10/01/2015 Els Ullals

            Hiu som 16, “, tenim noves incorporacions, BENVINGUT, abans de escriure de la senda i les persones, un poqueta historia que no be gens mal.

            “En temps dels romans i els àrabs el punt per on la calçada o camí principal travessava el riu Xúquer era probablement Albalat de la Ribera, que deriva de l'àrab البلاط al-balāṭ, "la calçada", "el camí" o "camí empedrat". Este topònim sembla deure's al fet que el camí entre València i Xàtiva creuava el riu a l'altura d'un gual –hui inexistent– entre Albalat i Polinyà. En esta última població encara existeix la partida del Gual, just en la part meridional d'este pas històric. En època medieval només hi havia dues maneres de creuar el riu aigües avall d'Alzira: la barca de Cullera i el gual d'Albalat, que va esdevenir impracticable a causa d'una riuada i va ser substituït per un pas de barca, la presència de la qual està documentada des dels temps de Jaume I, en el segle XIII. La Via Augusta, provinent de Valentia, havia de creuar el riu pel gual d'Albalat, i discórrer pel marge dret en el seu camí a Saetabis (Xàtiva), evitant d'esta manera creuar els rius Magre i Verd, que a l'altura del gual ja han confluït amb el Xúquer.”

            L’eixida la fem des-de Polinya, poble que no borem, sols deixarem el cotxes per retallar la senda, hui mes llarga de lo normal. Tornem arrere i passem la carretera per una passarel·la que ens portara a la “Mota” obra de defensa contra les avingudes del Xuquer, anem xarrant i un company compta les seues experiències en el esqui de fondo o nòrdic, estava il·lusionat abans d’anar, i després de l’experiència se ha quedat defraudat, diu que pareix senzill i resulta molt exigent.

            Anem per la “Mota” lo que ens permet gaudir de les vistes des-de una atalaia, al menys vistosa, el riu Xúquer a la dreta, a l’esquerra la serra de Corbera amb els cims de la Ratlla i el Cavall Bernat i con no el Tallat Roig per la cara nord, darrere Cullera i la seua muntanya, davant Alzira, a poc a poc anem apropam.nos al poble però abans de creuar el riu per el pont a hi va un xicotet apunta per el esmentat pont.

            “El Pont de Ferro: va ser construït l'any 1917. Enllaça amb la carretera d'Alzira. Quan va ser alçat va desaparéixer la barca que servia de pontó i que havia adquirit tal valor tradicional que es va fer figurar a l'escut de la vila.”

            Els ponts de la Ribera tant con la de l’Alta o la Baixa, son del mateix estil, el pont de Gavarda, el d’Alzira, El Riola el d’Albalat i el de Cullera, es van construir a principis del segle XX. Tot lo mon mima al cuiner del grup, hui ens a promès unes clòtxines acompanyades de vi de ribeiro per esmorzar.

            Entem en el poble i veiem una casa molt antiga, que sembla restaurada, es la casa del:

            “ del Bou: considerada la casa més antiga de la vila, data del segle XVIII, tot i que es conserven elements del XVII. Fou restaurada per l'Ajuntament de la Vila el 2010”

            Sols una ulladeta i avant, no parem l’explicació rapida sobre la façana de l’església de Sant Pere que va ser realitzada per Gaspar Dies, l’església va ser construïda al segle XVII sobre l'antiga església gòtica.

            “El treball del mestre Gaspar Dies no es va limitar a l’església de Albalat, també intervingué a l’església de Santa Caterina en Alzira, fent la portalada barroca, i la reforma interior, també va dirigir obres en l’església del monestir de Santa María de la Valldigna, i en la de Sant Llorenç en Alberic.”

            Trobem una font senzilla de rajol de cara vista amb el seu encant, tota plena de xiquets i xiquetes jugant per un tobogan, escultures fetes en bronze, la font s’anomena “Font de la Plaça de la Cort” obra del reconegut artista de l'Alcúdia”

            En passar l’església girem a la dreta i ens dirigim a les afores del poble buscant la marjal i el seus ullals, ara per camí de terra, ara per asfalt. Els ullals son brolladors d’aigua al mig dels camps, abans es podia beure aquesta aigua, però ara degut al us extensiu i intensiu dels pesticides s’aconsella no beure-la, Xarrem de tot un poc i no perdem de vista al cuiner, un company i una companya sen tornen cap al cotxes, no es trobem massa be, estan malalts, es trobarem a falta sobre tot a Cañolino que ens acompanyat hui, el altre amic de quatre patés “Darko”, s’ha quedat a casa degut a les vacunes.

            Fem una “paradeta” i tenim a ma un mandarí, tastem la fruita i un company diu “ un arbre fruiter, ple de fruita i arrimat a camí, per algo serà”, agres com el ferro. Com no pot ser les critiques al guia se fan sense parar " estas engañan-nos, no pot sert tan plana", " es veritat, el punt mes alt ha segut la mota".

            Trobem una mostra d’un ullal en forma de font anomenada “de l’arbre” que naix al mig de la marjal, un poc mes avant veiem el primer dels ullals el del “Senillar gran”, el rodem per una senda de travesses, i podem vorer. lo en tota la seua amplitud, veiem fotos abans de la restauració i cal admirar una faena ben feta. Seguin avant a vorer el “Senillar menut”, una de les seues característiques es la gran abundància de Nenúfar, Nenúfares, Lirio de agua, Ninfea,( Nymphaea spp).

            Mes avant girem a la dreta per a vorer el ullal de “La Mula”, un moment per vorer.lo i ja anem pensant en el esmorzar, en una planura com esta es difícil trobar un marge per menjar, veiem una caseta de camp amb uns bancs d’obra i allí anem a gaudir de un bon esmorzar, primer les clòtxines amb el seu suc picant, olives xafades, farcides, sevillanes, ceba en vinagre, els entrepans, vi de Ribeiro, de Navarra, Manxego, no en cansem de gaudir del menjar i per a rematar la faena un cafè amb ron cremat. ¿Qui se pot alçar i seguir caminant? No tenim mes remei i allà anem, girem a l’esquerra i anem cap al ullal “Gros”, parlem de tècniques per a fer vies ferrates i anem preparant-la, mes avant la farem, projectes no en falten. Apleguem al ullal “Gros”, per accedir hi ha que entrar per una senda estreta que ens porta fins al costat de una caseta abandonada, una mirada i seguim, la senda esta fen.se pesada, molt d’asfalt, però que li anem a fer, apleguem al waypoint anomenat “Mirador”, es senzillament una “torre” que fan servir el caçadors per vorer la marjal. Esta tancada lo que ens priva de poder vorer les vistes, trenquem a la dreta per acurtar el camí, esperem als Reza gats i anem xarrant, ¿organitzem un sopar a Alberic? Fixem dia el 24, cadascú portarà alguna cosa, se sent dir “ jo vi, jo ensaladi lla, jo cervesa , jo postres”, en fi un llista llarga de productes i especialitats”, seguim avant i mirant arrere per no perdre a ningú, entrem al poble per el camí del cementeri i retrobem un paisatge perdut,  fa alguns anys molt freqüent, un camí que te plantats per la vorera plataners (platanus x hispanica), dona ombra molt d’agrair. Qui no recorda las carreteres amb files llargues d’arbres al costats donant ombra als caminants, als carros, eren altres temps, i no oblidats.

            Entrem al poble, fotos a les manistes antigues, al menys a tres, una de elles de l’any 1719, Sant i Sant Sebastia, seguim avant deixant el escorxador a la dreta, ara biblioteca municipal, anem despresa, gaudint de la conversa, eixim del poble i girem a la dreta a vorer “La Granja”, quedem despagats no esta restaurada, sols obre de consolidació, veiem arcades tapades i un finestró gòtic, tornarem mes avant per vorer la restauració.

            Creuem la i agarrem el camí de Benicull o també conegut per la “Montanyeta de Polinya” i girem a l’esquerra per el anomenat camí vell d’Alzira, veiem les naves on hem deixat els cotxes. Veiem un camp plantat de cols xines i ara estan collint-les, en la comarca es un bon negoci, tenen bon mercat a l’estranger,  en un no res estem al poble, ¡ foto de família!, ¡falta gent!,¡ a buscar-los!, telèfon en ma i comenten que un dels ressagats te un sentit de l’orientació algo descontrolat, però bé el trobem i a la foto. Un voluntari del poble i conegut per la seua faena ens fa la foto “oficial”, Ens acomiadem i quedem en organitzar el sopar.

Quedó plantado

el arrozal cuando le dije

adiós al sauce.