02/01/2022 Circular de la Casella

 

            La primera senda de l’any 2022, com sempre cafè i marxa, anem cap a “La Vall de la Casella”, hui un senda curta per començar l’any, deixem el cotxe al pàrquing que hi ha baix del bar, ens posem en marxa i cap amunt, la pujada no canvia, empinada com ella soles, estan netejant la vora de la dreta.

05/07/2019 FERRATA DE L’AVENTADOR

            Hui ens hem reunit 4 senderistes per fer la ferrada de “L’Aventador”. Per aplegar al inici de la zona de escalada tenim que anar per la CV-610 direcciò Genovés, i abans d’aplegar al poble girarem a la dreta en l’indicador “urbanitzacions” i a un centenar de metres tornarem a girar a la dreta en direcció “Cova Negra”, “Alboi”. Seguirem la carretera i no mes pasar la via del tren girarem a l’esquerra per un corba nolt tancada i seguirem fins aplegar al final de la carretera. Aparcarem i cap amunt. Ha hi mateix eix una senda ampla de pedres soltes, la seguirem fins aplegar al peu de la ferrada.

16/06/2019 El barranc de l'Abdet

           

Hui en som 6, ens reunim en diversos llocs per anar a la pedania de l’Abdet, que depèn del poble de Confrides. Ara un poc d’historia:

“La población es de origen árabe. El año 1264 el rey Jaime I de Aragón la entregó a Vidal de Sarriá a quien en el 1271 sucedió su hijo, Bernardo de Sarriá, el cual la cedió el 1335 al infante Pere. Posteriormente, las casas de Cardona y Ariza poseerían el señorío. En 1526, los musulmanes se rebelaron contra la orden de conversión mandada por Carlos I de España. Con luchas permanentes contra Castilla, en 1609 tomaron de nuevo las armas, sumándose a los moriscos refugiados en las montañas de la Valle de Laguart hasta que fueran expulsados definitivamente ese mismo año, dejando abandonadas las doce únicas casas que había. Posteriormente, fue repoblado, y en el siglo XVIII ya tenía veinticinco casas, llegando a tener el municipio completo de Abdet y Confrides 822 habitantes. Durante los dos últimos siglos, la población desciende lentamente. Durante el periodo 1960-1970 disminuyó un 17%, llegando a bajar en la última década un 50%.”

02/06/2019 Salto de Chella

            Ruta de barranquisme al poble de Xella, concretament anem a baixar el Bot (El Salto) de Chella, som 5 persones, quatre homens i una femina; tres experts i dos novells, quedem a Carcaixent i desprès ens espera un company al poble de Chella. El grup el formem:

            2 experts del Centre Excusioniste de Carcaixent

            1 expert del Club Himalaya

            2 novells de la Penya L’Argilaga.

            En aplegar al punt d’eixida primer que res esmorzem, per si de cas; ara comença la primera part de la ruta, l’equip:

                        Trage de neopré.

                        Casc.

                        Arnes.

                        Gorra amb visera.

                        Cap d’anclatge.

                        Stop, huit o piranya.

                        Calcer adequat.

                        Genolleres.

03/06/2017 Ferrata Castillo de Salvatierra (Villena)

            Hui en som 5, tres mestres i dos alumnes, cafè i marxa cap a Villena, terres d’Alacant, concretament a la comarca de l’Alt Vinalopó. Hui tenim presa i apleguem a la zona de parking després d’entrar al poble de Villena, i en passar la plaça de bous a l’esquerra i cap amunt. Ens espera un company que ha vingut des de Alcoi, salutacions i cap amunt a buscar la senda que ens portarà a la ferrata.

            Pugem a bon ritme i cap amunt, la senda en zig-zag i empinada, en uns 20 minuts apleguem al inici de la senda/ferrata, una sèrie de cables d’acer ens guiaran cap a la primera etapa d’escalons. El guia habitual hui va d’alumne, “per passa el cables no es necessari equipar-se amb arnes i dissipador!”, anem agarrats al cable guia, amb cura i sense presa, gaudim de les vistes cap al sud, molt allunyada es por vorer una tronada de la que penja la pluja, anem avant, “com son el ponts que tenim que creuar?”, pregunta un company, “el primer es d’un cable i es te que passar de costat, te un altre cable dalt per assegurar-se amb el dissipador i un altre per agarrar-se amb les mans!, no son gens complicats!” diu el guia. “jo per si de cas també faré us del cabo d’ancoratge, el dissipador i tot lo que porte!”, diu un alumne.

01/08/2016 Mirador de Gresolet - Ref. Gresolet (Cavalls dels Vents)

Travessia per el Parc Natural del Cadi-Moixeró o també coneguda per “Els Cavalls dels Vents

"No he oblidat res, no he rebutjat res: ni els dies feliços ni les hores fosques. Precisament aquestes donen a aquells el seu sentit, el seu preu i una claredat més gran. Això ho sé ara. I aprenc a composar, de la seva pacient harmonia, allò que un dia potser anomenaré felicitat; això que des d’avui voldria haver merescut d’apropar-me: la saviesa, aquesta aigua inesgotable i pura que la muntanya és font. Per mi, jo resto fidel a aquesta pàtria de cims que han fet el que soc, i sense el que no voldria ser: en elles estan la meva veritat i la meva vida."

