02/09/2017 Illa de l'Esgoletja - Cami de la Ceja - Senda del Murteral

Com sempre a les 7 i a les 7,15 als llocs de costum, hui anem al poble de Sumacàrcer, a recórrer una ruta “nova” per al grup. Hui en som 8 senderistes, tenim noves incorporacions i esperem que es agraden les rutes.

Per acurtar la ruta fem l’eixida des de el pàrquing de la zona de bany de l’Illa de l’Esgoletja, un lloc on es pot prendre el bany al riu Xúquer. Fa calor i humitat, esperem que millore al llarg del dia, la primera parada un figuera blanca, “estaran bones?”, ens fem la pregunta, “provem a vorer!”, “estan bones i gustoses!”, es l’opinió general, “a la Safor els diem esverenques!” diu una companya, , seguim avant, a dreta i esquerra camps de cítrics, alguns mandarines ja tenen el fruit temptador, “en la zona de la Portella hi ha un camp de mandarins que ja tenen color i l’any passat en donarem unes quantes i estaven dolces, son d’una varietat molt matinera!”, diu el guia; anem per asfalt i prompte entrem en camí de terra, anem a bon ritme i la senda va pujant poc a poc.

Des de l’inici de la senda fins a la màxima altura del dia tindrem un desnivell negatiu de 270 metres i un recorregut total de 12,3 kilòmetres i un positiu de 282 metres, anem pujant per senda coneguda es la que porta al “Murteral”, en aplegar a l’indicador girem a l’esquerra per la ruta que porta al “Camí de la Ceja”, la pujada es continua i de bon caminar, anem en grupets, pensant en el projectes per el diumenge, alguns de paella, altres dinar familiar, tot una barreja d’intencions, a la dreta el barranc del “Murteral”, “aquesta nit a corregut l’aigua, mireu al fons!, esta ple de bassals d’aigua, i ha hi pot haver una font pues el clot esta ple de canyes!”, diu una companya, “pareu una granota roja!”, diu un company, “feu-li fotos!”, diu un altre, la granota es queda queta i ens deixa fer-li un parell de fotos.

A la dreta tenim un abric que sembla una “Ceja” (Cella), d’una extensió de 30 metres sembla una un antic refugi de pastor, pues el sostre esta ennegrit per el foc; anem avant i a la dreta tenim un altre abric, aquest en porta resulta ser “La cova del Picante”, de bona factura i molt vell, “bona casa per passar l’estiu!”, diu un company, “un altre abric de pastor, esta molt ben fet!”, diu una companya, seguim avant encara no havem parat de pujar, la senda continua següent de bon caminar, de sobte s’eixampla i passa a ser una pista forestal, ampla i rodeja de pins de diversos altures, la muntanya esta neta i les pluges d’aquestos dies s’ha deixat notar. Girem a la dreta i seguim el “Camino de la Ceja), anem per la lloma i seguint el track a l’esquerra tenim la “Canal de Navarres”, no podem vorer cap de poble però si les restes del “Castell de Navarres”, anem per la divisòria entre les comarques de “La Ribera Alta” i “La Canal de Navarres”, dos comarques ben diferents en el parlar, la primera valencià-parlant i l’altra castellà-parlant, en la primera abunden el cítrics, caquiers i fruiters d’os, en la segona cítrics, caquiers, oliveres, ametlers i un poc de tabac, celebres son el “colliters de la Canal de Navarres”, puros fabricats artesanalment i torts, ara estan legalitzats.

Girem a la dreta i anem cap avall en direcció a la font “del Sabater”, continuem per pista i l’olor de la pebrella i de la sajolida perfumen l’ambient, tenim davant la presa de Tous, un mur de terra i pedra de trist record per als senderistes mes veterans, qui no recorda “la pantànada de Tous”, “esmorzem?”, pregunten, “si, busquem ombra” contesta un company, al cap d’uns quants minuts trobem el lloc adequat i gaudim dels entrepans i de la fruita. “Al peu de la presa hi ha un àrea recreativa amb taules i bancs, però accedir esta complicat, tindríem que anar camp a traves i crec que no val la pena!”, diu el guia, “el que no entenc es que no es puga accedir a la zona, després del dineral que s’han gastat i no es puga fer us d’ella!”, contesta el company, “qui serà el responsable de que no es puga accedir?”, ha hi queda la pregunta. Seguim de baixada i al cap d’uns centenars de metres deixem la pista i entrem a una senda ben marcada però sense indicacions, la referencia es un poste de la llum.

“Conegueu sendes per la Barraca?”, pregunta una companya, “sí, totes, i tenim previst fer-ne una des de l’hort de Soriano fins a Simat i tornar, en total serien uns 27 kilòmetres, però l’incendi de l’any passat ens va impedir fer la ruta, a vorer si aquesta any tenim mes sort i la podem fer!”.

Baixem poc a poc, a l’esquerra veiem l’àrea abans mencionada, la deixem de costat i anem a buscar la senda que ens portarà a la font del Sabater, “ a mi no en porteu per muntanya a traves!”, diu una companya, “tranquil·la, sí podem evitem les travessies dificultoses!”, diu un company; en aplegar baixar girem cap a la dreta i enfilem cap a la font, “ a l’esquerra hi ha una font que brolla amb molt de cabdal, no anirem per que l’eixida es un poc dificultosa!”, diu el guia, apleguem a la font i en refredem la cara i els braços, “ara bé una pujada i entrem en senda bona!”, diu el guia, “dreta o esquerra?”, pregunten, “esquerra!”, al cap d’uns moments, “es a la dreta, disculpeu l’equivocació!”; tornem arrere i cap amunt, ara tenim el riu Xúquer a l’esquerra, el nom del riu es d’origen àrab i vol dir “El Devastador”, eixim de la senda del “Murteral” i entrem en camí de terra.

Anem xarrant, un company nou, demana informació, “quant pareu en un poble parleu en el veïns?”, pregunta, “sí, de vegades quant tenim temps xarrem en ells, en el poble de Gaianes en convidaren a dinar paella, però con teníem presa sols beguérem una cervesa, a poble de Castello de Rugat trobarem un acomiadament de noces i heu celebrarem amb ells, i pararem uns minuts, i ens convidaren a beure a la salut d’ells!”, contesta el guia, “jo he estat estudiant ciències polítiques tot un curs al País Vasc i he fet molt de senderisme, de vegades a soles i altres amb companys d’allí, es molt bonic!”, diu el company, “lo mes a prop que hem estat del País Vasc ha segut a la Selva d’Irati, un altra meravella, entrarem per Orbaizeta, i en quedarem en un alberg que estava pràcticament del bosc i moltes sendes eixien de la porta del l’alberg, ha hi sí que xarrarem en el veïns, per cert gent molt amable!”, anem a l’esquerra per una senda que hi ha vora riu i veiem a molta gent preparant-se per baixar el riu en kayak fins que apleguen a l’illa, deixem la senda i entren en asfalt, “anem a vorer la zona de bany?”, esta a un centenar de metres!”, diu el guia, apleguem en un no res i per als que no coneixem el lloc els entusiasma, “el riu porta mes aigua que l’anterior vegada!”, diu un company, “cert, baixa amb mes força!”, contesta una companya, “ací venen a nadar la gent del poble i algun foraster que coneix el lloc.

Tornem arrere i anem cap als cotxes, ens acomiadem, fins a la propera setmana. Anirem a recórrer la senda que va des de “La venta de los Cuernos” fins al “Menejador”, estarem al cor del “Carrascar de La Font Roja”