantes corves i ja estem a la redona d’entrada al poble. Busquem els
cotxes, estan a ple sol i calentets. ¿ Refresquem ? ¡ si, hem acabar prompte i
tenim temps de sobra. A la setmana vinent anirem a Navalón, per fer la senda
del barranc de La Fos, començant de dalt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario