miércoles, 21 de junio de 2017

17/06/2017 La Foradada (Vall de Gallinera)


            Hui en som 5, 3 han excusat la seua presencia i la resta no ha dit ni mu!, com sempre cafè i marxa, hui anem a la Vall de Gallinera, agrupació de municipis que formen la vall, i son Alpatro o Patro, Benissivá, Benitaia, Benialí sede del consell, Carroja, Llombai, Benissili i Benirrama. Ara una poca historia:
 
“Como en todos los otros valles del interior de la Marina Alta, los árabes ocuparon durante casi seis siglos estas tierras. Después de la expulsión de los moriscos (1609), Val de Gallinera quedó tan despoblado, que el Duque de Gandía, al que pertenecía este territorio, trajo de Mallorca 150 familias para repoblar el valle. Las consecuencias de este hecho, serían contadas por el botánico Antonio José de Cavanilles de la siguiente manera: "Échese de ver todavía el origen de todos ellos en el acento y dialecto de sus moradores. Son muy aplicados al trabajo, todo lo aprovechan y viven contentos en aquel recinto delicioso".

            La orografia es un poc complicada, la vall es estret, a la dreta entrant des de Pego esta la serra de l’Almirall, a l’esquerra esta la serra de la “Foradada” i a continuació la serra de L’Albureca, les faldes de les serres estan ben aprofitades, a la part baixa, tarongers i altres arbres fruiters, a l’esquerra i a l’ombra de la “Foradada” els cirerers amb denominació d’origen “cerezas de la Sierra de Alicante”, a la primavera es un espectacle visitat la vall quant el cirers estan en plena floració, un tapis de flors blanques i de vegades mesclat amb l’azahar dels tarongers.
 
            Deixem el cotxes a Benialí en un xicotet pàrquing que hi ha a l’entrada del poble a ma esquerra, sos afegís uns centenars de metres a la ruta tradicional de pujada. Ens equipem i amunt, “ja fa un anys vaig vindre a la Foradada quant tu eres menuda!”, li diu un company a la filla, anem per la vora de la carretera i per l’esquerra en el sentit de la marxa cap al poble de Benissivá en aplegar “ hui hi ha lloc per a deixar els cotxes!” diu una companya, “cosa rara, sempre hi han problemes per aparcar!” diu un altre; els pobles de carrer estrets mantenen la configuració morisca i es molt difícil aparcar, pugem per unes escales cap al poble de Benitaia, tercer poble que tocarem, a partir d’eixe ja entren en la senda.

            Mirem a dreta, a l’esquerra, buscant cireres oblidades, anem amunt, la senda empinada, veiem alguna cirera madura i alta, buscarem altres oportunitats, anem guanyant altura i a la dreta tenim els pobles de La Carroja i Patro, “fa uns anys férem unes sendes per ací, l’eixida des de La Llacuna al terme de Villalonga, baixar a per la serra de L’Almirall a buscar el poble de Benirrama, i seguirem per Benialí, Benissiva, Benitaia, Carroja, Alpatro i el despoblat de Llomba, Benissili el deixarem de costat, fins pujar a la carretera anomenada de les “Tres Valls i als cotxes, van ser aproximadament 23 kilòmetres!”, ens compta el guia, “també férem la ruta dels 5 pobles!”, diu una companya, hem recorregut casi tota la vall, fa calor i mentre anem per l’ombra de la serra estem còmodes, pugem com en un somni. En aplegar al convent un company comenta; “ací es on es posa la gent per vorer l’alineació del sol amb la Foradada, es produeix dos vegades a l’any, es a dir a la primavera i la tardor, si cau en diumenge aquest repla s’ompli de gent per vorer el fenomen!”.

            Enfilem l’ultima pujada en zig-zag fins aplegar al límit on s’ajunten les valls d’Alcala, Ebo i Gallinera, veiem la cova a l’esquerra que després visitarem en la senda de tornada.
 
            Girem a la dreta, ja per senda plana, “mireu, rabo de gat, es molt bo per fer infusions per combatre les infeccions i els problemes de renyo!” diu un company, “al tornar en recollirem un poc!” diu un altre, veiem la Foradada, una obra d’art natural, el forat ha segut llaurat al llarg del segles per el vent, les pluges, una meravella de la natura!. “En aplegar dalt, esmorzarem com sempre!” diu el guia, en un minuts estem a l’ombra del penyot, com sempre gaudim dels entrepans, de les “banderilles” i la fruita.

            Un company vol pujar dalt de l’arc, “per ha hi no es puja per l’altra banda!”, diu una companya, “ja que estic ací pujaré per aquesta banda!” diu el company, bufa l’aire suau i a l’ombra descansem i xarrem, “a la dreta tenim la serra d’Alfaro i baix esta el barranc de Malafi, el nom li bé per que quant expulsaren al últims moriscos de la zona els portaren per eixe barranc i foren massacrades famílies senceres!”, ara uns apunts del blog acelobert2010:

 al rato ya estaba yo hablándole sobre los espíritus que poblaban este dramático paraje de nuestra historia. Y le conté como vagaban, entre los fabulosos peñascos, las almas errantes de un pueblo que habitó entre nosotros hasta hace cuatrocientos años… y que fue obligado a huir por este y otros caminos hasta una montaña emblemática unos kilómetros más adelante…¡el Cavall Verd!
 y que muchos no llegaron… y fueron masacrados por los Tercios cristianos a la salida de este barranco… ¡en la explanada del Pla de Petracos!… y otros muchos murieron en aquella montaña… y otros miles, fueron embarcados y desterrados, en el puerto de Denia.”

            A l’ombra de la foradada, envoltats dels esperits de dels moriscos un company ens compta una anècdota que li va passar l’any passat:

“Pujarem a la Forada amb el grup de Pego i en aplegar al encreuament ens esperava la primera sorpresa, el esmorzar de coques de tot tipus pujades amb un cotxe fins aplegar al lloc mes prop de l’encreuament, desprès de gaudir del menjar anàrem cap a la cova del Moro, on a la llum d’uns ciris una xicona aviada amb uns mocadors i música morisca en balla la dansa dels 7 vels, contaren comptes i llegiren poesia, un dia complet!”

“Tinc vistes unes quantes sendes per la zona de la Vall d’Alcalà i que pugen a la Foradada passant per diversos despoblats moriscos!” diu el guia.

Tornem cap arrere a buscar la cova del Moro, en la senda recollim amb cura el rabo de gat per fer infusions, caminem de presa, va fent calor però el vent de llevant ens refresca. Entrem a la cova i el company ens descriu amb molta precisió “ací les veles, un llençol morat tapava l’entrada de la llum per el finestró, ací estàvem assentats, una meravella!”, diu el company, “eixos forats a la paret, per que servien?”, pregunta un company, “a l’esquerra el fumeral, baix el ramat i dalt un sostre per a les persones!”, diu un altre company, fotos de l’interior i fem marxa.

 
Anem per la creta de la serra, gaudint del paisatge, “arrere tenim  El penyal Gros i mes allunyat el Carrascar de la Font Roja!”, diu un company, a la dreta alguns camps de cultiu de secà, a l’esquerra la Vall de Gallinera, un espectacle!, seguim avant i apleguem al “Passet”, girem a l’esquerra i comencem la baixada, primer hi ha que passar entre uns barrots de ferro, “per a que son?”, pregunta una companya, “per a evitar que passen els grossos!”, diu un company rient-se, “per a evitar que entren les motos en la senda de baixada”, diu el guia mes seriós.

Baixem per l’ombriu i trobem les primeres cireres, madures i dures algunes, i mes pansides les altres, “tenen molt de sucre!”, es l’opinió generalitzada, gaudim dels fruits i seguim avant, “en aplegar al creuer girarem a la dreta i acurtarem la ruta!“, diu el guia, “sí es pot acurtar millor!”, diu un company, estem a la falda de la serra, i podem vorer la magnitud de la vall, les vistes son una meravella baix de nosaltres tenim Benitaia i Benissiva, ja estem acabant la ruta, son les 12 del migdia, em complit l’objectiu, “ abans de les 12 tenim que acabar la senda!”, i així ha segut, ara anirem a gaudir d’una cervesa freda i a casa.











No hay comentarios:

Publicar un comentario