24/04/2015 Circular dels voltors

            Hui anem cap al poble d’Alcoi, a la comarca de l’Alcoia, estan en festes de “ Moros i cristians” i dedicades a Sant Jordi, commemorem la derrota de Al-Azraq, en el 1276, (morint el propi Al-Azraq quant es trobava assetiant Alcoi), altra volta Al-Azraq “el blavet”, este personatge amb el rei en Jaume estan presents a l’historia del nostre país, no hi ha que oblidar la nostra historia, per a bé o per a mal.

            Hui som 16 i “Claudio” un gos nou en la plantilla, jove de 2 mesos, i ganes de caminar. Tornen un vells ami i no amic vells, recuperat de la seua malaltia i en bona forma física. La senda es la unió de dos mitges sendes, la primera part que va per el barranc del Cint i la segona que va per dalt dels penya-segats del mateix barranc.

            Com sempre cafè i marxa, no podem travessar el poble per estar en festes i agarrem la vora dreta per la zona industrial de “Gormaig” buscant la carretera de Banyeres de Mariola per aplegar al “Preventori” punt d’eixida. A les 8.20 começem la ruta en direcció al poble, prompte deixem el asfalt per entrar en una zona de pins, ben marcada i de bon caminar, veiem un “cementeri” de mascotes, miradors i llocs on poder assentar-se a vorer el paisatge. En un no res estem altra volta al asfalt i definitivament al deixem per entrar al barranc del cint, l’entrada impressionant, un tall a la muntanya tallat per les pluges al llarg de segles, la primera impressió es bona, la senda es un empedrat que de manera sinuosa va per dins del barranc, ara a la dreta, ara a l’esquerra, en passar la “porta” anem per dins d’un lloc meravellós, fresc, alcem la vista i tenim volant els voltors, els nius estan a l’esquerra del barranc en un penya-segats impressionants.

            Fem un descans per esperar a la jovenalla, en un estret del barranc i empedrat. Reagrupats seguim avant a la dreta un corral amb cabres, asses i uns quants gossos, a poc a poc anem pujant, mirem a l’esquerra i ens sobrevolen els voltors, fent el seus cercles característics, aprofitant les corrents d’aire calent que puja cap amunt (inversió tèrmica), la font de la “Teula” a la dreta, anem avant, xarrant com sempre en grups, el company malalt de la “ciàtica” no confondre amb una “asiàtica”, es recupera a poc a poc, hui es la prova, a estat ben malalt. Altre descans, i tornem a reagrupar-nos, uns glops d’aigua i girem a l’esquerra, seguim avant, deixem a la dreta un mas i ja podem vorer a la dreta el Montcabrer, estem dins del parc natural de la serra “Mariola”, un altre mas a la dreta i eixim a l’asfalt, son uns centenars de metres, camps de cereals, ametlers, oliveres i alguna carrasca aïllada, a l’esquerra bosc de pins, una pomera en flor ens convida a fer una foto a les xiques, un fondo preciós per una foto.

            Tenim el desvio a l’esquerra, i ens sembla empinat, mes avant a la mateixa ma tenim una pista que ens portarà dalt del penya-segat, girem a l’esquerra i es fa hora d’esmorzar, trobem un lloc que ni pintat, de cara al parc natural del “Carrascar de la font Roja”, el fondo impressionant, el esmorzar com sempre, el agarrem amb gana, no falta de res, vi, olives, fruita variada, cafè i com no “llaços de mel” i “boles de coco”.

            Ens trobem al mig de dos meravelles de la natura, de dos parcs naturals, i comencem a fer projectes, pujar al cim del Menjador, des-de Alcoi, la senda bonica i un poc dura; el punt de partida el cementeri, per l’antiga via de tren, ara convertida en una via verda, passant per el pont de les “Set Llunes”, buscant el “Raco de Sant Bonaventura -Els Canalons”, travessant el bosc de “carrasques” del parc natural. Esperem que els especuladors no entren a urbanitzar el parc. La deixarem per a la tardor.

