lunes, 15 de agosto de 2016

05/08/2016 Refugi Serrat de Les Esposes - Prat d'Aguilò ( Cavalls del Ventes)

Desdejuni i caminar, a última hora una de les gestores del refugi es posa un poc bronca sense trellat, 
es posa aixi perquè no hem arreplegat la taula, lo que no sap es que mentre ella discutia amb un altra senderista no ens deixava passar a deixar els plats a la barra de la cuina. Els senderistes no som exigents en els refugis, no volem que ens posen una catifa, sols un poc d’amabilitat, un lloc on dormir i que estiga net, no anem a discutir per qüestions sense importància, que si has gastat aigua calenta per dutxar-te!, que si has gastat molta aigua! no deixes el fem ací!.

Anem cap amunt, la pujada curta però dura, en poc de temps apleguem al pla, a partir d’a hi la senda de bon caminar, ondulada, sinuosa, ens passa una senderista que vol fer la volta en dos nits i tres dies, nosaltres seguim avant, la tornem a vorer i resulta que s’ha fet un lio i s’ha perdut, el guia li aconsella per on anar. Ara anem de baixada, apleguem al refugi de “Cortals d’Ingla”, voleu cafè? Esta acabat de fer, es molt bo; pensat i fet, anem a per el cafè, altres per un tallat, gaudim de la beguda calenta, teníem mono d’un bon cafè. Seguim avant, ara cap avall a buscar la font freda, pròxim punt d’abastiment, el guia marca les fonts en el seu aparell, es per el futurs caminants!, ara nirem cap amunt, es una pujada llarga, no tan dura com la pujada de Niu d’Aliga, però si llarga, desprès una baixada també llarga i al final una pujada menuda per acabar al refugi.



Caminem, xarrem, soc mestre vocacional, m’agrada l’ensenyament!, vaig estudiar físiques especialitat de electricitat i electrònica, i despès vaig començar matemàtiques, al final l’ensenyant als joves!, apleguem al “Coll de Pendis”, i els cartells en indiquen que el refugi de “Sant Jordi” esta a menys d’una hora de camí, hem donat una volta impressionant. Per on se puja al Moixeró? Ens pregunta un matrimoni amb tres fills menuts, un veí explica que estem a la serra del Moixeró; pensem que es una temeritat anar per aquestes serres sense aparells per orientar-se. Anem cap a munt, de tant en tant alguna fresa a la vora de la senda, els tallats a la dreta cada vegada son mes fondos i no veiem el fons d’alguns d’ells. La senda s’empina, en un replà veiem a dos xiques i al xiquet, d’on sou? De Valencia¡ el pare del meu fill es de Sueca, nosaltres som de la Ribera Alta, jo de la Vall d’Albaida, nosaltres de La Costera, saludem i cap amunt, les papallones ens segueixen buscant la humitat que desprenen els nostres cosos, en acabar la pujada, una baixada per un “canchal”, pedregós, esvarós i de mal caminar, baixem poc a poc, en zig-zar per evitar caigudes, va fent-se hora de dinar, buscarem un lloc en ombra en ½ hora! Anem avant ara de pujada al final trobem el lloc idela, es un llengua de terra i pedra amb dos barrancs sense fons. Mengem l’entrepà i la fruita,a la companya celíaca, li han preparat una amanida de arròs bullit amb verdures, li afig poma i al final, es una meravella de amanida, un company es fabrica un culler amb paper d’alumini per poder assaborir el menjar.


Fem una sesta, els núvols van pujant, tindrem tronada?, tot pot ser!, diu el guia, anem?, sí!, anem cap avall per dins d’un bosc de pins, les marques abunden, no han estalviat pintura, ve una baixada llarga, veiem el refugi, però estem enganyats, hi ha molt de tros a caminar, rodem cap a l’esquerra, no seria millor anar en línia recta?, sempre rodant!, anem avall, el refugi esta en un prat alpí, molt bonic, des-de la distancia sembla un lloc idíl·lic, el temps dirà!. L’ultima pujada entre pins i ara la baixada final, en la praderia cavalls, vaques, cadells, tots mesclats, amb germanor. El refugi te bona pinta al menys en l’exterior, com sempre l’entrada menuda, prestatgeries per deixar les botes o sabates, i un altra per les motxilles. Agafem torn per la dutxa, es ple de gent, una cervesa freda i buscar la llitera, ens tenim que esperar estan airejant-les, ens diuen, al final hi han garrapatees, el encarregat intenta desinsectar l’habitació, li diguem que amb un spray es pot solucionar el problema. Ens mira amb mala cara, no es gens simpàtic!, al final no hi ha solució. Mirem per on pujarem dema, empinada, 4 kilòmetres al menys, diu el guia. A les 7.30 a sopar, amanida, salmorejo i mandonguilles de vedella, tot bo.

En sopar anem a vorer un espectacle que sols la natura ens pot donar, anem a la part de darrere del refugi a un xicotet turó, la posta de sol es IMPRESIONANT!, una meravella, els últims raigs de sol ens il·luminen, fotos a tres-llum, en solitari, en grup, votant, gaudint de la companyia, en ajuntem amb gent diversa, alguns els en conegut en la ruta, altres s’arrimen a gaudir del espectacle. No hi ha distincions, som tots essers humans.
A l’hora de dormir un altre espectacle, persones afegides a la nostra habitació els molesten els ronquits d’algun membre de grup, es posen impossibles, nosaltres anem equipats per els sorolls, tampons al oïts i pastilles per a dormir, volen que el que ronca se’n vaga, es posen impertinents i al final se’n van a dormir al menjador. De les garrapatees ens prevenim, cremes anti-tot.

El grup català vol pujar al cim del Comabona, que esta a l’esquerra del “Pas de Gosolans”, el Toni, vol obtindré un diploma que dona la federació per haver fet un nombre de cims, esperem que el puga aconseguir. Ens acomiadem. Recorregut 17,6 kilòmetres.

No hay comentarios:

Publicar un comentario