24/05/2014 La Foradà o dels cirerers

            Hui som once, tenim gent nova, pero coneguda, matinet eixim com sempre després de prendre un cafè. Fem marxa cap a la Vall de Gallinera, la intenció es pujar a la Foradà i per el camí assaborir les cireres que han deixat oblidades, l’eixida com sempre de Benissiva, l’any vinent tindrem que buscar algun lloc per a deixar el cotxes, en aquest poble es complicat, de Benissiva a Benitaia, pobles que conformen amb els de Patro, Carroja, Beniali, Benissili, Benirrama i el despoblat de Llombai el anomenat Vall de Gallinera, terres morisques, abancalades, penjant de la muntanya, on el cultiu predominant es el cirerer i el taronjer, algun camp perdut d’oliveres i atmelers, els conreus son artesans, els bancals furtats a la muntanya, pedregosos, però fructífers.

            Anem a fer senda, la primera part vorejant els camps de cirerers, per camins d’asfalt, i sempre cap amunt, les pendents fortes però no ofeguen, les vistes bones, ara un poble, ara dos pobles, tres, quatre, cinc fins a completar la vall dels 8 pobles, rodejats per la serra de l’Almirall al nord i per les Llomes del Xap al sud, separats de la Safor al nord i al sud de la Vall d’Alcala, com sempre ressonant a paraules morisques. Les cireres bones com sempre, esta m’agrada, aquesta no la vull, de la varietat burlat ja massa madures i en queden poques, d’un roig fosc, la starking plenes de sabor, acides però bones, de color mes clar. Com sempre anirem a la cooperativa a comprar unes caixetes per a casa. No hi a que aprofitar-se del llaurador.

            Acaba la senda còmoda, trobem la de pedra i bona, senda de pota que ens portarà a la penya Foradà, símbol de la Vall. En zig-zag, sempre amunt, la primavera sempre present, veiem la flor del “pèsol valencià”, els canuts alts del “fenoll”, el “lli blau”, la flor del card esplèndida, com una planta punxosa pot produir un flor tan bonica, per la zona també hi ha la anomenada “cullereta de pastor” també card de fulles daurades com el or. Algun tros de la senda deteriorat per les pluges, però de bon caminar, una recta i mes zig-zag, la senda empinada, rocallosa, i amunt, en un no res apleguem al creuer i girem a la dreta, cap a la Foradà, una costera mes i tornem a girar a la dreta, uns bancals abandonats i de sobte la penya Foradà, arc majestuós, treballat per la pluja, el vent, el gel i demes fenòmens atmosfèrics al llarg de milers i milers d’anys, el temps passa per a tots, també per l’arc. Fotos a dreta, a l’esquerra. De la penya, de l’arc, de les Valls, podem admirar els paratges coneguts, El Benicadel, El Azafor, El Carrascar de la Font Roja, La serra d’Alfaro, El Montgo, un plaer per als sentits. Hora de esmorzar, apareixen les olives, les cebes en vinagre, fruits secs, “papes”, i com no la bota de vi, la colla de von menjar com sempre, la penya es agraïda amb les viandes abundants, el bocata dura un no res, després el cafè  tocaet, els susus, el coquets, tot un plaer per al paladar.

            Anem de tornada i per fer la senda un poc mes llarga i entretinguda, anem al corral, dins de la cova, refugi de ramats, obra d’enginyeria artesana, les bromes com sempre estan presents, “aneu espai amb les caparres, que segur que hi han, i s’agarren molt be al pels, ¡ay! que ma picat, ja eu dia jo, no era caparra, era caparrò” fotos del corral per el finestró la Foradà, seguim el camí, a la dreta un camp d’anouers, jovens, varietat de conreus, este es nou, la senda tortuosa, hi ha que votar arbres cremat i tombats, el corral de Paet a la dreta, Alcalà de la Jovada mes a la dreta, la serra d’Alfaro darrere, hem recorregut els seus cims, amagat el barranc de Malafi. Hi ha un compte molt descriptiu de lo que en passa a moltes persones que coneguem molt bé les terres llunyanes i les de prop a casa res de res. “Era un valencià que se va anar a la Vall del Jerte en Extremadura, ¡m’han dit que es un preciositat, el cirerers en flor una meravella de la natura!, allà que el  valencià se van anar, una pallissa d’autobus, al aplegar al anomenat vall, el temps de gossos, pluja, vent, fred i el hivern retardat, total que sols havia un cirerer amb flor en tota la vall, a la setmana següent la penya organitza una senda a la Foradà, allà que vam anar i quina va ser la sorpresa ¡els cirerers florits!, l’ombria de la lloma del Xap, blanca com el gesmil, un quadre digne de Sorolla, este valencià no va dir ni mu, però li adivinamen el pensaments, un viatge de 1600 km, per vorer cirerers en flor i el tinc al costat de casa”, sense comentaris.

            Retornem a la senda, xino-xano apleguem al encreuament del Passet, girem a l’esquerra i avall, sobre la marxa acurtem la senda, girem a la dreta per una senda sinuosa i avall, ens deixem caure, sense fer cap d’esforç, els cirerers plens de fruits, ens parem una altra vegada, hi ha alguns que tenen mes fruits que fulles, una meravella, els cirerers de roig encès, les gaudim, seguim avant ens reagrupem a l’ombra del convent, els pobles estan a hi, un esforç més i apleguem, la xerradeta, els comentaris riallosos, mol bona senda per alguns, distreta per els altres, no es cansem de vindre tots el anys a gaudir de dels paisatges. Tornarem l’any vinent, a esta o a una altra. Eixint de la Vall de Gallinera o de la Vall d’Alcala, però sempre com a objectiu la Foradà.

 

17/05/2014 La Reina de les sendes

                Esta és la meua quarta vegada del recorregut complet, i dos més fent el recorregut “Llavador de la Font Grossa - Cova Santa - Costeres Baixes - Font dels Olbitss”. Aquesta senda també coneguda per "La Catedral del Senderisme", "La Reina de les Sendes" o PR-CV 147 o "Els Escalons", la veritat impressiona , pujar o baixar per 5800? o 6500? escalons, dóna el mateix, ¡és una senyora senda! , és la típica ruta que entre els aficionats es pregunten "¿la has fet?" "SI", respons amb entusiasme, en veritat el nom ho té merescut. La primera volta el recorregut va ser el oficial, la segona i la tercera, i esta també les feren eixint des de la “Font dels Olbits”. Perque?, les raons son molt senzilles, la primera per escalfar els músculs, i la segona per deixar el dinar als cotxes en la font i poder menjar quant acabes a l’ombriu dels xops i refrescar-te a la font; i així no tens presa per anar al bar a dinar, sempre hi ha algú que es retarda.

                La dificultat es mitja-alta per el seu recorregut i es “una trencacames”, en total son tres baixades i tres pujades, i val la pena fer el recorregut, es obra de “moros”, i en veritat pareix ser que ells la feren, per a recórrer els bancals al voltants del riu Girona i del mes conegut barranc de l’Infern, plens de oliveres, garroferes i ametlers, ara abandonats.

                Hui som 5 mes Darko, l’ama li ha donat permís per a vindre, vol que li el tornem viu, així serà, viu segur, cansat mes segur encara. Els altres membres de la penya no han vingut, “no en fan els escalons”, “ tinc mal d’esquena”, “tinc sopar i no se com acabaré”, sense comentaris, el temps passa i no perdona. Personalment diré que el recorregut l’en fet amb una ½ hora menys que l’ultima vegada. No vullc fer dentetes a ningú, però així son les coses.

                Després del retard buscant la carretera de la Vall de Laguar, comencem a caminar a les 9,10 del mati, el dia fresc, les primeres passes menjant cireres dels camps ja collits o algun cirer perdut, estan bones, en els camins el soroll de la gent collint els fruits, fa goig, l’activitat es nota, els sorolls trenquen la monotonia del camp, “bondia” a dreta, a l’esquerra, baixem sense problemes, explicant als “novatos” el traçat de la senda i un poquet de seua historia, el dia promet, les previsions es que no farà massa calor. Passem Benimaurell i el ulls sen van darrere d’un cirerer al costat d’una casa, no son cireres, son prunes de la grandària que tenen, xino-xano anem fent camí, veiem la font de Benimaurell i el llavador del mateix poble, ben conservat, l’aigua corre per les sequietes desprès de fer la seua funció, cap al bancals plens de verdures. A la nostra dreta “El cavall verd” serra que se para la vall de Laguar de la Vall de Pop, impressionant i vigilant les nostres passes, vorer les seus crestes de caigudes vertiginoses, ens impressiona, pujarem algun dia.

                 Menjem mes cireres, i avant. Veiem les primeres vistes de la primera senda de pujada, el zig-zag ven visible, no hi a cap dubte esta al mateix lloc, no ha canviat d’aspecte, les expressions “que meravella”, “ que bonica”, “impressionant” ressonen al cami. Apleguem a la senyal indicadora “PR-CV 147”, els primer passos a la senda son suaus, ja vindrà la canserà, la calor, i una sèrie de molèsties que encara no san manifestat. Avall anem fins al forat i com una porta oberta cap a la senda, veiem els primers escalons en zig-zag, foto i avant, impressionen, Darco impacient, vol anar davant, el tenim que frenar pera que no s’esgote, molt valent es ell, ¡paciència que la senda es llarga!. La cascada a la dreta, esta seca, enguany tot esta mol sec, ja borem com estan el pous de les Juvees. Primera baixada sense problema, avans de creuar el barranc de l’Infern o riu Girona, el esmorzar, hui lleuger et,  no portem casi pes, molt de líquid sí. Ve gent, pareix un autobús, els deixem passar. “Buenos dias”, ”bon dia”, “que aproveche”, son murcians, cafè, vi en bota, el altre Ximo la portat, Ximet te estan llevant “la corona”, bé prou de rialles i a pujar, la primera pujada es exigent com sempre, el dia acompanya no fa calor i se poden fer fotos cap arrere, el sol no molesta, pugem un escalo darrere de l’altre, xino-xano anem amunt, el barranc de la dreta ple d’arbres ven plens d’aigua, es coneix que l’aprofiten molt be, un om a l’esquerra verd, lluent, preciós, en un no res apleguem a la Juvea de baix, anem al pou i a donar-li a la bomba, l’aigua fresca, ens aguaitem i l’aigua te bon nivell, la sequera no li afecta, bona noticia, refresquem i amunt l’ultima  costera i ja estem a la Juvea del Mig, girem a l’esquerra per baix de la carrasca i deixem a la dreta el camí que porta a la Vall d’Ebo, caminem de presa cara avall en lo que es la segona baixada, anem a buscar la font del Reinos, a la senda hi a “Overbooking” de caminants, parem a la font a beure i refrescar, uns breus moment, Darko el primer, te calor, i agraeix l’aigua fresca per damunt del cos, beu un poc i deixa lloc al demes, als murcians els diem que aquesta es el últim lloc on podem trobar aigua fins al fina de la senda. Omplin botelles a continuen, nosaltres anirem els últims, no tenim presa, coneguem la senda molt bé, ens relaxem baixant, no hi a que fer ningun esforç.

                Baixem fins al barranc de l’Infern, l’entrada esta a l’esquerra, lloc maleit ja que en el tram que dona nom al barranc es raro l’any que no mor algú per imprudència baixant-lo, ofegats o despenyats, que més dona mort al cap i al fi, el creuem i ve la segona pujada. El primer tram no es molt llarg, però dur, de zig-zag estret, i apuntalant els peus, les pedres lluentes esvaroses, hi a que anar amb precaució, el esforç es dur i el mes dur que hi a la senda, paronet i fotos, una ullada al segon pou, i també te aigua, el aspecte nom es molt bo, però ja se sap en cas de tindre set hi a que arriscar-se , un tram pla, i altra volta el zig-zag, les veus de la penya se senten, ja van amunt, jo fas fotos, el esforç val la pena, uns minuts més i ja estem a les Juvees de Dalt, un refresquem , una ullada a l’altre pou també te aigua, i seguim, hui la senda pareix dia de fira a Xativa, gent per davant per darrere, un no parar de gent, la tercera baixada un relax, en zig-zag també, a la dreta la senda de “Les Costeres Baixes”, de bon recorregut, la he fet dos voltes, una amb la penya quant érem dos i l’altre de guia, crec que encara se’n recorden de mi. Toquem fons al barranc del Tort, i amunt a fer l’ultima pujada, zig-zag a dreta, a esquerra, bufa el llevant s’agraeix, esta pujada no es dura, però el cos ja ve cansat, amunt, les vistes arrere impressionants, la tercera baixada se veu com es ,llarga i sinuosa, com una serp, el sol esta alt i l’ombra es de tindre amb conter, fotos i mes fotos, amunt que ja apleguem , la falsa eixida esta davant, la primera vegada que la férem ens quedarem molt tristos, pensant que ja estàvem fora de la senda, i la veritat es que encara queden 15 o 20 minuts, dos zig-zags curts i un llarg, als marges es fa falta manteniment, hi a algun lloc que esta enderrocat, l’ombri molt bo, hem acetat el dia, no fa calor esgotador, la temperatura molt bona, els últims escalons i els primer ametlers, camps a dreta i a esquerra, final de la senda, sols falta aplegar al cotxe i a dinar, un company esta esperant-me, la senda sense paraules, els comentaris de sempre el bessó dret en molesta,¿ i tu com estàs ?, bé, anem a dinar ¡SÍ!, a valgut la pena, “els novatos” bocabadats, per la senda ¡ que xulada !, ¡ la tinc que tornar a fer!, ¡ molt bonica!, ¡a valgut la pena vindre!, dinem i a casa, els comentaris de tota classe i bons, retrobem al camí als caminants murcians i una menuda ens diu “cobardes”, lo que no entén es que la senda la em començat de forma no ortodoxa. No parem ni a prendre cafè ,els futboleros tenen presa per vorer el partit de futbol, altres compromisos, i la resta una bona dutxa, un cafè o una cerveseta i a descansar, i con dia un castellà vell “tranquilo piojo que la noche es larga.

 

10/05/2014 Genoves - Barranc del llop - Mirador - La Solana - Portet de Lluçia - Senda Andalusa

            Hui som sis, la senda coneguda en 80%, la resta una incògnita, en les fotos és un camí de terra, la pregunta és hi haurà porta o tanques, ja ho veurem, l'hora eixida primerenca, volem acabar abans de que calfe molt el sol. Iniciem la senda prop del la font de l'entrada de Genovés, esta vegada seguirem la carretera en compte de pujar pel barranc, afortunadament no hi ha molt tràfic, i en un no res eixim de la carretera i entrem en els camins de les urbanitzacions, uns quants revoltes i ja estem en camí de terra, seguim les indicacions. Pregunten com serà de dura, conteste ¡Mitja pujadeta!, ens enganyes diuen, ja voreu com es de veritat.

            la mitja pujadeta ja la tenim davant, és el barranc del llop, senda de pota, ara transitada per caminants i bicicletes, de suau pendent sense dificultat, el tram no és molt llarg i no es fa pesat, la primavera ens ha portat les de colors cridaners de les flors anomenada Fel de La terra, curiós nom i millor color, abunden pertot arreu, seguim, fotos cap arrere al barranc del Llop, cap amunt impossible, el sol dóna de front, uns minuts més i aconseguim el fi de la senda, gir a la dreta i ens encaminem al "Mirador", antiga pedrera que dividix el barranc del Llop de la Solana de la Vall d'Albaida. El paisatge impressionant, la vall en tot el seu esplendor, boirines matinals i fum, fet per fogueres on se cremen les restes de esporgar la llenya del arbres i altres conreus.

            Les vistes son per a gaudir-les tranquil·lament, fotos del paisatge i dels caminants, girem a l’esquerra en direcció al Portet de Beniganim, ara baixant i espere que s’acaben les pujades, guadint del paisatge, xarrant, Darco fent carreres amunt i avall, es prompte per esmorzar, buscarem algun lloc quant siga l’hora, Anem recte en un encreuament i de sobte veiem unes caixes d’abelles, tornem arrere, per si de cas. La baixada es pronunciada, a dreta la vall i el cims del Benicadell i el Montcabrer i molt allunyat el Azafor, a l’esquerra se veu El Cavall Bernat, Les orelles i el cim de la Ratlla, al nostre peus el Pla de Benavent, senda també coneguda i recorreguda.

            Seguim cap al Portet de Beniganim, en un moment estem allí, girem a la dreta i per la vora de la carretera enfilem cap al pròxim desviament a la dreta, un centenar de metres i allí estem, girem i cap amunt, quant portem un metres comença una pujada, i recorde que no hi havia cap pujada, veiem una baixada i per ella anem, a uns metre trobem un camí de terra entre els tarongers i anem a la dreta, de bon caminar, entre camps furtats a la muntanya, a on hi han plantats, tarongers, oliveres i arbres fruitals ens encaminem cap al Portet de Llucià, “¿ja es hora de esmorzar? ”comencen els crits, “no hi cap d’ombriu, esperem a vorer si trobem algú cosa” “contesten altres”, res de res, seguim caminant, passen uns minuts i de sobte el somni, una font que no figura en els mapes, un postes de la llum fets de formigó, ens recorre per el cos l’alegria, a beure a la font que eix d’un depòsit de rec, no hi cap cartell que diga que no es pot beure, a refrescar-se, a rentar-se la cara, les mans, el braços, Darco també es refresca, tot mullat i fresquet, els bancs a l’ombra, a falta de taula bo es un banc, apareix el vi, els fruits secs, la fruita, el cafè, el xocolate, les magdalenes casolanes, Darco també esmorza com un senyor, després el cafè el dolç, el gos també te dret es llepa els morros amb alegria, refresquen una vegada mes, gaudim del paisatge, la foto amb el Benicadell al fons, a l’ombra d’un pi, la xerradeta, ens preparem, veiem l’ermita de la solana, plena de gent, “segur que han pujat per el Portet” no ens havem creuat en el camí, arrepleguem les restes del esmorzar i a seguir la senda, deixem a la dreta la senda que puja la intenció es anar c l’ermita, uns minuts més i trobem una porta tancada, no hi ha manera de passar, tornem arrere i la l’aixadeta que hem deixat abans, tirem cap amunt buscant el Portet.

            En un no res estem dalt, passen caminants cap al cim del “Frare” que esta a la dreta del Portet, enfilem cap avall, crits “por ahi no es” no sa donen conter que no som de la seua penya, per cert, pareixien una formigues, de la quantitat de gent que anava cap amunt, nosaltres a lo nostre cap avall, eixien els bastons per no es guillar-se per la baixada, de pedra solta, encara que hi ha llocs de terra, baixem, sense caure, però amb precaució, l’olor de les plantes ens envolta, romer, pebrella, timonet, una mescla d’aromes, seguim, parem a l’ombra d’un pi, uns glops d’aigua, es reagrupem i continuem, s’acaba la senda “Andalusa”, no se el origen del nom, a saber qui li posa el nom, en sembla que tindrà algun sentit desconegut per nosaltres, perquè Andalusià esta un poc allunyà de a questos paratges. Retrobem la senda del barranc del Llop, els comentaris, “¿es o no una mitja pujadeta?” açò va per als crítics que diuen que enganye a la gent. No te importància, casi hem acabat la senda, em gaudit del passeig, dels paisatges, d’un bon esmorzar, sols falta que arribem als cotxes, ens queden 15 minuts, trobem un ase que ens crida, vol companyia, esta a un tancat a la vora del camí, el xalets ens envolten, hi han diners, res de casetes, apleguem i anem a la font a refrescar-nos, els comentaris de tota classe, ¡bona senda!, ¡la part desconeguda ha eixit molt bé!, tornarem per a pujar al cim del Frare, mes avant “a la tardor diria jo”, el dubte es ¿per on anar?, ¿per el Portet? “per el barranc del Llop?, ¡ja vorem!.

            Fem xarradeta preparant la senda “dels Escalons”, lo que hi ha que portar, les precaucions a tindre en compte, ¿es dura?, ¿molt llarga?. Deixem la incògnita per la setmana que bé. Lo que es segur que es “IMPRESIONANT”

03/05/2014 Llutxent - GR 236 - Pinet - Senda - GR 236 (BTT)

            Hui som tretze, el dia promet calor, tornem a la Vall d'Albaida una vegada més, la vall dóna molt de si, l’intenció és fer una circular enllaçant uns quants trams del GR-236 o dels Monestirs i algun desconegut. Hui iniciem la senda des del mateix Llutxent, eixim en direcció al "Calvari" que ens porta al convent de Sant Doménech, eixim disparats sense donar treva, els xistosos comencen, "teniu l'arròs al foc", ¡no es pot ni beure! , cap amunt, camí empedrat i irregular, serà la nostra penitència. Ràpids, sense detindre'ns arribem al convent, veiem el paisatge, i com no el garrofer, arbre monumental de la Comunitat Valenciana. Foto del arbre, del tronc, de la penya i el arbre.

            Tema l’expulsio de tres membres de la penya en unes jornades de germanor. Fa uns anys quan la penya estava composta de tres membres, vam fer la ruta Pinet - Convent de Sant Doménech, i creient que l'entrada al convent era per la xicoteta ermita en el costat esquerre, entrem i vam veure la xicoteta ermita, el soroll de les nostres bótes ressonaven més que les nostres paraules i qual va ser la nostra sorpresa que unes persones que deien que estaven fent unes jornades de convivència, ens van convidar a abandonar l'ermita, com no teníem ganes de rebombori l'abandonem sense més, només vaig fer un parell de fotos de l'interior, fins que no eixim per la porta es van quedar enmig de l'església com si foren guardians de algun tresor, ens quedem abobats per la seua falta d'educació i de tacte, no érem un grup de gamberros fent soroll i molestant, només tres senderistes respectuosos amb tot i tots, esta gent va demostrar falta de tacte, educació i moltes coses més. I no vullc criticar mes a questos personatges.

            Continuem caminant en direcció a Pinet, guiant-nos per les senyals blanqui-rojes del GR i el trac, el ritme viu, no dóna temps a gaudir del paisatge, de les flors com els gladiols o el lli blau, ràpid, ràpid, només ens detenim en els encreuaments a esperar als ressagats, breu ullada de l'entorn, arribem a la zona de bosc de pins, un respir, l'ombra s'agraïx, fotos a dreta i esquerra, el Benicadell, a la llunyania, el Montcabrer entre boirines; la zona de Montichelvo, l'Azafor un poc més lluny, cal aprofitar el dia per a fer fotos apaïsades, senzilles, compostes. Ens detenim en encreuament del “Tossal de l'Aire”, 9.35 del matí comencen els comentaris - ¿a les 10 esmorzem?, en el poble diuen alguns, en el bar diuen altres, jo tinc fam exclamen més allà, en l'àrea recreativa es proposa, estem en les proximitats, la temptació és forta, bancs, taules i una font amb l'aigua fresca, res d'assentar-se en el sòl, clavant-te una argilaga o la branqueta d'un pi sempre molesta, apretem les dents, i l'estomac i a caminar rapidet, per a aconseguir com més prompte millor els bancs, el ritme s'eleva, alguns/es volen, altres de ritme més lent, a l'eixida del bosc  veiem la xicoteta vall on s'enclava Pinet, seguim, es veu el poble, cada vegada mes prop, el podem tocar amb la ma, vinga que ja estem, una baixadeta i apleguem, la baixada de pedra solta i terra, destrossada per les motos de trial, i com no pot ser d’altra manera, fan se seua aparició, “aparteu se del camí, que ja venen”, pols, sorolls i mirant on possés els peus per no es guillar-te, passen i nosaltres tragant pols, anem cap als bancs, buscant l’ombriu del xops, al final assentats en el marge. El esmorzar digne, com sempre, ¡vi que no en falte!, olives, fruits secs variats ametles, cacaus, avellanes, els entrepans i com no la fruita, i després el timonet, coca de panses i nous, i el llacets amb mel de Ximo, per acabar d’esmorzar.

 Foto de la penya al complet a l’ombriu dels xops. La risses, les posturetes, les carasses, al cap i al fí, el riure es molt sà. Uns glops d’aigua de la font i a caminar, el sol va apretant de tant en tant una briseta fresca, que s’agreix, creuem el poble, on tantes vegades em gaudit de una cervesa fresca, ¡a l’altra serà!, caminem cap a la senda sense nom, esta fora de circuit, la pregunta “¿com és?”, una mitja pujadeta, fotos cap a la “penya del migdia”, la font del Castell, te un filet d’aigua, la sequera es nota, la falta de pluja ens portarà un estiu molt dur, per als caminants, els animalets, en fi a qualsevol esser viu que necessite de fonts, xarcos etc.

            Girem a la dreta en el waypoint número 19, comença lo desconegut, el traçat esta fet a partir de fotos de Google Maps, espere que no falle res, la senda ampla, de cavalleria, girem a l’esquerra en el 20, alguns han anat recte, crits i tornen arrere, ara sí, anem per bon camí, una caseta, la rodem i es veu el camí a la part de dalt, creuem un barranquet i a seguir, la part desconeguda s’acaba en el waypoint 21, han segut uns centenars de metres. Caminem de pressa, arrere es veu el camp d’oliveres que hem travessat, de front el Benicadell, l’Azafor i la zona de Montichelvo, a l’esquerra la serra de Marxuquera ¡que alguna senda tindrà! comença a fer calor, la briseta ens acompanya, xarrant, caminant, de sobte un crit, algú desfogant-se de pur nervi, no fem cas, continuem avant, veiem el castell de Xio, foto i avant, l’ultima pujadeta, la fem a la travessa, parada tècnica a l’ombra d’una paret, esperem al ressagats i bevem uns glops d’aigua, uns crits més, i no comentem, ja reagrupats seguim cap a Llutxent que esta a uns centenars de metres. Veiem els cotxes i final d’etapa, bona senda sense cap de lesionat, ha valgut la pena. Quedem per a la setmana vinent, una curta i a prop de casa, ja buscaré alguna coseta lleugera, l’altra setmana, la del 17 una llarga “La Catedral del Senderisme” o també coneguda com “La dels Escalons” a la Vall de Laguar. Senda coneguda per la majoria de la penya, per altres desconeguda, valdrà la pena fer-la com sempre. No ens casem de fer-la, cada vegada veiem alguna cosa nova.