19/05/2017 Circular d'Aielo de Malferit

            Com sempre cafè i marxa, hui en som 4 i el “Cagnolino”, anem cap a la Vall d’Albaida, concretament al poble de Aielo de Malferit, poble on va naixer el cantant ja desaparegut Nino Bravo.

            Fem l’eixida de qualsevol carrer del poble buscant la carretera que va d’Aielo a Vallada per la CV-651, al principi asfalt, però vorer els camps de arbres fruiters carregats de fruita, algun garrofer, planter de vinya, el rodejats de verd, ens anima a caminar. Veiem unes quantes plantes de “taperes”, florides, la flor molt bonica, “El Bota” les identifica sense cap problema als novelles ens causa sorpresa, anem avant, tenim que deixar l’asfalt i la cosa s’empina poc a poc, quant portem al menys un kilòmetre un company esclata “els bastons!, els deixat arrere!”, “torna arrere que t’esperem a l’ombra del pi!”, diuen els companys, sen va avall a la carrera, però el seu fidel amic es queda.

            El guia habitual torna arrere per esperar-lo, acompanyant del can, i als 10 minuts apareix amb els bastons, “creia que els havia deixat en l’ultima parada, però estava equivocat, els havia deixat on estaven les plantes de les taperes, estaven al marge!”, el can vota d’alegria.

            Seguim avant, amunt sempre amunt, la pujada es dolça i de bon caminar, els boscos de pins que ens rodegen, els arbres estan apretats que semblen una tanca, “faria falta un aclarida i llevar-ne un bon grapat de pins, llevar el debils, i deixar els mes forts, ja han dut a terme algunes probes i han eixit molt be”, diu un company. “Esmorzem?”, diu una companya, “busquem ombra!”, caminem un poc mes i trobem un lloc a l’ombra d’uns pins, com sempre mengem de bona gana l’entrepà, la fruita i de dolç, l’estrela de la rebosteria artesana “La reganya d’Alzira”, dolç típic de la pasqua i ara es pot trobar als forns artesans tot l’any al poble d’Alzira.

            Seguim avant per la pista de terra, vorejant cases de camp i boscos de pins, en aplegar al coll el gps indica que tenim que girar a la dreta, “por a hi tenim que pujar?, diu company que va davant, girem la vista a la dreta i una pujada de vertigen ens espera, oto es mirar amunt i pareix que no te fi, “si per a hi indica el gps!, amunt que no es res!”, pugem poc a poc i en girar la vista arrere un altra pujada igual que la que estem, “pareix que estan fetes per motos de cros?”, diu una companya, “pareix que si!”, diu un altre, a la dreta camps cultivats en valls amagats, anem cap amunt entre pins menuts, en poc de temps estem dalt, estem al “Paller menut”, caminem per senda i en un no res estem al “Paller Alt”, anem per la creta i gaudim del paisatge, a l’esquerra “La Costera, i la serra d’Enguera” i eixint com un bolet “El Penyo de Vallada”, a la dreta la “Vall d’Albaida, i els cim del Montcabrer i el Benicadell”, si la pujada era de vertigen, la baixada no es queda arrere, esvarosa, de pedra solta, anem avall amb cura, en aplegar baix un cartell de lletres de ferro ens indica “La Foia Redona”, seguim camí avant deixant alguns masos a l’esquerra i algun pi ben gran, fem una ullada i el “Bota” continua fent fotos a les flors, de vegades classificant-les sobre la marxa, altres “ja la classificaré en anar a casa!”, un company li diu “no tardes tant en enviar-les i així les pujaré de presa i no tindrem que esperar!”, anem avant per pista de bon caminar, anem a bon ritme i entrem en una vall menuda i al final un camp treballat.

            El gps torna a indicar que tenim que girar a la dreta, “per a hi?”, diuen, “si, per a hi, esta abalisada per fites de pedra!”, “amunt!”, diu el guia, seguint les fites de pedra anem pujant, a la dreta, a l’esquerra, un escalo, a la dreta, a l’esquerra, un zig-zag, en poc de temps i sense ofegar-nos estem dalt, anem a l’esquerra per una senda ben xafada, en uns minuts estem al cim, una rosa en indica els cims que estan a prop i altres mes allunyats “Mulhacen, Everest, Aconcagua, Benicadell, Aneto Elbrus, Almanzor, Kilimanjaro, Teide I Montblanc”, seguit de l’altura i la distancia, a un pocs metre la vertigen geogràfic “Teleraco”, gaudim del paisatge, foto de grup i crestejant anem cap avall, la senda pedregosa, plena de puntes i de mal caminar, anem amb cura, després d’un bon tros girem a la dreta i entrem en senda.

            Ara tenim temps de xarrar, “anem de cara a l’estiu, ja s’acaben les classes!”, diu un company “tens raó, ja tinc ganes de vacances!”, diu una companya, “ al final no vaig a França, problemes d’intendència!” diu un altra, “pues et perdràs la setmana al Pirineu, una llàstima, a l’any vinent!”, contesta un company, “no queda lloc?” diu la companya, “esta tot llogat! No cap un anima als refugis”, diu un company, “a la setmana que bé si hi ha quòrum anem a la serra d’Espada?”, diu el guia, “val i dinarem en ruta!”, diuen els i les companyes, “uns coneguts han fet la senda dels Organs de Benitandus des de Alcudia de Veo i me l’han recomanat!”, “d’acord!” diuen, “pues dema llançe el missatge!”, seguim baixant per una senda ampla, pareix senda de pota, en zig-zag i còmoda, apleguem al fina de la senda i apleguem a una carretera asfaltada que porta a camp d’arbres fruiters, a cases de camp, anem cap avall, en aplegar a un indicador “SL”, girem a l’esquerra i veiem el poble, estem al final de la senda, ha segut un plaer, tenim projectes a la vista i poc a poc anirem complint-los.