27/09/2014 Les 3 valls (Casella-Valldigna-Barraca d'Aigues Vives)

            Hui som 6, mes mati de lo normal, tenim nova companya de camí benvinguda a la Penya. Cafè i marxa, en encaminem cap a la Vall de la Casella al terme d’Alzira, per fer una circular de almenys 24 km., les prediccions del temps últimament no son certes, anem a vorer si el homes dels temps s’han equivocat. Les prediccions son de pluja, segons uns i variable i algun plugim segons altres.

            Les primeres estreles al cel, núvols pocs, ens posem a caminar fosc, no portem llanternes ni frontals, hem decidit començar per la pista forestal i no per el barranc de la Casella, estarà tot mullat.

Anem comentat que ens falta PENYA, les excuses de costum “estic cansat després del viatge” “ el temps insegur” altres no han obert la boca, pensem que després de 24 km. hem garbellat i sols han quedat “els cigrons de kilo”, la resta al fem.

            Els primer kilòmetres de bon caminar en una hora i ¼, estem al Pla del Barber, hi ha boirines matineres i el cel clar i ras. No se podem fer fotos de la Ribera, el Pla espectacular la tardor, el xops groguencs, no parem, anem per la travessa cap a la baixada per la pedrera cap a la redona de Simat, la recompensa bona després de les pujades curtes i intenses de la pista forestal, ve la recompensa de la baixada, anem avall, deixem a la dreta la senda a les Agulles, comencem a vorer BTT pujant al Pla, ¡animo, que falta poc!, anem avall seguint un PR, asfalt pur i dur, les bicis baixen com a dimonis, les rodes grunyen, anem atents a la soroll que en avisa de la seua baixada, un grup darrere de l’altre.

            Apleguem a la redona de Simat i creuem per el mig, rodar-la por ser perillós, el tràfic intens, per l’esquerra anem cap a Simat buscant del desviament cap al seguen tram de senda. Girem a la dret per un caminal de terra, la xemeneia ens servei de referencia. Hora d’esmorzar. Pebreres, olives, vi en got, i després la bota, de postres coca de carabassa, rollets d’anís o anís en forma de rollets, i estreles que s’anomenen “noruegues”, hem recuperat les forces i seguim, en un no res apleguem a la trinxera del trenet Carcaixent-Dènia, traçat també del GR-236 o Ruta dels Monestirs el feren servir per a portar taronges de Carcaixent fins al port de Dènia per exportar, mitjançant vaixell a l’estranger, d’això fa molt anys, la conversa agradable les xiques xarren per els colzes i el company anima la conversa amb el seus chistes i xarrades. “ Ja fa temps que nom te e vist, estàs mes gros”,¿ i tu no te has mirat el espill! Això val per al dos sexes, les rialles ressonen per el camins.

            Deixem la vieta i anem cap a l’esquerra, el pas esta tallat per finques particulars, alguns demanaren el dret de reversió? Quant va deixar de passar el trenet, no eu sabem, passem per camps de caquis, ja pinten, el fruits grossos, els plantons son joves, fan goix, continuem i a poc a poc anem a la dreta cap a la Barraca d’Aigües Vives, tornem a caminar per la vieta, fem un paronet a l’ombra del baixador del trenet, algú esclata un crit molt fort, diu “ que es per eliminar el estrès”, en fi trenca la monotonia del descans.

            Uns glops d’aigua, uns fruits secs i seguim, creuem pa carretera per baix del pont, girem a l’esquerra i tornem a xafar la vieta, en equivoquem i anem massa a la dreta, rectifiquem i tornem a la senda, en aplegar a la Barraca girem a la dreta seguint les marques blanquí-roges del GR que ens portaran al anomenat Pas del Llop, que abans es fe a servir per anar els mendicants de monestir en monestir. Afortunadament han recuperat les sendes velles, per que el caminants, senderistes, ciclistes puguen gaudir de l’historia i la natura. A poc a poc anem apropam-nos al Pas del Llop, i en servirà per a travessar la serra divideix la Vall de la Casella de La Vall de la Barraca d’Aigües Vives.

            Es el únic obstacle digne de menció ja que es curt i intens, anem bé de temps, un paronet per fer uns glops d’aigua, tenim gent desentrenada, per en ganes de caminar, una d’elles esta preparant-se per fer el “Cami de Sant Jaume”, li comentem els que el coneixen que ara que ha fet casi 24 km, port aguantar molt bé una etapa, sols hi ha que practicar mes. Pugem per la senda a poc a poc fins a creuar la serra per lo dit pas, el terreny humit i esgarrifós, la baixada es fa lenta, esta esvarosa per les fulles de la coscolla i per la humitat de l’ombriu, anem mirant on posem els peus, algun esvaro que altre, però res de res, ningú es lesiona, ¡falta de practica diuen!, ¡mes gimnàs! En fí estem acabant el camí, pugem, baixem “ es un tobogan”, trobem la font Nova, i com altres del terme esta seca, no xorra ni gota, trobem els cotxes i final de l’etapa.

            Hem recorregut 24,030 km., no ha plogut ni gota, el sol brilla, al fons el núvols de tronada, però ara fa sol, calor, humitat, ha segut un plaer. ¡El que se no arrisca no triomfa!. Els companys que han excusat la seua presencia, estaran mossegant-se les ungles, hem gaudit de un dia perfecte. ¡ I no ha fet falta casco per el granissos!.

20/09/2014 Senda per Llutxent

            Hui som 5, ha fallat la cadena de comunicació, el últim aplegat per els pels, coms sempre cafè i marxa, anem cap a Llutxent, apretats “ no trobe el cinturó, el tinc a l’anca, trau-me el colze de l’ull” unes quantes rialles per animar el mati, i allà anem, el viatge es fa curt, les xiques brillen per la seua absència, el seu silenci es atronador.

            Deixem el cotxe dins del poble i enfilem la pujada per el calvari cap al convent de Sant Domenech, el dia bo, de moment no fa calor, el camí empedrat, trobem un pou amb una fonteta i te aigua, no hi a cap de cartell, amunt el principi es acollidor en un no res estem dalt, ens fem una foto en la garrofera, arbre gran, apuntalat per pilarets de rajola, del 4, les vistes impressionants, el Benicadell, el cim del Azafor i la Vall d’Albaida en tota la seua amplitud. El capdavanter ens despista, ha vist un ametler i vol menjar-ne , el seguim, “che que per ahi no es” les ametles estan amargues, tornem arrere i mengem unes figues, dolces com la mel, per a compensar el mal sabor de boca.

            Tornem arrere per anar al castell de Xio, anem un tros per el GR-236 o dels Monestirs, que connecta Gandia amb Alzira, seguint el Monestirs de San Jeroni de Cotalba en Alfahuir, Sant Domenech en Llutxent, Santa Maria de la Valldigna a Simat de la Valldigna, Aigües Vives a la Barraca de Aigües vives en terme de Carcaixent, i el de la Murta a la vall de mateix nom al terme d’Alzira. Veiem dos forns de calç, un d’ells ven conservat, el l’altre estan restaurant-lo.

            El castell de Xio, esta en ruïnes i conserva les sues les defenses fermes i poc deteriorades, l’aljub ple de matolls, els seus murs no son de pedra treballada sinó de morter, se poden vorer les juntes i la forma rectangular del “prefabricat” en el que el van fer els moros, abans de ocupar-lo els cristians, que acompanyaven a Jaume I.

            Deixem el GR-236 i seguim avant cap al camí del Rafal, hem passat de camí de terra a l’asfalt, de moment no fa calor, alguna gota es desprèn del núvols, i no mata ni la pols, seguim avant, trobem les “Cases del Rafal”, pereix un antiga alqueria habitada asta no fa molts anys, conserva un forn de pa ben conservat, en encaminem a la font de l’alqueria, esta seca, la sequera esta fotent moltes fonts on abeuren els animals, esmorzem de bona gana, pebreres en samorra, pastes, fruits secs, un plaer, la bota de vi, i com diu un company “eren el pastor i el gos i la bota no parava”.

            Tenim company de senda.  Un gos perdut, jove, no sabem si esta abandonat, porta collar i esmorza amb nosaltres, continuem avant, ara esta la típica senda trencacames; pujar, baixar, girar, ara a la dreta, ara a l’esquerra; gps en ma per no despistar-nos.

            La senda plena de encreuaments, ens orientem per el castell Xio, i el convent, ja que a l’esquerra esta el poble, creuem barrancs, camins, sendes, al final volent acurtar la senda girem a la dreta i uns obrer ens diuen “per ahi no, anireu a la carretera de Pinet, d’on sou? pregunten, d’Alzira, l’Alcudia i Carcaixent contestem, ¡esteu lluny de casa!, ¡ve pluja!, no passa res ¡volem pluja!, ells segur que no, estan posant les teules de una casa nova”, seguim avant per un barranquet o millor dit una escorrentia que ens porta a una de les fonts del poble, veiem el escarabat verd, ens banyem la cara, uns glops d’aigua, i s’acaba la senda. Un altra al terme de Llutxent, a poc a poc anem coneixent els nostres pobles i les seues sendes.

30/08/2014 El Portet de Beniganim

            Hui son 6, tenim dos convidats, a les 7 fem marxa cap al Portet de Benigànim, on recorrerem la senda, la coneixem, i segur que podem tindre alguna “surprise”, el segon vehicle com sempre va despistat, ja el vam perdre un dia i hui no serà menys, bon xic i de bones costums, el whatsap soluciona el problema, un control d’alcoholemia , con tenim cara de bons xics ens deixen passar. La senda a recórrer es per les serres que separen les comarques de La Vall d’Albaida i La Costera, la hem recorregut casi tota, El Buixcarro, La serra de Quatretonda, la senda Andalusa, El Portet de Lluçia, un mon de sendes.

            Camí de Xàtiva, le deixem a la dreta, creuem Genovés i en un no res estem al Portet, aparquem el cotxes, i a caminar, la primera en el front, baixem per la carretera i no per la senda que ens marca el aparell, i com sempre tot te solució, girem a la dreta mirant si be algun cotxe i trobem la senda i com sempre cap amunt, no es dificultosa però sí empinada, camí conegut que baixa del Pla de Benavent i enllaça baix en la carretera en l’Andalusa, la pendent es el 16%, esgarrifosa però de bon caminar, els comentaris “la coneixem, sempre l’hem fet de baixada es la primera vegada de pujada”, el dia nuvolós, calor i humitat, la samarreta mujada, i xorrant, coronem el pla i la baixada cap a la font de Miralles, esta seca es la segona volta que la veiem i sempre esta igual, ¡seca!, seguim avant, ara senda desconeguda, passem de senda neta apta per a falda i de colp, la cosa es posa agra, argilagues, coscolla i demes matolls, “¿ cossí no dies que era bona?”, “aprofita per a depilar-te les cames”, “esta nit te poses leotards i no cal lluir les cames”, la baixada dura amb una pendent de mes de 16%.

            La baixada lenta amb molta precaució, no podem fallar, una equivocació pot ser fatal, una culada, caure de cap. Tardem prou en baixar, i al final esta el premi, ¡ un barranc! Tranquil,  de bon caminar, amb pendents suaus i cap amunt, tornem cap al “Raco Tancat”, el dia continua nuvolós i sense pluja, els homens del temps l’han errat, no se sent ni un tro, amunt sense parar, pujadetes i baixadetes continues, un trencacames, es fa hora d’esmorzar, el lloc que triem es impossible al costat d’una pedrera i camp ple de fem, segui avant buscant un lloc millor, el trobem i al bocata.

            Tenim bota nova a joc amb la natura ¡es de camuflatge! El vi bé de mol lluny, ni mes ni menys de un poble anomenat Icod de Los Vinós a l’illa de Tenerife, suau, de bon paladar, un puntet dolç, molt al fons, que dir una meravella, eu sentim molt per els companys i companyes que no han vingut, el vi es irrepetible.

            Tornem unes passes arrere i cap amunt, la pendent bona, del 15 %, fa calor humit, l’aigua la consumim sense parar, la necessitem per no deshidratar-nos, hui poques fotos, el dia no acompanya, els núvol baixos, no deixen vorer els cims del Benicadell i del Montcabrer, apleguem a l’Alt de l’Hedra i el deixem de costat, estem a prop del fi de la senda, veiem a la dreta la Costera i a l’esquerra la Vall d’Albaida, el embassament de Bellús esta desdibuixat per les boirines, la senda de l’Ermita de la Solana, camins que ens recorden la rialles i les bromes dels companys i companyes, els bons moments passats a l’ombra d’un arbre, sentats en un banc improvisat, una font al mig del camí per a refrescar-nos. Un dia bo.