04/07/2015 El barranc de la Fos ( des-de la carretera de Navalón)

          Com sempre cafè i marxa, estem puntuals a l’entrada de l’urbanització “Cumbres de Valencia”, hui som 6, deixem els cotxes i a caminar el punt d’eixida no es el previst, total son un centenar de metres mes. El principi bo de baixada molt suau, el temps emboirat, una companya prega per una jaqueta, fa fresca, el sol no brilla, xarrem dels temps passats de l’excursió de Valdemorillo, a setembre u octubre un altra, però son temps passats. Al company nou l’informem que admetem a tot lo mon. Por vindre en la dona, amb novia, parella, no fem distincions.

           El camí bo, ample, una antiga carretera que ens portarà a la casa senyorial del “Raco”, la part noble plena d’enderrocs, la dels treballadors en bon estat, la balconada segueix intacta, les pintures que decoren l’entrada a la casa en bon estat, son al·legories a lo que no se te ¡el mar ! ¡l’aigua!.

El soroll d’un esquellot ens indica on estan i veiem un ramat, baixem per l’escalinata que ens porta a una font, netejada de matolls fa poc de temps, allí pot beure el ramat. Anem un poc despistats, les senyals no estan clares i a poc a poc entrem la senda, a partir d’a hi plena de matolls, alguna companya es queixa “esta nit no podré posar-me falda, tinc les cames plenes de rascades” seguim avant, mes per intuïció, seguint les petjades dels senderistes, de bancal en bancal baixem fins aplegar a una pista que no deixarem en tot lo mati. No fa calor, als gafes no es farà gens de gracia, el termòmetre marca 25º, bufa el aire i al sol se esta còmode, seguin avall, i seguint la premissa tot lo que baixa te que pujar, rodejats de pins i a la vora del barranc anomenat de la Fos, son espectaculars el penya-segats que ens rodegen, ¿a la setmana vinent que fem? ¡el riu Frare!, com sempre a esmorzar al bar “la Parra” a Quesa, i amb el cos preparat per a suportar les aigües fredes, baixarem el riu com tots el anys, l’eixida a saber.

Seguim avant buscant on lloc on esmorzar, buscant l’ombra, no trobem res digne de menció, es l’hora del entrepà, i trobem un lloc, veiem a la vora de la senda un lloc millor, una bassa de rec i una font, ¡ senyor amo!, ¡ senyor amo! ¡ bon dia! ¿podem esmorzar a la font? ¡ si, sempre que passeu podem fer us d’ella!, allà anem, l’aigua fresca, apareixen les botelles de vi fresques, els entrepans, el cacau, les olives; hui ens faltarà el cafè, tot no pot ser, gaudim del lloc i del menjar, la casa te bona pinta, la teula amb caiguda a dos aigües, de pedra del terreny, deixem el lloc net i seguim, la senda circular i sempre vorejant el barranc.

Girem la vista arrere i la caseta de camp no es tal sino una casa de camp gran, amb corral i porto d’entrada. En ve a la memòria un company de sendes que va viure uns anys al estil “hippy” a prop d’aquest lloc, anomenat “Les Trones de Baix”, vivia de lo que donava el terreny, sols li fe a falta gas per la nevera, gas-oil i farina; la resta per a viure la terra, tenia gallines, i se fe a el pa; el oli, el raïm, les fruites les portava a la cooperativa, on li pagaven, dels beneficis comprava el productes que no li donava l’explotació agrícola, a l’hivern fes sabates, i jerseis, la vida senzilla i plena, diu que no li fe a falta res mes.

Les vistes espectaculars, la senda ampla de bon caminar, veiem treballs d’explotació de la fusta, els pins tallat, alguna rama trencada per el pas de vehicles, baixem xarrant, trobem cartutxos de fusell, senyal de caçà major, possiblement porcs senglars, anem planificant alguna eixida al mes de setembre, convidem al nous a fer la senda de l’Alcudia a Millars per la senda de la Ceja ¿ quants kilòmetres? ¡ 26 ! ¡son molts! ¡ que va, es pot fer sense problemes! ¡ l’any passat férem una de entrenament de 22 kilòmetres per provar, i l’acabarem bé!, girem a la dreta i comencem a pujar en direcció a la “Casa de la Governadora”, lo que hem baixat tenim pujar, el premi esta prop, una font la de “Les Arenetes”, aigua fresca, esperem que no estiga seca, deixem la tanca de la finca a l’esquerra, seguim la senda que la voreja.

Anem per l’ombria dels pins, ¡ ciclistes !, la senda estreta i de bon xafar ¡ soc l’últim! ¡ adéu ! anem avant, a l’esquerra una plantació de nouers joves, pugem poc a poc, en el encreuament anem a la dreta, es el final de la finca, zona d’ombria, corre un vent molt bo, es d’agrair, ens refreda, de tant en tant una paradeta per a refrescar, ens acostem a la font, esperem que no estiga seca, la sequera ha deixat moltes fons seques, esperem que no siga esta una d’elles, foto a un card menut, de sobte la font a la dreta de la senda, la pedra tallada esta ens indica on esta, es de l’any 1776, te unes inscripcions la 1ª de la dreta “Iesus senyor” ¡si la primera es llatí tindria que ser dominus i no senyor” pot ser una incorrecció, la resta no sabem lo que vol dir la del mig ¿Maria? I la segona ¿Joshep?, a hi queda el dubte.

           
Seguim avant ens que un kilòmetre o kilòmetre i mig, travessem el barranc de la Fos, un llosa de pedra polida per les aigües de pluja al llarg de mil·lennis, pugem ja estem a prop dels cotxes, sols que una pujadeta, ¡ sempre ens enganyes! ¡dic la veritat!, en aplegar la pujadeta ¡ a hi la teniu! Girem a l’esquerra i veiem el verderol, brillant al ple del sol, uns metres i ja estem.