28/06/2014 Els miradors de Tous i Escalona

            Hui el gos i tres més, matinet, cafè i marxa, en dirigim al poble de Navarres pujant per el port de Sumacarcer, de mati i la fresca, trobem ràpidament el punt d’eixida com sempre de la ma del GPS, veterà de les eixides de la penya, el punt d’eixida molt bo, a l’ombra d’un pi, cap el cotxe ni que pintat.

            En orientem i a caminar, la senda plana i humida, hi ha restes de la tronada d’esta setmana, ens han dit que ha fet molt de mal a la zona de Sumacarcer, Carcer, Sellent, Cotes i alguns pobles mes de la Ribera del Xuquer, el gos com sempre amunt i avall, cridan-lo “vine açi” i com sempre ni cas ens fa, “ja te cansaràs i no et menejaràs del costat”, zona de oliveres, garroferes i molts conreus abandonats, hi ha molts pins de bona grandària, i altres mitjans, hi ha menuts de repoblació recent, tenen bon aspecte. Els primers metres casi camp a través de bon xafar i sense argilagues, trobem el caminal, el sòl esta fresc i encara humit, fa les delícies del gos, es refreda com pot, no fa calor, la conversa agradable, hi han camps d’oliveres tan nets que fan goix, el sòl baix de les oliveres esta agranat de pedres fent un cercle perfecte, la resta del camp pedrés i mes pedrés.

            Seguim avant i apareixen a la nostra esquerra les primeres senyals de l’embassament de Tous, esta sec, sentim un soroll i no l’identifiquem, fotos, en aguaitem i veiem al fons la presa d’Escalona, i a hi esta el motiu del soroll, estan desembassant aigua, dos bons xorros i res més, a poc a poc anem baixant de mirador en mirador, tots ells naturals, es un espectacle, apleguem a vorer la cua del pantà i al costat de l’aigua, campets delimitats per murs de pedra, que l’aigua ha respectat estos anys, de tant en tant segons el nivell de l’aigua apareix el campanar de l’església de Tous, erecta, recordant-nos uns temps millors, que no tornaran, les noves generacions tindran que guardar la memòria dels iaios i de les iaies, per no oblidar la vida dels seus avantpassats, els irlandesos tenen un acudit que diu “tot poble que oblida la seua historia, esta condemnat a repetir-la una i altra vegada”, ja sabeu no oblideu, la vostra historia familiar, l’altra esta a hi.

            A l’esquerra veiem la casa de la Cestera i el camí de Millars, tantes voltes recorregut, el trobarem a faltar, la casa dalt de penya-segats impressionants, la pedra de tots el colors inimaginables, els escaladors no deuen de haver vist estes parets llises que ens cridem, “pugeu-nos, estem ací”.

            Caminem cap als miradors, de baixades suaus, veiem el castell de Tous, el nivell esta tan baix que se pot passar caminant, antiga presó, continua com a torre de guaita al mig del pantà, vigilant el Xúquer, el poble no el veiem, ens el, tapa una muntanyeta. El silenci impressionant, sols escoltem les aus, fins i tot el gos esta quiet contemplant el paisatge. ¿Entendrà lo que esta veient?. Tornem arrere buscant una ombra per esmorzar, va fent calor, quant trobem l’ombra, i sense mirar pel a terra a pegar-li mossos als entrepans, un membre no mira i on s’assenta, on va a parar, ¡damunt d’una argilaga!, “es l’única que hi a al terme i me toca com sempre a mi”. Com sempre tots amb ganeta i com dia un membre de la penya “eren el pastor i el gos i la bota no parava”, ¡la deixarem seca!, el rollets d’anis bons com sempre gruixuts, la coca de iogurt bona també, ens faltava el cafè. Tornem a caminar buscant l’altra part de la senda que ens porta a l’altra part del barranc anomenat de “Pérez Bellota”, este caminal ens apropa a la pressa de Tous. També molt pla a primera vista, ara tenim enfront a la pressa de Tous, paret immensa de pedra i argila, ¿pot caure?, diuen que no, però mai se sap, a la dreta el barranc de “la Bellota”, este pareix ser que se pot baixar, el deixarem per un altre dia, les vistes guapes com sempre, el nivell esta baix, però encara hi ha molt de nivell, la vista impressionant, sols trenca el silenci les aus cridaneres, ens hem quedat bocabadats per unes vistes irrepetibles, altres vegades estarà mes ple, la llum serà diferent, l’època de l’any un altra, i no serà mai igual.

            Tornem arrere, fa calor el gos esta desaparegut, de mati lleó ara cag...., va de mata en mata refugiant-se del calor, carrera i para, així fins al final de la senda, parem a l’ombra de un pi a veure un glops d’aigua, i continuem xarrant de la vida, de la família, anècdotes, xarrant se fa el camí mes lleuger, els pins no ens tapen el sol, ja estem a prop del cotxe, fem una variant curta per no travessar els camps, se nota la calor, son les 12 i ¼, acabem la senda, ha valgut la pena, no es allò allò, però hem quedat satisfets.

 

21/06/2014 Font i cova de l'Anell (Lauri)

            Hui som 7, matiner cap a Llauri, volem acabar prompte, abans de que fasa massa calor. El cafenet que no falte, i camí de Llauri, deixarem el cotxes al costes del col.legi on començarem la senda.

            En dirigim al anomenat Poble Nou o aldea del Senyor, la quietud es trencada per el soroll dels motors que fan faenes al camp. La senda de hui es en un 66% d’asfalt i la resta de terra o pedra, els desnivells apleguen a1 14%, hi ha que dir, son molt constants, com sempre he dit pujadeta i mitja, passem el Poble Nou i enfilem la senda que voreja la pedrera, el primer viatge sols vam fer un tros la resta es una incògnita, amunt sempre amunt, ben abalisada amb senyal blanques i grogues, anem amunt xarrant dels problemes de la vida, de la família, en fi de tot un poc, a la dreta la pedrera vella mes en lla la pedrera nova, es veuen alguns trams abancalat en el que s’han plantat pins jovens, però alguna cosa s’ha fet, una baixadeta i entren en un altra pedrera, el camí tancat per una cadena, no es obstacle, la passem i xafem asfalt. A l’esquerra deixem la senda que agarrarem per equivocació fa unes setmanes, curta i intensa.

14/06/2014 Barranc de Chirivito - La Plana d'Enguera - La Rechama - Barranc de Terrasos i la Perereta

            Hui som quatre, la resta de la penya sa despenyat, “jo tinc classes de bici”, “jo no puc”, “Tinc faena”, “Tinc boda ( tinc que posar-me GUAPA)”, en fi, ells i elles no han gaudit de una senyora senda. A les 7.57 al peu de la senda. El començament bé, per dins de barranc de bon traçat i bon caminar, poc a poc pujant, sense presa, senda ampla, de carro, i quant portàvem caminat un kilòmetre, girem a l’esquerra i ale camp a traves, guiam-nos per alguna fita i altres que hem posat per altres caminants que vinguen darrere, em trobat un mirador sobre el barranc de Terrassos, camí per on tornarem cap al cotxe. Xino-xano cap amunt, als dos kilòmetre mes que menys, desapareix la senda, els comentaris “ja esmorzem?, si son les 8.30”, continuem xarrant de la vida, de la setmana passada, no sempre eixien tan bé les sendes.

            De tant en tant paro net a vorer el paisatge, impressionant, a l’esquena La Costera, davant la Plana d’Enguera, les vistes cap a Navalón, els molins de vent gegants trenquen la línia cel, estan parats, no bufa el vent sols una briseta fluixa de tant en tant que en lliura del calor, hem passat de bosc baix i de matolls a pinedes espesses i intactes. Veiem els cims del Puntal del Manco, El Penyo de Vallada, l’Estrela, Pedregales  i al fons el Montcabrer, envoltant amb boirines.

            El camí de carro, no molt xafat i de traçat recte, de bon caminar, de moment no ens depilat les cames, hi ha poques argilages, elles estarien contentes, podrien lluir les faldes amb tacons de vertigen, entre pinedes va el camí ara recte com un fil, encreuaments sempre per la dreta, a l’esquerra no es pot girar per acurtar el camí, hi ha sendes marcades, però no estan visibles, veiem un poste indicador a la dreta “Cami vell d’Enguerqa”, el farem a vorer que passa; girem a l’esquerra en una corba tancada, i avall, s’han acabat les pujades per a hui, es fa hora d’esmorzar, busquem un ombriu, a la dreta baix d’un pi, “a ellos que son pocos y cobardes”, no hi a que renyir amb el vei per un tros de pedra per fer un seient, esta net, “ay, una argilaga, hi a una en tot el terme en i toca a mi com sempre”diu un company, la resta no en trobem; un dia en vaig assentar damunt d’un coixinet de monja, i estava tan cansat que no en vaig adonar conte, tot punxes i dures, com si res, “alguns tenen el cul molt blanet”.

            Esmorzem amb bona gana, entrepans, fruits sec, coca de llanda, rollets d’anís vi, pebreres en salmorra, olives, variants, un plaer com sempre, no fa calor con ahir, son el comentaris, de tant en tant bufa una briseta, no eu fem llarg, a caminar ara cap avall, corbes a dreta i esquerra, apareix la civilització, la Rechama camps de cultiu de seca i algunes cases grans, pareixen masos i no cases d’estiuar.

            Seguim avall, per camí ample girem a l’esquerra i tenim que travessar una zona de coscolles, argilagues i matolls baixos, senda poc transitada, als que no estan acostumats les argilagues els pareixen elefants, jo les vist grans algunes mes altes que jo, al menys 1.70 d’alçada. Son 100 de metres que pareixen una eternitat, passem per una xopera i ale dins del barranc, no te dificultat, sols se necessita algun apoyo per baixar els desnivells mes forts, algun salt d’aigua que deu de ser impressionant amb pluja, a la tardor i en època de tronades hi a que anar amb molta precaució no te escapes per els laterals, després de vorer dos marques blanques i grogues, resultat d’algún intent de abalisar la senda, i de recórrer uns 800 metres deixem el llit del barranc i entrem en un camí de carro molt desdibuixat, no el deixarem fins al final del barranc, ombriu gens ni miqueta, penya-segats a dreta i esquerra, alguna gralla volant amb els seus crits cridaners, volen per dalt de nosaltres, una cabra al cim, no podem vorer si es salvatge i de algun ramat que sa perdut. Mirant arrere veiem un cassetó de radar?, més ve pareix un refugi per a caçador, es sorprenent l’obra i la imaginació de l’home per a questos paratges, en qüestió de amagar-se de la seua presa, tinga forma de pardal o quatre patés.

            A la dreta una penya en forma de castell, ens crida l’atenció la tenim a la dreta, solitària, pedra llaurada per la pluja i els vents, unes fotografies y seguim avant, caminem apresa, calor fa la justa, de quant en quant bufa la briseta que ens refreda, seguim avant, corbes a dreta, a l’esquerra, poc a poc anem aplegant al final del barranc, hem passat al costat de camps i conreus abandonats, ara ja van tenint forma les oliveres esporgades, la terra treballada, la civilització apareix, caminem apresa i relaxats, algun glop d’aigua, de sobte eixim del barranc, veiem la Costera i el seus cims, uns centenars de metres i esta el cotxe. Repassem en un moment la senda, ¡ bona!, els que no han vingut no l’han gaudit, un altra volta serà. Hui no en sentit, queixes de les argilages, de les coscolles, del matoll punxós. Un plaer de senda, un altre dia quant passe la calor, farem un recorregut mes llarg per la zona, i així no tindre que comptar de nou la senda.

 

07/06/2014 Chulilla - Los Calderones - Ponts colgants - Embassament de Loriguilla - Barranc de Vallfigueras

            Hui som 17, la penya creix, al menys la puntualitat a millorat. Eixim d’Alzira puntualment, i ens encaminem cap a l’Alcudia, on esperen la resta de la penya, el dia promet, l’aplegada amb uns minutets de retard, però sense importància. Besos, abrazades, retrobem als amics i amigues perdudes, les excuses no valen, i ala camí de Chulilla a recórrer la senda escollida per una amiga, el animal mitològic azteca com sempre va disparat, te ganes d’estirar les cames, la resta, el camionet, l’imperial i el verderol, com sempre xino-xano, “No coregeu, que no vullc que en posen cap de multa”, se sent com sempre, “Anirem sense córrer”, el tràfic fluit, sense problemes, mirant sempre arrere per no perdre ningú de vista, el animal mitològic l’hem perdut de vista, carretera coneguda, bon paisatge, quant eixim de la carretera principal. Algo cremat, i alguns pins solts. Ens despistem un moment a Casinos i trobem la carretera bona, en un no res apleguem al pàrquing a l’eixida del poble. Estranyats ens quedem quant el cotxe cap davanter no està, telèfon en má i a cridar, “on esteu” “ens hem perdut i estem a Bugarra”, “ja en trobat l’eixida cap a Chulilla”, “nosaltres ja estem al pàrquing`, “ara anem”, “el GPS, no deu de funcionar molt bé”. 20 minuts desprès apareixen, estem esperant quant aplega el convidat, salutacions, “benvingut, hola que tal”.

            El pàrquing sa plenat en un moment, la senda deu de ser famosa i bona, cap amunt per davant de la urbanització cap als Calderons, un poc d’asfalt i girem a l’esquerra, hui tots el girs seran a l’esquerra en sembla a mi, un baixadeta i trobem el mirador del riu Turia, allà al fons, esta el “Xarco Blau” i en diuen que la passarel·la de baix esta restaurada, un altre viatge la borem. Seguim per una senda a vora riu, mes ven dit al costats dels penyassegats, les vistes impressionants, un barranquet que creuem d’un vot.

            A continuació veiem unes escales i un pont que pareix resistent, i eu es, acer i fusta, passi el primer per fer les fotos del personal, i comencen les bromes, “ no el menegeu que tinc por, allò pareix una barca a la mar”, i les bromes segueixen” esteu quiets i no el menegeu, que tinc por, diu ella abraçada a les baranes d’acer” i ningú fa cas. Creuem tots sense cap de problema, i baixem al llit del riu Turia, hem recorregut un bon tros i a esmorzar, sona la bocina per recordar l’acte. I de cap al bocata, apareixen les olives xafades, la ceba en vinagre, les banderilles i com no el vi, el de la bota no ha vingut perquè tenia faena que fer, el tirarem de menys a ell i la bota, l’hem substituït ràpidament.

            Desprès de esmorzar, el cafè, les coques de llanda amb nous, les de llanda amb carabassa, les de carabassa escudellades, els bombons de xocolate amb nous, els torrons de gat. Plens acabem per voler provar-ó tot, seguim riu amunt, veiem les restes d’una ermita dedicada a San Josep, per el ganxer-os del Túria, vell ofici perillós, fins al mitjans del segle XX, abans de la modernitat i de la construcció d’embassaments, baixaven per els rius com este, i el Xúquer verdaderes naus de pins, conduïdes per homes que caminaven per damunt del troncs com sí anaren per la plaça del poble, el meu iaio treballava a un moli de llum per fer moure les maquines de serrar aquestos troncs. Seguim la senda que ara puja, ara baixa, no es un trencacames però poc falta, ens fa canviar de ritme contínuament, poc a poc el canyó del riu es fa ample i el riu també, veiem l’embassament de Loriguilla, nom del poble nou conegut ara per Loriguilla Llano, el van tindre que canviar degut a la inundació del poble, així com Domeño i Benageber i molt altres per tota la geografia espanyola. Imponent, de formigó, decorat com si foren pedres, els seu llavis tancats com el d’una dona que no vol ser besada.

            Camí amunt ens allunyem del riu, abans brau, ara domesticat per l’home, aprofitant-lo fins a l’ultima gota i esgotant-lo fins deixar-lo sec, convertint les terres que el voregen en un verger i apagant la set de milers de habitants de les ciutats. Deixem arrere el embassament i ara de pujada per camí de terra, no esta encara calent, fa calor, al menys no es d’asfalt, pugem, i seguim pujant, girant sempre a l’esquerra, a la dreta hi ha una senyal PR-CV 77 i al “Pico Rope”, planegem un poc, la muntanya recuperada però li falten treballs de neteja, hi ha massa pins i molt junts. Entre els milers de pins eixien de alguns cremats com dits acusador, tardarem a vorer muntanya recuperada. Girem a l’esquerra i espere als retardats, per a indicar-los la senda que s’endinsa en el barranc anomenat de Vallfigueras, on trobarem pintures esquemàtiques, algun guerrer desdibuixat, un altre que pareix un ull vigilant, milers d’anys ens contemplen, no son res de l’altre mont, però les veiem amb bons ulls, també veiem la barbàrie de la gent que a intentar traure les pintures a colp de martell, no tenen coneixement o estan fent negoci, no eu se, les malediccions que li apleguen no seran gens bones. El atrevits i les atrevides ens aguaitem a vorer-les, la baixada valenta i la pujada igual, pareix una barca de fira. Alguns es quedem a l’ombra del pins i aprofiten per a refrescar. Es un moment i avant, la senda bona, de bon caminar, a bon ritme, el poble esta prop, al girar el veiem, el verger de Chulilla al nostres peus, fins perdre-lo de vista. De sobte el soroll de l’aigua corrent per sèquies ens convida a refrescar-nos, cosa que s’agreix, ja va fent calor de valent, refresquem, algú es queda a remullar-se el peus, ens reagrupem i avant cap al poble, ens queda l’ultima pujada, es fa llarga i esgotadora, diuen de ferla al reves, però les pujades son iguals en els dos sentits.

             El poble penjant de la muntanya a l’esquerra el castell, baix el verger, la pendent forta per oblidar-se alguna cosa a vora riu, en segle XX degué ser dur per a les dones, baixa la roba a llavar, puja-la mullada cap a munt, faena esgotadora, carrers estrets en forta pendent ara a la dreta ara a l’esquerra, seguim el carrers empinats buscant el principal, trobem la plaça amb les terrasses plenes de gent bevent coses fresques, ens apuntem a beure una cervesa, per on passa banya i refresca, recuperem líquids, i busquem el cotxes per anar a dinar, el animal mitològic i l’imperial sen van a casa, tenen presa. El verderol i el camionet se queden a dinar, no tenim presa, seguim les indicacions i anem al bar, “tienen reserva, ¡no!, lo siento no puedo atenderles”, girem i cap al poble, on em refrescat dinem, no esta mal, bon menjar, regat amb cervesa i tot esta millor amb bona companyia, xarrem per el colzes, les anècdotes ens fan riure, “el GPS no li funciona”, “teníem ganes de sentir-la”, “hem tirat de falta la seua companyia”, relaxats acabem el dinar i a casa, “No aneu de presa, “tranquil·la que no el perdem de vista” el color inconfusible “verderol”, tonem a casa volant, el camí de tornada es fa lleuger, el “verderol” ens pasa, ara va per camí conegut, adéu saluden, alguna es pensa que esta a casa en el sofà, relaxada va ella, així dona gust. Hem complit els desitjos de una campanya. A eixit tot molt bé, hem retrobar a gent cosa que es d’agrair. Hem gaudit de la senda, de la companyia, del menjar, en fi, que totes les sendes eixiren igual.

 

 

31/05/2014 Una volteta per la "Solana" de Vallada

            Hui som 7 el membres de la Penya i el gos, el nostre propòsit es pujar per la senda dels Molars de Vallada, zona situada a la solana del terme. La senda la comencem al costat del barranc de Boquella o Boquilla, vell conegut nostre l’hem passejat primer per la part de dalt i després per la part baixa, pujàrem per el camí de la Meravellosa i baixàrem per lo dit barranc.

            A lo que anem com sempre i de bon mati el cafenet i l’organització, en un moment estem a inici de la senda, seguim el track i lo primer que trobem un camp de albercocs ja collit i que gaudim dels fruits oblidats per els collidors, aquest m’agrada este nom el vullc, un momentet i seguim, Darco carrera amunt, carrera avall, darrere del conills, es incansable, a la tornada ja parlarem, el dia nuvolós, i no fem cas, tantes vegades han pronosticat pluja i no ha fet res, seguim,  la cosa pinta mal, trobem la senda que no es, després de creuar un camp abandonat i de escoltar” per la travesa res, que aquesta nit tinc que eixir, i no vullc anar amb les cames marcades” traduït volen lluir les cames amb minifalda o lo que siga. La seguim amunt, de bon caminar, sempre amunt, el núvols creixen, no se senten trons, seguim i la cosa empitjora, pareixen trons comentem, però de soroll fluix, el track, ja no esta, en un creuer i després de vorer que la cosa pinta mal anem a buscar la senda a la dreta del camí, esta a prop, comença la pluja, fina i mulladora, avivem el pas, el camí gira, cap a uns bancals treballats i preparats per a sembrar, apareixen les xaquetes i les capes d’aigua, buscant el barranc del Chirivito a l’esquerra, baixem per intuïció, avall sense presa però sense parar, veiem una casseta de planxa, i parem esta tancada, i te un pi acollidor, ¿esmorzem? ¡ ja va fense hora! I la pluja no para, anem allà, la pebrera en samorra, les olives, la ceba en vinagre, banderilles, el vi, un esmorzar digne de caminants, i com sempre amb fam. La pluja no para, prenem la decisió de tornar als cotxes, i altre dia serà.

            Llàstima de dia, però coneixem el risc, som afortunats de que el temps sempre en acompanya. Acabem el esmocar i al cotxes, ens queda un tros de camí, torna la pluja forta i de gotes grosses, no parem el gos amb capa, no li molesta i de tant en tant espolso d’aigua, avant que plou, ara pare, ara mou, forta, fluixa però mulla, les capes fan la seua faena, tornarem dins de quinze dies, la setmana vinent a Chulilla, esperem que el dia el tinguem bo, ¿ els albercocs que ? anem o es deixem passar, ¡ als cotxes! que plou, caminem per la via del AVE, unes pujadetes i unes baixadetes, i apleguem al cotxes, la pluja no para, mes forta i de tant en tant molt forta, hem pres la decisió correcta. Tornarem. De camí a casa la cosa se posa lletja, pluja molt forta.