21/02/2015 La Catedral del senderisme

            Hui som 16, després de la senda tenim dinar de germanor, cafè i marxa, hui som puntuals, anem camí de La Vall de Laguart, a la Marina Alta en la província d’Alacant.

            El nom de Laguart, com no es d’origen morisc "Al-Agwar", que significa Les Coves. Aquest municipi esta compost per quatre municipis: Benimaurell o Poble de Dalt, Fleix o Poble d’Enmig, Campell o Poble de Baix i Fontilles on esta el sanatori de leprosos.

            Abans de comentar la senda, una poca historia no ens vindrà mal, allà va:

            La història cristiana de Vall de Laguar comença al segle XIII, baix la figura llegendària Al – Azraq o el Blavet. Aquest senyor va prendre les armes contra els atacs de la Corona d'Aragó; insurrecció que va ser un gran obstacle per a les conquestes de l'aragonès rei Jaime I. Arribada les tropes de Jaume I a les portes del seu domini, Al - Azraq signava un tractat, pel qual es va acordar una treva de tres anys i el vassallatge al rei aragonès. A la tardor de 1247 Al - Azraq va trencar la treva perquè les tropes cristianes premia els territoris del seu senyoriu, però la revolta va ser seguit per deu anys d'exili. El 1276 va dirigir novament una gran revolta, el seu fill Alfonso finalitzarà la rebel·lió entre 1277 i 1278. després de la pacificació de les muntanyes de la Marina, això va ser dividit entre els senyors Jaume I. Després de uns quants anys. a causa de la persecució per part de l'església catòlica, els moros rebels més elevat dels esperits d'altres moriscs més dòcils i profanada la església de Santa Ana. A causa de totes aquestes pertorbacions, l'emperador Carlos em va dictar el decret que va obligar tots els moriscs haurà de ser batejada. Molts d'ells no deixar aquestes terres i perdre la seva propietat, es van veure obligats a fer-ho, que va portar a més malestar. Aquest fet va obligar Felipe II, com una mesura preventiva que, per sorpresa, es van desarmar tots els moros de totes les ciutats i pobles de Valencia. El seu fill, Felipe III, escoltar les reivindicacions dels cristians sobre els abusos i sacrileges i indisciplina dels moros, emès el famós decret d'expulsió. Per cert, es debilita els territoris de la Corona d'Aragó i la seva influència en la cort, potenciació de Castella. Vall de Laguar era l'últim baluard de la revolta morisca valencià. El novembre de 1609, la seva debilitat abans que es va rendir i van ser definitivament expulsat i portat al nord d'Àfrica. En Juny 14, 1611, Vall de Laguar va ser repoblada  per llauradors provinents de l'illa de Mallorca, descendents dels antics pobladors catalans de les illes.

            La senda que anem a recórrer es obra dels moriscos, preparat per anar a les Juvees de Baix, a la d’Enmig i a la de Dalt, dona accés als camps abancalats, on encara hi ha plantats i abandonats, ametlers, garrofers i oliveres, alguns s’han modernitzat i en estos temps tenen cirerers, i les antigues cases de les Juvees s’han modernitzat i ara son cases rurals on passar un dies de tranquil·litat.

            Per alguns esta es la primera senda dels Escalons, per altres la segona, per altres la cinquena, que tindrà de màgica que la repetim una i altra vegada. Un company proposa fer-la en sentit contrari al habitual. L’eixida la fem del pàrquing de Benimaurell cap a la font del Oblits, on entrem en la senda, xarrem per el camí tenim una nova incorporació ¡ benvinguda!, alguns retornen després de uns mesos d’absència. La previsions de pluja han espantat a una companya, tots i totes anem preparats, impermeable, capes d’aigua, tot un arsenal per no mullar-nos. Després de la pujada entre en la senda a l’altura de la font dels Oblits, entre camps de ametlers en flor, comencem una nova aventura, no per mes coneguda no deixa de ser nova, xarrem “ el moros van fer esta senda o camí per anar al camps de cultiu amb matxo o asses o rucs, en total son tres pujades i tres baixades, no tenen cap de dificultat, sols cansansí i el bessons ressentit”, ara anem de baixada, suau i en zig-zag, xarrem al la nova incorporació ¿com va? bé, la gent es preocupa, encara no sabem el seu nivell i per el estreno en la penya no esta gens mal, una senda mítica per començar.

             El dia gris de tant en tant un plugim de res, fa un vent molest, però s’agreix, anem baixant i fas un poc de “guia” ¡ mira per on va la senda, tot escalons, obra de moros!, se baixa sense presses, però sense parar, no es fa pesada, ¿ tindrà raó el guia de hui?, el grup capdavanter com sempre tirant, gaudeixen de del paisatge quant veuen les fotos, no paren, apleguem al final de la primera baixada, ¡ha segut suau!, travessem el barranc del Tort, i en encaminem cap a les Juvees de Dalt, ara de pujada, apareixen les primeres margarites a les vores de la senda, algunes falagueres, la primavera s’acosta.

            En zig-zag com no, anem estirant-nos, ara es queda u darrere, ara un altre, lo que dona peu a conversa variada, en parelles, de quatre en quatre, en un temps que pareix curt, la primera pujada s’acaba estem a les Juvees del Poble de Dalt, un pou al costat del encreuament, i avall, a per la segona baixada, en que de darrere fent fotos, i la gent no para, els perd de vista, però la senda es coneguda, hui anem lleugers de pes a les motxilles, lo justet per esmorzar, a poc a poc se baixa, les pedres un poc esvaroses per els plugims que fa de tard en tard, res ni mullar el cap, recupere a una parella de rezagats i xarrem, ¡ a la dreta l’entrada al barranc de l’infern, sí eixe en el cada any mor algú, i tants rescat de gent que es queda ahillada per les pujades repentinés del cabdal del barranc, veiem als companys al fons del barranc, a crits ¿esmorzem? ¡ací baix!, uns minuts mes i ja estem a final de la segona baixada.

            Estem al barranc de l’Infern, a uns centenar de metres del primer ràpel, apareixen els entrepans, fruita,  la bota de vi, i poc mes, anem lleugers de pes, un timonet i coquets, regats amb un poc de orujo d’herbes, ràpid anem be de temps i anem a vorer el barranc, pedres llises treballades per l’aigua al llarg dels anys, impressiona el seu nom, la caiguda, les coses que giren al voltant del barranc, una ullada i tornem a per la segona pujada. Xino-xano cap amunt la senda no esta gens mal, al final opinarem del trajecte nou, de sobte trobem gent de la Ribera, en concret de la penya “Baladre”, un conegut entre el ells,  la resta de vista ¿que feu? ¡a passejar! hui al reves, ¡nosaltres la fem tradicional! Ens veiem adeu, parem a la font del Reïnós beure uns glops d’aigua, fotos i seguim cap a les Juvees d’Enmig, la senda puja a poc a poc, mes suau que baixar-la, no es fa pesada, trobem a gent baixant, s’escolten comentaris “ de dificultad media-alta”, son castellans ¡ bon dia !, ¡ Buenos dies! Avant anem, un riu de gent, de tota edat, alguns pareix que van de passeig, no saben en cara com les gasta la senda, abans ‘aplegar a les Juvees, un camp de ametlers que ens sembla sembrat de margarides un paisatge impressionant, val la pena parar-se per fer unes fotos, avant i estem la creuer, a l’esquerra cap a la Vall d’Ebo a la dreta cap a la Juvea de Baix, esta indicat amb postes, així i tot la gent pregunta, ¡ en llegar al poste a la izquierda! Ara de baixada en aplegar a pou de la Juvea, uns glops d’aigua del pou ens refresca, la bomba funciona, no hem trobat res a faltar o destrossat.

            Xarrem dels antic habitants de la zona i ix a relluir els poetes moriscos de la ribera, quant descrivien el plaer de fer uns glops de vi, mentre es relaxaven desprès de un dia de treball, un dels mes famosos i conegut a tot el Al-Andalus ibn Jafadja o també conegut com “El jardiner”, la conversa es fa agradable, anècdotes del descobriment del antics habitants de estes terres a traves d’un treball històric fet per als fills

                        Cuántas noches contigo, deliciosas,

                         vino en el mismo cáliz yo bebía,

                         y nuestro hablar suave parecía el susurro del céfiro en las rosas.

            Xarrant anem avall, escaló darrere d’escaló, anècdotes, quant ens referim a obres i diguem “de moros”. Uns crits als company que ja estan al riu Girona, sec i pedregós ¡ al Forat ens farem la foto de grup!, anem baixant, davant la cascada seca, fa goig vorer-la quant l’aigua cau després de les plujes. Trobem a una parella ¿ Cuanto llevais de recorrido? Cuatro horas, meneja el cap i mira al home, ¡se nos ara de noche!, seguim avant, revoltes i mes revoltes, el riu nu d’aigua i forrat de pedres blanques com el gesmil. Toquem fons i amunt l’ultima pujada, amb una pendent del 23%, es fatigosa, el forat esta ahi, amunt sempre, en aplegar la foto de rigor, i avant anem cap a la carretera que ens portarà a Benimaurell, el gps es torna boig, perd la senyal, el track es trenca, hi ha que reiniciar el aparell, i avant anem, de pujada com sempre, esta senda la comencem pujant i l’acabem pujant.

            Trobem als de la penya “Baladre” ¿ el guia que fa darrere? ¡Replegar al rezagats! un camp d’ametlers ple de flors ¡nevat pareix!, Benimaurell a la vista, unes fotos al camp, mes avant la font de 2 xorros i brolla sense parar, va a parar al llavador, ja en desús , per en prefecte estat, “abans les dones que tenien que llavar la roba i desprès pujar amunt la costera, no seria gens agradable”, estem al poble i ens espera el dinar, apareixen els companys i companyes, que no han vingut a fer la senda, i sí al dinar, alguns tenen excusa plausible, altres sense comentari. Al final no ha plogut gens ni miqueta, algun plugim sense importància. Tornarem un altra vegada.

14/02/2015 Les 4 caves de La Mariola

            Hui som 13, i anirem ajuntam-nos al llarg del mati, com sempre cafè i marxa, anem cap al poble d’Agres a la comarca del Comtat, al peu de la serra Mariola.

            La serra Mariola es un massís muntanyós a la provincia d’alacant, compta amb gran varietat de paisatge, les fonts de la serra alimenten el rius Vinalopó, Serpis, Barxell, etc. Aquesta serra es molt coneguda per les seues plantes medicinals i aromàtiques, i per un dels paratges mes coneguts com es un bosc de Teixos (Taxus bacata) el mes meridional d’Europa.

            El guia de hui inicia la ruta des-de el convent, esta dalt del poble, ruta senzilla i no complicada ensn diuen. Allà anem cosa rara avall, la sorpresa seguir que la tenim en algun lloc, hui dia de carnestoltes, apareix la gent amb molta voluntat un poc disfressada, un indi, una catwoman, un cordovès, un bucaner, una indià, una vaquera, en fi un poc de tot, alguns companys i companyes han excusat la seua presencia per raons d’agenda.

            Al principi de baixada cap al poble i enseguida be la sorpresa la pujada cap al refugi del Moli Mato, caminem preguntat per el estat de salut del coneguts, i milloren ens diuen, anem amunt a poc a poc, les femines del grup xarrant per el colzes, nosaltres també no podíem ser menys. El Moli Mato de fusta, amb una àrea recreativa de trellat, a l’estiu se pot sopar a la fresca o dormir.

            Pugem cap amunt per un bosc dens de pis i matoll baix, a la dreta queda la serra d’Agullent i la plana d’Agres, un trencaclosques de cultius variats, vinya, cereal, pomeres, ametlers, una simfonia de colors, amunt com sempre, “tot lo que baixa, puja”, xarrem de les experiències d’un company com mestre d’educació física, que vol ensenyar als seus alumnes l’experiència de les persones amb deficiència visual o cecs, jugant a pilota amb el ulls tapats per una vena negra o opaca, eix el comentari que tenim a la Comunitat Valenciana a un campió del mon de tenis per a cecs, celebrat fa uns dies al Japó, diu que com a experiència per als seus alumnes pot ser molt interessant, per fer-los vorer que una minusvàlua no es impediment per practicar esports, i viure la vida.

            Girem la vista enrere esperant al ressagat, el grup capdavanter hui te presa, anem amunt a poc a poc, ens reagrupem i seguim, el indi fa de guia, el grup capdavanter va a la seua i anem perdent-los de vista, una corba darrere d’altra corba, girem cap a la dreta i es parem en el mirador que dona cap a l’est, les vistes impressionants, es pot vorer des-de el Mugrón  a l’esquerra (en terres Castellanes) fins la dreta el Benicadell, passant per La Ribera, La Costera, La Vall d’Albaida, etc.

            Seguim cap a la cava d’en Miquel en aplegar a la cava, veiem que falta la major part de la Penya, intentem localitzar-los i després de parlar amb ells/elles, s’han despitat xarra que te xarra, el guia torna arrere, mentre esperem aplega una parella de ciclistes de Muro, i xarrem dels paratges coneguts i de les rutes que hem fet nosaltres i ells, estan estranyats de lo de lluny que venim per a fer senderisme. Aprofitant l’espera del grup una xicoteta descripció de la Cava d’en Miquel, per gentilesa del guia:

“Cava d’en Miquel. Està situada al terme de Bocairent, afrontant amb el d'Alfafara, a 1.060 metres d'altitud. La seua construcció data de principis del s. XVII, i era propietat de la ciutat de Xàtiva.

De grans proporcions, amb 16 metres d'altura i 14 de diàmetre, té 2460 m3 de capacitat, amb aparença de castell pel gruix i elevació dels seus contraforts.

Construïda sobre una vessant, aprofitant la seua inclinació per a crear nivells de càrrega, dos terrasses a distints nivells que, al mateix temps, evitaven una major excavació del pou. El perímetre exterior és hexagonal, reforçat amb murs de sustentació on s'obrin tres túnels en diferents altures d'ingrés a l'anterior. Hi havia una quarta, de molt menor grandària, que servia per a evacuar l'aigua produïda pel desgel fins a un aljub. Manca de coberta, que originàriament va haver-hi de ser en forma de mitja taronja i obra de maçoneria. Queda en peu l'arrancada de la volta de la cúpula.

Adossat als murs exteriors, es troba un edifici en ruïnes, que servia de refugi per als "nevaters".

            Apleguen “els perduts i perdudes” i a esmorzar, hi ha gana, com sempre els entrepans, olives, papes, fruits secs, vi, cafè i de postres Almoixàvena, producte artesanal que es menja en quaresma, i d’elaboració senzilla, que dir ¡una 10 per el cuiner!. Després de gaudir d’un bon esmorzar un membre nou de la Penya esclata “ a esta Penya jo m’apunte!. Esta vist que als membres nous es guanyem per l’estomac.

            Anem cap a la zona mes dificultosa de caminar, un pedregal al que tenim que fixar-nos en les petjades deixades al llarg del temps i no alçar massa la vista del sol, anem a dreta, a l’esquerra, seguint les fites al llarg de la senda que ens van marcant el camí, i al final de postres una trepadeta de no res, però hi a que assegurar molt be on se posen el peus. Un metres mes avant enllacem amb la pista forestal que ens portarà primer a la cava del Voltor, a hi va la descripció:

           

“La caveta del Voltor. Té planta circular, de 8,20 metres de diàmetre interior per 6,80 metres de profunditat, amb una capacitat de 350 m3. La coberta és de cúpula circular, que se conserva en molt bon estat. Compta amb quatre accessos, tres en la part superior i un ingrés principal a un nivell d'1,80 metres per d'avall dels anteriors. El més destacat és la coberta de manpostería que destaca per la progressiva aproximació de fileres de pedra, amb murs que van estretint-se des de la base de la volta fins a la seua culminació. Per les seues característiques, se la situa al s. XVII i és una de les millor conservades de la província d'Alacant.”

            Una xerradeta fotos i cap a la cava mes coneguda del Comunitat Valenciana, ara per pista i sense problemes, en aplegar a ella, veiem que esta consolidant la seua estructura, les obres van a poc a poc, es una faena costosa de diners i faena, a hi va una descripció;

La Cava Arquejada o Gran. És sens dubte la més coneguda, pel seu espectacularitat i pel seu fàcil accés i ha sigut el símbol per excel·lència de l'antiga activitat dels "nevaters".

Situada a 1220 metres d'altitud, la seua construcció és de cadiratge i recobriment de maçoneria. Té 6 arcs gòtics apuntats en els cantons de l'hexàgon exterior i units en el centre del pou, i que sustentaven la sostrada, sobre la qual s'encreuaven les bigues i canyís per al rematada de la teula moruna. El pou, excavat en gran part en roca viva, té una profunditat de 12 metres per 14,90 metres de diàmetre i una capacitat de 1960 m3.

Posseeix 6 boques de càrrega superiors, al mateix nivell, que s'obrin a mitjan els murs, més un túnel de nivell inferior. Un contrafort exterior circumda part del pou, amb una considerable altura en la part Sud. Segons el testimoni d'alguns veïns d'Agres, les teules i les bigues de la coberta van ser utilitzades per a la restauració del convent franciscà de la Mare de Deu Agres, entre 1923 i 1930. La seua construcció és de mitjan del s. XVII i va estar en explotació fins a la primera mitat del present segle. Durant molts anys la neu que arreplegava abastia a la ciutat de Xàtiva.

            Anem a per l’ultima cava que ens queda per visitar, esta a uns mestres mes avant de La Gran i deu al seu nom a la proximitat de unes vivendes que feien servir els nevaters per viure:

“Cava de L'Habitació. Situada al costat de la pista que ascendix al morro del Comptador és una edificació de pou la qual té 10 metres de profunditat i 7 de diàmetre, amb una capacitat de 320 m.3 amb coberta de volta semiesfèrica. Construcció de maçoneria. Conserva tres boques superiors de càrrega i un accés principal a nivell inferior. Construïda a finals del s. XVII. Deu el seu nom a la pròxima existència de l'alberg de jornalers. Molt pròxima a esta cava es troba una modesta construcció de 7 metres d'altura per 6 de diàmetre i una capacitat de 200 m3, coneguda com a Cava del Teix, i que no conserva la coberta. Ambdós edificacions pertanyen a finals del s. XVII o principis del XVIII.”

            A la nostra dreta mirant al vall esta el morro del Comptador, el nom li ve de que al ser una pas estret, es podia comptar el ramat transhumant i fer pagar impostos. Ara sols ens queda baixar per la senda cap al convent on hem començat la senda.

            Mentre baixem podem gaudir de les vistes meravelloses, el dia clar, podem vorer perfectament a uns 40 kilòmetres a la redona, tenim als peus el poble d’Agres, el nom possiblement d’origen llatí “Àger” camp o de agger, que vol dir  altura o elevació.”

            Es un no res baixem cap poble, parlant de les dificultats en eixir de l’atur no ja dels joves sinó també de la gent mes major, tot son treballs en precari i mal pagats, ¿on anirà la joventut de hui en dia?, ¿ a emigrar cap a l’estranger, buscant faena i sou digne?, ¿ o no poder emancipar-se mai, i dependre del pares?

            El guia ens dona uns xicotets consells per a conèixer millor el nostre cos, els punts per poder aliviar-nos de la tensió del dia, o de les molèsties del quotidianes.

            Ens acomiadem fins al proper dissabte, anirem a recórrer per fi “La Catedral del senderisme”. Tan desitjada per alguns, tan odiada per altres, la farem, la gaudirem, al final girarem la vista enrere i podrem dir “ fins a l’altra”.

07/02/2015 Almedijar - La Mosquera - Cerro Gordo - Barranc d'Almanzor

            Hui en som 10, tenim una nova incorporació, matinet i cap Almedijar o en valencià Almedíxer, punt de partida de la senda circular programada per el dia 31 de gener i ajornada per el mal temps. Sense problemes fins arribar al poble de Castellnovo, una senyal indicadora mal col·locada i li donem unes voltes al poble, al final eixim i anem a Almedijar a la comarca del l’Alt Palancia. Conquerida per Jaume I, a l’any 1238 i de majoria musulmana fins l’expulsió dels moriscos en 1611, fou repoblada per gent del voltants ja que es queda despoblada.

            Primer que res un cafè i buscar lloc per a dinar, al poble estan a festes i ens asseguren que dinar dinarem a quina hora, no se sap. Aixi quedem.

            Ens equipem, el dia esta fresc, o mes be gelat, i anem cap amunt a buscar el Collao del Canyar, no esta gens mal per calfar el cos, una “tachuela”, bon ritme i cap amunt anem xarrant, la salut de una companya millora a bon ritme, es nota puja molt be, la nova incorporació s’adapta enseguida te una bona assessorà. Estem al Parc Natural de la Serra d’Espada, una meravella de la natura, ben conservat, esta format per boscos de sureres ( Quercus súber) en explotació, pinedes, es poden vorer alguns camp d’oliveres i ametlers, ara en flor; no tenen por a les matinades gelades que esta fent este temps tan boix, ara fred de ple hivern, ara calor primaveral. Fem collao, i avall anem, per camí de terra o de pedra menuda “rodeno”, un ziz-zag de baixada que ens portarà al barranc de la Falaguera, que ens endinsarà en la finca de La Mosquera i el seu bosc de sureres,; eiem les primeres falagueres, de verd brillant, agarrades a la pedra amb desesperació, aprofitant un forat en la pedra, ple de terra, que li serveix de li tons viure. 

Es fa hora d’esmorzar i a hi anem, els entrepans, les olives, fruits secs, vi, timonet i un poc de dols per rematar, de bona gana mengem i la xerradeta, la broma d’una gorra militar, que passa de cap en cap. Seguim per la senda ampla de bon caminar, apareixen les primeres sureres al principi aïllades, després formant xicotets boscos i poc a poc espessint-se. A la vora del camí veiem restes d’esporga de les sureres, es nota el manteniment del bosc, deu de ser rentable l’explotació de les sureres.

            Anem pujat cap a la casa de La mosquera, lloc un vivia el terratinent, el masover, i lloc de reunió en la època de la saca del suro, segons en comptaren, feien ball els cap de setmana, el paisatge es meravellós, per als sentits, asta on aplega la vista sureres i mes sureres, la casa en ruïnes, queden els vestigis d’una època gloriosa.

            Girem a l’esquerra de la casa i pugem cap al Collao de Penyablanca, es fa dur, la pendent es del 18.76% i es fa de notar, les sureres ens rodegen, grosses, primes, altes baixes, de tant en tant fotos, panoràmiques, senzilles, el record per al moment i gaudir-les tranquil·lament. El company en compta que el van arrestar fent la mili per no tindre “ardor guerrero”, una somriure parlant de la mili, en la blanca seguer que no posava “valor: se le supone”, anem avant anem rezagats, ens esperen al Collao. Gaudim de les vistes, al front el “Cerro Gordo”, a la dreta el poble de Ain, a l’esquerra, Almedijar, Castellnovo, i mes allà Segorb. Rodejats per barrancs, anem cap al “Cerro Gordo”, planejant ara, ens queda la pujada final, canvia el paisatge, ara son pins i alguna surera aïllada. L’ultima pujada i avall, baixem de pressa i amb paciència, a ningú li fa gracia un entropesso en la forta baixada, davant el camí d’Ibola i baix el barranc d’Almanzor.

            Creuem la carretera d’Ain, i poc a poc entrem en el barranc d’Almanzor, bosc de compte de fades, tancat, humit, silenciós; de caminar a poc a poc entrem en un mon diferent, anem vorejant el barranc, de presa es fa tard, de tant en tant, parem a esperar al retardats, fotos i mes fotos, el paisatge convida a fer us de la càmera, el soroll de l’aigua ens acompanya, els guals menuts i fàcils de creuar, algun el tenim que fer en tres passes, però no te importància, a dreta, a l’esquerra les sureres estan espeses formant un dosser de verdor, qui li diria a Almanzor (Abu Amir Muhammad ibn Abi Amir al-Mansur, primer ministre del Califa de Cordoba)) que un barranc que porta el seu nom, al dia de hui es una meravella de la natura, passejat per tota de classe de gent i condició.

            Anem anant camí de Almedijar, la carretera a l’esquerra, seguint el traçat del barranc, alta, silenciosa, no passa cap de vehicle. Apareix la font d’Almanzor a l’esquerra, ni parem es fa tard i portem retràs, senyals blanquí-grogres, en diuen que anem per bon camí, xarrem, un company que ha segut iaio ens compta l’orgullós que esta de haver segut felicitat per tant gent dels seus voltants i no sap com agrair o, en eixos moments s’obliden dels problemes, ¡ va de pressa que en esperen!, a lluny se veu el campanar d’Almedijar, deixem a l’esquerra el castanyar, no parem, una altra vegada tornarem. El barranc s’obri i claregen els arbres, apareixen les oliveres, i algun altre camp de cultiu, veiem un refugi de carboners i una carbonera en representació d’un ofici perdut però oblidat, soroll d’aigua, no tenim temps de parar i vorer el origen, parlem de la senda del 21, “La Reina de Les Sendes, la Catedral del Senderisme, Els Escalons”, ¿la podré aguantat? ¡ sí, estàs en bona forma!, entrem en el poble, en som quatre el ressagats, a l’esquerra anem per el carrers, buscant el lloc on hem quedat per a dinar, un bon foc a la porta, estan en festes, el carrers tallat per soltar la vaqueta. Ni mirem a dinar sa dit, re pondre forces i a casa. El lloc convida a buscar noves sendes, la de hui dura

Las patrias se derrumban,

ríos y montañas permanecen;

sobre las ruinas del castillo

verdea la hierba, es primavera