26/04/2014 Les muntanyes de Llutxent

 

Despres de diversos intents trobem el camí d’accés a l’inici de la senda, comencem uns 800 metres del lloc marcat, deixem els cotxes al costat d’un panell indicador de les diferents rutes. El panell inclou la ruta del GR-236 o del Monestir, a peu, a cavall o amb BTT.

Som 6, el dia lluminós, promet calor, i veurem el que ens oferix el dia. Comencem a caminar cap avall, la qual cosa es traduïx que el final sera en pujada, com sempre “no hi ha sendes planes”, al principi camins de terra de bon caminar, la primavera comença, gladiols encara escassos, lli blau, en matolls, són les flors més visibles en el camí, a poc a poc anem pujant el desnivell, esperem que no siga molt pronunciat, s’acaba el camí i comença la senda, destrossada pel pas de les motos de trial; no tenen consciència, només disfrutar encara que siga arrasant i destrossant les sendes.

Pugem en zig-zag, amb alguns dubtes, la senda no esta senyalitzada, o siga que a la bona de déu i fiant-nos del track, pujant, sempre pujant, no és pesat però cal apuntalar els peus, per a evitar esvarons en eixa mescla de terra i pedra solta provocada per les pujades de les motos de trial.

A mitja senda, ens girem i veiem els motociclistes pujant, com competint i sense respectar res, uns minuts més i ens apartem del trajecte, ens avancen, seguim i de sobte un motocicliste parat, donant-li a l’arrancada, ho passem i no preguntem, els seus companys perduts de vista i de soroll, insistix, no arranca, busquem un lloc per a prendre l’esmorzar, ho trobem i continuem sentint al motociclista donant-li al pedal, seguix sense arrancar, nosaltres al que anàvem, esmorzar lleuger, tots pensem el mateix, sense dir res, somriures, de sobte el silenci, deu d’haver abaixat la costera amb la moto arrastres! Esmorzem i seguim. A les nostres esquenes la Vall d’Albaida, amb els seus pobles dispersos, alguns els identifiquem altres no, reconeixem la cima del Benicadell, vigilant de dos valls, el Comtat i la Vall d'Albaida, seré, inconfundible, omnipresent, ens acompanyara tot el camí.

Rodejats de matoll baix, i alguns pins dispersos, seguim la senda, una xicoteta baixada entre dos barrancs que ens porta a una pista forestal, ara plena de clots, ara plana com la palma de la mà, girem a la dreta.

Cami ample i pedregos, ¡pero cami! deixem darrer la senda estreta i esvarosa, ens reagrupem i continuem xarrant, la muntanya sinuosa, pujant i baixant, de sobte a l'esquerra la mar, el Montgo i el Monduvér i les seues antenes, de front el Azafor i el seu circ, una meravella de vistes, la mar plana, algunes boirines, no poden vorer Eivissa, con he dit avans el Benicadell omnipresent, el paissatge val la pena, una llàstima el haber-me quedat sense bateria a la camera de fotos, tinc que gastar el móvil i no es el mateix, sempre ens quedara en la retina les imagens del paisatge quéns envolta.

Seguim avant, ara definitivament de baixada, s'han acabat les pujades, poc a poc anem baixant, veiem camp abandonats, els arbres secs, fa decennis d'anys que no es treballen, la modernor a portat l'abando de cultius de secá, trobem un encreuament, a l'esquerra una caseta menudad “Villa Bota” amb el número 6, ¿aires de grandea? o guassa, girem a la dreta i tornem al GR-236 o ruta del monestirs, caminen tranquil.lament per camins de terra, volen les perdius al voltants, com avions en vol rassant, abocanse als barrancs , fuguint de les persones i per a protegir le niuada, casetes, xalets, unes per a guardar les eines altres per a viure, antigues unes modernes les altres, es nota la civilització, el cami esta fet a trossos de formigó, per no relliscar en les pujades, ja estem a prop dels cotxes, unes pujadetes mes i ja estem a prop, girem a l'esquerra per cami conegut, uns metres d'esprint i apleguem, planejem la senda de la propera setmana, per açi per alla, i veiem un cartel GR-236, 7.7 km fins a Pinet, per senda de caballeria, decidim fer una circular i que es la seguent: Lluxent – Convent de Sant Domenech – Pinet – Llutxent, hi ha que buscar la senda o seguir les indicacions, de Llutxen a Pinet,  per el convent no hi ha cap de dubte, ¡la tinc!, sols tindre que buscar la de tornada, la part coneguda no te cap de dificultat, un pujadeta de res, del poble al convent i algo més, de Pinet fins a Lluxent per senda de cavalls no crec que tinga cap de dificultat, es més, per on passa un cavall passen persones.

12/04/2014 Cami de La Marquesa - Torre d'Aledua - Barranc de Ferrando - Bessori

            Hui som 9 ¡millorem!, després de diverses indecisions causades per la probabilitats de pluja, que si 90% de probabilitat deien uns entre les 7 i les 9, després a les 2 una altra vegada, al final eixit solejat i clar, canvit de ruta i ens n'anem al Marquesat, excepte la pujada al Bessori la resta és nou. Vorem els que ens oferix el camí. Deixem els cotxes que ni pintat prop del molí d'Aledua i just a l'eixida de la senda per on tornarem.

            La Torre d'Aledua, de la que queden només els murs defensius i la torre, del segle XII esta feta de maposteria, cal veure com ho feien de bé els morisc, calç, terra i pedra, després de tants segles seguix en peu. L'altura de la porta ens fan somriure per la dificultat que comportaria accedir a ella, si llevaven l'escala a adormir al ras. Deixem la torre i tornem cap al camí, quan per la nostra dreta ixen uns ciclistes, "que fem, anem per la senda de terra o asfalt?", decisió ràpida "terra", esperem que nos porte a l'assut, afortunadament veiem senyals de PR i pals indicadors del PR-CV 429. Els indicadors ens porten al Corral Blanc, el ambient esta perfumat per les ovelles, el sòl infestat de cagades d'ovella, seguim avant ja més tranquils guiant-nos ja que veiem senyals, no molt juntes però si bén visibles, la senda agradable, entre pins i bosc mediterrani, estan preparant tallafocs, perquè estem en un paratge natural protegit, continuem veient ciclistes , en grup, sols, ¡bon dia!, alguns educats ens indiquen que els segueixen alguns companys, és d'agrair la precaució i evitem accidents desagradables, una baixada pronunciada i arribem a l'assut, la nostra sorpresa és majúscula, taules, bancs, papereres, una meravella, res de pedra dura, en equilibri a vegades, altres assentats damunt de matolls, l'aprofitem, un opípar esmorzar, fruita tallada, galetes, olives, fruits secs, bon vi i a seguir. comencem pujant pel barranc de Ferrando, segons indica el cartell.

            3.7 quilòmetres de pujada inclosa la “Costera”, amb un desnivell del 18.8%, no ens queixem, fins al moment ha sigut agradable, girs i més girs, pujada, baixades, en fi som trotasendes i fem el que ens agrada, la pujada lenta i segura, les vistes excel·lents, fastidi de boirina, que li anem fer, un altre dia serà, continuem pujant i arribem al Pla de l'Estepar, un xicotet replanell i ens encaminem cap al cim del Bessori, un altre pendent fort i sí esta la coneixem, fa calor, la combinació del sol + la humitat ambient, ens fa patir un poc, veiem el cim, accelerem el pas, estem desitjosos d'arribar, sabem que a partir d'ací comença la baixada, ¡anim que ja arribem! l'esforç final i arribem al vèrtex geodèsic, la foto de rigor, uns glops d'aigua, i comença la baixada, ara si que anem ràpids.

            Tornem arrere per mateixa senda de pujada ara de baixada, als creuers paronet, per arreplegar al ressagats, seguim deixem la senda coneguda i girem a l’esquerra, un altre paronet i seguim esperant al ressagats, no volem perdre a ningun element, comencem la baixada, el cartell diu 39 minuts, ens sembla que serà menys, accelerem el pas, la baixada amb precaució, hi ha molta pedra solta i esvarosa, polida per les plujes i el pas de la gent, seguim a bon pas de sobte, s’acaba la senda i entren en un caminal que ens portarà al final de la senda, envoltats de camps de bresquilleres, algunes plantades de l’any, altres mes velles, la fruita fa goix, esta madurant i no tardarem molt de temps en poder menjar-les, fruites fresques que no ens falten.

            Esperem al ressagats, uns estiraments, les rises, les lliçons, les postures, alguns ballen un vals, conya pura, apleguen els últims, xarrant sense presa. El día molt bo, sense accidents, hem gaudit de la senda. Quedem en anar el 26 a Llutxen a fer una senda per les rodalies d’este poble. Adeu senderistes, bon cap de setmana. En bé a la memòria un poema que vaig llegir en una manisseta al paratge de l’Alboret en el terme de Bocairent, i que diu:

“Adeu xiquetes de l’horta

i també de l’Alboret

que jo m’en vaig a Alfafara

a l’alt del Fontanarets”

05/04/2014 Llauri - Font Negra - Creu del Cardenal - San Sofi - Collaets - Poble Nou

            Som sis caminants. La senda de hui, la qualifique de dificultat mitjana o moderada, encara que en dos trams a saber entre les basses i l'encreuament amb “la Mallà Verda” fins a la creu del Cardenal, amb un pendent del 20% i entre el waypoint 16 i 17, que ho vam fer seguint una canonada de formigó i després del 17 al 18, seguint una antiga senda de caçadors que s'havia perdut entre argilagues i albacers, és de dificultat alta; la resta de la senda com he dit abans moderada.

            L'eixida a bona hora, iniciem el recorregut en direcció cap a l'ombria de la serra de Corbera,  poques senyals, i fortes pendents. El dia es presenta lluminós amb calor, a penes començar fora roba i a la mànega curta, passem per davant d'una senda a la nostra esquerra i no fem cas, no està senyalitzada, a uns metres un senyal de prohibit el pas, la voregem per l'esquerra per una senda sense senyalitzar i seguim avant, a saber on ens porta, anem per senda plana vorejant la muntanya, i elucubrem per on enllaçarem amb la senda de la "Mallà Verda", ací està el nostre dubte perquè desconeixem eixa part del camí. Arribem a unes basses i primers senyals blanc-grogues, les seguim cap amunt i de sobte un senyal verd d'uns 40 cm. de diàmetres "eixes senyals sí que son fàcils de vorer, el poal havia de pesar lo seu i hi ha que buidar-ho quant antes", comentaris que en fan riure, en el trajecte veiem una figuera plena de bacores i inalcansables per que estan en el fons d'un barranc rodejada d'arbust amb espines, comença la pujada amb forts desnivells i veiem que han repoblat les vores de la senda amb plantons de carrasques i altres arbustos que ja tenen un bon tamany.

            La senda puja cada vegada més empinada, en alguns trams amb dificultat alta, han excavat en la terra escalons i en alguns casos amb troncs menuts els han fet escalons per a recolzar millor els peus, pujant no sense dificultat, arribem al senyal de la font Negra que queda a la nostra dreta, foto, waypoint i a seguir, esta font no té més història, esta seca a causa de la falta de pluges, seguim la senda a la nostra esquerra, i que perquè conste, esta senyalitzat amb un pal i un cartell. Continuem pujant en direcció al Pas de Sant Sofí, ara escalons fets per troncs, ara excavats, la senda dura amb pendents fortes, les vista magnifiques, no molesta res, el cel clar i sense un núvols, el sol cau a plom, sempre cap amunt, un encreuament “ dreta Fontanelles i la Murta PR-CV 335", "Esquerra Pas de Sant Sofí, enllaç Murta PR-CV 334", al fi trobem l'encreuament, girem a la esquerra i seguim, el punt de referència un pi solitari de bona alçada.

            Caminem o millor dit "casi enfilem la pujada" per la falda del "Cavall Bernat", veiem la nostra meta " La Creu del Cardenal",¡ esmorzem dalt! se sent cridar, "millor en el encreuament", "jo no vull pujar amb panxa plena" exclamen altres, " jo no vull pujar a la creu", "jo sí", al final decidim esmorzar en la plataforma, i el que vullga que puje". L'esmorzar lleuger et, i a pujar a la creu, al final ens decidim dos, la resta a descansar. El paisatge val la pena des d'eixe punt. "La Murta", "La Casella", "La Ribera Alta", "La Ribera Baja", les cimes del Monduver, El Cavall Bernat, El Benicadell, El Montcabrer, la comarca de "La Costera", la serra de Corbera, en fi un plaer per als ulls i els sentits.

            Baixem per la urbanització que dóna nom al pas entre els dos vessants de la serra de Corbera, Sant Sofí, vessant empinada que cal baixar amb precaució, la nostra vista comprèn des de València fins als limites del terme de Cullera amb Tavernes, en un no res estem baix, refresquem en la font "sense nom", seguim per asfalt cap avall, a la nostra dreta van vorer una senyal " a la cova i la Font de l'Anell", la baixada empinada plena de xalets a dreta i esquerra, ¡bon dia! saluda la gent!, ¡bon dia! responem, girem a l'esquerra i deixem l'asfalt, veiem i agarrem unes taronges per a refrescar i no són res de l'altre món, " no estan prou madures per a mi" exclama un Company” la resta a menjar-les per a alleujar la calor que va fent.

            Camí de terra i assaborint les taronges em detinc i en la menje, alguns continuen caminant, els retrobem i trobem una cadena, el gps indica a la dreta, pugem per una forta pendent, i m'entren els dubtes, fa uns minuts que la fletxa no es mou, avance pantalles i quan estic a mitja vessant es mou, hem agafat una senda que no està balisa da, pugem per la vessant seguint una canonada de formigó, i la pujada es amb forta pendent, ens reagrupem i decidim prosseguir a veure on ens porta la senda, observant la pantalla la senda bona queda a la nostra esquerra, procurem anar a buscar-la, pujem la cima d'un xicotet monticle i arriba un moment que la senda desapareix i ens guiem més per la intuïció que per les senyals a poc a poc entre argilagues, i matolls amb punjes i la resta d'arbust espinosos abaixem a la trobada de la senda senyalitzada, afortunadament no ens lesionem, només alguna arrapada sense importància. Quant la trobem girem a la dreta i en un moment apleguem al final de la senda. Caminem un minuts a veiem “El Poble Nou”, estem a uns passos de Llauri. Acabem el día cansats, sense cap de lesió, un pantaló foradat una samarreta amb algún forat La caminata dura en la vessant del “Cavall Bernat” i en “Els Collaets”. Buscarem sendes per a fer per la zona. Val la pena el paisatge.