A les 7.30 cafè i marxa, avui ens dirigim a terres properes
cercant noves sendes, alguns trams ja els hem recorregut, però sempre queda el “gusanillo” de conèixer noves zones. Arribem
al "Collado de la Garrofera de Guadassuar" de seguida iniciem el camí,
al principi per asfalt, uns centenars de metres més endavant terra, ”allà al lluny
en aquell cim aquesta nostre objectiu, es diu La Penya Roja" el que estem recorrent
és el principi de la tradicional senda de Millars, de bon caminar, arribem a la
cruïlla de la "Casa del Vigilant", podia ser una casa habitada per algun
recaptador o “consumero” se li veu solida
i de bona factura, la deixem a l'esquerra i seguim, comença a empinar-se la senda,
uns metres més i deixem la pista per a endinsar-nos en la senda pura i dura, "aquesta
senda sempre l'hem fet de nit i cal veure com canvia" amb l'ajuda del GPS agafem
el desvio i cap amunt, per als quals no l'han fet mai cal tranquil·litzar-los "
no és pesada, són un parell de pujades i estarem en la pista", a arribar a
una trepada xicoteta veiem en les proximitat el nostre objectiu, la línia de pals
d'alta tensió, alguns estómacs rugeixen, ¿pugem a la pista, o esmorzem aquí mateix?,
aquí mateix és un bon lloc!, tal dit tal fet, traiem el vi, els entrepans, l'aigua
i altres viandes, per a acabar amb el cafè i alguns bombons, desapareixen en un
no res, en esmorzar, seguim avant, la filera es va estirant, cadascun al seu ritme,
en una mica arribem a la pista, una foto a les 4 aventureres, i recuperem als ressagats.
Anem a la dreta, per una forta pendent i en ens minuts arribem
on trenca la carretera i veiem al fons d'una xicoteta vall "El corral de la
llacuna", el nostre objectiu aquesta a la dreta, la pujada és camp a través,
al capdavant tenim el "Alt del Campillo", a l'esquerra entre boirines
s’endevina el poble de Millars i com no la línia de la pista on esta el monument
als bombers, punt d'inici de la llarga baixada fins al poble, i punt on els senderistes
de Millars es deixen caure com uns robots cap al poble, per assaborir una cervesa
ben freda i un plat de gaspatxos; ¡ estic despitat on esta el Xúquer? ¡a l’esquerra!,
a mes lluny El Colaita i després Dos Aigües!.
Girem a la dreta i camp a través anem pujant
cap al cim, ara a la dreta, ara a l'esquerra, pugem mes per intuïció esquivant el
matoll baix, en uns minuts pugem al que creiem que és el cim, un munt de pedres
format una fita. Gaudim de les vistes, als nostres peus les dues Riberes, davant
tenim "Matamon”¿ no us sona el nom? ara voreu com el recordeu "Quant Matamon
s’emborrasca, i la Murta fa capell, llaurador vesten a casa pica espart i fes cordell"
les baixades suaus, en xicotets grups i a bon ritme, gaudim
del paisatge, la nostra esquerra la zona del barranc de la penya roja, a la nostra
dreta els barrancs que desemboquen en el riu Xùquer, xarrem del futur dels nostres
fills, molt pocs d'ells treballen, la resta o són massa xicotets o estudien, del
grup el que mes ja té un bon grapat d'anys cotitzats el que ens permetrà jubilar-nos
encara que el futur de les nostres pensions no ho tinguem molt clar, intercanviem
receptes de cuina, "aletes de pollastre al forn, amb diverses salses"
per a xuclar-se els dits, parlem de coneguts en comú, la necessitat de posar-nos
en forma, de recuperar hàbits sans, en fi una xarrada agradable, el xicotet del
grup obsessionat per entrar en coves, per a fer ús del seu xicotet kit d'aventurer,
cercarem sengles amb algunes coves transitable i que no siguen perilloses, per la
zona hi ha diverses, però hi ha una en la zona de Bicorb que ens atrau amb força;
la proposarem per fer-la mes endavant.
El telèfon sona ¡ens anem a retardar, una companya es troba
malament, anem a descansar un poc i us trobem!, ¡d'acord!, cap a on anem?, ¡tot
recte seguint la pista, cal agafar un desvio a l'esquerra, però açò és més endavant!,
et tornaré a cridar!, molt bé!, es corre la veu i seguim, la setmana que ve on anem?
¡els Frarets de Quatretondeta! ¿ens quedem a dinar al poble o portem entrepans?,¡dinar
al poble!, el xicotet de la Penya, esta preocupat li pregunta al seu acompanyant
¿estàs cansada? ¡no!,¡no us preocupeu per nosaltres! ens diu, els somriures apareixen,
¿com és la senda?, preciosa, art en estat pur, pedres mil·lenàries desgastades per
les pluges, el vent, han format al llarg de mil·lennis un bosc de figures amb forma
de capirot de setmana santa, ¡ jo tinc cursa però m’ápunte, jo també, i jo ¿es dura?
¡ no, sols te una trepada, una pujada i ja esta!.
Seguim avant mirant els barrancs
a la dreta que van al Xúquer, les valls menudes a l'esquerra, paisatge desconegut
per a molta gent, sols ens separen uns minuts de la civilització, apleguem al encreuament que a la dreta porta a Tous i a l'esquerra al Coll de
la Garrofera per la ruta coneguda com el "Tormento Chino", sona el telèfon,
¿on esteu?¡en l'encreuament del
"Tormento"!,¡un cotxe ens porta cap a hi, i
no sap on esta això!, ¡vaig cap a la carretera i us espere!, al moment
un cotxe porta als dos companys que s'han retardat
¡eso es el cruce de Cotillas, asi lo conocemos en
Tous!, ¡de acuerdo, pero los ciclistas lo conocen como el Tormento chino!, ¡gracias!, recuperats
als companys seguim avant cara avall, ¿falta mol?, ¡ un kilòmetre
i estem als cotxes!, la baixada suau i llarga ¡a mes d’un ciclista se
les ha vist i desitjat per fer la pujada!, ¡en raó li diuen el Tormento Chino!,
anem avant parlant del projecte del proper dissabte, hi ha quòrum. En uns
minuts apleguem als cotxes i mentre uns companys esperen tornem arrere en cotxe
arreplegar als retardats, una malaltia comuna els ha donat que fer, així i tot
han gaudit del paisatge. Ens acomiadem fins a la propera setmana, i com no
alguns anem a beure una cervesa ben freda i xarrar de la senda del dia, ¡alguns
companys diuen que la beuen per re pondre sals minerals!
No hay comentarios:
Publicar un comentario