28/03/2015 El 5 pobles de la Vall de Gallinera

            Tornem a una de les Valls per excel·lència de la província d’Alacant: La Vall de Gallinera. Hem trencat la costum i venim en primavera a gaudir d’un espectacle de la natura els cirerers en flor, sense voler menysprear altres zones de la geografia espanyola, este es un del que tenim a prop de casa, altre també a prop es el de Laguard.

            Hui som 9 caminants en ganes de gaudir de la natura es plena explosió, degut a les pluges recents el verd es verd, les fonts brollen i el soroll en acompanya, els barranquets xorren, els pardals xiulen, les abelles treballen sense parar. Un plaer per als sentits.

            “En este una vall allargada, en forma de corredor en direcció nordest- suroest, en el que te el seu naiximent i discureix el riu Galliner, que està rodejat per montanyes: la Serra de l'Almirall, la Serra de l'Albureca i la Serra Foradada. Es un de les valls de l'interior de la montanya d'Alacant format pels nuclis de Benirrama, Benialí, Benisivá, Benitaia, La Carroja, Alpatró o Patró, Llombai i Benissili. Tots estos pobles constituixen un nomes municipi La Vall de Gallinera. L'Ajuntament està en Beniali.             Despres de l’expulsio dels moriscos en l’any 1609,la vall queda totalment despoblada i fou repoblada per gent vinguda de l’illa de Mallorca.”

            L’eixida de Benialí, on esta l’ajuntament dels 8 pobles un d’ells, Llombai esta abandonat, esta senda es un puja-baixa sense parar, anem avall i entrem en Benialí, poble menut amb el seu encant, fins fa uns anys estaven condemnats al despoblament, però degut al turisme i l’explotació de la cirera i altres conreus, tornen a viure i repoblant-se a poc a poc, caminem per camins de terra, a l’ombria de garrofers, oliveres, cirerers i tarongers, apleguem al següent poble Benissivá, el segon dels cinc el travessem per carreres estrets on un vehicle passa amb dificultats, son tots d’estructura agrícola, on lo important era la cavalleria, ara mes moderns fan us del quad o el tractor, també cotxes.

            Sols creuem la carretera i ja estem a Benitaia, el segon poble de la ruta, agarrem el camí de la Foradada i aplegarem a ella, entre bancals de cirerers en flor, i no ens en cap ninguna flor mes, futurs fruits rojos que abans de l’estiu estaran madurs i bons per menjar, seguim avant per camins de terra o de formigó, amb fortes pendents, anem xarrant, ¡tornarem a vorer el fruits i la foradada, quant siga el seu temps!, intentarem camviar la ruta per fer-la diferent, anem amunt i deixem a l’esquerra la pujada a la foradada, girem a la dreta i es hora d’esmorzar, heu fem a l’ombra de unes carrasques, el paratge meravellós, al nostres peus La Vall de Gallinera, al fons el Castell que defensava l’entrada a la vall, a la dreta el Miserat, a l’esquerra la serra de l’Admirall. El esmorzar breu en lo possible la penya no te presa vol gaudir d’una senda verda, natural, plena d’arbres florits i flors silvestres, les pluges de fa uns dies han ajudat a la primavera. Xarra que te xarra i intentem converser a una companya a que es presente a oposicions “el NO, ja el tens, intentau, si no pots per dalt al menys per baix, val la pena”

            Tenim reza gats parlant de musica, de guitarra, de composicions inèdites, de velles, de la fusta que estan fetes en concret de palosanto, o mes conegut per diospyros kaki, no creguem que siga la varietat del terreny però sí alguna altra rama de la família.

