17/01/2015 El Campillo - La Gitana - Barranc de la Romana

Hui son 5, les obligacions varies han fet que una part de la Penya, ha excusat la seu presencia. ,matine't eixim cap a la pista forestal de Tous, el dia no acompanya fa molt de vent i gelat, les crestes de la zona no conviden a caminar.

L'eixida la fem des-de El Campillo cap a la Gitana, mítica pujada per a BTT i caminants, les vistes bones com sempre, tenim a la dreta el Quencall, Les dos Riberes i la Vall dels Alcalans, en les crestes, fa fred i en les baixades gaudim del silenci. Poca gent a la serra, el gos amunt i avall seguint als pardalets, “ ja fa anys en esta pujada va ser el estreno de meua BTT”, avant anem la senda sinuosa pujant, baixant, a dreta a l'esquerra, la pendent de pujada forta de baixada tranquil·la, sols veiem a un ciclista esforçat en pujar-la. Ens parem en els punts d'informació i gaudim de les vistes, parlen d'ocells desconeguts o al menys estranys.

En la part baixa de la serra, esta tot tranquil no fa vent, i el sol ens calfa, anem depresa, hui el esmorzar promet, tortilla de xoriço, de ceba, quera illes braves, all i oli, pinxos de llonganissa seca i de pernil, sols de pensa-ro tenim fam. Deixem el encreuament que porta a la “Garrofera” i nosaltres a l'esquerra, veiem un corral restaurat i avant a poc a poc anem pujant, res de l'altre mon; ens apropem a les cases de La Romana de trist record per els crims que allí ens van cometre. Mal lloc per esmorzar, la decisió se pren depresa ¡ al barranc esmorzarem!, dit i fet baixem en un no res i trobem un lloc al sol i sense vent. Desplegament de les viandes i el vi, tot esta de trellat, acabem el pa, el vi, el pernil, les braves, no deixem res, sols ens falta el café.

Comença la part mes entretenguda de la senda, el barranc a trossos de bon caminar i altres de pujar i baixar per les pedres, alguna trepadeta de tant en tant, el gos fa de guia, quant es para l'ajudem a pujar, ara anem a la dreta ara a l'esquerra, fugint dels matolls, del lligabosc, dels esbarzers, al menys no fa vent i la temperatura es agradable. Anem entrant en el barranc, estem a una zona de pedres de caminar dificultós, i seguim avant, fa uns anys el vam fer i estava mes transitable. Apleguem a la font i cases de la “Majaespesa”, antic corral de ramat, ara el ramat ha desaparegut, sols se veuen petjades de cabres salvatges, es este punt hi ha que anar a la dreta i pujar uns metres pues mes avant esta intransitable, les cases esta en estan enderrocades i els depòsits que feien servir per beure el ramat, estan trencats. Seguim avant per la vora del barranc i anem baixant per una senda fins aplegar al llit de lo dit barranc. Davant veiem volar una àguila o similar que han descrit el panels informatius.

Tornem a pujar amunt i a l'esquerra tenim una curiositat de la natura un palmito a creixent a una re-pisa de la paret de la dreta, un sobrevivent de vegetació, davant un pedra en equilibri, pareix que estem a la ciutat encantada de Conca, el barranc es fa fatigós, tenim que enplear-nos a fons per pujar els desnivells que de tant en tant trobem al barranc, Les hores de caminada ens fan notar al cos, ja falta menys per eixir de llit de barranc. “Com quedem per al dinar del dijous, al lloc de costum a la 1,45, som del primer torn”, “la meua filla esta estudiant a Granada Ciències Ambientals, i voldria que s'apropara a casa”, fem un paronet per a beure i davant veiem l'eixida del barranc, esta a l'esquerra, ja era hora, el barranc sa fet pesat, amunt i a poc a poc anem pujant, ara sabem que per anar a les cases este era el camí de carro que feien servir, un barranc curiós, ple de camps abandonats a dreta i esquerra, aprofitant qualsevol tros de paret per fer un bancal i plantar un arbre.

Anem eixint i parlem de les sendes a fer “La Vall de Laguar” i “La serra d'Espada”, se te que planificar, i va al llista de sendes a fer. De sobte estem fora del barranc, el encreuament de la sima del Campillo a l'esquerra i la zona del Campillo davant, calculem que falta 1/4 d'hora, i allà anem, el gos esta rendit però encara te ganes de córrer darrere del pardalets, anem depresa, comentem que per anar a recórrer “ la Vall de Laguar” i el seus 5000 o 6000 escalons, sols tenim que anar lleugers de pes, sols tenim que portar aigua i un entrepà.

Apleguem a tros de camí d'asfalt que en falta per arribar als cotxes, i accelerem el pas, en un no res estem allí, foto de rigor i a casa. Parem un moment per fer fotos a les Riberes, el paisatge esplendit, i xarrem de lo que tenim que fer després del sopar de germanor, “ jo vull proba-ro tot i també els còctels, gin-tònics, cubà-libres i tot lo que me toque”, la resta silenci no es que no ens agrade, sinó que després tenim que conduir.

Viento de otoño:

lo oí toda la noche

en la montaña.