            Costera amunt buscant “el canyet” o “muladar”, una tanca i un cartell a l’esquerra ens indica que tenim prop el lloc on comença la re-introducció del voltor comú (Gyps Fulvus) en estes terres. No podem entrar i seguim avant buscant els penya-segats, esperant que alguns d’ells alcen el vol i ens impressionen amb el sues 2 o 2,5 metres d’envergadura. “Claudio” esta cansat i el amo buida la motxilla i posa dins per a que descanse, ha fet 8 kilòmetres, no esta gens mal per un gos tan menut, li fem fotos a “Claudio” que ens mira des-de la seua atalaia, còmode va ell, a Darko no volem ni pensar si algun dia es lesiona, son al menys 18 quilos de pes.

 Ens creuem amb un grup nombrós d’excursionistes, jovenalla i algun adult, son castellano-parlants, ¡ bon dia!, ¡ buenos dies ! anem saludant, ara costera amunt, un descans per reagrupar-nos estem dalt de la zona on fan el nius i no tenim sort, no en veiem cap volar, però les vistes impressionen, veiem les serres dels voltants, seguim avant, veiem la creu de ferro on esta l’ermita de sant Cristòfol, les pujades mes grans s’han acabat, sols en falta una per aplegar a l’ermita i ja anirem de baixada. Fem fotos de diverses plantes no vistes en la ribera son parasites d’altres, en aplegar a l’ermita foto de grup, encara que alguns han decidit descansar en el encreuament de la senda, xarrem de mil coses, la mes cridanera es la treballadors i treballadores que no aplega a mileurista, cada vegada mes abundant, gent que no aplega a final de mes, aguanta en lo que pot, privant-se de les coses mes precises, un drama que els nostres polítics no veuen o no volen vorer.

 Anem avall, per la senda llarga, senyalitzada amb el “xiulet”. Baixada de bon caminar, hem optat per la baixada llarga i no per la curta i molt empinada, val la pena per evitar les lesions i algun esvaro, apleguem a la font i refresquem, la primavera esta posant-se de llarg en estos paratges, els arbres comencen a fer ombra densa, ja no son brots menuts; seguim avant i ja estem a prop del final, en la cantina unes cerveses fresques, i una xarrada, va fent calor ¿ on anem a la setmana vinent ? al ¡Montgo! pujant des-de la pedania de Jesús Pobre, alguns excusen la seua assistència, la festa del 1 de maig convida a fer algun viatge. Ens acomiadem, la gent te presa per aplegar a dinar en família, altres es queden a xarrar.

La mariposa revolotea

como si desesperara

en este mundo (Kobayashi Issa 1763-1828)

18/04/2015 Simat – La Xara – Font de l’Escudella – Les Foies – Castell de la Reina Mora o del Alfandech o de Marinyen

            Hui som 11, a les 8 estem a Simat, punt d’eixida de la senda de hui, la petició acabarà serà complida. Rodegem el monestir de Santa Maria de la Valldigna i la primera parada es la ermita de Santa Ana o també coneguda per la Mezquita de la Xara.

“Antigament, al voltant de la mesquita s’estenia l’alqueria musulmana de La Xara, avui desapareguda, on es conreaven vinyes, garrofers i figueres. El topònim de La Xara pot ser provinga de “as-sacrà” (“l’estepa”, “la garriga”).

Fou construïda al voltant del segle XV per donar un lloc de pregària als musulmans que hi vivien després dels assentaments cristians de la Valldigna. Però el 1525, un decret del monarca Carlos I, obligà a la conversió cristianisme. Eixe mateix any, més de 70 moriscos fugiren de La Xara, i en l’any 1531 la resta abandonà per a sempre la Valldigna, embarcant-se a unes naus algerianes atracades al port de Dènia. Poc temps després, la mesquita es reconvertí en església dedicada a Santa Anna i la zona fou repoblada amb cristians, però, que també abandonaren el lloc cap a l’any 1610, deixant-lo definitivament despoblat.”

            Lloc molt interesant per ser dual, per la porta situada al nord es por vorer la  Quibla en la paret sud. Des-de la porta oest es por vorer el altar dedicada a Santa Ana, prou ben conservada junt a la Mezquita blava situada a Chelva.

            Una ullada al edifici i tornem arrere per començar la pujada cap a les Foies, buscant la font de l’Escudella en estos moments esta seca, a xorrat un poc perquè encara queda d’humitat; entre el km. 1 i 2 el desnivell es del 12.11%, entre el 3 i el 4 del 15.73%, la pujada es dura, el ritme bo a la primera en lo front, el grup xarrant com sempre segueix la carretera i no veu el desviament a la dreta, la veritat, un poc amagat, telèfon en ma i a cridar-los,¡ torneu arrere! Ens reagrupem i pugem amunt, el ritme bo ara al guia no el perden de vista, no se fa pesada la pujada, a poc a poc anem llevant-nos la roba, fa calor el dia promet ser bo, les boirines matineres aguanten a hi, una llàstima, el paisatge no es pot apreciar amb tota la bellesa. La flor del taronger esta esclatada i el perfum d’azahar en envolta. Hem recuperat a una amiga de Tavernes de la Valldigna que fe a un temps que venia a fer sendes. Com sempre la gent va i ve, i sempre son benvingudes, tenim el senderista temporal Abulense per mes senyes, el convidem a fer mes sendes amb nosaltres sempre que puga.

            A les 10 apleguem a la Font Nova en el paratge de Les Foies, un lloc privilegiat al mig de la natura. Cassetes senzilles, al mig d’un bosc mediterrani, envoltat de pins, matolls, d’una bellesa incomparable. A esmorzar, i després un cafè al bar.

            Seguim la senda un poc mes relaxats, les pujades queden oblidades, ara anem en grupets xarrant, el paisatge primaveral, les flors conegudes i altres no, hem vist lliris blaus, etc. Parler sobretot del nostres avantpassat de les penúries que passaren en la postguerra, la fam que patien i com sempre deixant les penúries darrere, sempre sense perdre l’alegria i el bon humor, deixem a la dreta el desviament a la font del gos, nosaltres recte, la pista pedregosa i de caminar incòmode, pedra mitjana i solta, el tram no es llarg, passem a pista de terra, pins a la dreta a l’esquerra, el Monduver darrere, el gps ens indica un mirador a la dreta, anem a vorer-lo, impressionant, El Monduver, les marjals de Xeraco i Xeresa, la platja de Gandia, les boirines no alcen i en dona igual el paisatge meravellós, seguim avant i apleguem al desviament a l’esquerra, l’antena en desús ens fa de guia, un pujadeta i passem a senda de muntanya, zona cremada i en plena de recuperació de matoll baixa, sols falta un espentonet de la ma del home i en uns quants anys podria estar recuperada. Apleguem al fina de la senda i baix veiem el castell, ara la baixada es dificultosa pedra solta i esgarrifosa, lapiaz que ens molesta el peus, a poc a poc anem baixant, el trajecte es fa un poc pesat, apleguem al castell i una amiga vota d’alegria el seu somni tants anys ajornat i al final es cumplit, “El Castell de la Reina Mora” esta a hi, fotos votant d’alegria i signe de la victòria. A hi va una poca historia:

            “La primera ocupació de l'enclavament on s'ubica el castell data de finals del segle XI, segons les cròniques al final d'aquest segle. Amb el nom de Marignen o Marynen demostrat en el llibre de la Repartimiento la Vall d'Alfandech, igual com les masies que van ser-hi. El nom del castell de la Reina Mora deriva d'una llegenda segons la qual una reina musulmà s'estira sobre el penya-segat des del castell. Jurisdiccional, al llarg de la vall amb els seus castells (Marinyen i Alcalá) va pertànyer des dels seus inicis a Alzira. Després de la conquesta, tindria la seva pròpia entitat i amb la del Rey Don Jaime. La història del castell començaria amb els primers edificis musulmans que, com la majoria d'aquests castells musulmans tindria la funció de refugi a la població de les masies properes. Després de la conquesta que començaria un període d'esplendor en que multitud de diferents estructures construïdes com a cares noves de parets, cisternes i altres habitacions i edificis. En temps del Senyoriu dels monjos cistercencs, a càrrec de Jaime II el 1287 fou rea-nomenat la vall de la Valldigna i el castell tingué un especial interès. Eren criats complexions diferents, algunes de certa importància, com són la part més alta del castell, que tindria tres plantes i on es troba la petita capella d'arcs de creueria. Un dels pocs documents on es cita castell parla de la cessió feta per l'abat de la Valldigna Jaime Campos, mestre d'obres del castell de Marinyen, així que el mantingui. Del segle XVII el castell no tenen interès nou. El castell està situat a 2,5 quilòmetres al sud-est de la ciutat de Benifairó, a la comarca de La Safor. A la part superior i al vessant nord-oest d'un turó escarpat de 237 metres d'alçada, que està situat al centre de dos barrancs profunds que està flanquejat pel nord-est (el barranc de Raboser) i al sud-oest (barranc del castell) que baixen a la Umbría de la Valldigna a la plana. Al sud de la fortalesa és el Pla del Toro i Simat i vers est a la pena de Ferraguts. Les estructures del castell pertanyen a dos moments diferents.

