miércoles, 21 de junio de 2017

17/06/2017 La Foradada (Vall de Gallinera)


            Hui en som 5, 3 han excusat la seua presencia i la resta no ha dit ni mu!, com sempre cafè i marxa, hui anem a la Vall de Gallinera, agrupació de municipis que formen la vall, i son Alpatro o Patro, Benissivá, Benitaia, Benialí sede del consell, Carroja, Llombai, Benissili i Benirrama. Ara una poca historia:
 
“Como en todos los otros valles del interior de la Marina Alta, los árabes ocuparon durante casi seis siglos estas tierras. Después de la expulsión de los moriscos (1609), Val de Gallinera quedó tan despoblado, que el Duque de Gandía, al que pertenecía este territorio, trajo de Mallorca 150 familias para repoblar el valle. Las consecuencias de este hecho, serían contadas por el botánico Antonio José de Cavanilles de la siguiente manera: "Échese de ver todavía el origen de todos ellos en el acento y dialecto de sus moradores. Son muy aplicados al trabajo, todo lo aprovechan y viven contentos en aquel recinto delicioso".

            La orografia es un poc complicada, la vall es estret, a la dreta entrant des de Pego esta la serra de l’Almirall, a l’esquerra esta la serra de la “Foradada” i a continuació la serra de L’Albureca, les faldes de les serres estan ben aprofitades, a la part baixa, tarongers i altres arbres fruiters, a l’esquerra i a l’ombra de la “Foradada” els cirerers amb denominació d’origen “cerezas de la Sierra de Alicante”, a la primavera es un espectacle visitat la vall quant el cirers estan en plena floració, un tapis de flors blanques i de vegades mesclat amb l’azahar dels tarongers.
 
            Deixem el cotxes a Benialí en un xicotet pàrquing que hi ha a l’entrada del poble a ma esquerra, sos afegís uns centenars de metres a la ruta tradicional de pujada. Ens equipem i amunt, “ja fa un anys vaig vindre a la Foradada quant tu eres menuda!”, li diu un company a la filla, anem per la vora de la carretera i per l’esquerra en el sentit de la marxa cap al poble de Benissivá en aplegar “ hui hi ha lloc per a deixar els cotxes!” diu una companya, “cosa rara, sempre hi han problemes per aparcar!” diu un altre; els pobles de carrer estrets mantenen la configuració morisca i es molt difícil aparcar, pugem per unes escales cap al poble de Benitaia, tercer poble que tocarem, a partir d’eixe ja entren en la senda.

            Mirem a dreta, a l’esquerra, buscant cireres oblidades, anem amunt, la senda empinada, veiem alguna cirera madura i alta, buscarem altres oportunitats, anem guanyant altura i a la dreta tenim els pobles de La Carroja i Patro, “fa uns anys férem unes sendes per ací, l’eixida des de La Llacuna al terme de Villalonga, baixar a per la serra de L’Almirall a buscar el poble de Benirrama, i seguirem per Benialí, Benissiva, Benitaia, Carroja, Alpatro i el despoblat de Llomba, Benissili el deixarem de costat, fins pujar a la carretera anomenada de les “Tres Valls i als cotxes, van ser aproximadament 23 kilòmetres!”, ens compta el guia, “també férem la ruta dels 5 pobles!”, diu una companya, hem recorregut casi tota la vall, fa calor i mentre anem per l’ombra de la serra estem còmodes, pugem com en un somni. En aplegar al convent un company comenta; “ací es on es posa la gent per vorer l’alineació del sol amb la Foradada, es produeix dos vegades a l’any, es a dir a la primavera i la tardor, si cau en diumenge aquest repla s’ompli de gent per vorer el fenomen!”.

            Enfilem l’ultima pujada en zig-zag fins aplegar al límit on s’ajunten les valls d’Alcala, Ebo i Gallinera, veiem la cova a l’esquerra que després visitarem en la senda de tornada.
 
            Girem a la dreta, ja per senda plana, “mireu, rabo de gat, es molt bo per fer infusions per combatre les infeccions i els problemes de renyo!” diu un company, “al tornar en recollirem un poc!” diu un altre, veiem la Foradada, una obra d’art natural, el forat ha segut llaurat al llarg del segles per el vent, les pluges, una meravella de la natura!. “En aplegar dalt, esmorzarem com sempre!” diu el guia, en un minuts estem a l’ombra del penyot, com sempre gaudim dels entrepans, de les “banderilles” i la fruita.

            Un company vol pujar dalt de l’arc, “per ha hi no es puja per l’altra banda!”, diu una companya, “ja que estic ací pujaré per aquesta banda!” diu el company, bufa l’aire suau i a l’ombra descansem i xarrem, “a la dreta tenim la serra d’Alfaro i baix esta el barranc de Malafi, el nom li bé per que quant expulsaren al últims moriscos de la zona els portaren per eixe barranc i foren massacrades famílies senceres!”, ara uns apunts del blog acelobert2010:

 al rato ya estaba yo hablándole sobre los espíritus que poblaban este dramático paraje de nuestra historia. Y le conté como vagaban, entre los fabulosos peñascos, las almas errantes de un pueblo que habitó entre nosotros hasta hace cuatrocientos años… y que fue obligado a huir por este y otros caminos hasta una montaña emblemática unos kilómetros más adelante…¡el Cavall Verd!
 y que muchos no llegaron… y fueron masacrados por los Tercios cristianos a la salida de este barranco… ¡en la explanada del Pla de Petracos!… y otros muchos murieron en aquella montaña… y otros miles, fueron embarcados y desterrados, en el puerto de Denia.”

            A l’ombra de la foradada, envoltats dels esperits de dels moriscos un company ens compta una anècdota que li va passar l’any passat:

“Pujarem a la Forada amb el grup de Pego i en aplegar al encreuament ens esperava la primera sorpresa, el esmorzar de coques de tot tipus pujades amb un cotxe fins aplegar al lloc mes prop de l’encreuament, desprès de gaudir del menjar anàrem cap a la cova del Moro, on a la llum d’uns ciris una xicona aviada amb uns mocadors i música morisca en balla la dansa dels 7 vels, contaren comptes i llegiren poesia, un dia complet!”

“Tinc vistes unes quantes sendes per la zona de la Vall d’Alcalà i que pugen a la Foradada passant per diversos despoblats moriscos!” diu el guia.

Tornem cap arrere a buscar la cova del Moro, en la senda recollim amb cura el rabo de gat per fer infusions, caminem de presa, va fent calor però el vent de llevant ens refresca. Entrem a la cova i el company ens descriu amb molta precisió “ací les veles, un llençol morat tapava l’entrada de la llum per el finestró, ací estàvem assentats, una meravella!”, diu el company, “eixos forats a la paret, per que servien?”, pregunta un company, “a l’esquerra el fumeral, baix el ramat i dalt un sostre per a les persones!”, diu un altre company, fotos de l’interior i fem marxa.

 
Anem per la creta de la serra, gaudint del paisatge, “arrere tenim  El penyal Gros i mes allunyat el Carrascar de la Font Roja!”, diu un company, a la dreta alguns camps de cultiu de secà, a l’esquerra la Vall de Gallinera, un espectacle!, seguim avant i apleguem al “Passet”, girem a l’esquerra i comencem la baixada, primer hi ha que passar entre uns barrots de ferro, “per a que son?”, pregunta una companya, “per a evitar que passen els grossos!”, diu un company rient-se, “per a evitar que entren les motos en la senda de baixada”, diu el guia mes seriós.

Baixem per l’ombriu i trobem les primeres cireres, madures i dures algunes, i mes pansides les altres, “tenen molt de sucre!”, es l’opinió generalitzada, gaudim dels fruits i seguim avant, “en aplegar al creuer girarem a la dreta i acurtarem la ruta!“, diu el guia, “sí es pot acurtar millor!”, diu un company, estem a la falda de la serra, i podem vorer la magnitud de la vall, les vistes son una meravella baix de nosaltres tenim Benitaia i Benissiva, ja estem acabant la ruta, son les 12 del migdia, em complit l’objectiu, “ abans de les 12 tenim que acabar la senda!”, i així ha segut, ara anirem a gaudir d’una cervesa freda i a casa.











miércoles, 14 de junio de 2017

10/06/2017 Mas del Carrascal - La Replana (Serra de l'Arguenya- - Castalla)

            Com sempre a les 7 de mati cafè i marxa, desprès d’una sèrie d’imponderables s’ajorna la senda al Penyagolossa, i es te que improvisar una nova ruta. Anem a la comarca de la Foia de Castalla. Per accedir a punt d’eixida, anirem per la A-7, direcció Aloci/Alacant, en passar el poble d’Ibi buscarem l’eixida que ens porte cap a CV-80, direcció a Sax, i en l’eixida 13, anirem a la dreta, hi ha que anar amb cura pues enseguida tindrem una senyal a la dreta que ens indicarà CV-802, farem mitja redona i cap a l’esquerra, anirem cap a la segona redona i canviarem cap a la CV-793, seguim recte i a l’altra redona buscarem l’eixida cap a la CV-811, creuarem per un aeri la CV-80, i en la redona girarem a l’esquerra, en eixir de la redona a l’esquerra hi ha un caminal de terra en el que entrarem i deixarem el cotxe on no molesten, Ha hi comença la ruta.
            La senda va per l’ombria d’uns pins centenaris que fan goig, les soques de bon diàmetre i de bon port. El camí de terra, anem de pujada, lleugera i de bon caminar, el camí esta tallat per un munto de terra, un camp d’oliveres plantades en “espaldera” de bon vorer, “perquè el planten tan junts?, tindran que llevar-ne quant siguen grans!”, diu una companya, “en el Pla de Rafelguaraf ja fa uns anys i llevaren el del mig!”, diu un altre companya, queda la pregunta en l’aire.

martes, 6 de junio de 2017

03/06/2017 Ferrata Castillo de Salvatierra (Villena)



            Hui en som 5, tres mestres i dos alumnes, cafè i marxa cap a Villena, terres d’Alacant, concretament a la comarca de l’Alt Vinalopó. Hui tenim presa i apleguem a la zona de parking després d’entrar al poble de Villena, i en passar la plaça de bous a l’esquerra i cap amunt. Ens espera un company que ha vingut des de Alcoi, salutacions i cap amunt a buscar la senda que ens portarà a la ferrata.

            Pugem a bon ritme i cap amunt, la senda en zig-zag i empinada, en uns 20 minuts apleguem al inici de la senda/ferrata, una sèrie de cables d’acer ens guiaran cap a la primera etapa d’escalons. El guia habitual hui va d’alumne, “per passa el cables no es necessari equipar-se amb arnes i dissipador!”, anem agarrats al cable guia, amb cura i sense presa, gaudim de les vistes cap al sud, molt allunyada es por vorer una tronada de la que penja la pluja, anem avant, “com son el ponts que tenim que creuar?”, pregunta un company, “el primer es d’un cable i es te que passar de costat, te un altre cable dalt per assegurar-se amb el dissipador i un altre per agarrar-se amb les mans!, no son gens complicats!” diu el guia. “jo per si de cas també faré us del cabo d’ancoratge, el dissipador i tot lo que porte!”, diu un alumne.

miércoles, 31 de mayo de 2017

27/05/2017 Circular Alcudia de Veo - Organos de Benitandus

            Hui en som 8, com sempre cafè i marxa, en els llocs habituals d’encontre en reunim i anem cap al destí d’aquest cap de setmana, el lloc es ideal per fer rutes de senderisme es ni mes ni menys la “Serra d’Espada”, parc natural per excel·lència on l’arbre mes abundant i mes bonic es la surera (Quercus suber), a la província de Castelló, mesclat amb pins.
            La Penya ha recorregut al menys 6 vegades alguna ruta per el parc eixint dels pobles d’Alcudia de Veo, Ahin, Almedijar, Xovar, Algimia de Almonacid i Azuebar, muntanyes agrestes de forts desnivells, i baixades vertiginoses, paisatges impressionants, en fi, una meravella de paratge, afortunadament es conserva intacte, de tant en tant es fa “la saca” del suro, la finca “La Mosquera” es un eixample d’aprofitament dels arbres i de la seua protecció.
            L’eixida la fem des del poble d’Alcudia de Veo, anem cap al riu Veo i en creuar-lo girem a l’esquera per el GR-36, entrem en zona d’ombra, el sol esta plagat i entapissat d’una mena de coto que solten el xops, anem amunt gaudint de les vistes, camps abandonats d’arbres fruites, pomeres i cirers ens fan detindré per provar la fruita , “esta bona però en unes dies mes estaria millor!”, es el comentari general, reprenem el camí, una surera de tronc gros ens convida a fer-nos una foto a la seua ombra. Caminem de vegades el silenci fa esclatar a un company “esteu enfadats!, parleu”, dos ciclistes baixen, “porteu motor!”, es diguem, “si no fora per l’ajuda que ens presta el motor no podríem pujar a la Campana, a la nostra edat ja van faltant les forces!” diuen.

martes, 23 de mayo de 2017

19/05/2017 Circular d'Aielo de Malferit

            Com sempre cafè i marxa, hui en som 4 i el “Cagnolino”, anem cap a la Vall d’Albaida, concretament al poble de Aielo de Malferit, poble on va naixer el cantant ja desaparegut Nino Bravo.

            Fem l’eixida de qualsevol carrer del poble buscant la carretera que va d’Aielo a Vallada per la CV-651, al principi asfalt, però vorer els camps de arbres fruiters carregats de fruita, algun garrofer, planter de vinya, el rodejats de verd, ens anima a caminar. Veiem unes quantes plantes de “taperes”, florides, la flor molt bonica, “El Bota” les identifica sense cap problema als novelles ens causa sorpresa, anem avant, tenim que deixar l’asfalt i la cosa s’empina poc a poc, quant portem al menys un kilòmetre un company esclata “els bastons!, els deixat arrere!”, “torna arrere que t’esperem a l’ombra del pi!”, diuen els companys, sen va avall a la carrera, però el seu fidel amic es queda.

lunes, 15 de mayo de 2017

13/05/2017 Circular de Xeresa

            Hui en som 5, anem prop de casa, concretament al poble de Xeresa, com sempre cafè i marxa.
            Per aplegar al punt d’eixida anem sempre a la dreta ja dins del poble, deixem el cotxes a al final del poble prop del llavador i de l’ermita, ens equipem i amunt, un garrofer a la dreta de soca molt grossa a la que li han eixit un rebrots i esta viu, el paisatge ens sembla conegut, anem avant i un cartell a l’esquera ens indica que anem per la ruta dels corrals, la senda esta baixada de “Wikiloc” i es diu “El dia del senderista”, el nom es el mateix, venim a gaudir de la ruta i de les vistes.

martes, 9 de mayo de 2017

05/05/2017 Pinet - Surar - L'Alt del Mirador - GR 236 - Mamelles

En erem 4 però una baixa d’última hora ens deixa en tres, anem a la Vall d’Albaida concretament al poble de Pinet, tornem a la Surera, paratge incomparable, d’una bellesa espectacular, mescla de pins, sureres, ginebres, falagueres; com sempre cafè i marxa. En aplegar al poble es planeja la ruta un poc improvisada, “pujarem per on baixarem l’ultima vegada i així no farem patir tant el peus, pues la baixada entre pedra solta i esgarrifosa molesta prou!”, diu el guia, “d’acord” contesten el companys, allà anem cap al surar, la primavera a esclatat amb una simfonia de colors, tramús valencià, lli blau, una mata de timo real i moltes mes que ara no en venen a la memòria.