Georges Sonnier

M’han demanat que elabore una introducció per començar aquesta crònica, i que millor que amb aquestes precioses paraules que omplin el meu llibre en blanc i que expressen el meu estat d’ànim. Perquè, tal i com intercanviàvem amb els meus companys de ruta, les muntanyes, els cims, te fan com eres, amb les estones de solitud i auto complaença. T’ajuden a trobar a tu mateix. Només és qüestió de ser valent i de deixar-se emportar. I aquesta ruta, de valentia, n’ha tingut molta, per part de tots i totes. Ningú ha volgut deixar el seu llibre en blanc. Allà, endins seu, cadascú ha cercat el seu motiu. Allò que complica el viure. Pensaments, accions, reptes, records, perquès, passat i ganes de futur interactuant.

La muntanya és l’escenari ideal. Necessitem d’ella per a viure. Sols o acompanyats, ens crida. La palpem a cada pas, la sentim en cada racó. Un plaer sense cost i il·limitat. Idíl·lic.

11/07/2015 El riu Frare

            Cafè i marxa, l’eixida de diferents pobles de La Ribera i La Costera i de l’Horta, anem ajuntem-nos, en aplegar a Quesa anem a esmorzar al bar “La Parra”, som 22 de totes les edats, grans, mitjans i menuts, ¿que tindrà la senda?, que al crit el riu Frare, acudeixen amb ganes de divertir-se. Gaudim del entrepà i de un “carajillo” que ens ajudarà a passar l’aigua freda.

            Enguany entrem a l’aigua mes a prop del descens, el guia diu ¡molta gent, tardarem molt!, primer que res unes lliçons para poder afrontar el descens del riu sense lesions o accidents, allà anem, el dia nuvolós, l’aigua freda però suportable, el dia ajuda ja que no tenim canvis bruscos de temperatura ¡ ay que gelada esta! Les primeres impressions son fortes, i allà anem cap avall estem a prop de la 1ª corda, son un grup nombrós i portem la davantera a un altre grup, esperem no tindre massa retard en el descens, aquesta es la versió curta, foto de grup davant de la pedra gegant que marca l’entrada al canyó; anem a l’esquerra a fer la baixada per una sèrie de cascades, es divertit i tenim que baixar amb prudència, un tobogan, una caiguda breu i ja estem baix, sense problemes, un altre tobogan i al “jacuzzi” es plena en un vot “precaució amb tantes dones” diu algun company; després de la baixada a la corda, hi a que baixar amb precaució, la pedra esvarosa, la corrent no ajuda, anem baixant en un minuts el guia ens fa baixar al grup, un bot i a l’aigua; busquem un punt on deixar la motxilla i a fer fotos, espectacle pur, el guia ajudant i senyalant els punt on posar el peus; la gent baixa a poc a poc, alguns amb dificultat altres lleugers.

11/10/2014 Cales de Benissa

            Hui en som 16 i el gos, a les 9 al lloc de costum, cafè i marxa, en encaminem cap a Benissa enclavat a la comarca de la Marina Alta, viatgem per autopista por no tindre que creuar el pobles de La Safor, en un dia amb molt de tràfic.

            Hui farem una senda familiar de recorregut per el litoral de municipi abans mencionat. Deixem les viandes i el vi a la casa llogada d’un membre de penya. En encaminem cap a l’oficina d’informació i turisme on comença la senda.

            Anem cap al nord del municipi, bufa una brisa molt agradable a la vora de la mar, de bon traçat i de bon caminar, ven senyalitzada amb molta informació en els panells explicatius sobre els penya-segats, les aus que viuen, les plantes etc. Anem xarrant alguna persona esclata cantant “mirando al mar soñe......”, “altre soc feliç amb la meua dona tant si bé a fer senderisme com si no pot vindre” eu diu per boca xicoteta, per si des cas s’entera. Que dir de la costa de penya-segats, de cales menudes, de platgetes improvisades en qualsevol racó de la costa que aprofita per a pebdrer el bany.

            Anem per la Cala Fustera, la primera en trobar-la, escalons de pujar suau, hi han persones “no caminants”, tenim paciència amb elles, així tornaran a fer un altra senda, a l’ombra dels pins fa goig parar-se a gaudir de les vistes, les gavines volant, els pins menejant-se al compàs de les brises marines que ens refresquen, fa calor algo anormal en aquesta època de l’any. Xarrem de tot un poc, de plantar advocats en substitució del cítrics, anem avant, la senda esta prou transitada, estrangers, del país, gaudint tots i totes del paisatge. La següent cala Pinets, recollida un tros de muntanya que acaba en un barranquet, bo per prendre el sol i banyar-se. Acollidora sense mes. Seguim la senda trazada per vora mar l’ombra del pins i el llevant ens refresca, de tanta a vorer el paisatge i el cartells, on expliquen la flora i la fauna dels llocs per on va la senda.

            La Cala Llobella, per a anar aquesta cala hi a que fer un poc de senderisme serio i baixar per un pas excavat a la roca toba de la zona, res de l’altre mon, en aplegar a ella també molt acollidora i menuda, a l’estiu estarà com a sardines, girem a l’esquerra i cap amunt, pareix que acaba la senda i no es veritat, una zona d’aparcament i la dreta, ens guiem per les baranes de fusta que en fan de guia, trobem gent coneguda, veïns del carrer quant érem menuts, “ bon dia, que feu per ací?, gaudint del pont, nosaltres en dia de descans i fent senderisme, jo te recorde, tu a mi no en sembla, fa molts anys que te he vist, al menys 30 o 40. Adéu”, seguim en direcció a la cala Advocat, voregem els penya-segats, anem per un bosc de pi mediterrani, un plaer, darrere una urbanització, possiblement d’estrangers, que vols sol i mes sol, nosaltres sol i platja, algo pedregosa i que mes mos dona, volem gaudir d’aquet clima privilegiat. S’acaba la senda de terra. Anem avall ja per senda de formigó, que serveis d’eixida al xalets de la zona.  

            Les àguiles de la Penya, esclaten ¡ xiringuito!, comencen les carreres, buscant la cerveza fresca, per a calmar la set, no hi a que pensar mal, es per hidratar-se, i recuperar les sals minerals que hem perdut a fer la senda. Refresquem a i tornem, es hora de fer el dinar, La volta es per un altre camí este d’asfalt, mes revirat, ens apropa a la carretera. Estem desfent lo que hem fet, amunt avall, seguim el cartellets, i tornem per un altre camí, deixem la cala Llobella a la nostra esquerra i tornem a la cala Pinets, entre urbanitzacions.

            Tornem a senda coneguda i fem camí cap a la cala Fustera, la veiem i el omnipresent Penyal d’Ifach, al fons, com vigilant de la costa, erecte, sense perdre la com postura, a hi esta ell. En un no res apleguem a la oficina d’informació i donem per acabada la senda, no es familiar com pensàvem, però bé, la poden fer gent no molt en forma, sense presa i descansant. I mentres gaudir de la mar.

15/03/2014 El Puig (Xativa)

15/03/2014  El Puig de Xativa

            Hui, com sempre al Romero, la quedada és més tard del normal, anem prop, al Puig de Xàtiva, res, uns quants quilòmetres. Eixim en direcció a Xàtiva, travessem Carcaixent, deixem a l'esquerra la Pobla Llarga, i Manuel, arribem a la segona rotonda i girem en direcció a Simat, uns centenars de metres, gir a l'esquerra i aparquem.

            El començament de bon caminar, mirem cap amunt i veiem l'ermita, bé els comentaris, “caurem d'esquena de tant de mirar cap amunt”, però el llop no és tan feroç com el pinten, pas a pas anem pujant, hi ha boirina matinal, esperem que millore, sí no roín, roín. el paisatge de sobra conegut a les nostres esquenes Xàtiva i al fons la Costera. A la nostra dreta Genovés i a la nostra esquerra la Llosa de Ranes, Llanera de Ranes, etc. i a més l'ermita de Santa Anna.

"La senda en zig-zag, "Darco", com sempre davant sense deixar-se avançar, caminem, xarrem, foto per ací, foto per allá,y seguim cap amunt, de caminar agradable i pugem, deixem a la nostra esquerra una creu de fusta, i aprofitem per a fotografiar el paisatge, esplendit. Seguim cap amunt i cada vegada veiem mes prop l'ermita en restauració, en un santiamén arribem, ens ha costat menys d'allò que s'ha esperat, una pena esta a mig restaurar i no podem entrar a vorer-la.

Li donem la volta i esta tot en estat d'abandó, una pena, busquem un lloc on esmorzar, hui el menjar és lleugera i frugal, res de pastissets o dolços. Fotos de grup, panoràmica i Eli exercint de "Hércules", una instantània per a recordar. Prosseguim en direcció al vèrtex geodèsic, comencem a caminar i pujant, el camí s'endevina la senda i sinó el "gps", que quasi mai falla, alguna pujadeta, algun esvaró, però res de res, sense problemes. aconseguim el vèrtex.

Més fotos i comencem a desfer el camí, la baixada ràpida, procurem tornar pels nostres passos, evitem els esvarons, alguna assentadeta sense importància. Tornem a la senda de baixada, unes fotos a l'ermita, i cap avall, amb rapidesa, camí conegut, xarrem, el paisatge molt bonic, veiem pobles coneguts, alguns només de nom, altres per haver passat per ells, però cap desconegut, Genovés, Torre Lloris, Lloc Nou d'en Fenollet, El Tossalet, Manuel, Rafelguaraf, el port del Renoc i com no, les vies de l'Ave i les de rodalies, una ferida que canvia el paisatge rural valenciá, el minifundi.

Finalitzem la baixada, hem disfrutat del paisatge, total han sigut 4.3 quilòmetres de recorregut, sense presses però sense pauses. La semana vinent, farem un altra senda.