            Anem avall fent senda cap a La Carroja, la baixada tranquil·la casi recta, no te dificultat digna de menció, encara que algú troba a faltar els pals, seguim entre bancals de cirerers, foto per asi, foto per allà, lo que no guarda la memòria eu guarda la càmera, veiem un tancat amb un xiprer i es lo que pareix el cementeri del poble, pocs enterraments, algú en terra, altres en nínxols, algunes d’ells en construcció, falta poca gent, toquem el poble de raspall, ens refresquem en la font de Baix , i anem cap a al ultima poble de la ruta, Alpatró  o Patro, un paronet a la font Vella de Patro, glops i a seguir, de tant en tant algú diu “apresa que tinc que fer moltes coses esta vesprada” i pareix que hi ha sordera profunda, la gent viu el moment o millor dit “Carpe diem, quam mínimum credula postero" aprovecha el día, no confíes en el mañana" (Horacio).

            Visitem Patro i tornem vorejant el barranc de Runder, en alguns moments per el seu llit sec, encara que de tant en tant veiem xarcos de les pluges recients, anem a vegades per l’ombra i altres al sol, fa calor, no es esgotadora però ja va notant-se la primavera. Pugem, baixem apleguem al area recreativa de la Garriga, esta oberta, la primera vegada que vinguérem estaba tancada ¡ misteris!, a poc a poc tornem a La Carroja, esta vegada entrem per baix del poble, de carrers estrets i sense eixida, cases ben conservades, fan goig, algunes d’elles son establiments rural altres ocupades per estrangers, que van buscant pau, quetut i bon clima per els seus osos.

            Tornem cap a Benissivá vorejant la carretera, mes moderna que per la que anem, possiblement abans era un camí de carro que comunicava el pobles, hem xafat tot tipus de terreny, asfalt, senda de pota, camins de terra, sendes, barrancs. Eixim a la carretera i tornem a entrar en el camí fem un paronet a la font i llavador de Benissivá, seguim escoltant els crits “ va que tinc presa, tinc coses que fer” i la penya gaudint del dia i del paisatge, passem per el poble i ens acostem al poble on hem iniciat la senda, Beniali. Final de l’etapa, un cervesa rapida i a casa.

Per consultar mes informació : http://www.lavalldegallinera.net/historia/historia.htm

Las patrias se derrumban,

ríos y montañas permanecen;

sobre las ruinas del castillo

verdea la hierba, es primavera

07/03/2015 Hort de Soriano - Barranc de les Basses Roges - Mollo de Miramar - Lloma de les Monteres

07/03/2015  Hort de Soriano – Barranc de Les Basses Roges – Mollo de Miramar – Lloma de les Monteres

            Senda per el terme de Carcaixent, i despès dinar, hui som 18 senderistes; com diuen en em meu poble “A l’olor del dot acudeix el ninot”, per a dinar molts mes.

            Carcaixent, poble de la Ribera Alta, forma part amb el pobles de Algemesi i Alzira, amb la seua con-urbanització, son el segon nucli de població de la província de Valencia, ben comunicat tant per ferrocarril, com per carretera. Te dos nuclis mes de població al terme, que son la Barraca d’Aigües Vives i Cogullada. Hi ha coneiximent d'una població molt antiga, de l'època neolítica, especialment de la ibèrica i romanes. En qualsevol cas, la ciutat de Carcaixent té el seu origen en una alqueria musulmana.  Durant el període de dominació àrab, es va organitzar el territori i la població de manera es dispersaren masies. Hi ha diversos masos documentats en el terme: la de Carcaixent, Cogullada, Ternils, Benimacli, Benivaire, Alborgí, etc. Al parèixer la primera parroquia es va establir a l’alqueria de Ternils on actualment esta la ermita de San Roc, recentment restaurada. La seua economia va destacar per el cultiu de la morera per donar aliment al cucs de seda, i els cítrics, també destaca al terme una obra de enginyeria hidràulica con es la Real Acequia de Carcaixent, construïda entre el anys 1654 i 1679.

