12/01/2019 La Vall de La Casella

Hui en som 10, a proposta d’un company anem a fer una ruta circular per la Casella, paratge natural situat al terme d’Alzira, a la Ribera Alta. Com sempre cafè i marxa, quedem al lloc de costum a les 7, 30. “El punt d’eixida, on es?, preguntem, “a la font del Garrofer!”, contesta l’organitzador de la senda, dit i fet eixim cap a “La Casella”, la temperatura gèlida, però anem ven abrigats i no passarem fred.

 

04/06/2016 Corbera - Mallá Verda - Torrentera - Cavall Bernat - Fontanelles

            Hui en som 11, hem recuperat a uns companys i tenim una nova incorporació, com sempre cafè i marxa, recollim a dos membres a Corbera i cap amunt. Son les 7.30 del mati, davant tenim la serra de corbera, l’idea es pujar fins al Pas de Sant Sofi i una vegada allí decidirem on anem, hi ha dos variants tornar per “La Malladá Verda” o pujar al “Cavall Bernat” per la torrentera. Anem avant i com sempre el dos bromistes del grup es deixen sentir, “que estàs molt guapa” i el marit davant, be a la senda, aquesta es a petició d’un membre que te que estar prompte a casa; no sempre les peticions es poder complir.

            Com sempre diversitat d’opinions “es per ací, hi ha senyals”, “el track diu que es mes avant”, al final decidim seguir el track, ¿es per aquella pujada? ¡ pareix que si!, a l’esquerra una residencia de meditació d’una ordre religiosa, segons ens compten per a fer meditació esta molt bé.

10/01/2015 Els Ullals

            Hiu som 16, “, tenim noves incorporacions, BENVINGUT, abans de escriure de la senda i les persones, un poqueta historia que no be gens mal.

            “En temps dels romans i els àrabs el punt per on la calçada o camí principal travessava el riu Xúquer era probablement Albalat de la Ribera, que deriva de l'àrab البلاط al-balāṭ, "la calçada", "el camí" o "camí empedrat". Este topònim sembla deure's al fet que el camí entre València i Xàtiva creuava el riu a l'altura d'un gual –hui inexistent– entre Albalat i Polinyà. En esta última població encara existeix la partida del Gual, just en la part meridional d'este pas històric. En època medieval només hi havia dues maneres de creuar el riu aigües avall d'Alzira: la barca de Cullera i el gual d'Albalat, que va esdevenir impracticable a causa d'una riuada i va ser substituït per un pas de barca, la presència de la qual està documentada des dels temps de Jaume I, en el segle XIII. La Via Augusta, provinent de Valentia, havia de creuar el riu pel gual d'Albalat, i discórrer pel marge dret en el seu camí a Saetabis (Xàtiva), evitant d'esta manera creuar els rius Magre i Verd, que a l'altura del gual ja han confluït amb el Xúquer.”

            L’eixida la fem des-de Polinya, poble que no borem, sols deixarem el cotxes per retallar la senda, hui mes llarga de lo normal. Tornem arrere i passem la carretera per una passarel·la que ens portara a la “Mota” obra de defensa contra les avingudes del Xuquer, anem xarrant i un company compta les seues experiències en el esqui de fondo o nòrdic, estava il·lusionat abans d’anar, i després de l’experiència se ha quedat defraudat, diu que pareix senzill i resulta molt exigent.

            Anem per la “Mota” lo que ens permet gaudir de les vistes des-de una atalaia, al menys vistosa, el riu Xúquer a la dreta, a l’esquerra la serra de Corbera amb els cims de la Ratlla i el Cavall Bernat i con no el Tallat Roig per la cara nord, darrere Cullera i la seua muntanya, davant Alzira, a poc a poc anem apropam.nos al poble però abans de creuar el riu per el pont a hi va un xicotet apunta per el esmentat pont.

            “El Pont de Ferro: va ser construït l'any 1917. Enllaça amb la carretera d'Alzira. Quan va ser alçat va desaparéixer la barca que servia de pontó i que havia adquirit tal valor tradicional que es va fer figurar a l'escut de la vila.”

            Els ponts de la Ribera tant con la de l’Alta o la Baixa, son del mateix estil, el pont de Gavarda, el d’Alzira, El Riola el d’Albalat i el de Cullera, es van construir a principis del segle XX. Tot lo mon mima al cuiner del grup, hui ens a promès unes clòtxines acompanyades de vi de ribeiro per esmorzar.

            Entem en el poble i veiem una casa molt antiga, que sembla restaurada, es la casa del:

            “ del Bou: considerada la casa més antiga de la vila, data del segle XVIII, tot i que es conserven elements del XVII. Fou restaurada per l'Ajuntament de la Vila el 2010”

            Sols una ulladeta i avant, no parem l’explicació rapida sobre la façana de l’església de Sant Pere que va ser realitzada per Gaspar Dies, l’església va ser construïda al segle XVII sobre l'antiga església gòtica.

            “El treball del mestre Gaspar Dies no es va limitar a l’església de Albalat, també intervingué a l’església de Santa Caterina en Alzira, fent la portalada barroca, i la reforma interior, també va dirigir obres en l’església del monestir de Santa María de la Valldigna, i en la de Sant Llorenç en Alberic.”

            Trobem una font senzilla de rajol de cara vista amb el seu encant, tota plena de xiquets i xiquetes jugant per un tobogan, escultures fetes en bronze, la font s’anomena “Font de la Plaça de la Cort” obra del reconegut artista de l'Alcúdia”

            En passar l’església girem a la dreta i ens dirigim a les afores del poble buscant la marjal i el seus ullals, ara per camí de terra, ara per asfalt. Els ullals son brolladors d’aigua al mig dels camps, abans es podia beure aquesta aigua, però ara degut al us extensiu i intensiu dels pesticides s’aconsella no beure-la, Xarrem de tot un poc i no perdem de vista al cuiner, un company i una companya sen tornen cap al cotxes, no es trobem massa be, estan malalts, es trobarem a falta sobre tot a Cañolino que ens acompanyat hui, el altre amic de quatre patés “Darko”, s’ha quedat a casa degut a les vacunes.

            Fem una “paradeta” i tenim a ma un mandarí, tastem la fruita i un company diu “ un arbre fruiter, ple de fruita i arrimat a camí, per algo serà”, agres com el ferro. Com no pot ser les critiques al guia se fan sense parar " estas engañan-nos, no pot sert tan plana", " es veritat, el punt mes alt ha segut la mota".

            Trobem una mostra d’un ullal en forma de font anomenada “de l’arbre” que naix al mig de la marjal, un poc mes avant veiem el primer dels ullals el del “Senillar gran”, el rodem per una senda de travesses, i podem vorer. lo en tota la seua amplitud, veiem fotos abans de la restauració i cal admirar una faena ben feta. Seguin avant a vorer el “Senillar menut”, una de les seues característiques es la gran abundància de Nenúfar, Nenúfares, Lirio de agua, Ninfea,( Nymphaea spp).

            Mes avant girem a la dreta per a vorer el ullal de “La Mula”, un moment per vorer.lo i ja anem pensant en el esmorzar, en una planura com esta es difícil trobar un marge per menjar, veiem una caseta de camp amb uns bancs d’obra i allí anem a gaudir de un bon esmorzar, primer les clòtxines amb el seu suc picant, olives xafades, farcides, sevillanes, ceba en vinagre, els entrepans, vi de Ribeiro, de Navarra, Manxego, no en cansem de gaudir del menjar i per a rematar la faena un cafè amb ron cremat. ¿Qui se pot alçar i seguir caminant? No tenim mes remei i allà anem, girem a l’esquerra i anem cap al ullal “Gros”, parlem de tècniques per a fer vies ferrates i anem preparant-la, mes avant la farem, projectes no en falten. Apleguem al ullal “Gros”, per accedir hi ha que entrar per una senda estreta que ens porta fins al costat de una caseta abandonada, una mirada i seguim, la senda esta fen.se pesada, molt d’asfalt, però que li anem a fer, apleguem al waypoint anomenat “Mirador”, es senzillament una “torre” que fan servir el caçadors per vorer la marjal. Esta tancada lo que ens priva de poder vorer les vistes, trenquem a la dreta per acurtar el camí, esperem als Reza gats i anem xarrant, ¿organitzem un sopar a Alberic? Fixem dia el 24, cadascú portarà alguna cosa, se sent dir “ jo vi, jo ensaladi lla, jo cervesa , jo postres”, en fi un llista llarga de productes i especialitats”, seguim avant i mirant arrere per no perdre a ningú, entrem al poble per el camí del cementeri i retrobem un paisatge perdut,  fa alguns anys molt freqüent, un camí que te plantats per la vorera plataners (platanus x hispanica), dona ombra molt d’agrair. Qui no recorda las carreteres amb files llargues d’arbres al costats donant ombra als caminants, als carros, eren altres temps, i no oblidats.

            Entrem al poble, fotos a les manistes antigues, al menys a tres, una de elles de l’any 1719, Sant i Sant Sebastia, seguim avant deixant el escorxador a la dreta, ara biblioteca municipal, anem despresa, gaudint de la conversa, eixim del poble i girem a la dreta a vorer “La Granja”, quedem despagats no esta restaurada, sols obre de consolidació, veiem arcades tapades i un finestró gòtic, tornarem mes avant per vorer la restauració.

            Creuem la i agarrem el camí de Benicull o també conegut per la “Montanyeta de Polinya” i girem a l’esquerra per el anomenat camí vell d’Alzira, veiem les naves on hem deixat els cotxes. Veiem un camp plantat de cols xines i ara estan collint-les, en la comarca es un bon negoci, tenen bon mercat a l’estranger,  en un no res estem al poble, ¡ foto de família!, ¡falta gent!,¡ a buscar-los!, telèfon en ma i comenten que un dels ressagats te un sentit de l’orientació algo descontrolat, però bé el trobem i a la foto. Un voluntari del poble i conegut per la seua faena ens fa la foto “oficial”, Ens acomiadem i quedem en organitzar el sopar.

Quedó plantado

el arrozal cuando le dije

adiós al sauce.

 

21/06/2014 Font i cova de l'Anell (Lauri)

            Hui som 7, matiner cap a Llauri, volem acabar prompte, abans de que fasa massa calor. El cafenet que no falte, i camí de Llauri, deixarem el cotxes al costes del col.legi on començarem la senda.

            En dirigim al anomenat Poble Nou o aldea del Senyor, la quietud es trencada per el soroll dels motors que fan faenes al camp. La senda de hui es en un 66% d’asfalt i la resta de terra o pedra, els desnivells apleguen a1 14%, hi ha que dir, son molt constants, com sempre he dit pujadeta i mitja, passem el Poble Nou i enfilem la senda que voreja la pedrera, el primer viatge sols vam fer un tros la resta es una incògnita, amunt sempre amunt, ben abalisada amb senyal blanques i grogues, anem amunt xarrant dels problemes de la vida, de la família, en fi de tot un poc, a la dreta la pedrera vella mes en lla la pedrera nova, es veuen alguns trams abancalat en el que s’han plantat pins jovens, però alguna cosa s’ha fet, una baixadeta i entren en un altra pedrera, el camí tancat per una cadena, no es obstacle, la passem i xafem asfalt. A l’esquerra deixem la senda que agarrarem per equivocació fa unes setmanes, curta i intensa.

05/04/2014 Llauri - Font Negra - Creu del Cardenal - San Sofi - Collaets - Poble Nou

            Som sis caminants. La senda de hui, la qualifique de dificultat mitjana o moderada, encara que en dos trams a saber entre les basses i l'encreuament amb “la Mallà Verda” fins a la creu del Cardenal, amb un pendent del 20% i entre el waypoint 16 i 17, que ho vam fer seguint una canonada de formigó i després del 17 al 18, seguint una antiga senda de caçadors que s'havia perdut entre argilagues i albacers, és de dificultat alta; la resta de la senda com he dit abans moderada.

            L'eixida a bona hora, iniciem el recorregut en direcció cap a l'ombria de la serra de Corbera,  poques senyals, i fortes pendents. El dia es presenta lluminós amb calor, a penes començar fora roba i a la mànega curta, passem per davant d'una senda a la nostra esquerra i no fem cas, no està senyalitzada, a uns metres un senyal de prohibit el pas, la voregem per l'esquerra per una senda sense senyalitzar i seguim avant, a saber on ens porta, anem per senda plana vorejant la muntanya, i elucubrem per on enllaçarem amb la senda de la "Mallà Verda", ací està el nostre dubte perquè desconeixem eixa part del camí. Arribem a unes basses i primers senyals blanc-grogues, les seguim cap amunt i de sobte un senyal verd d'uns 40 cm. de diàmetres "eixes senyals sí que son fàcils de vorer, el poal havia de pesar lo seu i hi ha que buidar-ho quant antes", comentaris que en fan riure, en el trajecte veiem una figuera plena de bacores i inalcansables per que estan en el fons d'un barranc rodejada d'arbust amb espines, comença la pujada amb forts desnivells i veiem que han repoblat les vores de la senda amb plantons de carrasques i altres arbustos que ja tenen un bon tamany.

            La senda puja cada vegada més empinada, en alguns trams amb dificultat alta, han excavat en la terra escalons i en alguns casos amb troncs menuts els han fet escalons per a recolzar millor els peus, pujant no sense dificultat, arribem al senyal de la font Negra que queda a la nostra dreta, foto, waypoint i a seguir, esta font no té més història, esta seca a causa de la falta de pluges, seguim la senda a la nostra esquerra, i que perquè conste, esta senyalitzat amb un pal i un cartell. Continuem pujant en direcció al Pas de Sant Sofí, ara escalons fets per troncs, ara excavats, la senda dura amb pendents fortes, les vista magnifiques, no molesta res, el cel clar i sense un núvols, el sol cau a plom, sempre cap amunt, un encreuament “ dreta Fontanelles i la Murta PR-CV 335", "Esquerra Pas de Sant Sofí, enllaç Murta PR-CV 334", al fi trobem l'encreuament, girem a la esquerra i seguim, el punt de referència un pi solitari de bona alçada.

            Caminem o millor dit "casi enfilem la pujada" per la falda del "Cavall Bernat", veiem la nostra meta " La Creu del Cardenal",¡ esmorzem dalt! se sent cridar, "millor en el encreuament", "jo no vull pujar amb panxa plena" exclamen altres, " jo no vull pujar a la creu", "jo sí", al final decidim esmorzar en la plataforma, i el que vullga que puje". L'esmorzar lleuger et, i a pujar a la creu, al final ens decidim dos, la resta a descansar. El paisatge val la pena des d'eixe punt. "La Murta", "La Casella", "La Ribera Alta", "La Ribera Baja", les cimes del Monduver, El Cavall Bernat, El Benicadell, El Montcabrer, la comarca de "La Costera", la serra de Corbera, en fi un plaer per als ulls i els sentits.

            Baixem per la urbanització que dóna nom al pas entre els dos vessants de la serra de Corbera, Sant Sofí, vessant empinada que cal baixar amb precaució, la nostra vista comprèn des de València fins als limites del terme de Cullera amb Tavernes, en un no res estem baix, refresquem en la font "sense nom", seguim per asfalt cap avall, a la nostra dreta van vorer una senyal " a la cova i la Font de l'Anell", la baixada empinada plena de xalets a dreta i esquerra, ¡bon dia! saluda la gent!, ¡bon dia! responem, girem a l'esquerra i deixem l'asfalt, veiem i agarrem unes taronges per a refrescar i no són res de l'altre món, " no estan prou madures per a mi" exclama un Company” la resta a menjar-les per a alleujar la calor que va fent.

            Camí de terra i assaborint les taronges em detinc i en la menje, alguns continuen caminant, els retrobem i trobem una cadena, el gps indica a la dreta, pugem per una forta pendent, i m'entren els dubtes, fa uns minuts que la fletxa no es mou, avance pantalles i quan estic a mitja vessant es mou, hem agafat una senda que no està balisa da, pugem per la vessant seguint una canonada de formigó, i la pujada es amb forta pendent, ens reagrupem i decidim prosseguir a veure on ens porta la senda, observant la pantalla la senda bona queda a la nostra esquerra, procurem anar a buscar-la, pujem la cima d'un xicotet monticle i arriba un moment que la senda desapareix i ens guiem més per la intuïció que per les senyals a poc a poc entre argilagues, i matolls amb punjes i la resta d'arbust espinosos abaixem a la trobada de la senda senyalitzada, afortunadament no ens lesionem, només alguna arrapada sense importància. Quant la trobem girem a la dreta i en un moment apleguem al final de la senda. Caminem un minuts a veiem “El Poble Nou”, estem a uns passos de Llauri. Acabem el día cansats, sense cap de lesió, un pantaló foradat una samarreta amb algún forat La caminata dura en la vessant del “Cavall Bernat” i en “Els Collaets”. Buscarem sendes per a fer per la zona. Val la pena el paisatge.

02/03/2013 Travesia Tavernes de La Valldigna - Favara por la Ratlla

A la segunda salio bien la senda, el día esplendido con algo de calor, el paisaje precioso a lo,lejos se divisaban lso montes nevados como el Montcabrer, el Valle de Ayora, la zona de Navalon y El Capurutxo en Fuente la Higuera. Ahi va un boton de muestra.

Al ser una senda lineal hay que dejar coches en los extremos. Este sendero  transcurre entre tres comarcas La Valldigna, La Ribera Alta i La Ribera Baja, recorriendo caminos y sendas de pastores, dura por los fuertes desniveles, el primer tramo con un desnivel de subida del 13.8% aproximadamente, un segundo de subida con el 22% y el tercero de ya de bajada con el 26,1%. Hay que llevar buen calzado y un baston de apoyo para la bajada. Senda apta para primavera y otoño, y si sale un día bueno en invierno, en verano es calurosa, ya no que no sombras en el camino

Distancia: 12.52 km. 766 m. de subida y 814 de bajada