            El primer realitzat a l'època musulmana i la segona, en l'època cristiana, dominat pels monjos cistercencs. Es poden distingir dos recintes emmurallats, l'interior primer cases que formaven el poble. Accés és mitjançant una porta de maçoneria arc encastat. Aquest lloc està protegit per una muralla d'un metre ampli que s'adapta a l'orografia del terreny. Les cases s'organitzaven principalment en moviments i deixant l'altre mig metre útils, possiblement per les pluges torrencials de drenatge. La tècnica per a la construcció de les cases és el fang i la majoria d'ells tenen mides similars, incloent el gruix de la caixonades, que és de 30 cm, aproximadament. El segon recinte està situat a la part superior de la muntanya. A la part nord hi ha algunes agències que semblen ser de l'era cristiana, amb algunes de les parets de tapial. En el medi són dos pous, gran rectangular una i una altra petita planta quadrada. Al sector més meridional del castell és una petita capella d'arcs gòtics construïts amb blocs de pedra. Es troba en una cambra alta, també de carreus amb una volta encastat de maó que conserva l'empremta de barres formant el sistema de la deslocalització. Els fets sobre pedra frontisses resistint la porta es pot veure l'entrada de la capella, amb un arc semicircular. Una vegada vam trobar un corredor que vols ser cobert per una volta de canó. Oposat a una paret enguixat de morter, vist alguns grafits, possiblement medievals. Fora d'aquest corredor, adossada a la paret de graphitis que un altre cisterna també és sense cobertura. Seguint cap al nord, cap al costat est i continuant el mur exterior de la capella. Hi ha una paret de gratacels formada carreu amb alguna incorporació de maçoneria. A l'interior són suports que indiquen que hi havia tres plantes. Més al nord de la cisterna és una meitat-arruïnat escala que condueix al castell de la part més alta, l'espai que s'accedeix per una porta amb arc de mig punt.”.

            Gaudim de les vistes que ens rodegen i anem avall, estem al fina de la senda de baixada del castell, sols ens falten uns kilòmetres i ens espera una cervesa fresca, per llevar-nos de damunt la calor, refresquem al peu de la senda del castell mentres esperem al rezagats, ara anem cap a al paratge de la “Fontarda”, la font esta seca, ni gota d’aigua, , zona d’ombria al mig de camps de tarongers a la vora de la muntanya;  ens reagrupem, i xarrem, la propera setmana anirem Alcoi, a fer una ruta per vorer els voltors en llibertat. L’opinió generalitzada de la senda es d’un 10, sense paraules, la primavera ens envolta, podrem tornar un altre dia però no serà igual, apleguem a la paret sud del monestir i ja estem finalitzant al senda, a per la Cerveza i ens acomiadem, fins a l’altra sobretot del foraster, i queda convidat sempre que vullga vindre a caminar, per mostrar-li els nostres paratges i sendes.

Espada y morral:

Fiesta de Muchachos,

         banderas de papel 

11/04/2015 Villalonga - Forna - Villalonga

            Primer que res comentar alguna coseta dels pobles que son inici, punt inter-mig i final de la senda. El primer Villalonga, poble de la Safor a prop de Gandia i nucli urbà on el primers vestigis que es coneixen del terme estan en la seua majoria al aire lliure en el lloc conegut com “E Pla de la Llacuna” del Paleolític Superior, altres jaciments son la cova del Pastor, la cova del Racó del duc, se feren troballes de punxons d’os, ceràmica decorada i alguns nòduls de sílex de l’època neolítica. El rei Jaume I la va conquerir en agost de 1240.

            L’actual població de Villalonga esta formada a partir de carrers musulmans i caserius primitius anomenats Cais, La Font i l’Alcudia, després de l’expulsió dels moriscos van quedar despoblats altres llogarets com Ráfol, Buixerques, Simat, El Reconc, L’Almàssita, La Plaça i Recunxent. Un document de 1607 es permet estimar la población musulmana en uns 1000 habitants a la Vall de Villalonga. Tambe el poble de Villalonga es molt conegut per un dels punts d’inici o final de la Via Verde del Serpis, antic traçat del tren Alcoi-Gandia.

            Forna forma part del nucli urbà Adsubia-Forna, que es va formar en l’any 1911, com no d’origen àrabs, destacant el castell templari de Forna, poble ben conservat en el seu traçat que guarda tot el sabor d’una alqueria morisca.

            Tenim noves incorporacions, ¿seran temporals? Els temps dirà. Anem a la senda que es molt interesant, en el seus origen sembla que era una senda de pota, i comunicava les dos valls, els primer kilometres a la l’altura de la costera de Senent el primer kilòmetre te un desnivell del 14% i el segon del 12 %, un poc fortes para la gent que estiga desentrenada. Travessem un bosc típic del mediterrani, pins blancs, matorral baix, tota la senda va per baix d’un dosser format per el pins, deixant de tanta en tant alguna clariana, de caminar agradable encara que pedregosa, la primavera esta en plena forma, les plantes florides per tots els costats, anem amunt i a partir del segon kilòmetre i abans de topar-nos amb la “Casa del Metge” comença la baixa molt suau cap a Forna, en zig-zag i estreta, en alguns moments per dins de regadores formades per el xafar de mols peus, eixim del bosc i la dreta veiem entre pins el castell de Forna, girem a la dreta i anem cap a ell, de sobte final del camí, una replaça que dona accés a un xalet, no trobem una baixada cap a la carretera, sols apreciem una que passa per dins del xalet, respetem la propietat privada i desfarem el cami. Es hora d’esmorzar, no podem aplegar al castell, Apareixem els entrepans, les olives, papes, llonganissa de pasqua, cafè i una mona de pasqua farcida de nous, i pepites de xocolate. El paisatge meravellós, una atalaia impressionant ens permet gaudir de tota la vall de Forna, plantada de tarongers, el olor del azahar ens ompli els pulmons del seu aroma embriagador, foto de grup i mengem totes les viandes i tornem cap al desviament i baixem cap al poble. Anem xarrant de tot un poc la salut dels "lesionats" va millorant, ens preocupem dels companys que no veiem, algún dia tornaran, temps al temps.

            Al poble estan de festa, fent curses per a menuts i gent no tan menuda, passem per el poble cap al castell templari, els carrers estrets i conservant el seu traçat de l’època morisca, els carrers tenen nom i algunes de les cases no tenen números, sols estan en la façana el nom d’alguna de les persones que viuen en la casa “ Ca Margarita, Ca Vicent, etc”. ¡ Bon dia ! saludem, eixim cap a la dreta i els corredor menuts passen volant cap a la meta d’arribada, nosaltres cap amunt al castell de planta quadrada, amb quatre torres de les sols una conserva el sostre. Des-de la seua porta que esta tancada, i indica els horaris de visita, i no coincidim, fem foto de grups i gaudim de les vistes, davant la vall darrere un altra vall i la Llacuna de Villalonga. Fem un paronet i tornem cap arrere, al ser la senda lineal cadascú va al seu aire, ara amunt, tornem cap a Villalonga, la senda esta molt transitada, al ser vespra de diumenge de Pasqua, la gent ix a caminar i sense presa, el dia no acompanya massa, però fa bo, comença la pluja, gotes aïllades, així serà tot el camí de tornada, un plugim sense importància, al tòner gaudim de les vistes cap al mar i veiem el castell de Villalonga entre un clar de pins, cosa que abans no havíem vist, en ruïnes, sols conserva el murs, el plugim es transforma en gotes mes grosses, i com estem a prop del cotxe no li donem massa importància. En aplegar ens acomiadem fins a la propera senda i per canvis d’última hora, borem on la fem. Esta senda es recomanable per qualsevol època de l’any. No hi ha fonts, encara que al distancia entre pobles es curta i ens podem abastir d’aigua al qualsevol lloc dels dos pobles.