            Eixim de l’Hort de Soriano, un àrea recreativa enclavada a uns quants kilòmetres del nucli de població principal, antiga finca de tarongers, hui esta dedicada al plaer i per a gaudir de la natura. Pugem per el barranc de “Les Basses Roges”, de bon caminar, amb algun tros de pedres arrossegades per les pluges, de pendent suau, a poc a poc ens portarà cap a les “casses d’Alberola”, anem ara a la dreta, ara a l’esquerra, esta lliure de brosses molestes, de mati fred i van pujant les temperatures, ens espera calor al migdia, en menys d’una hora estem al fina del barranc, d’eixida suau, passem de sobte a senda de terra i camps de cultius abandonats.

            Segons ens conta el guia de hui, al lloc anomenat “cases d’Alberola”, fa un temps, gent amb ganes de fer negoci, volia fer un camp de golf, una urbanització i destrossar un paratge verge com este. La seua idea es va traslladar cap algun altre lloc i de moment segueix igual, un camp d’oliveres abandonat i matoll baix, característic de mediterrani.

            El esmorzar de hui, com sempre abundant, i regat per vi, i de postres bunyols de carabassa, ja s’acosten les falles, i com no hi ha que gaudir de les pastes típiques de l’època.

            Girem a la dreta i cap amunt per una pista forestal en zig-zag que ens portarà a una espècie de “altiplà” de 406 metres d’altura, on esta el “Mollo de Miramar” on s’ajunten el termes de Carcaixent, Rafelguaraf i Simat de la Valldigna, des-de este punt es pot vorer el mar des-de el terme de Carcaixent, concretament a la dreta de la platja de Tavernes de la Valldigna, es fan bromes a la gent de Carcaixent que foment part de la penya, ¡ des-de ací poeu vorer el mar !, ¡ jo no havia pujat mai!, ¡ veieu que no era broma, i que se pot vorer la mar, allunyada però es veu!.

            Foto de grup i cap avall, anirem per la lloma de “Les Monteres”, es pot vorer el anunci de la primavera que ja esta aguaitant el canvi, es nota, alguna flor despunta entre el matoll, el Lli Blau, Gamón (asphodelus ramosus), i altres que no conec, seuim avant replegant pinyes grans, per decorar als propers nadals la casa, hui ens acompanya gent menuda i pregunta, i torna a preguntar, li comptem la natura, la formació de les muntanyes, perque son redones algunes, perque son acabades en punta altres, escolta amb el oits oberts, absorbeix el coneiximent com una esponja. Anem avant, per pista de bon caminar, a la dreta el barranc de “Les Murteres” per on puja una altra senda, a l’esquerra la finca anomenada “Piná dels Frares”, explotació de citrics de almenys 2.000 fanecades, trenca el paissatge, format per camps ja adults, estos son mes menuts, amb colorit diferent al altres, un plaer per a la vista, la penya va estirant-se com una goma, el dia comvida a gaudir de la natura, fa calor.

            S’acaba ala pista i anem a la dreta, cap avall per una senda en zig-zag que ens portara a la font de la Parra, xarrem de tot un poc, dels nuclis de població ja desapareguts, d’altres transformats en ciutats, com podien ser Ternils a Carcaixent, Pardines en Algemesi, d’El Toro en Alzira, de Berfull en Rafelguaraf, on encara hi han algunes cases en peu i les restes de muralla, i molts mes que no en venen a la memoria. Es curios d’on es pot traure l’informació, llibres, internet, revistes d’historia, transmisio oral, possiblement cada vegada mes en deshus, cosa que no debiem de perdre.

            Seguim avant, ens acompanya “Canyolino” i “Jas o Jazz”, membres de quatre pates, i bons companys de senda, la baixada rapida i en un no res estem a la font de la Parra, uns glops d’aigua fresca, arrepleguem al rezagats i cap al cotxes, la senda bona, la companyia millor. Els comentaris de sempre, ¿ la setmana que ve, on anem?, “a Enguera, a recorrer dos barrancs, ja coneguts i transitables!, Ara a dinar que ens espera una calçotada, i l’acompanyarem d’embotit i carn, i vi, flan de café, i arnadi, i bunyols de carabassa, un plaer per al sentis. Un dinar de germanor, amb els companys, les companyes, la familia, en fí, un dia de festa. ¿ Que celebrem? Res, germanor que no en falte, segur que no faltaran les bromes, la xarradeta, les fotos, el plaer d’escoltar les converses, intercanvi d’informació per fer mes sendes, i al final el treball en comú per passar un dia agradable.

 

Mirar, admirar

hojas verdes, hojas nacientes

entre la luz solar. (M. Basho, 1644-1694)

28/02/2015 Xativa - Sant Didac - Castell

            Hui som 19, tornen companys que per motius laborals no podien vindre; com sempre al lloc de costum, cafè i marxa, camí de Xàtiva se incorporen mes membres del grup, i al final a la font del 25 dolls, completem el grup.

            Tornem a Saetabis o en àrab  مَدينَة شاطِبَة (madīna^t Šāṭiba^t) o Xàtiva, repetim un tros de la senda, que tornem a comptar o descriure, sempre deixem oblidats detalls de les sendes. El dia promet, el mati fresc i a migdia calor, comencem la senda cap a la porta del mur del castell gran, la defensa mes moderna de la fortificació, la travessem i pugem a poc a poc, i anem gaudint de les vistes de la ciutat vella i la nova, El Puig, Santa Ana i els diversos pobles de la Costera, primera estació l’ermita de Sant Josep, antiga porta d’entrada a l’Aljama morisca i per on va entrar el rei Jaume I al conquerir la ciutat, actualment convertida en ermita del sant patró del gremi de fusters, ja que ells la van restaurar, el 19 de març pugen el fusters, els fallers i falleres a fer-li un homenatge al seu patró. Plaques commemoratives de l’any 1865 donen fe per on va entrar el rei, la porta esta tapiada i al seu costat hi ha una mes moderna.

            Seguim avant a l’ombra del “Castell menut”, vorejant la mola impressionant, escarpada, agrest; veiem a la dreta les restes de una casa mora, edifica damunt de altres ruïnes romanes, ara consolidada en el mur de l’esquerra hi ha un dibuixos esquemàtics, que son reproduccions, els originals estan al museu de la ciutat. En a questos temps les excavacions estan parades per falta d’inversions, com sempre la crisis te la culpa.

            A l’esquerra l’ermita de Sant Feliu, d’estil romànic, construïda segons el model d’esglesia de la reconquista, que se va difondre des-de l’Occitània a l’Aragó i com a curiositat el sostre esta sustentat per quatre columnes de marbre del Buixcarro o també anomenat rosa Valencia. Estes columnes son les restes d’un temple roma que estava a les rodalies i com en aquella època tot material de construcció era “reciclat” les aprofitaren per fer el sostre. Segons la documentació existent a internet ocupa el lloc d’un antic temple roma, que després va ocupar una església visigoda i després mossàrab. A questos pilars ens diuen que ja en temps molt allunyats la pedrera del Buixcarrò ja era explotada per el romans.

            Seguim avant buscant la nevera de Xàtiva, restaurada i en bon estat, la descripció que ens fan el guia de l’interior es te una escala adossada a lateral per baixar al interior i poder treballar el gel, fent una capa damunt de l’altra, aïllada per palla i de uns 10 o 20 cm de grossor. El accés a l’interior es pot fer a ras de terra o per baix a traves d’un túnel. Un poc mes avant eixim per la porta de Ponent el recinte a murallat del Castell de Xàtiva.

