domingo, 9 de abril de 2017

08/04/2017 De Rafelguaraf a l’Alt de la Barcella



Hui manem a prop de casa, com aquell que diu “al costat”, cafè i marxa, hui en 6, anem ajuntem-nos fins aplegar al poble de Rafelguaraf o Rafel com diuen els del poble per acurtar el nom. Hui la senda promet, sense molt de desnivell fins aplegar al cim.
L’eixida des de el poble, fa frescor, si no canvia el temps a migdia de segur que farà calor, un poc d’asfalt i pugem a la vorera, un vell company de sendes ha vingut hui a participar i saludar a “La Penya”, xarrem de sendes fetes, d’amics comuns, de sendes a fer, girem a l’esquerra per un barranc i entrem en senda, de moment de bon caminar, la senda ben traçada, “la senda de hui tindrà un 12 o 13 kilòmetres, i el desnivell no es molt fort!”, diu el guia “en el grup que vaig ara son igual de llargues, però anem para tot el dia, son mes tranquil·les!”, contesta el company, “on anem?”, pregunten “a l’alt de la Barcella, esta al termes de Barxeta, l’any passat ja anàrem per un altra ruta!”, seguim avant.

“Com va anar l’aventura americana?”, pregunten, “mol bona, hem fet amics que també fan senderisme i de tant en tant envien fotos, vivíem en una casa a les afores de la ciutat, i en un no res estava a la muntanya, allí també hi han desnivelles molt fortes, darrere de casa hi havia un cim de uns mil metres, i el vaig pujar al menys 5 vegades; hi que dir-o tot la vida es molt cara, no podies ni fer-te una cervesa de lo car que estava tot, era mes barat un viatge en vaixell que una cervesa, fèiem la vida en casa i fent senderisme; el país esta orientat al turisme i esta tot impossible!”, contesta, “hui també el Bota haguera gaudit del paratge!”, comenten, “a la segona pasqua anem a Irati!”, comenten, “els del meu grup també van!”, contesta, “això m’han comentat, però nosaltres anem a fer sendes, no en plan turístic, algunes d’elles ixen de hotel de muntanya on es quedarem, i les altres com aquell que diu al costat, la mes llunya esta a uns 10 kilòmetres!”, diu el guia, “Noa” la gosseta camina al seu aire, esta acostumant-se a caminar per la muntanya, però no li fa gracia el collar i la cadena, que sols li possen per zones les carreteres, “l’any passat vaig estar a Irati a la tardor i es una meravella, els color tan variats, rojos, marrons, verds, tot color!, desprès anàrem al Valle de Oza y Aguas Tuertas, no hi ha que confondre-ho amb de Aigües Tortes ”, diu el company, “lo nostre va ser pensat i fet, davant d’una paella de carxofa i polp, i allà anem!”. Ix a conversa la reversió de “l’Hospital de la Ribera” i tots estem d’acord en que mes val que siga públic i no de gestió privada, ja que en la vida de les persones no es por jugar, tots tenim anècdotes dels desficacis hospitalàries que ens han fet a nosaltres o algun familiar directe, “esta vist que algo falla, 6 de 6 estem d’acord en la reversió, i les enquestes que ells fan diuen lo contrari!” diu un company, “estan venent que el model Alzira es perfecte, que a barata el costos, i ara sabem que fan falta uns 500 professionals mes para tindre el mateix ratiò que un hospital públic de les mateixes característiques”!  diu un altre, “a part de que la oxigeno teràpia, les pròtesis i el servei d’ambulàncies corren a càrrec de la Conselleria!, per mal que funciones jo vull una sanitat pública!”.
“Mireu allà davant esta el cim!”, diu el guia, “esmorzem?”, diu un company, “Encara es prompte!, “ja tens fam?”, diu un altre, “des de que me he alçat!” contesta el al·ludit, caminem per pista forestal, tot tranquil·litat, sols el soroll de la petjades, ens apropem a l’Alt de la Barcella, “tenim que anar a la dreta, a hi esta el senyal!”, un molló de pedres ens indica la pujada, en un no res estem dalt. Mirem al voltants, El Buixcarro, la serra de Requena i la Corsa, tantes voltes caminades, Barxeta, Xàtiva, La Ribera, Rafelguaraf, El Tossalet, el Tossal Nou, la finca de “La Pinà del Frares”, esmorzem de bona gana com sempre, una moto de trial trenca el silenci.
Hui ens falta el cafè, xarrem de les lesions i els i les lesionades, “haveu pujat al Buixcarro?!, “ix la pregunta “sí, ja fa un temps!” contestem, “un ve-i de Barxeta ens porta a fer una volta per la zona i anàrem a una font al mig de la muntanya, un clot que en lo pitjor de la sequera esta ple d’aigua!, la coneixes?”, diu el company “no!, la buscaré i anirem!”, diu el guia.
“Sabíeu que el nom del cim es Barcella i que es una mesura de gra (equivalent aproximadament a dèsset litres) i a prop d’ací esta Mig Almud (també es una mesura de gra equivalent a quatre litres)!”.
 Fem una ultima ullada als voltants guardant en la retina el paisatge, anem a cap. “Este estiu anem a fer unes rutes per Katmandu, anem amb un altra parella de València que ja han fet el recorregut, i per això anem tranquils”, diu el company “hi ha molt de desnivell?” pregunten “no!, a lo millor uns mil metres diaris!, en quedarem en hostal i hotels de la zona!, també tindrem que aclimatar-nos per l’altitud!, contesta, “jo també vaig anar fa uns anys i es una zona preciosa!”, diu un altre, anem avall per el camí de tornada, “Este estiu anem al Pirineu d’Osca a fer la ruta des de La Pradera - Goritz – Bujaruelo- Torla passant per la “Brecha de Roldan i el refugi de Serradets, per cer esta de reformes i esta tancat, segons vaig llegir a la seua pagina web, desprès la “Faja de las Flores, el canyo de l’Añisclo i per últim la ruta de Montfalco per fer la ruta de les Passarel·les!”, diu el guia, “Pujareu al Perdut?”, pregunten ”no entra en el plans!” contesten.


