domingo, 8 de octubre de 2017

30/07/2017 Rafól de Salem - Casa de Les Planisses - Salem

            Hui en som 7, com sempre cafè i marxa, tenim 3 noves incorporacions, Benvenguts!, en els lloc de costum eixim cap a la Vall d’Albaida concretament al poble de Ràfol de Salem, l’eixida esta a les afores del poble concretament a l’eixida cap a l’ermita del poble per el Calvari, els primers metres son empinats!, després de passar l’ermita la pendent es tona suau i de bon caminar, “Estem a Alacant?”, pregunta un company, “no, estem a Valencia, a la dreta tenim La Vall d’Albaida, a l’esquerra darrere la serra esta Alacant!”, diu el guia, pugem i xarrem, una senyal de perill ens crida l’atenció i ens fa somriure, “foto de grup al costat de la placa!”, dit i fet; seguim avant.


            “No tenim normes fixes, ni organització, no tenim quotes, ni president, ni secretari, som un poc anàrquics, la gent va i ve, alguns desapareixen un temps i tornen, i no es demanem explicacions!”, explica un company a les noves incorporacions; “a la dreta tenim la Vall d’Albaida, a l’esquerra la serra del Benicadell i cim del mateix nom, la serra fa de divisòria entre Alacant i Valencia!”, va relatant el guia, fa l’aparició el cim tot blanc entre el ver de les agulles del pins. “Fa uns anys es va celebrar un boda civil al cim, ell puja escalant la paret acompanyat d’uns amics, i ella amb vestit mixt de muntanyera amb tocat blanc, done fe de l’acte tenim fotos!”, ens relata el guia.


            Seguim avant seguint les corbes de nivell, la senda de bon caminar, pugem poc a poc, l’objectiu es aplegar a la Casa de Les Planisses i esmorzar, a la dreta sempre el trencaclosques dels colors verds de les oliveres, de la vinya, dels arbre fruiters combinat amb el blanc de la terra, en fa goig vorer el paisatge encara que hi ha boirines matinals, eixim de la senda i entrem ala pista forestal que ens porta a la casa forestal. “La setmana vinent no podrem fer l’eixida amb vosaltres, pues anem a recórrer el Caminito del Rey,!” diu una companya, “nosaltres hem fet aquest estiu la ruta de Montfalco al Congost de Monrebei, senda que hi ha entre la província d’Osca i Lleida, es semblant perquè va per passarel·les de fusta i penjades de la paret; la diferencia que la d’Osca es salvatge i la d’Andalusia esta molt mercantilitzada, ja ens comptareu el viatge”, diu un company
            Esmorzem amb gana, gaudim dels entrepans, dels cogombrets, dels fruits secs i del xocolate, apleguem cotxes, passen bicicletes de btt, “bon dia!” diuen, “bon dia!” contestem. “La casa de Les Planisses, es una casa forestal, estem dins de l’anomenada senda dels Enginyers, comença en Fontanars dels Alforins i acaba per aquesta zona, jo he fet diversos trams, va seguint les serres i es feia servir per l’explotació dels boscos de pins!”, diu un company, passem la barrera i veiem el Benicadell en tot el seu esplendor, de pedra blanca envoltat per un bosc de pins; “mireu ha hi dalt, un senderista esta pujant per la senda, la samarreta vermella!”, diu un company, costa beure-lo i al final el veiem.
            Girem a l’esquerra per una costera, curta però intensa, girem a la dreta i comencem a baixar, ara tenim de cara Salem i la seua planta embotelladora, el portet de Beniarres, el Monduver i la Barcella, una vista espectacular, “quina senda mes bonica estem fent!”, comenten, “espectacular, de trellat!”, “muy bonita!”, es l’opinió generalitzada, girem a la dreta seguint un indicador “a la font de la Gota” un pi pinyoners (Pinus Pinea) ens eix al pas, “abrazadlo, da energia!”, comenta un company; apleguem a la font i no te ni gota, va fent color però fa un dia agradable, de baixada sempre de cara a la vall, la senda fa zig-zag, a la dreta al peu podem vorer una escoleta de la natura, deixem arrere la muntanya i entrem a la zona de camps de cultiu, les oliveres ocupen la falda de muntanya, carregats d’olives, menudes però abundants, no estan atacades per la “mosca del mediterrani o ceratitis capitata”, deixem la senda i entrem en un caminal de terra, al poc apleguem a l’asfalt i apareixen les cases de camp, menudes i plenes d’arbres diversos, tarongers, mandarins, caquis (diospyros kaki), alguna parra i també algun cep vell, “una companya va proposar fa un temps repetir una ruta entre Fontanars dels Alforins i el poblat ibèric de La Bastida, i així vorer les vinyes a la tardor, veient aquesta encara falten unes dies!”, comenta el guia.

            Passem per davant del camp de futbol abandonat i ple de brossa “abans eren tots així, brossa, sense gespa, sense aplanar!”, diu un company, anem a bon ritme, apleguem a l’entrada del poble i a la dreta tenim dos fonts, sols brolla aigua de la “font d’Elca”, l’altra esta seca, un furgo va venent melons de tot l’any, “dulces como el caramelo!”, diu l’home, , el poble de Salem de carrers estrets i que no hi ha que confondre amb el de Salem en Massachusetts als Estats Units, el poble valencià es mes antic, s’han trobat restes romanes als voltants del poble. Eixim del poble i baixem cap al barranc de Salem i cosa curiosa porta aigua, poca però en porta, “es curiós en la sequera que hi ha i l’aigua corre!”, diu un company, anem per camins encaixonats, apleguem al barranc de l’Arcada i també corre l’aigua, “tindríem que organitzar una senda i vorer l’origen de l’aigua!”, diu un company, ara pugem, “falta molt per aplegar?”, pregunta un company, “menys de 1 km.!”, diu el guia, caminem uns minuts i en girar una corba, el poble de Rafol de Salem i la vista tenim la pujada al Calvari i els cotxes. Hem acabat la ruta, bonica i de bon caminar.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario