Segona
etapa de la ruta, la primera ha segut dura, per la pujada i dura per la baixada.
La de hui so sabem, serà al menys llarga, 22 km. o mes. Com sempre desdejunem i a caminar, “hui anem a fer la ruta fàcil, l’objectiu es aplegar al refugi de Aberouat!”,
comenta el guia que reprès la seua tasca desprès d’un dia que creia tranquil.
Hui
en som 6, la companya lesionada ens acomiada des de la finestra del refugi, “ella si que sap, ara gaudirà del dia”, pensem;
com sempre cap amunt, l’eixida cap a l’est, de bon caminar al principi, “quin track portes?”, diu el guia, “el fàcil però hem pareix que no coincideix amb
el teu!”, contesta l’altre guia, “aquest
el vaig baixar a última hora i per això no el tens!”, comenta, “te baix dir que no me l’enviares perquè ja el
tenia, i veig que no et vaig comprendre!”, comenta l’altre; anem avant la senda
de pujada, suau però de pujada, sense un respiro, passen dos xiques i ens avancen,
van sense equip, un altre caminant ens avança, mes bé corre que camina, sen van
a l’esquerra per una pujada que segurament porta a la “Mesa de Los Tres Reyes
/ en euskera Hiru Errege Mahaia, en aragonés Meseta
d'os Tres Reis, en gascón Tabla
d'eths Tros Rouyes, en francés Table des Trois Rois) es
una montaña situada en la cordillera de los Pirineos y el Macizo de Larra.
Su cumbre de
2442 m se encuentra situada en la intersección de la frontera de Francia con España y la línea limítrofe entre la Comunidad
Foral de Navarra y la provincia de Huesca
en la comunidad autónoma de Aragón.
De ahí su
denominación, ya que fue la confluencia de los antiguos reinos de Navarra, Aragón y
el Vizcondado de
Bearne (Francia). En el caso
de Navarra es el punto más elevado de la comunidad.”
Caminem
en silenci, cadascú en els seus pensaments, el grup es para i assenyalen a un
punt determinat, càmera en ma i foto a una marmota prenent el sol, no la
molestem, seguim avant i una praderia plena de lliris blaus ens convida a fer
fotos, una meravella!, a la dreta uns farallons impressionants a l’esquerra el
macís que porta al cim, “ a la dreta podeu vorer una senda que porta al refugi
de Lescun, es la senda de Camille”, comenta el guia. A l’esquerra podem vorer
la “ Taula dels Tres reis” i a la dreta el “Petrexema”, al refugi ens han dit
que en alguns lloc podríem tindre cobertura de telèfon, de tant en tant el
mirem i ni senyal, la senda de vegades pedregosa, de vegades entapissada, anem
pujant poc a poc, “en trobar un poc
d’ombra pararem a prendre alguna cos, he passat una vegada per ací i no recorde
ninguna ombra!”, diu el guia, “mireu
a la dreta un ramat de sarrios!”, comenta una companya, “ha hi estan pujant per la paret!”, diu
un altra, poc a poc van aguaitant entre les pedres mes sarrios, com millor es
veuen es a contrallum.
Els
fem fotos, i seguim avant en un barranc veiem un lloc on una pedra gran dona
ombra, “ha hi podem esmorzar!”, diu
el guia, baixem un poc a l’esquerra de la senda i dit i fet, mengem fruits
secs, fruita, dàtils i alguna fruita; aprofitem per a descansar. Desprès d’un
breu descans continuem la marxa, anem de pujada, els farallons ens envolten.
En aplegar al
“Collao de Linza”, comencen a entrar missatges als mòbils, estem a la frontera
franco-espanyola, aprofitem per a cridar a les famílies, “estic sencer!”, diu un company, tots tenim paraules per saludar a
la família, trobem als navarresos, “hemos
subido al Petrexema, ha sido sencillo!”, comenten, mirem la pujada de la
dreta, l'angle de pujada es molt empinat, “nosotros
vamos a decidir si subimos a la Mesa!”, comenta el guia, “hasta luego!”, ens acomiadem, “pujem?”, creuem unes mirades, “molt empinat!”, diu una companya mirant
cap a l’esquerra, “ens constaria una hora
aproximadament!”, comenta el guia expert; ningú contesta, “doncs avall cap a la cabanya de
d’Ansabère!”, comenta el guia. Anem vall cap al fons de la vall, les vistes
espectacular, veiem la senda a la dreta, baixem poc a poc, la pedra solta ens
acompanyarà fins que apleguem a la senda que esta a la dreta, en un moment
donat girarem camp a traves i cadascú al seu aire. Ens quedem bocabadats, unes
agulles a l’esquerra de la ruta ens impressionen, “bonza zona per l’escalada!”, assenyala un company, son les
“Agulles d’Ansabere”.