            Seguim el recorregut cultural de la senda i de sobte ens trobem a una zona plena de pedres d’una grandària considerable, con si forem escampades per les mans d’un gegant, i de manera capritxosa, son les conseqüències del terratrèmol de l’any 1748, concretament el 23 de març a les 7 del mati i la seua replica del 2 d’abril, va produir danys quantiosos a la zona enderrocant el castell de Montesa. Estem al encreuament a l’esquerra se va al Portet de Bixquert, ací girem a la dreta i anem cap a Penyal de Sant Dídac, uns metres davant dels depòsits ens trobem un antic cementeri musulmà, tot ell excavat en la pedra, les sepultures semblem ferides obertes en la pedra, estretes i de diverses mides, el guia ens comenta que els enterraments es feien de costat i orientats al nord, ¿perquè de costat? Simplement per no fer una faena fatigosa, excavar la pedra amb martell i tallant, no seria una faena divertida. Entre elles es veu una molt menuda, possiblement d’algun xiquet o xiqueta.

            Anem ara cap amunt a poc a poc, buscant el Penyal de Sant Didac, en zig-zag, ens comenten que abans es fe a un descens en btt des-de el penyal fins a Xàtiva, la veritat veient el terreny es de temeraris. Xarrem de tot un poc, veiem bastons nous de una factura moderna, lleugers, alumini, una meravella, res de rosca sinó de clip, i el preu millor, tot lo mon en vol un parell. Mirem arrere i veiem als ressagats, seguim avant i en un creuer, fem un paronet, estem a prop del penyal, girem a la dreta i en un no res estem a la falda del penyal, unes vistes meravelloses, a l’esquerra Bixquert, a la dreta la costera, mes allà la Canal de Navarres, impressionant, el dia esta clar i podem vorer fins al port d’Almansa, i darrere la Ribera Alta. Com sempre gran varietat de fruits secs, vi, coques de carabassa, de xocolate amb nous, “suspiros”, rollets d’anís, timonet regat amb un poc d’herbero, i de remat la broma del dia, el got preparat i del termo ix aigua calenta, es han gastat una broma, ¡ no hi ha cafè !, segons l’aclaració es un oblit, res al timonet, que també esta molt bo.

            Repleguem trastos i avall a buscar la solana del Castell, entrarem per la porta dels Socors, baixem en zig-zag i company que va davant sen passa del encreuament, ara anem a l’esquerra, per senda ben definida de tan en tant apareixen sendes paral·leles , i no fem cas, seguim avant, quant portem caminats un 1 km. veiem que falta gent, esperem a que vinguin però la cosa s’allarga, ma telèfon ¿on esteu? ¡ a prop de la pujada!, ¡ nosaltres extraviats! Han anat cap al Portet de Bixquert en compte d’anar a la dreta, ens esperem un minuts, ¿ i el company ressagat, on esta? ¡sempre ha vingut amb nosaltres, en cap moment l’en deixat darrere!, aclarida la situació, avant, cap a la porta, ara be una pujada en zig-zag, curta però intensa, en un no res entrem al Castell de Xàtiva, travessant un passadís de murs ben grossos, i eixim a l’explanada, foto de família, varies, per si de cas, una xerradeta, admirem les vistes des-de les almenes, refresquem i avall. En compte de baixar per la carretera asfaltada, baixem en paral·lel, per senda de terra, en un no res estem al poble i anem buscant, per carrer empinats i estrets, que baixem i sempre cap a la dreta, buscant el inici del recorregut, estem travessant la Xàtiva antiga, la vella, la del extramurs, de cases alçades damunt dels enderrocs de la destrucció manada per Felip V en la guerra entre Austries i Borbons, per donar exemple a la resta de ciutats que resistien el seu avanç, tal va ser que li canviaren el nom de de Xàtiva per el de San Felipe. Fins ací una senda plena d’historia. Tot no te que ser muntanya de tant en tant val la pena conèixer coses del nostre país, de les costums del seus habitants, de la seua gastronomia, en forma de menjar o de pastissos, dolços o salats.

Haz como yo y compréndeme, cerezo silvestre:

nadie me conozca, salvo tus flores (Goyson, 1057-1135)