29/10/2022 Pedreguer – Casa del Romangat – Font Coberta – Pla de Pouets – Castell d’Ocaive

 

Hui anem cap al poble de Pedreguer, situat en la comarca de la “Marina Alta”, a la província d’Alacant, per plegar anirem per la A-7 en direcció Alacant per la carretera de la costa, eixirem per l’eixida nº. 62, després anirem per la N-332, després per la CV-724, desprès per la CV-70, entrarem al poble per l’última entrada al poble en direcció a l’ermita de “Sant Blai”, aparcarem i a caminar.

07/04/2022 Margarida – Tossal de la Creu – Castell de Benissili – Tossal del Xarpolar – Despoblat de la Roca

 

Cal anar per la A-7 en direcció Alacant, en la eixida 436 anirem cap a Planes per la CV-700, passarem el poble, en el primer encreuament porta el poble de Catamarruc, el passarem del llarg, en el següent encreuament anirem cap a la dreta en direcció a la “Vall d’Alcala”, el primer poble que trobarem es Margarida, poble on iniciarem la ruta, a l’entrada podem deixar el cotxes.

           

28/12/2021 Benigembla - Senda de la Umbria - Badall - Barranc d'Almadic

 

            Per aplegar a Benigembla cal anar per la AP-7 en direcció Alacant i en l’eixida DEnia-Ondara-Pedreguer eixirem a la carretera N-332 en direcció a Pedreguer, a l’entrada del poble anirem per la CV-720 en direcció  Llosa de Camatxo, després Alcalalí, després Parcent i després aplegarem a Benigembla.

 

            A uns 300 metres abans d’aplegar a Benigembla hi ha una carretera asfaltada a l’esquerra que deurem de seguir, a uns 2.500 metre podrem aparcar al cotxe a la bora del camí, ha hi comença la ruta, aquesta es una ruta improvisada, hi han alternatives mes fàcils doncs aquesta es una variant difícil. El pas del “Badall” no deixa de ser dur i difícil, en aquesta ruta tenim que recórrer 5.5 kilòmetres fins aplegar al punt .

12/06/2021 Vilallonga (Villalonga) - Castell - Font del Grill - Casa del Metge - Forna

 

            Hui tenim per davant un dia de calor segons diuen les prediccions del temps, aquesta ruta te molta ombra per a fer-se en estiu. Als llocs de costum eixim cap al poble de Vilallonga o Villalonga, deixem els cotxes al carrer camí de Forna, davant del mini·zoo que hi ha al poble.

  

            Eixim cap a l’esquerra per un caminal asfaltat desprès de caminar a 1 kilòmetre aproximadament girem a la dreta i un altra vegada a la dreta, al costat del camí a l’esquerra veiem un cartell menut amb la llegenda “barranc del Castell”, entrem en senda cap amunt, la pujada lleugera, els esbarzers han omplit la senda i tenim que anar amb cura, ha uns 300 metres girarem a l’esquerra. La zona es molt ombrosa, la serralada a l’esquerra a l’esquerra ens dona ombra, 185 metres tenim que girar a l’esquerra i per on tornarem, anem pujant poc a poc, ens esperen 500 metres de pujada, de vegades en zig-zag i altres un poc verticals, tenim que anar amb cura doncs hi ha cartells avisant que entrem en un lloc perillós, en aplegar dalt fem una ullada a les ruïnes del castell, unes fotos y avall, no deurem estar molt de temps al cim per evitar accidentes.

08/05/2021 Circular de la serra de Segaria

 Com sempre als llocs de costum cafè i marxa, hui anem a recórrer una serra en litoral davant de la Marjal de Pego-Oliva i del de Dènia. El punt d’eixida es el cementeri de El Verger.

            Ací tenim una breu descripció de la serra:

“La Serra de Segària és una alineació muntanyenca bètica que s'estén de NE a SO, una barrera física que separa El Verger els pobles veïns Benimeli i Beniarbeig. La Serra és compartida per les tres localitats esmentades, i també per les de Dénia i Ondara. El cim de la Segària de 506 m sobre el nivell del.su longitud total és de 6 km i té una cresta més alta en el centre, amb dos sectors destacats: l'occidental que ocupa el 58% del total, sent el més extens, i l'oriental que completa el 42% restant. . El pic més alt de la muntanya en el terme del Verger aconsegueix els 459,6 m i el seu lloc més conegut és la  Penya Roja, a 251 m d'altura respecte al nivell de la mar. Es tracta d'un lloc molt característic i, sobretot, d'una fita paisatgística per a tots els habitants del Verger, així com de les localitats veïnes. Així mateix, hi ha constància d'un assentament iber en aquest paratge.

12/05/2018 Benigembla - Barranc d'Almadic - Aeroport

            Hui en som 5, a una hora desacostumada eixim cap al poble de Benigembla, a la Vall de Pop dins de la comarca de la Marina Alta, el propòsit es fer una ruta circular començant la ruta per el Barranc d’Almadic, pujar al aeroport d’emergències, al Cocoll i tornar a Benigembla.

            Prenem cafè en un bar del poble, “podíem dinar ací o anem a Parcent?”, diu una companya, “hi ha i putxero!, he preguntat a la cambrera”, comenta un company, “al tornar decidim!”, prenem el cafè i fem marxa, la ruta nema fer en el sentit de les agulles del rellotge, “espere encertar la ruta!”, pensa el guia; anem avall per la CV-720, a un 600 metres girem a la dreta per un camí d’asfalt, anem amunt poc a poc, les primeres rampes son fortes però sense passar-sen, una estrangera baixa acompanyada d’un gos, “bon dia!”, li diguem, “Buenos dias!”, contesta “fijaros la cara de alegria que lleva, esta disfrutando de la naturaleza!”, diu un company, “cierto!”, contestem. Anem per zona d’ombra, va fent calor però sense agomboiar-nos, a nen a l’esquerra i pujant. Veient el mapa ara veig que el barranc d’Almadic en tenim a l’esquerra, fem una corba molt tancada i ja tenim el barranc a la dreta. “Ha hi baix hi ha una pressa!”, diu una companya, “cert, però no es per embassar aigua, sinó per regular els cabdals a l’època de pluges!”, contesta un company.

17/06/2017 La Foradada (Vall de Gallinera)

            Hui en som 5, 3 han excusat la seua presencia i la resta no ha dit ni mu!, com sempre cafè i marxa, hui anem a la Vall de Gallinera, agrupació de municipis que formen la vall, i son Alpatro o Patro, Benissivá, Benitaia, Benialí sede del consell, Carroja, Llombai, Benissili i Benirrama. Ara una poca historia:

 

“Como en todos los otros valles del interior de la Marina Alta, los árabes ocuparon durante casi seis siglos estas tierras. Después de la expulsión de los moriscos (1609), Val de Gallinera quedó tan despoblado, que el Duque de Gandía, al que pertenecía este territorio, trajo de Mallorca 150 familias para repoblar el valle. Las consecuencias de este hecho, serían contadas por el botánico Antonio José de Cavanilles de la siguiente manera: "Échese de ver todavía el origen de todos ellos en el acento y dialecto de sus moradores. Son muy aplicados al trabajo, todo lo aprovechan y viven contentos en aquel recinto delicioso".

15/10/2016 Benimaurell (Vall de Laguar) – Coll de la Garga – Cavall Verd o serra del Penyo

Com sempre matinet i anem cap a la “Vall de Laguar”, tantes vegades visitat per recórrer “ Catedral del Senderisme” o “El barranc de l’Infern”, i sempre havia quedat pendent “El Cavall Verd”, hui va de bo, en som 6, el dia acompanya. Apleguem al poble de Benimaurell o també conegut per “El poble de dalt”, l’últim poble de la vall, de carrer intricats, d’origen morisc, conserva la seua estructura de carrers estrets, empinats i que no quadren. Un poca historia de la vall:

“La historia cristiana de Vall de Laguar se puede decir que empieza en el Siglo_XIII">siglo XIII, bajo el gobierno del legendario Al-Azraq. Este caudillo se levantó en armas contra los ataques de la corona de Aragón; sublevación que supuso un gran obstáculo para las conquistas del rey aragonés Jaime I.

07/05/2016 El barranc de l'Infern (Vall de Laguar)

Hui en som 6, 4 membres de la Penya i dos bones persones que ens acompanyaran a fer la ruta del BARRANC DE L’INFERN a la Vall de Laguar.

El nom molt conegut, perquè hi ha molts barrancs amb el mateix nom, però a este li ve la fama per la gran quantitat d’accidents amb resultat de mort. De bon mati cap a Favara on esperem a uns companys que venen de la Ribera Baixa, anirem cap a Oliva on esta la resta del grup. L’eixida per baixar al barranc la fem des-de La Juveea d’en Mig, lloc estratègic per evitar anar carregat amb tot el material que fa falta. Som tres veterans molt experimentats en barranquisme, una desentrenada i dos “verges” o“novells” el nervis estan a flor de pell, ¿farem el ridícul? Sabem que una vegada dins del barranc no hi ha tornada, sols en el primer ràpel hi ha una eixida per l’esquerra, esmorzem i avall cap a la font del Reinos que te un xorro menut d’aigua. La senda de baixada es familiar, la hem baixat moltes vegades per fer la circular de “La Catedral del Senderisme”, si eixim del barranc sense problemes podrem dir ¡ he baixat a l’infern!.

02/04/2016 Benissivà - La Foradada

            Com sempre a les 7 cafè i marxa, avui ens dirigim a visitar un racó emblemàtic de la nostra geografia La Vall de Gallinera, enclavat en les muntanyes d’Alacant i famós pels seus cirerers, ara estan en flor. La vall esta formada per 8 pobles, començant per l'entrada de la costa són:

            Benirrama, Beniali seu de l'ajuntament o casa del Consell, Benissivá, Benitaia, Carroja, Alpatro o Patro, Benissili i Llombai, est ultime abandonat. El punt de partida és l'enclavament de Benissivá, una vegada reunit el grup som un total de 16 caminants, eixim cap al poble de Benitaia que esta pegat al de Benissivá, i com no cap amunt; ens retrobem amb antics companys absents uns mesos i una nova incorporació ¡Benvingut!, el paisatge canvia a uns centenars de metres, els cirerers estan en plena floració, semblen nevats però el perfum de les seues flors ens envolta, busquem la xarrada amigable, com sempre projectes a la vista,¡ la cova de les Dones per a quan vulgueu!

            Deixem arrere Benitaia, un dels vuit pobles que formen part del Valle de Gallinera, les pendents com sempre empinades, deixem els tarongers en flor i trobem els primers cirerers en flor, semblen nevats de tantes flors que els cobreixen, algun brot verd de les primeres fulles apareixen entre les flors, els fotògrafs abunden, ara amb mòbil o amb càmera, un plaer per als sentits, aquesta senda és una de les quals es repeteixen un any darrere d'un altre i no ens cansem de veure aquesta meravella de la natura, recordem amb afecte a un company absent temporalment, que pelegrinà al Vall del Jerte per a veure els cirerers en flor, i solament va veure un, els freds tardans i les pluges van retardar la floració i com va ser la seua sorpresa que al cap d'uns dies s'organitza per primera vegada aquesta senda i la seua expressió va ser " qui em manaria a mi viatjar uns 1600 quilòmetres per a anar a la vall del Jerte, quan els cirerers en flor els tènia al costat de casa". Seguim avant per camins formigonats, sense pressa però sense pausa. ¿Para quan organitzem l'eixida estival al pirineu?, ¡en uns dies!, ¡caldrà avisar a la gent i fer recompte, no és el mateix un parell de persones que un grup nombrós!, ¡ja tinc part del material que fa falta, manta tèrmica, sac de dormir, pantalons impermeables, jaqueta impermeable, etc.!

16/01/2016 PR-CV Pedreguer - Senda de l'Enric - Font d'Aixa - Castell d'Aixa

            Hui en som 13 per recórrer el PR-CV 53 al poble de Pedreguer a la Marina Alta. Com sempre café i marxa, la ruta la començarem al peu de l'ermita de Sant Blai, un lloc enxisador per les vistes que té de cara al litoral i com no el omnipresent Montgo, amb la seu forma de closca de tortuga que sembla que algun dia puga alçar-se.

            El poble de Pedreguer el seu origen el Castellet de l'Ocaive, i que hui no visitarem (el deixem per un altre dia) antiga fortificació musulmana, fou conquistada l'any 1249 per Pere Eiximen Carròs, almirall de Jaume I, després de l'expulsió dels moriscos en l'any 1609  i com en molts pobles de la Marina fou repoblat per gent venguda de Catalunya i de l'illa de Mallorca.

            Els primers metres per dins del poble, comença a fer vent i fresc, "bon dia, fa un dia molt dolent per a caminar" ens diu un pedreguero "fa un dia meravellós per caminar", li diguem "adéu", al principi de bon caminar, va pujant a poc a poc la senda, vorejant el barranc, anem de pressa i a bon ritme, en uns temps breu apleguem a l'encreuament on esta "El cor d'Enric" i girem a l'esquerra, segons en comptarem ¡s’anomena el Cor d’Enric perquè el que fou, President de C.E.P. (Centre Excusionista Pedreguer) durant molts anys i quant ja era major pujava a vorer un forat a la pedra que sembla un cor, i al faltar en la seua memòria li posarem a la senda que ix a l’esquerra “La senda d’Enric” i l’inscripció al costat “El cor de l’Enric”, per recordar-lo sempre.

09/10/2015 Pedreguer - Castell de l'Ocaive - Ombrereta - Les Miqueles

            Hui anem a territori desconegut, el guia habitual no fa de guia, aquesta excursió esta organitzada per el C.E. de Pedreguer, dins del XXXIX aplec de centres excursionistes, donar-los les gracies per haver-me acollit en la senda sense estar inscrit.

            Ara un poquet d’història de la vila de Pedreguer, situada a la comarca de la Marina Alta:

            Població d'origen musulmà. Hi havia diferents nuclis de població situats en les actuals partides de: Matoses, Albardanera, Benimarmut, "Perer" (l'actual Pedreguer), i d'altres; totes elles depenien del castell de l'Ocaive. Després de la seua conquesta per part de Jaume I el 1244 va entrar a formar part del Regne de València i va passar a ser propietat de Ximén Carroç qui, l'any 1249, va donar-la a Albert Flix. Després passà als Roiç de Corella, als comtes d'Anna i, finalment, als de Cervelló. Tanmateix, aquestes terres foren predominantment poblades per moriscosfins a la seua expulsió en 1609. La seua església fou ajuda de la parròquia de Dénia fins a l'any 1544 en què es va independitzar.

            El 1609 romangué quasi sense habitants degut a l'expulsió dels moriscos, i fou repoblada amb catalans i mallorquins. Les pretensions desfeulitzadores dels síndics de Pedreguer i altres pobles de La Marina, constituïren un dels detonants que obriren pas a la Segona Germania de València, l'any 1693; moviment dirigit pel procurador d'El Ràfol d'Almúnia, Francesc Garcia. Sota el regnat de Felip V(1700-1724) va atorgar-se-li el títol de vila.

30/05/2015 Benissiva - La Foradada

           

 Senda anual de la Penya, anem a la vall de Gallinera, terres morisques per excel·lència, el municipi el formen 8 nuclis urbans que estan al llarg de la vall el pobles son: Benirrama, Beniali (seu del Consell) Benissiva, Benitaia, la Carroja, Patro o Alpatro i Llombai, gent treballadora que ha creat en un verger les seues serres, destaquen el conreus de la cirera i els cítrics, i també camps de seca. Hui en som 11, cafè i marxa, no tenim molta presa i el temps acompanya, carretera avant fins a Oliva, de camí a Pego, passem l’Atzuvia i entrem a la vall, en aplegar a Benissiva, lloc un deixem els cotxes i cap amunt, passem el nucli de Benitaia, alguns o algunes van abrigades i en les primeres pujades roba fora, fa calor, i el dia acompanya, corbes a dreta a esquerra, mirem el cirerers i ja han collit el fruits, sempre en queda algun a les puntes de rama, estan madurs i de bon menjar, xarrem, cadascú a seu ritme i amunt, hui tenim quatre cans, la família creix, en els primer moments es barallen entre ells, sols estan jugant.

01/05/2015 El Montgo

            Hui som 7, fem marxa sense cafè, esta tot tancat, es festiu i la gent vol descansar, hui anem cap al Montgo, altra muntanya mítica de la Comunitat, la penya esta partida, alguns per compromisos familiars han optat per fer senda el dissabte dia 2, van a recórrer el barranc de l’Infern al terme de Favara, altres estan al Pirineus, i altres desapareguts, de bon mati i ja fa calor, esperem que no ens castigue molt. Comencem la ruta amb un poc de retard, ens hem passat el desvio per anar a la pedania de Jesús Pobre. En aplegar una colla de gent de totes les edats, va a pujar al Montgo per el barranc de l’Hedra, lloc per on tornarem al punt de partida. Un poc d’asfalt i anem amunt, un poc d’asfalt i enseguida una senda empedrada i de bon xafar, i que dura poc.

            Anem amunt per senda pedregosa i de pedra solta, el primer kilòmetre la pendent es del 10,67%, no esta gens mal, el segon del 14,36 es fa notar, el ritme bo i xarrant, de tant en tant fotos, darrere  de dreta a esquerra tenim Ifach, la serra de Bernia, El Carrascar de Parcent, La Vall de Laguar amb els tres poble encara-mullats a la serra; el Cavall Verd, i fins al Monduver, les vistes de les platges de la Safor i del poble de Dènia son impressionants, Cullera al fons, una meravella per al ulls.

            Apleguem al creuer del “Coll de Pous” trobem un grup de gent jove, que van de camí al Montgo, ens fan unes fotos i avant, tot el camí anirem fent canvis, ara davant, ara darrere, ens comenten que la pujada per el “Raco de l’Ull de Bou” es molt perillosa, ells han agarrat una variant, anem avant, ens aconsellen per esmorzar el ùnic pi que hi ha a la senda, Apleguem al pi, i res esta ple de que hem vist al mati, busquem ombra i la poca que ens dona un olivastre l’aprofitem.

            El esmorzar com sempre bo, va fent calor, hui les temperatures pujaran prou, dema seran mes altes, agraïm el llevant quant bufa, després del cafè seguim, continuen passant gent, estrangers i tot, el Montgo “hui pareix el carrer Colom de Valencia un dia de rebaixes”, seguim avant i el grup que hem trobar en la pujada del “Coll de Pous”, ara baixen cadascú al seu aire “una jove diu ¿on esta el meu novio? Allà baix li contesten els amics ¿ara para que el vullc?,¡ no te cases xiqueta!, tot son rialles”, apleguem a la Creu de Dènia, el últim tram es pedregós en avarícia, de mal xafar, la vista sempre a terra, “, sols per les vistes val la pena pujar, t’oblides de tot”.

            Fotos i mes fotos, el paisatge impressionant, com el dia no esta molt clar, sols podem vorer els cims de les muntanyes d’Eivissa, una llàstima a l’altra serà. La primavera esta per tota la muntanya, tot florit, “cap de moro, gladiols salvatges, margarides, el romer, espígol, i altres plantes que no coneguem”, tot una meravella.

 Anem avall la gent continua pujant, es un riu, dia de festa, i ben aprofitat, anem a poc a poc a buscar el barranc de l’Hedra, sempre pedregós, la baixa empinada i no es perillosa, alguna culada i res mes, veiem a la nostra dreta el pi solitari ara vuit, fa calor, de tant en tant ens arrepleguem i aprofitem per fer un glop d’aigua, ens sembla que hui l’acabarem tota, la baixada en zig-zag, un company diu que es millor per on hem pujat, no trobem a ningú, el silenci es a tronador, en aplegar al fons del barranc, s’acaba el patiment, senda de bon caminar, i sols ens que dos kilòmetres per aplegar al cotxes, i tornarem a casa, però primer una cervesa ben fresca per llevar-mos el calor de damunt, l’aigua s’acabà, tindrem que portar-ne mes, en esta senda no hi ha fonts. ¿ On anirem la setmana vinent? Ja borem, on la fem, però segur que fem senda. Des-de la tranquil·litat de casa, podem comptar que hem tingut la primera pífia en 8 anys, una averia de cotxe, que ens a retardat un temps, però es tranquil·litzador, nom hem tingut cap d’accident digne de menció, tant de cotxe com a la muntanya. Alguna lesió menuda i sense importància.

¿Es primavera?
La colina sin nombre
se perdió en la neblina

Matsuo Basho (1644-1694)

28/03/2015 El 5 pobles de la Vall de Gallinera

            Tornem a una de les Valls per excel·lència de la província d’Alacant: La Vall de Gallinera. Hem trencat la costum i venim en primavera a gaudir d’un espectacle de la natura els cirerers en flor, sense voler menysprear altres zones de la geografia espanyola, este es un del que tenim a prop de casa, altre també a prop es el de Laguard.

            Hui som 9 caminants en ganes de gaudir de la natura es plena explosió, degut a les pluges recents el verd es verd, les fonts brollen i el soroll en acompanya, els barranquets xorren, els pardals xiulen, les abelles treballen sense parar. Un plaer per als sentits.

            “En este una vall allargada, en forma de corredor en direcció nordest- suroest, en el que te el seu naiximent i discureix el riu Galliner, que està rodejat per montanyes: la Serra de l'Almirall, la Serra de l'Albureca i la Serra Foradada. Es un de les valls de l'interior de la montanya d'Alacant format pels nuclis de Benirrama, Benialí, Benisivá, Benitaia, La Carroja, Alpatró o Patró, Llombai i Benissili. Tots estos pobles constituixen un nomes municipi La Vall de Gallinera. L'Ajuntament està en Beniali.             Despres de l’expulsio dels moriscos en l’any 1609,la vall queda totalment despoblada i fou repoblada per gent vinguda de l’illa de Mallorca.”

            L’eixida de Benialí, on esta l’ajuntament dels 8 pobles un d’ells, Llombai esta abandonat, esta senda es un puja-baixa sense parar, anem avall i entrem en Benialí, poble menut amb el seu encant, fins fa uns anys estaven condemnats al despoblament, però degut al turisme i l’explotació de la cirera i altres conreus, tornen a viure i repoblant-se a poc a poc, caminem per camins de terra, a l’ombria de garrofers, oliveres, cirerers i tarongers, apleguem al següent poble Benissivá, el segon dels cinc el travessem per carreres estrets on un vehicle passa amb dificultats, son tots d’estructura agrícola, on lo important era la cavalleria, ara mes moderns fan us del quad o el tractor, també cotxes.

            Sols creuem la carretera i ja estem a Benitaia, el segon poble de la ruta, agarrem el camí de la Foradada i aplegarem a ella, entre bancals de cirerers en flor, i no ens en cap ninguna flor mes, futurs fruits rojos que abans de l’estiu estaran madurs i bons per menjar, seguim avant per camins de terra o de formigó, amb fortes pendents, anem xarrant, ¡tornarem a vorer el fruits i la foradada, quant siga el seu temps!, intentarem camviar la ruta per fer-la diferent, anem amunt i deixem a l’esquerra la pujada a la foradada, girem a la dreta i es hora d’esmorzar, heu fem a l’ombra de unes carrasques, el paratge meravellós, al nostres peus La Vall de Gallinera, al fons el Castell que defensava l’entrada a la vall, a la dreta el Miserat, a l’esquerra la serra de l’Admirall. El esmorzar breu en lo possible la penya no te presa vol gaudir d’una senda verda, natural, plena d’arbres florits i flors silvestres, les pluges de fa uns dies han ajudat a la primavera. Xarra que te xarra i intentem converser a una companya a que es presente a oposicions “el NO, ja el tens, intentau, si no pots per dalt al menys per baix, val la pena”

            Tenim reza gats parlant de musica, de guitarra, de composicions inèdites, de velles, de la fusta que estan fetes en concret de palosanto, o mes conegut per diospyros kaki, no creguem que siga la varietat del terreny però sí alguna altra rama de la família.

            Anem avall fent senda cap a La Carroja, la baixada tranquil·la casi recta, no te dificultat digna de menció, encara que algú troba a faltar els pals, seguim entre bancals de cirerers, foto per asi, foto per allà, lo que no guarda la memòria eu guarda la càmera, veiem un tancat amb un xiprer i es lo que pareix el cementeri del poble, pocs enterraments, algú en terra, altres en nínxols, algunes d’ells en construcció, falta poca gent, toquem el poble de raspall, ens refresquem en la font de Baix , i anem cap a al ultima poble de la ruta, Alpatró  o Patro, un paronet a la font Vella de Patro, glops i a seguir, de tant en tant algú diu “apresa que tinc que fer moltes coses esta vesprada” i pareix que hi ha sordera profunda, la gent viu el moment o millor dit “Carpe diem, quam mínimum credula postero" aprovecha el día, no confíes en el mañana" (Horacio).

            Visitem Patro i tornem vorejant el barranc de Runder, en alguns moments per el seu llit sec, encara que de tant en tant veiem xarcos de les pluges recients, anem a vegades per l’ombra i altres al sol, fa calor, no es esgotadora però ja va notant-se la primavera. Pugem, baixem apleguem al area recreativa de la Garriga, esta oberta, la primera vegada que vinguérem estaba tancada ¡ misteris!, a poc a poc tornem a La Carroja, esta vegada entrem per baix del poble, de carrers estrets i sense eixida, cases ben conservades, fan goig, algunes d’elles son establiments rural altres ocupades per estrangers, que van buscant pau, quetut i bon clima per els seus osos.

            Tornem cap a Benissivá vorejant la carretera, mes moderna que per la que anem, possiblement abans era un camí de carro que comunicava el pobles, hem xafat tot tipus de terreny, asfalt, senda de pota, camins de terra, sendes, barrancs. Eixim a la carretera i tornem a entrar en el camí fem un paronet a la font i llavador de Benissivá, seguim escoltant els crits “ va que tinc presa, tinc coses que fer” i la penya gaudint del dia i del paisatge, passem per el poble i ens acostem al poble on hem iniciat la senda, Beniali. Final de l’etapa, un cervesa rapida i a casa.

Per consultar mes informació : http://www.lavalldegallinera.net/historia/historia.htm

Las patrias se derrumban,

ríos y montañas permanecen;

sobre las ruinas del castillo

verdea la hierba, es primavera

21/02/2015 La Catedral del senderisme

            Hui som 16, després de la senda tenim dinar de germanor, cafè i marxa, hui som puntuals, anem camí de La Vall de Laguart, a la Marina Alta en la província d’Alacant.

            El nom de Laguart, com no es d’origen morisc "Al-Agwar", que significa Les Coves. Aquest municipi esta compost per quatre municipis: Benimaurell o Poble de Dalt, Fleix o Poble d’Enmig, Campell o Poble de Baix i Fontilles on esta el sanatori de leprosos.

            Abans de comentar la senda, una poca historia no ens vindrà mal, allà va:

            La història cristiana de Vall de Laguar comença al segle XIII, baix la figura llegendària Al – Azraq o el Blavet. Aquest senyor va prendre les armes contra els atacs de la Corona d'Aragó; insurrecció que va ser un gran obstacle per a les conquestes de l'aragonès rei Jaime I. Arribada les tropes de Jaume I a les portes del seu domini, Al - Azraq signava un tractat, pel qual es va acordar una treva de tres anys i el vassallatge al rei aragonès. A la tardor de 1247 Al - Azraq va trencar la treva perquè les tropes cristianes premia els territoris del seu senyoriu, però la revolta va ser seguit per deu anys d'exili. El 1276 va dirigir novament una gran revolta, el seu fill Alfonso finalitzarà la rebel·lió entre 1277 i 1278. després de la pacificació de les muntanyes de la Marina, això va ser dividit entre els senyors Jaume I. Després de uns quants anys. a causa de la persecució per part de l'església catòlica, els moros rebels més elevat dels esperits d'altres moriscs més dòcils i profanada la església de Santa Ana. A causa de totes aquestes pertorbacions, l'emperador Carlos em va dictar el decret que va obligar tots els moriscs haurà de ser batejada. Molts d'ells no deixar aquestes terres i perdre la seva propietat, es van veure obligats a fer-ho, que va portar a més malestar. Aquest fet va obligar Felipe II, com una mesura preventiva que, per sorpresa, es van desarmar tots els moros de totes les ciutats i pobles de Valencia. El seu fill, Felipe III, escoltar les reivindicacions dels cristians sobre els abusos i sacrileges i indisciplina dels moros, emès el famós decret d'expulsió. Per cert, es debilita els territoris de la Corona d'Aragó i la seva influència en la cort, potenciació de Castella. Vall de Laguar era l'últim baluard de la revolta morisca valencià. El novembre de 1609, la seva debilitat abans que es va rendir i van ser definitivament expulsat i portat al nord d'Àfrica. En Juny 14, 1611, Vall de Laguar va ser repoblada  per llauradors provinents de l'illa de Mallorca, descendents dels antics pobladors catalans de les illes.

            La senda que anem a recórrer es obra dels moriscos, preparat per anar a les Juvees de Baix, a la d’Enmig i a la de Dalt, dona accés als camps abancalats, on encara hi ha plantats i abandonats, ametlers, garrofers i oliveres, alguns s’han modernitzat i en estos temps tenen cirerers, i les antigues cases de les Juvees s’han modernitzat i ara son cases rurals on passar un dies de tranquil·litat.

            Per alguns esta es la primera senda dels Escalons, per altres la segona, per altres la cinquena, que tindrà de màgica que la repetim una i altra vegada. Un company proposa fer-la en sentit contrari al habitual. L’eixida la fem del pàrquing de Benimaurell cap a la font del Oblits, on entrem en la senda, xarrem per el camí tenim una nova incorporació ¡ benvinguda!, alguns retornen després de uns mesos d’absència. La previsions de pluja han espantat a una companya, tots i totes anem preparats, impermeable, capes d’aigua, tot un arsenal per no mullar-nos. Després de la pujada entre en la senda a l’altura de la font dels Oblits, entre camps de ametlers en flor, comencem una nova aventura, no per mes coneguda no deixa de ser nova, xarrem “ el moros van fer esta senda o camí per anar al camps de cultiu amb matxo o asses o rucs, en total son tres pujades i tres baixades, no tenen cap de dificultat, sols cansansí i el bessons ressentit”, ara anem de baixada, suau i en zig-zag, xarrem al la nova incorporació ¿com va? bé, la gent es preocupa, encara no sabem el seu nivell i per el estreno en la penya no esta gens mal, una senda mítica per començar.

             El dia gris de tant en tant un plugim de res, fa un vent molest, però s’agreix, anem baixant i fas un poc de “guia” ¡ mira per on va la senda, tot escalons, obra de moros!, se baixa sense presses, però sense parar, no es fa pesada, ¿ tindrà raó el guia de hui?, el grup capdavanter com sempre tirant, gaudeixen de del paisatge quant veuen les fotos, no paren, apleguem al final de la primera baixada, ¡ha segut suau!, travessem el barranc del Tort, i en encaminem cap a les Juvees de Dalt, ara de pujada, apareixen les primeres margarites a les vores de la senda, algunes falagueres, la primavera s’acosta.

            En zig-zag com no, anem estirant-nos, ara es queda u darrere, ara un altre, lo que dona peu a conversa variada, en parelles, de quatre en quatre, en un temps que pareix curt, la primera pujada s’acaba estem a les Juvees del Poble de Dalt, un pou al costat del encreuament, i avall, a per la segona baixada, en que de darrere fent fotos, i la gent no para, els perd de vista, però la senda es coneguda, hui anem lleugers de pes a les motxilles, lo justet per esmorzar, a poc a poc se baixa, les pedres un poc esvaroses per els plugims que fa de tard en tard, res ni mullar el cap, recupere a una parella de rezagats i xarrem, ¡ a la dreta l’entrada al barranc de l’infern, sí eixe en el cada any mor algú, i tants rescat de gent que es queda ahillada per les pujades repentinés del cabdal del barranc, veiem als companys al fons del barranc, a crits ¿esmorzem? ¡ací baix!, uns minuts mes i ja estem a final de la segona baixada.

            Estem al barranc de l’Infern, a uns centenar de metres del primer ràpel, apareixen els entrepans, fruita,  la bota de vi, i poc mes, anem lleugers de pes, un timonet i coquets, regats amb un poc de orujo d’herbes, ràpid anem be de temps i anem a vorer el barranc, pedres llises treballades per l’aigua al llarg dels anys, impressiona el seu nom, la caiguda, les coses que giren al voltant del barranc, una ullada i tornem a per la segona pujada. Xino-xano cap amunt la senda no esta gens mal, al final opinarem del trajecte nou, de sobte trobem gent de la Ribera, en concret de la penya “Baladre”, un conegut entre el ells,  la resta de vista ¿que feu? ¡a passejar! hui al reves, ¡nosaltres la fem tradicional! Ens veiem adeu, parem a la font del Reïnós beure uns glops d’aigua, fotos i seguim cap a les Juvees d’Enmig, la senda puja a poc a poc, mes suau que baixar-la, no es fa pesada, trobem a gent baixant, s’escolten comentaris “ de dificultad media-alta”, son castellans ¡ bon dia !, ¡ Buenos dies! Avant anem, un riu de gent, de tota edat, alguns pareix que van de passeig, no saben en cara com les gasta la senda, abans ‘aplegar a les Juvees, un camp de ametlers que ens sembla sembrat de margarides un paisatge impressionant, val la pena parar-se per fer unes fotos, avant i estem la creuer, a l’esquerra cap a la Vall d’Ebo a la dreta cap a la Juvea de Baix, esta indicat amb postes, així i tot la gent pregunta, ¡ en llegar al poste a la izquierda! Ara de baixada en aplegar a pou de la Juvea, uns glops d’aigua del pou ens refresca, la bomba funciona, no hem trobat res a faltar o destrossat.

            Xarrem dels antic habitants de la zona i ix a relluir els poetes moriscos de la ribera, quant descrivien el plaer de fer uns glops de vi, mentre es relaxaven desprès de un dia de treball, un dels mes famosos i conegut a tot el Al-Andalus ibn Jafadja o també conegut com “El jardiner”, la conversa es fa agradable, anècdotes del descobriment del antics habitants de estes terres a traves d’un treball històric fet per als fills

                        Cuántas noches contigo, deliciosas,

                         vino en el mismo cáliz yo bebía,

                         y nuestro hablar suave parecía el susurro del céfiro en las rosas.

            Xarrant anem avall, escaló darrere d’escaló, anècdotes, quant ens referim a obres i diguem “de moros”. Uns crits als company que ja estan al riu Girona, sec i pedregós ¡ al Forat ens farem la foto de grup!, anem baixant, davant la cascada seca, fa goig vorer-la quant l’aigua cau després de les plujes. Trobem a una parella ¿ Cuanto llevais de recorrido? Cuatro horas, meneja el cap i mira al home, ¡se nos ara de noche!, seguim avant, revoltes i mes revoltes, el riu nu d’aigua i forrat de pedres blanques com el gesmil. Toquem fons i amunt l’ultima pujada, amb una pendent del 23%, es fatigosa, el forat esta ahi, amunt sempre, en aplegar la foto de rigor, i avant anem cap a la carretera que ens portarà a Benimaurell, el gps es torna boig, perd la senyal, el track es trenca, hi ha que reiniciar el aparell, i avant anem, de pujada com sempre, esta senda la comencem pujant i l’acabem pujant.

            Trobem als de la penya “Baladre” ¿ el guia que fa darrere? ¡Replegar al rezagats! un camp d’ametlers ple de flors ¡nevat pareix!, Benimaurell a la vista, unes fotos al camp, mes avant la font de 2 xorros i brolla sense parar, va a parar al llavador, ja en desús , per en prefecte estat, “abans les dones que tenien que llavar la roba i desprès pujar amunt la costera, no seria gens agradable”, estem al poble i ens espera el dinar, apareixen els companys i companyes, que no han vingut a fer la senda, i sí al dinar, alguns tenen excusa plausible, altres sense comentari. Al final no ha plogut gens ni miqueta, algun plugim sense importància. Tornarem un altra vegada.

11/10/2014 Cales de Benissa

            Hui en som 16 i el gos, a les 9 al lloc de costum, cafè i marxa, en encaminem cap a Benissa enclavat a la comarca de la Marina Alta, viatgem per autopista por no tindre que creuar el pobles de La Safor, en un dia amb molt de tràfic.

            Hui farem una senda familiar de recorregut per el litoral de municipi abans mencionat. Deixem les viandes i el vi a la casa llogada d’un membre de penya. En encaminem cap a l’oficina d’informació i turisme on comença la senda.

            Anem cap al nord del municipi, bufa una brisa molt agradable a la vora de la mar, de bon traçat i de bon caminar, ven senyalitzada amb molta informació en els panells explicatius sobre els penya-segats, les aus que viuen, les plantes etc. Anem xarrant alguna persona esclata cantant “mirando al mar soñe......”, “altre soc feliç amb la meua dona tant si bé a fer senderisme com si no pot vindre” eu diu per boca xicoteta, per si des cas s’entera. Que dir de la costa de penya-segats, de cales menudes, de platgetes improvisades en qualsevol racó de la costa que aprofita per a pebdrer el bany.

            Anem per la Cala Fustera, la primera en trobar-la, escalons de pujar suau, hi han persones “no caminants”, tenim paciència amb elles, així tornaran a fer un altra senda, a l’ombra dels pins fa goig parar-se a gaudir de les vistes, les gavines volant, els pins menejant-se al compàs de les brises marines que ens refresquen, fa calor algo anormal en aquesta època de l’any. Xarrem de tot un poc, de plantar advocats en substitució del cítrics, anem avant, la senda esta prou transitada, estrangers, del país, gaudint tots i totes del paisatge. La següent cala Pinets, recollida un tros de muntanya que acaba en un barranquet, bo per prendre el sol i banyar-se. Acollidora sense mes. Seguim la senda trazada per vora mar l’ombra del pins i el llevant ens refresca, de tanta a vorer el paisatge i el cartells, on expliquen la flora i la fauna dels llocs per on va la senda.

            La Cala Llobella, per a anar aquesta cala hi a que fer un poc de senderisme serio i baixar per un pas excavat a la roca toba de la zona, res de l’altre mon, en aplegar a ella també molt acollidora i menuda, a l’estiu estarà com a sardines, girem a l’esquerra i cap amunt, pareix que acaba la senda i no es veritat, una zona d’aparcament i la dreta, ens guiem per les baranes de fusta que en fan de guia, trobem gent coneguda, veïns del carrer quant érem menuts, “ bon dia, que feu per ací?, gaudint del pont, nosaltres en dia de descans i fent senderisme, jo te recorde, tu a mi no en sembla, fa molts anys que te he vist, al menys 30 o 40. Adéu”, seguim en direcció a la cala Advocat, voregem els penya-segats, anem per un bosc de pi mediterrani, un plaer, darrere una urbanització, possiblement d’estrangers, que vols sol i mes sol, nosaltres sol i platja, algo pedregosa i que mes mos dona, volem gaudir d’aquet clima privilegiat. S’acaba la senda de terra. Anem avall ja per senda de formigó, que serveis d’eixida al xalets de la zona.  

            Les àguiles de la Penya, esclaten ¡ xiringuito!, comencen les carreres, buscant la cerveza fresca, per a calmar la set, no hi a que pensar mal, es per hidratar-se, i recuperar les sals minerals que hem perdut a fer la senda. Refresquem a i tornem, es hora de fer el dinar, La volta es per un altre camí este d’asfalt, mes revirat, ens apropa a la carretera. Estem desfent lo que hem fet, amunt avall, seguim el cartellets, i tornem per un altre camí, deixem la cala Llobella a la nostra esquerra i tornem a la cala Pinets, entre urbanitzacions.

            Tornem a senda coneguda i fem camí cap a la cala Fustera, la veiem i el omnipresent Penyal d’Ifach, al fons, com vigilant de la costa, erecte, sense perdre la com postura, a hi esta ell. En un no res apleguem a la oficina d’informació i donem per acabada la senda, no es familiar com pensàvem, però bé, la poden fer gent no molt en forma, sense presa i descansant. I mentres gaudir de la mar.

24/05/2014 La Foradà o dels cirerers

            Hui som once, tenim gent nova, pero coneguda, matinet eixim com sempre després de prendre un cafè. Fem marxa cap a la Vall de Gallinera, la intenció es pujar a la Foradà i per el camí assaborir les cireres que han deixat oblidades, l’eixida com sempre de Benissiva, l’any vinent tindrem que buscar algun lloc per a deixar el cotxes, en aquest poble es complicat, de Benissiva a Benitaia, pobles que conformen amb els de Patro, Carroja, Beniali, Benissili, Benirrama i el despoblat de Llombai el anomenat Vall de Gallinera, terres morisques, abancalades, penjant de la muntanya, on el cultiu predominant es el cirerer i el taronjer, algun camp perdut d’oliveres i atmelers, els conreus son artesans, els bancals furtats a la muntanya, pedregosos, però fructífers.

            Anem a fer senda, la primera part vorejant els camps de cirerers, per camins d’asfalt, i sempre cap amunt, les pendents fortes però no ofeguen, les vistes bones, ara un poble, ara dos pobles, tres, quatre, cinc fins a completar la vall dels 8 pobles, rodejats per la serra de l’Almirall al nord i per les Llomes del Xap al sud, separats de la Safor al nord i al sud de la Vall d’Alcala, com sempre ressonant a paraules morisques. Les cireres bones com sempre, esta m’agrada, aquesta no la vull, de la varietat burlat ja massa madures i en queden poques, d’un roig fosc, la starking plenes de sabor, acides però bones, de color mes clar. Com sempre anirem a la cooperativa a comprar unes caixetes per a casa. No hi a que aprofitar-se del llaurador.

            Acaba la senda còmoda, trobem la de pedra i bona, senda de pota que ens portarà a la penya Foradà, símbol de la Vall. En zig-zag, sempre amunt, la primavera sempre present, veiem la flor del “pèsol valencià”, els canuts alts del “fenoll”, el “lli blau”, la flor del card esplèndida, com una planta punxosa pot produir un flor tan bonica, per la zona també hi ha la anomenada “cullereta de pastor” també card de fulles daurades com el or. Algun tros de la senda deteriorat per les pluges, però de bon caminar, una recta i mes zig-zag, la senda empinada, rocallosa, i amunt, en un no res apleguem al creuer i girem a la dreta, cap a la Foradà, una costera mes i tornem a girar a la dreta, uns bancals abandonats i de sobte la penya Foradà, arc majestuós, treballat per la pluja, el vent, el gel i demes fenòmens atmosfèrics al llarg de milers i milers d’anys, el temps passa per a tots, també per l’arc. Fotos a dreta, a l’esquerra. De la penya, de l’arc, de les Valls, podem admirar els paratges coneguts, El Benicadel, El Azafor, El Carrascar de la Font Roja, La serra d’Alfaro, El Montgo, un plaer per als sentits. Hora de esmorzar, apareixen les olives, les cebes en vinagre, fruits secs, “papes”, i com no la bota de vi, la colla de von menjar com sempre, la penya es agraïda amb les viandes abundants, el bocata dura un no res, després el cafè  tocaet, els susus, el coquets, tot un plaer per al paladar.

            Anem de tornada i per fer la senda un poc mes llarga i entretinguda, anem al corral, dins de la cova, refugi de ramats, obra d’enginyeria artesana, les bromes com sempre estan presents, “aneu espai amb les caparres, que segur que hi han, i s’agarren molt be al pels, ¡ay! que ma picat, ja eu dia jo, no era caparra, era caparrò” fotos del corral per el finestró la Foradà, seguim el camí, a la dreta un camp d’anouers, jovens, varietat de conreus, este es nou, la senda tortuosa, hi ha que votar arbres cremat i tombats, el corral de Paet a la dreta, Alcalà de la Jovada mes a la dreta, la serra d’Alfaro darrere, hem recorregut els seus cims, amagat el barranc de Malafi. Hi ha un compte molt descriptiu de lo que en passa a moltes persones que coneguem molt bé les terres llunyanes i les de prop a casa res de res. “Era un valencià que se va anar a la Vall del Jerte en Extremadura, ¡m’han dit que es un preciositat, el cirerers en flor una meravella de la natura!, allà que el  valencià se van anar, una pallissa d’autobus, al aplegar al anomenat vall, el temps de gossos, pluja, vent, fred i el hivern retardat, total que sols havia un cirerer amb flor en tota la vall, a la setmana següent la penya organitza una senda a la Foradà, allà que vam anar i quina va ser la sorpresa ¡els cirerers florits!, l’ombria de la lloma del Xap, blanca com el gesmil, un quadre digne de Sorolla, este valencià no va dir ni mu, però li adivinamen el pensaments, un viatge de 1600 km, per vorer cirerers en flor i el tinc al costat de casa”, sense comentaris.

            Retornem a la senda, xino-xano apleguem al encreuament del Passet, girem a l’esquerra i avall, sobre la marxa acurtem la senda, girem a la dreta per una senda sinuosa i avall, ens deixem caure, sense fer cap d’esforç, els cirerers plens de fruits, ens parem una altra vegada, hi ha alguns que tenen mes fruits que fulles, una meravella, els cirerers de roig encès, les gaudim, seguim avant ens reagrupem a l’ombra del convent, els pobles estan a hi, un esforç més i apleguem, la xerradeta, els comentaris riallosos, mol bona senda per alguns, distreta per els altres, no es cansem de vindre tots el anys a gaudir de dels paisatges. Tornarem l’any vinent, a esta o a una altra. Eixint de la Vall de Gallinera o de la Vall d’Alcala, però sempre com a objectiu la Foradà.