03/01/2015 La Ratlla o Mola

   La primera de l’any, com sempre el primer dissabte del primer mes de l’any, pugem a La Ratlla, el cim mes alt de la comarca de la Ribera, este cim també anomenat La Mola, esta al terme de Llauri. La Penya sempre la puja des-de la part d’Alzira, concretament per la vall de La Casella.

            El acudit vell que diu: ¡ A Santa Lluçia un pas de puça, a Nadal un pas de pardal, i a Sant Vicent de La roda, el dia ja allarga una hora!, no falla, es de dia mes prompte i es nota en la claretat.

            Hui som catorze, com sempre matinet, cafè i avant, deixem els cotxes al bar de La Casella, i la primer en el front, la puja fins als cérvols no canvia, matadora. Xarrem ¿ con va el fred? ¡ molt de fred! ¿i el nadals? ¿bé com sempre!, trobem a faltar alguns membres de la penya, uns per lesions, altres per malalties i altres per viatges familiars, i que conste que els recordem. Xarrant anem aplegant al tancat dels cérvols, estan prou allunyats. Un paronet per arreplegar algun ressagat i avant, per la travessa, pugem fins al desviament que ens portarà a la Ratlla. Foto de la serra de Les Agulles, de la Ribera Alta de la Ratlla o Mola, un altre paronet i amunt. El dia acompanya no fa fred i el vent esta calmat, res a vorer en estos dies passat, fred i mes fred. Gent pujant i baixant, caminants, corredors de fondo, un riu de gent matinera.

Seguim amunt en aplegar al encreuament de l’Ouet, fem un descansat esperant al ressagats, no es per elles es per la “pericana” i el vi del comtat, receptes gastronòmiques que fa un company, en un no res apleguen i no els deixem respirar, es fa el rellevo, i amunt. Ara be la part mes empinada de la senda una pendent del 18,68% de desnivell i després de uns falsos plans, comença la pujada.

            Un riu de gent pujant i baixant, fent esport i per perdre uns grams de greix degut al nadals, primer mirador fotos i avant; segon mirador, fotos i avant, la vista enrere i no se veu als ressagats, tercer mirador; fotos i avant, la senda trenca a la dreta i amunt, l’ultima costera i se veu a riu de gent pujant, a hi estan els ressagats, el dia esplèndid, a la vista esta litoral des-de Sagunt fins al Montgo, les riberes, l’Horta sud, el Cavall Bernat, La Creu del Cardenal, Les Orelles del Ase, la Calderona, La serra del Cavalló, i la zona de molins de vent de Navalon, un plaer per als sentits, la Penya esta al lloc de sempre, una xicoteta baixada en direcció a llevant, on el vent no bufa, al sol com les sargantanes, esperem als últims, a hi venen, de les motxilles ixen els entrepans, el vi, el dolços i la tan esperada “pericana” el vi de comtat i un licor fet a partir de la taronja que se diu “viriviri”. Els entrepans desapareixen i provem la “pericana” amanida típica del Comtat, segons ens diu un company la feien els pastor perquè podia aguantar alguns dies sense refrigeració; i com no el cava per desitjar un any nou ple de sendes als companys presents i absents, en dies propers di seccionàrem la amanida. Parlem de la propera senda” son 20.8 km aproximadament, i plana”, “ no pot ser tan plana” ¡si! diu el organitzador, “ el desnivell màxim podem ser dos metres”, “això no pot ser veritat” ¡si! farem la ruta del “Ullals” per els pobles de Polinya del Xúquer i Albalat de la Ribera, al final creuen en els plans del dissabte.

            Hui tenim dos gossos que ens acompanyen “Darko” el veterà i “Canyalino” nou per nosaltres, han fet amistat al llarg del mati, i quant estàvem gaudint del esmorzar i per un no res, els dos cans es posaren a lluitar de valent i no havia manera de separar-los, al final cadascú per el seu costat i bronca per als dos. Després no els sentirem en tota la baixada. Coses dels cans.

Pleguem trastos i deixem la muntanya neta i avall, ara si que anem de valent cara avall, el ressagats ara agarren la capdavantera, una ultima mirada a les vistes meravelloses. El grup se separa, alguns tenen presa altres no, la baixada rapida, els ressagats baixen amb precaució, el passar el encreuament, baixem ràpid, la línia es fa llarga. Es nota que esta la gent de vacances ara trobem a gent jove amb els seus fills i filles gaudint del sol i de la muntanya, el dia acompanya. Fem un paronet el tancat del cérvols i no estan a la vista, no es l’hora de menjar i segur que estan a l’ombra d’algun margalló. A l’altra serà.

            Aprofitem el descans breu per parlar de vall de la Casella, lo bonica i canviada, que esta, la recordem cremada, des-de l’incendi del anys 60, una llàstima de boscos que se cremaren, ara no es igual, però ha millorat molt, tot es verd. Ens reunim al bar una cervesa ràpida i casa, fins a la setmana vinent. Em gaudit de una senda mes, repetida però sempre diferent.           L’any vinent pujarem una altra volta a “La Mola o Ratlla” serem molts o pocs però tornarem.

 El Año Nuevo:

clarea y los gorriones

cuentan sus cuentos ( M. Basho)