Trobem gran
quantitat de gent que van cap amunt, “queda
mucho?”, pregunten, “queda poco para
llegar al Collao!, de donde venis?”, els contestem “estamos haciendo la ruta de Camille!”, contesten, “nosotros estamos haciendo la ruta de las Golondrinas!”,
contestem, “hasta luego!”, saludem. Anem
a l’esquerra buscant la senda de terra, en aplegar a ella baixem de presa, en
aplegar a la cabanya trobem una font, l’aigua brolla fresca d’una aixeta, una
companya compra un tros de formatge que gaudim, omplim les botelles d’aigua i
seguim “com aplegarà el pastor ací dalt!”,
pregunta una companya, “ha hi darrere te
un vehicle Polaris, es un 4X4 americà i suporta aquestos caminals!”,
comenta el guia, “feu-me una foto ambla
vaca!”, diu una companya, fa un posat al costa de l’animal, el pla on esta
la cabanya esta reblida de famílies, “ara
esta clar perquè hi ha tanta gent, es diumenge!”, estem tan clavats en la
ruta que hem oblidat en el dia que estem.
Entrem al bosc,
ombrós, per un caminal de terra, un riu de gent va cap amunt, nosaltres
relaxats cap avall, xarrem de tot un poc, la baixada revirada, sempre per
l’ombra, un riu rumor os a la dreta, veiem a una parella omplint una botella
d’aigua del riu, una companya en francès, els indica que camí amunt hi ha una
font. “La baixada es un fàstic, tinc els quàdriceps fastigiats!”, comenta un
company, anem sempre avall, en aplegar a un clar travessem un rierol, girem la
vista arrere i els cims ens impressionen Les Agulles, el Petrexema , la Mesa de
los Tres Reyes i el circ de Lescun.
Tornem a entrar al
bosc, anem de presa, el camí es fa etern, passem de l’asfalt a la terra, els
vehicles van cap amunt, “ens espera una
llarga pujada fins aplegar al refugi de l’Abelourat, son 45 minuts pujant!”,
comenta el guia, busquem un lloc per a dinar, en això passen tres cotxes
descapotables de luxe, en eixe instant trobem una taula a la vora d’un riu, “ací tenim el lloc ideal per a dinar!”,
comenta una companya, dit i fet, ens descalcem per airejar els peus, altres
entren al riu per a refrescar-los, “aneu
amb cura i no tingueu els peus massa temps dins de l’aigua, pues desprès estan
blanets i apareixen les llagues!”, comenta el guia. Gaudim dels entrepans,
reposem forces i seguim avant.
Anem per asfalt, “l’organització fatal, deuria de buscar
alternativa l’asfalt!”, diu el guia, anem per la carretera a la dreta un
riu de cases menudes amb el seu estable adossat, la praderia on estan pasturant
les vaques, es curiós totes les explotacions tenen una dotació de maquines per
replegar l’herba per al ramat, els paisans miren amb curiositat als 6
senderistes, saludem “hola, adeu, aurevoir”, busquem l’ombriu molt escàs en la
carretera, consultem el gps, “al pròxim caminal a l’esquerra i cap amunt!”, diu
el guia, “tinc una pedra a la sabata!”,
diu algú, al final es convertirà en sinònim de parar un moment per a beure o
esperar algun company.
Entrem en pista
forestal amb molta ombria, ara dona gust caminar, el bosc de tant en tant es
tanca, una meravella, el camí esta molt concurrit, cotxes amunt, cotxes avall, una
processó, després d’uns kilòmetres apleguem al “Plateau de Sanchèse”, “quina meravella, que preciós, ara entenem
el tràfic de vehicles!”, s’escolten les expressions dels companys i
companyes, una pla, creuat per un rierol, rodejat de muntanyes amb la seua
cataracta, cavall pastant solts i sense por a la gent, per a llevar-se el
sombrero. Es el lloc ideal per al pasar un dia de festa amb la família. Creuem
el rierol amb el risc de mullar-nos, un company esta tirant pedres al riu per
esguitar-nos, com sempre algú pica.
Girem a la dreta
per un caminal i cap amunt una sèrie de revoltes, ens portarà al bosc, “pareix
el bosc de Bilbo Bolson i de Gandalf!”, diu un company, les pedres entapissades
de molsa, humitat, obscuritat, molt mal senyalitzat, ha plogut i tenim que
eixir-nos de la senda perquè les vaques han fet un fangar, així tot la senda,
la humitat nos en ajuda, anem remullats, “la
part mes seca del meu cos son les dents!”, diu un company; “foto ací!”, diuen les companyes
assentades a unes pedres, en aplegar a un praderia un ramat de cavalls pastura
amb tranquil·litat, “quant apleguem vaig a queixar-me per la mala
senyalització, el desastre de senda que hi ha, ara apareixen de tant en tant
uns bastons pintats de groc, el seguim i apareix el refugi de L’Aberouat, en
aplegar ens inscrivim i fem conversa amb un xicot de Jaen, que fa de guia de
muntanya d’un albergue de menuts. Trobem al navarresos, als de Benicarló i a
unes xicones de Zaragoza que viuen a Jaca, que estan fent la ruta al reves.
Final de la segona etapa, 22 km. de senda, l’última part esgotador per la
humitat i el mal xafar. Dema L’Aberouat a Jeandel. La nit es tanca i una boira
espessa puja cap amunt, desprès de sopar una lleugera pluja fa que entrem al
refugi, es el fenomen que hem vist des de el “Collao de Linza”. El sopar no
esta gens mal, fiambre, pure de creilla i pollastre al forn. Ah i fruita,
taronges que no esta gens mal.
El albergues no
son hotels, això heu tenim clar doncs que te deixen el desdejuni en la nevera
de la nit anterior, i cadascú s’avià, no es fa gens de gràcia, i si alguna cosa
s’acaba palmes!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario