domingo, 25 de enero de 2015

24/01/2015 Simat - Barx per el barranc de Les Cases i el cami del Burros

 
Hui som 12, com sempre cafè i marxa, una part de la Penya acudirà a l’eixida de la senda, hui farem una senda molt trillada, es de fet ajuntant dos sendes diferents. L’eixida es des-de un dels símbols de la Comunitat Valencia, el Monestir de Santa María de la Valldigna, pujarem al pla de Barx; ara anem a vorer un poc d’historia del edifici en qüestió i de la comarca.
Segons la tradició, el rei Jaume II d’Aragó, despres de fer la guerra contra el musulmans per terres d’Alacant i Murcia, al passar per la vall, llavors anomenat Alfandech, impressionat per la seua fertilitat i bellesa va dir, dirigint-se al seu capella el frare Bononat de Vila-Seca i abat del monestir cistercense de Santes Creus: ¡Vall digna per un monestir de la vostra religió!. I el abat contesta: ¡ Vall digna!. En març de l’any 1298 el rei Jaume II promulga l’ordre donant-li les terres el abat de les Santes Creus, per a fundar un monestir per l’ordre del cister”
Anem avant buscant el camí que ens portarà al barranc de “Les Cases”, en alguns trams te una pendent mitja del 17% però de bon caminar, no hi ha que fer massa esforç per pujar-lo, xarrem en grupets i cap amunt, sempre el tema de la conversa la família, que si açò, que si allò, tot te solució menys la mort, eixa no distingeix ni classe ni condició, als ressagats ens esperen alguna que altra vegada, el grup no te presa, tenim temps de sobra, la muntanya amb els seus olors a tota classe de plantes aromàtiques, ens ali-via del que fer diari i de la pol·lució. Ara anem a la dreta, ara a l’esquerra, la pujada entretinguda, no es gens pesada. Hui el company cuiner ha fet fabes bullides perfumades amb albarsana i de postres arnadí, plat d’origen morisc, fet a base de carabassa i moniato confitat i fruit secs. En repartit la carrega, per això ens esperen.
Apleguem al final del barranc, i decidim esmorzar a la nevera de Barx, rodem per la Puigmola i anem cap a la font de la Benita, on girem a l’esquerra per buscar la nevera, fugim de l’asfalt, un company ens comenta que abans entrenava per fer curses i venia des-de el Pla de Corrals fins al encreuament de la Puigmola, carretera tranquil·la, vella coneguda nostra, tantes voltes xafada.
&&&
El topònim Barx deriva, bé de Barx-al-Jabál (vall entre muntanyes) o bé de Burj al-Jabál (torre en les muntanyes) denominacions del període musulmà prou explícites del seu origen. Durant l'Edat Mitja Barx estigué habitada per musulmans, fins que Jaume II ho entregà al Real Monestir de Santa María de la Valldigna i pràcticament se despoblà. Els intents dels monges durant mes d'un segle per assentar una població cristiana estable no fructificaren i Barx se convertí en una granja i en un lloc de transit de ramat. Posat que l'assentament estable de llauradors en Barx no acabava de produir-se, el monestir prengué una determinació en l'any 1.651: la construcció de cases per a qui decidirà instal·lar-se en Barx, en l'actual plaça de la “Constitució”, a demes de la reconstrucció d'un oratori, dos moles, un graner, una bodega i un forn, i la torre que dona nom al poble.
La relació entre Barx i el monestir no sempre fou fàcil durant els mes de 500 anys en els que estigue vinculat; el conflicte mes important esclatà en 1778, quan els Barxeros presentaren un pleit contra l'abusiva autoritat de l'abat; no obstant, tingueren que esperar fins l'exclaustració de 1835 per a sentir-se lliures d'obligacio cap als seus antics senyors. En 1835 Barx se convertí en municipi independent.”
En aplegar a la nevera, hi ha taules i bancs de fusta, l’aire fresquet, i al sol no se esta mal; en els camins hem vist xarcos amb gel i prou gros; despleguem el material i allà anem, fabes bullides per acompanyar el entrepà, vi, olives, i als postres cafè i arnadí. Un bon esmorzar per a re-pondre forces. La setmana propera al P.N. de la Serra d’Espada per vorer les sureres i camins. Queda dit, sol queda fixar l’hora d’eixida. Arrepleguem les deixalles i seguim cap al “Cami dels Burros” on farem la baixada cap a Simat de la Valldigna, primer borem un xalet decorat amb trencadís, una obra d’art, seguim avant i en tocar la carretera girem a la dreta entre dos edificis per on va la senda, anem a munt poc a poc, Gaudim de les vistes, a l’esquerra tenim la serra del Buixcarró i el cim d’Aldaia, La Puigmola, la Creueta i davant la serra de les Agulles i el Alta de Les Creus, El Monduver el deixem darrere. Seguim les corbes de nivell de la muntanya, estem al peu del Penyalba en un no res estem al encreuament, parem ¿anem a l’esquerra o seguim recte? Alguns companys s’han passat, ¡ arrere que es per açi !, anem avall a buscar la carretera, l’hem encertat, l’altra baixada es mes dificultosa, bevem un glops d’aigua a la font del Cirer que te molt poca aigua, veiem “La Valldigna” en tot el seu esplendor i baixem per el “Cami del Burros” o PR-CV 51.
A un company el fan passar davant i diuen “que ja esta bé d’anar el últim, ara davant i apresa, i sense parar”.
En les rodalies del monestir de Santa María esta la mesquita de la Xara o també coneguda per l’ermita de Santa Ana, restes del passat de la vall. “Fou construida al voltant del segle XV per donar un lloc de plegaria als musulmans que hi vivien després dels assentaments cristians de la Valldigna. Però el 1525, un decret del monarca Carlos I, obligà a la conversió cristianisme. Eixe mateix any, més de 70 moriscos fugiren de La Xara, i en l’any 1531 la resta abandonà per a sempre la Valldigna, embarcant-se a unes naus algerianes atracades al port de Dènia. Poc temps després, la mesquita es reconvertí en església dedicada a Santa Anna i la zona fou repoblada amb cristians, però, que també abandonaren el lloc cap a l’any 1610, deixant-lo definitivament despoblat. Està situada a uns 400 del Monestir de Santa Maria de la Valldigna, al terme municipal de Simat de la Valldigna, envoltada de tarongers. La mesquita és de planta rectangular i té la particularitat quasi única d’estar orientada cap al sud, tal vegada per influència de la mesquita de Còrdova, i no cap al sud-est com era habitual, en direcció a la Meca.
Quatre pilars divideixen el seu interior en tres naus. A l´esquerra de l’antiga porta musulmana existeix una escala de caragol amb una antiga funció de minaret, des d’on l’alfaquí cridava els fidels a l’oració. La Quibla és l´element més important ja que assenyala la direcció de la Meca i per tant el lloc on els musulmans deuen dirigir les seues pregàries. En l’actualitat es mantenen els arcs del mihrab al mur de la Quibla o mur sud, segurament l’exemple millor conservat de tota la Comunitat Valenciana. A l’exterior de la mesquita, podem trobar l’antic pou de les ablucions.

La baixada esta plena de revoltes, anem xarrant i fixem data per anar a la Vall de Laguar, a recórrer la senda “dels Escalons”, també coneguda per la “Reina de les Sendes” o “La Catedral del Senderisme”, i després a dinar, lo que siga. Un company que coneix be la zona farà de guia, encara que molts membres de la penya han recorregut varies vegades la senda. Veiem un cotxe que “volà” des-de la carretera de les “Foies” fins a la senda, un model antic i rovellat, ¿eixiren vius? No sabem, seguim avant i passem per les restes del aqüeducte que portava l’aigua fins al monestir, encara que a prop d’ell esta la font “Gran”, estem prop del final de la senda, un cartell ens indica “els brolladors del riu Vaca” una ulladeta i avant, en un no res estem al poble, ara a refrescar-nos, xarrem de la senda “bona, sense problemes, gens fatigosa”una visita rapida al monestir i ens acomiadem. Fins a la setmana vinent.







lunes, 19 de enero de 2015

17/01/2015 El Campillo - La Gitana - Barranc de la Romana


Hui son 5, les obligacions varies han fet que una part de la Penya, ha excusat la seu presencia. ,matine't eixim cap a la pista forestal de Tous, el dia no acompanya fa molt de vent i gelat, les crestes de la zona no conviden a caminar.


L'eixida la fem des-de El Campillo cap a la Gitana, mítica pujada per a BTT i caminants, les vistes bones com sempre, tenim a la dreta el Quencall, Les dos Riberes i la Vall dels Alcalans, en les crestes, fa fred i en les baixades gaudim del silenci. Poca gent a la serra, el gos amunt i avall seguint als pardalets, “ ja fa anys en esta pujada va ser el estreno de meua BTT”, avant anem la senda sinuosa pujant, baixant, a dreta a l'esquerra, la pendent de pujada forta de baixada tranquil·la, sols veiem a un ciclista esforçat en pujar-la. Ens parem en els punts d'informació i gaudim de les vistes, parlen d'ocells desconeguts o al menys estranys.

En la part baixa de la serra, esta tot tranquil no fa vent, i el sol ens calfa, anem depresa, hui el esmorzar promet, tortilla de xoriço, de ceba, quera illes braves, all i oli, pinxos de llonganissa seca i de pernil, sols de pensa-ro tenim fam. Deixem el encreuament que porta a la “Garrofera” i nosaltres a l'esquerra, veiem un corral restaurat i avant a poc a poc anem pujant, res de l'altre mon; ens apropem a les cases de La Romana de trist record per els crims que allí ens van cometre. Mal lloc per esmorzar, la decisió se pren depresa ¡ al barranc esmorzarem!, dit i fet baixem en un no res i trobem un lloc al sol i sense vent. Desplegament de les viandes i el vi, tot esta de trellat, acabem el pa, el vi, el pernil, les braves, no deixem res, sols ens falta el café.

Comença la part mes entretenguda de la senda, el barranc a trossos de bon caminar i altres de pujar i baixar per les pedres, alguna trepadeta de tant en tant, el gos fa de guia, quant es para l'ajudem a pujar, ara anem a la dreta ara a l'esquerra, fugint dels matolls, del lligabosc, dels esbarzers, al menys no fa vent i la temperatura es agradable. Anem entrant en el barranc, estem a una zona de pedres de caminar dificultós, i seguim avant, fa uns anys el vam fer i estava mes transitable. Apleguem a la font i cases de la “Majaespesa”, antic corral de ramat, ara el ramat ha desaparegut, sols se veuen petjades de cabres salvatges, es este punt hi ha que anar a la dreta i pujar uns metres pues mes avant esta intransitable, les cases esta en estan enderrocades i els depòsits que feien servir per beure el ramat, estan trencats. Seguim avant per la vora del barranc i anem baixant per una senda fins aplegar al llit de lo dit barranc. Davant veiem volar una àguila o similar que han descrit el panels informatius.

Tornem a pujar amunt i a l'esquerra tenim una curiositat de la natura un palmito a creixent a una re-pisa de la paret de la dreta, un sobrevivent de vegetació, davant un pedra en equilibri, pareix que estem a la ciutat encantada de Conca, el barranc es fa fatigós, tenim que enplear-nos a fons per pujar els desnivells que de tant en tant trobem al barranc, Les hores de caminada ens fan notar al cos, ja falta menys per eixir de llit de barranc. “Com quedem per al dinar del dijous, al lloc de costum a la 1,45, som del primer torn”, “la meua filla esta estudiant a Granada Ciències Ambientals, i voldria que s'apropara a casa”, fem un paronet per a beure i davant veiem l'eixida del barranc, esta a l'esquerra, ja era hora, el barranc sa fet pesat, amunt i a poc a poc anem pujant, ara sabem que per anar a les cases este era el camí de carro que feien servir, un barranc curiós, ple de camps abandonats a dreta i esquerra, aprofitant qualsevol tros de paret per fer un bancal i plantar un arbre.

Anem eixint i parlem de les sendes a fer “La Vall de Laguar” i “La serra d'Espada”, se te que planificar, i va al llista de sendes a fer. De sobte estem fora del barranc, el encreuament de la sima del Campillo a l'esquerra i la zona del Campillo davant, calculem que falta 1/4 d'hora, i allà anem, el gos esta rendit però encara te ganes de córrer darrere del pardalets, anem depresa, comentem que per anar a recórrer “ la Vall de Laguar” i el seus 5000 o 6000 escalons, sols tenim que anar lleugers de pes, sols tenim que portar aigua i un entrepà.

Apleguem a tros de camí d'asfalt que en falta per arribar als cotxes, i accelerem el pas, en un no res estem allí, foto de rigor i a casa. Parem un moment per fer fotos a les Riberes, el paisatge esplendit, i xarrem de lo que tenim que fer després del sopar de germanor, “ jo vull proba-ro tot i també els còctels, gin-tònics, cubà-libres i tot lo que me toque”, la resta silenci no es que no ens agrade, sinó que després tenim que conduir.


Viento de otoño:
lo oí toda la noche

en la montaña.


lunes, 12 de enero de 2015

10/01/2015 Els Ullals


            Hiu som 16, “, tenim noves incorporacions, BENVINGUT, abans de escriure de la senda i les persones, un poqueta historia que no be gens mal.

            En temps dels romans i els àrabs el punt per on la calçada o camí principal travessava el riu Xúquer era probablement Albalat de la Ribera, que deriva de l'àrab البلاط al-balāṭ, "la calçada", "el camí" o "camí empedrat". Este topònim sembla deure's al fet que el camí entre València i Xàtiva creuava el riu a l'altura d'un gual –hui inexistent– entre Albalat i Polinyà. En esta última població encara existeix la partida del Gual, just en la part meridional d'este pas històric. En època medieval només hi havia dues maneres de creuar el riu aigües avall d'Alzira: la barca de Cullera i el gual d'Albalat, que va esdevenir impracticable a causa d'una riuada i va ser substituït per un pas de barca, la presència de la qual està documentada des dels temps de Jaume I, en el segle XIII. La Via Augusta, provinent de Valentia, havia de creuar el riu pel gual d'Albalat, i discórrer pel marge dret en el seu camí a Saetabis (Xàtiva), evitant d'esta manera creuar els rius Magre i Verd, que a l'altura del gual ja han confluït amb el Xúquer.”

            L’eixida la fem des-de Polinya, poble que no borem, sols deixarem el cotxes per retallar la senda, hui mes llarga de lo normal. Tornem arrere i passem la carretera per una passarel·la que ens portara a la “Mota” obra de defensa contra les avingudes del Xuquer, anem xarrant i un company compta les seues experiències en el esqui de fondo o nòrdic, estava il·lusionat abans d’anar, i després de l’experiència se ha quedat defraudat, diu que pareix senzill i resulta molt exigent.

            Anem per la “Mota” lo que ens permet gaudir de les vistes des-de una atalaia, al menys vistosa, el riu Xúquer a la dreta, a l’esquerra la serra de Corbera amb els cims de la Ratlla i el Cavall Bernat i con no el Tallat Roig per la cara nord, darrere Cullera i la seua muntanya, davant Alzira, a poc a poc anem apropam.nos al poble però abans de creuar el riu per el pont a hi va un xicotet apunta per el esmentat pont.

            El Pont de Ferro: va ser construït l'any 1917. Enllaça amb la carretera d'Alzira. Quan va ser alçat va desaparéixer la barca que servia de pontó i que havia adquirit tal valor tradicional que es va fer figurar a l'escut de la vila.”

            Els ponts de la Ribera tant con la de l’Alta o la Baixa, son del mateix estil, el pont de Gavarda, el d’Alzira, El Riola el d’Albalat i el de Cullera, es van construir a principis del segle XX. Tot lo mon mima al cuiner del grup, hui ens a promès unes clòtxines acompanyades de vi de ribeiro per esmorzar.

            Entem en el poble i veiem una casa molt antiga, que sembla restaurada, es la casa del:

            del Bou: considerada la casa més antiga de la vila, data del segle XVIII, tot i que es conserven elements del XVII. Fou restaurada per l'Ajuntament de la Vila el 2010”

            Sols una ulladeta i avant, no parem l’explicació rapida sobre la façana de l’església de Sant Pere que va ser realitzada per Gaspar Dies, l’església va ser construïda al segle XVII sobre l'antiga església gòtica.

            “El treball del mestre Gaspar Dies no es va limitar a l’església de Albalat, també intervingué a l’església de Santa Caterina en Alzira, fent la portalada barroca, i la reforma interior, també va dirigir obres en l’església del monestir de Santa María de la Valldigna, i en la de Sant Llorenç en Alberic.”

            Trobem una font senzilla de rajol de cara vista amb el seu encant, tota plena de xiquets i xiquetes jugant per un tobogan, escultures fetes en bronze, la font s’anomena “Font de la Plaça de la Cort” obra del reconegut artista de l'Alcúdia”

            En passar l’església girem a la dreta i ens dirigim a les afores del poble buscant la marjal i el seus ullals, ara per camí de terra, ara per asfalt. Els ullals son brolladors d’aigua al mig dels camps, abans es podia beure aquesta aigua, però ara degut al us extensiu i intensiu dels pesticides s’aconsella no beure-la, Xarrem de tot un poc i no perdem de vista al cuiner, un company i una companya sen tornen cap al cotxes, no es trobem massa be, estan malalts, es trobarem a falta sobre tot a Cañolino que ens acompanyat hui, el altre amic de quatre patés “Darko”, s’ha quedat a casa degut a les vacunes.

            Fem una “paradeta” i tenim a ma un mandarí, tastem la fruita i un company diu “ un arbre fruiter, ple de fruita i arrimat a camí, per algo serà”, agres com el ferro. Com no pot ser les critiques al guia se fan sense parar " estas engañan-nos, no pot sert tan plana", " es veritat, el punt mes alt ha segut la mota".
            Trobem una mostra d’un ullal en forma de font anomenada “de l’arbre” que naix al mig de la marjal, un poc mes avant veiem el primer dels ullals el del “Senillar gran”, el rodem per una senda de travesses, i podem vorer. lo en tota la seua amplitud, veiem fotos abans de la restauració i cal admirar una faena ben feta. Seguin avant a vorer el “Senillar menut”, una de les seues característiques es la gran abundància de Nenúfar, Nenúfares, Lirio de agua, Ninfea,( Nymphaea spp).

            Mes avant girem a la dreta per a vorer el ullal de “La Mula”, un moment per vorer.lo i ja anem pensant en el esmorzar, en una planura com esta es difícil trobar un marge per menjar, veiem una caseta de camp amb uns bancs d’obra i allí anem a gaudir de un bon esmorzar, primer les clòtxines amb el seu suc picant, olives xafades, farcides, sevillanes, ceba en vinagre, els entrepans, vi de Ribeiro, de Navarra, Manxego, no en cansem de gaudir del menjar i per a rematar la faena un cafè amb ron cremat. ¿Qui se pot alçar i seguir caminant? No tenim mes remei i allà anem, girem a l’esquerra i anem cap al ullal “Gros”, parlem de tècniques per a fer vies ferrates i anem preparant-la, mes avant la farem, projectes no en falten. Apleguem al ullal “Gros”, per accedir hi ha que entrar per una senda estreta que ens porta fins al costat de una caseta abandonada, una mirada i seguim, la senda esta fen.se pesada, molt d’asfalt, però que li anem a fer, apleguem al waypoint anomenat “Mirador”, es senzillament una “torre” que fan servir el caçadors per vorer la marjal. Esta tancada lo que ens priva de poder vorer les vistes, trenquem a la dreta per acurtar el camí, esperem als Reza gats i anem xarrant, ¿organitzem un sopar a Alberic? Fixem dia el 24, cadascú portarà alguna cosa, se sent dir “ jo vi, jo ensaladi lla, jo cervesa , jo postres”, en fi un llista llarga de productes i especialitats”, seguim avant i mirant arrere per no perdre a ningú, entrem al poble per el camí del cementeri i retrobem un paisatge perdut,  fa alguns anys molt freqüent, un camí que te plantats per la vorera plataners (platanus x hispanica), dona ombra molt d’agrair. Qui no recorda las carreteres amb files llargues d’arbres al costats donant ombra als caminants, als carros, eren altres temps, i no oblidats.

            Entrem al poble, fotos a les manistes antigues, al menys a tres, una de elles de l’any 1719, Sant i Sant Sebastia, seguim avant deixant el escorxador a la dreta, ara biblioteca municipal, anem despresa, gaudint de la conversa, eixim del poble i girem a la dreta a vorer “La Granja”, quedem despagats no esta restaurada, sols obre de consolidació, veiem arcades tapades i un finestró gòtic, tornarem mes avant per vorer la restauració.

            Creuem la i agarrem el camí de Benicull o també conegut per la “Montanyeta de Polinya” i girem a l’esquerra per el anomenat camí vell d’Alzira, veiem les naves on hem deixat els cotxes. Veiem un camp plantat de cols xines i ara estan collint-les, en la comarca es un bon negoci, tenen bon mercat a l’estranger,  en un no res estem al poble, ¡ foto de família!, ¡falta gent!,¡ a buscar-los!, telèfon en ma i comenten que un dels ressagats te un sentit de l’orientació algo descontrolat, però bé el trobem i a la foto. Un voluntari del poble i conegut per la seua faena ens fa la foto “oficial”, Ens acomiadem i quedem en organitzar el sopar.

Quedó plantado

el arrozal cuando le dije

adiós al sauce.

 







domingo, 4 de enero de 2015

03/01/2015 La Ratlla o Mola

   La primera de l’any, com sempre el primer dissabte del primer mes de l’any, pugem a La Ratlla, el cim mes alt de la comarca de la Ribera, este cim també anomenat La Mola, esta al terme de Llauri. La Penya sempre la puja des-de la part d’Alzira, concretament per la vall de La Casella.
            El acudit vell que diu: ¡ A Santa Lluçia un pas de puça, a Nadal un pas de pardal, i a Sant Vicent de La roda, el dia ja allarga una hora!, no falla, es de dia mes prompte i es nota en la claretat.

            Hui som catorze, com sempre matinet, cafè i avant, deixem els cotxes al bar de La Casella, i la primer en el front, la puja fins als cérvols no canvia, matadora. Xarrem ¿ con va el fred? ¡ molt de fred! ¿i el nadals? ¿bé com sempre!, trobem a faltar alguns membres de la penya, uns per lesions, altres per malalties i altres per viatges familiars, i que conste que els recordem. Xarrant anem aplegant al tancat dels cérvols, estan prou allunyats. Un paronet per arreplegar algun ressagat i avant, per la travessa, pugem fins al desviament que ens portarà a la Ratlla. Foto de la serra de Les Agulles, de la Ribera Alta de la Ratlla o Mola, un altre paronet i amunt. El dia acompanya no fa fred i el vent esta calmat, res a vorer en estos dies passat, fred i mes fred. Gent pujant i baixant, caminants, corredors de fondo, un riu de gent matinera.

Seguim amunt en aplegar al encreuament de l’Ouet, fem un descansat esperant al ressagats, no es per elles es per la “pericana” i el vi del comtat, receptes gastronòmiques que fa un company, en un no res apleguen i no els deixem respirar, es fa el rellevo, i amunt. Ara be la part mes empinada de la senda una pendent del 18,68% de desnivell i després de uns falsos plans, comença la pujada.


            Un riu de gent pujant i baixant, fent esport i per perdre uns grams de greix degut al nadals, primer mirador fotos i avant; segon mirador, fotos i avant, la vista enrere i no se veu als ressagats, tercer mirador; fotos i avant, la senda trenca a la dreta i amunt, l’ultima costera i se veu a riu de gent pujant, a hi estan els ressagats, el dia esplèndid, a la vista esta litoral des-de Sagunt fins al Montgo, les riberes, l’Horta sud, el Cavall Bernat, La Creu del Cardenal, Les Orelles del Ase, la Calderona, La serra del Cavalló, i la zona de molins de vent de Navalon, un plaer per als sentits, la Penya esta al lloc de sempre, una xicoteta baixada en direcció a llevant, on el vent no bufa, al sol com les sargantanes, esperem als últims, a hi venen, de les motxilles ixen els entrepans, el vi, el dolços i la tan esperada “pericana” el vi de comtat i un licor fet a partir de la taronja que se diu “viriviri”. Els entrepans desapareixen i provem la “pericana” amanida típica del Comtat, segons ens diu un company la feien els pastor perquè podia aguantar alguns dies sense refrigeració; i com no el cava per desitjar un any nou ple de sendes als companys presents i absents, en dies propers di seccionàrem la amanida. Parlem de la propera senda” son 20.8 km aproximadament, i plana”, “ no pot ser tan plana” ¡si! diu el organitzador, “ el desnivell màxim podem ser dos metres”, “això no pot ser veritat” ¡si! farem la ruta del “Ullals” per els pobles de Polinya del Xúquer i Albalat de la Ribera, al final creuen en els plans del dissabte.
            Hui tenim dos gossos que ens acompanyen “Darko” el veterà i “Canyalino” nou per nosaltres, han fet amistat al llarg del mati, i quant estàvem gaudint del esmorzar i per un no res, els dos cans es posaren a lluitar de valent i no havia manera de separar-los, al final cadascú per el seu costat i bronca per als dos. Després no els sentirem en tota la baixada. Coses dels cans.

Pleguem trastos i deixem la muntanya neta i avall, ara si que anem de valent cara avall, el ressagats ara agarren la capdavantera, una ultima mirada a les vistes meravelloses. El grup se separa, alguns tenen presa altres no, la baixada rapida, els ressagats baixen amb precaució, el passar el encreuament, baixem ràpid, la línia es fa llarga. Es nota que esta la gent de vacances ara trobem a gent jove amb els seus fills i filles gaudint del sol i de la muntanya, el dia acompanya. Fem un paronet el tancat del cérvols i no estan a la vista, no es l’hora de menjar i segur que estan a l’ombra d’algun margalló. A l’altra serà.

            Aprofitem el descans breu per parlar de vall de la Casella, lo bonica i canviada, que esta, la recordem cremada, des-de l’incendi del anys 60, una llàstima de boscos que se cremaren, ara no es igual, però ha millorat molt, tot es verd. Ens reunim al bar una cervesa ràpida i casa, fins a la setmana vinent. Em gaudit de una senda mes, repetida però sempre diferent.           L’any vinent pujarem una altra volta a “La Mola o Ratlla” serem molts o pocs però tornarem.

 El Año Nuevo:
clarea y los gorriones
cuentan sus cuentos ( M. Basho)