Ens desviem a l’esquerra per seguir el track deixant a la dreta la senda en aplegar al poste d’alta tensió s’acaba la senda el rodem per la dreta i busquem la senda i la trobem, “teníem que haver anat per l’esquerra i l’haguérem, ara ja eu sabem!”, seguim avant anem per una senda agradable de caminar, ja va fent calor, però no molesta excessivament, “ahir vaig llegir la noticia en la premsa que han retirat un producte qualificat com d’alimentació i que com a component portava viagra, dia que el venien com a xurros, i algú sospita del producte i en analitzar-lo van aïllar el producte!”, comenta un company, allunyat de nosaltres un ciclista de btt fa peu a terra per baixar una costera i algú fa el comentari “la sendes per als senderistes, les voreres per als vianants i les carreteres per als vehicles!”, seguim de presa retrobem la senda de vinguda, “quant fem la senda de la mar?” diu un company “quina es eixa?” pregunta una companya, “va des de el Pla del Barber entrant per Simat, a la font de La Sangonera, Casa de l’Herbolari, baixant cap a la font de la Granata i sense aplegar a la font a la dreta i des pres pujar a buscar l’Alt de les Creus i tornar al punt de partida!” diu el company, “la conec”, diu el guia, “l’únic dissabte que tinc lliure es el 29 d’abril!” diu, “d’acord el 29!” diu el guia, creuem el barranc i fa una olor a fem, alguna granja ha soltat aigua i va per el camí buscant el barranc, el creuem i anem de presa per fugir de la mala olor que fa “algú  sense trellat ha solta l’aigua pudenta dels porcs!”, es el comentari, estem al poble i una companya diu “records del deu marit!”, “tornali-los!”, ens acomiadem i donem records als vells amics que estimem. La propera setmana toca descans, i tenim que anar a menjar-nos la mona, els pepitos i tot lo que porta la pasqua. Ja esta la “Selva d’Irati” a la volta, ja tenim ganes d’anar a vorer els paisatges tantes vegades descrits, llegits i somniats.
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario