De
bon mati al desdejuni, un albergue no es un hotel, doncs en aquest cadascú
s’apanya, tot en auto-servei, sols un cuiner va traure les restes d’un pastis
sobrat de la nit abans. Fem una xarrada amb els navarresos, amb la gent de
Benicarlo, “nosaltres deixarem la ruta a
Pierre Saint Martin, tenim ha hi el segon cotxe, el primer el tenim a Belagua,
adeu tenim presa per tornar a casa!”. “Nosotras
iremos hasta Linza!”, diuen les xiques que viuen a Jaca, “en la ruta podeis coger agua en la cabaña
de Ansebère, a partir de ahi teneis una fuerte subida hasta llegar al refugio
de Linza, nos vemos!”, els diu un company. “Por donde vais a ir?”, pregunten el navarresos, “iremos por la ruta fàcil, y es posible que
no subamos al pico d’Anie”, comentem amb ells. Nosaltres a caminar, el
track ens porta cap a la dreta del refugi, tornem a vorer “el mar de nuvols”,
“has fet fotos?”, diu una companya, “sí, les he fet des de la finestra del
refugi no es alzarme!”, comenta el company.
Anem
cap a la dreta, com sempre de pujada, al cap d’un centenar de metres entrem en
un bosc de faig, meravellós!, les pedres entapissades de molsa, un tipus de
falaguera menut, molt diferent al altres que son mes alts, mereix una foto!.
Anem amunt, tots el comentaris al voltant del bosc. La pujada es un poc
trencacames, pujar, baixar, tornar a pujar, doncs anem guanyant altura.
“Bon dia!” ens saluden un grup nombrós
de catalans, “bon dia!”, es
contestem, “aquesta gent no ha dormit al
refugi!”, comenta un company, “de
segur que han aplegat en autobús al refugi i a caminar!”, contesta un
altre. En creuem amb una parella conduint un ramat de porcs, davant el mascle,
els porquets darrere i tancar la processo la femella, saludem i no contesten;
ell porta a l’esquena a xiquet menut. ”Quins
porquets mes bonics!, on aniran?”, diu una companya, “deu de ser dia de mercat i aniran a vendre-los!”, diu un company, “vendre-los per a que?”, diu la
companya, “doncs per a sacrificar-los!”,
contesta el company. Continua pujant gent, alguns majors, eixim del bosc i possiblement
siga l’ultima ombra que trobem al camí.
Estem
rodejats de muntanyes, del que pareixen ser antics glaciars, inclòs algunes
glaceres al ple de l’estiu, la part francesa es mes humida que la espanyola, a
l’altra banda no hem vist ni un tros de gel, a l’esquerra el “Anie”, muntanya mítica
diuen, es un espectacle per als sentits; “per
on passarem a l’altra banda de les muntanyes?”, ens preguntem, “per ha hi es el millor llos que veig, fa un
trencall la paret!”, comenta un company assenyalant un lloc en concret; “anem a menjar alguna cosa a l’ombriu de la
pedra, perquè no veig cap ombra en la senda!”, diu el guia, mengem fruits
seca, fruita i alguna barreta, un glops d’aigua i a caminar. Seguim el track
que ens porta cap a la cabanya de “du Cap
de la Baitch”, en aplegar veiem els indicadors del GR-10 Transversal
dels Pirineus, no podem passar han fet una tanca el habitants de la
cabanya, possiblement siguen de la parella que portava als porcs; “ezcus moi”, ens diu una jove francesa,
tornem arrere i trobem una alternativa per anar cap amunt, anem pujant per una
senda de pota, no ens fa falta el gps, ens deixem portar per el traçat, girem
la vista arrere i veiem al fons el mar de nuvols-
Apleguem
al “Pas d’Azuns”, altura 1873 metros
de altura, eixim a una planura i trobem a un grup nombrós de senderistes, “de donde sois?”, ens pregunten “de Valencia, de la Ribera del Júcar y de la
Costera!”, contestem, “y vosotros?”,
preguntem, “de Cartagena!”, contesten,
son un grup de scouts, porten el mocador al coll amb els seus colors, “más adelante teneis el paso de l’Osque,
teneis que hacer un pequeño destrepe y podeis hacerlo sin problemes!”, ens
acomiadem i anem avant , pugem per la banda esquerra de la valleta, ens creuem
en uns senderistes que van cap avall. En un no res apleguem al pas el indicador
diu 1922 metres d’altura.
Veiem
el cable de vida, “anem a organitzar-nos,
jo baixe primer i mireu com heu fas, desprès la resta, assegureu els bastons la
motxilla per a que no estorben!”, diu el guia, baixem seguint les seus
instruccions, apleguem baix sense problemes. El paisatge ha canviat per
complet, ara es gris en alguna taca verda, seguim la senda, en paisatge llunar,
pedra i mes pedra, creiem que estem a prop del refugi, però estem equivocats,
no hi ha ni una ombra, entrem a les pistes d’esquí, anem cap amunt seguint el
track, ens avançà un home doblat per el pes de la motxilla, desprès sabrem que del
“Plateau”, concretament de la “Bretaña”, les pistes buides de gent, no hi han ni
mosques.
Deixem
les pistes i entrem en senda “aquest es
un bon lloc per a dinar, hi ha ombra i ens podem assentar!”, diu el guia,
el lloc una terrassa escalona que dona a un tallat, estem còmodes, per anem amb
cura, a un company se li volca la motxilla i les cauen alguns objectes a una riveta,
es recuperem i l’ultim objecte el recupera el guia, “no val la pena, no te importància!”, li diguem, al final recupera
l’objecte.
Dinem,
i seguim el camí, eixim de les pistes i entrem una carretera de pedra
triturada, a l’esquerra tenim el “Arlas”, cim que domina la zona, un cartell
ens indica que hi ha “marmotes” i prega silenci, seguim avant i podem vorer els
remontes de les pistes d’esquí, l’estació principal, edificis moderns que
envolten el lloc, de tant en tant ens avancen bicicletes de descens, “eixe es el nou negoci de les estacions d’esquí a l’estiu, ja fa un temps
que les vàrem vorer la zona del Mont-Blanc!”, comenta el guia, davant el
mar de núvols, “baix no voran el solen
tot el dia!”, comenta un company, “cert!”,
contesta un altre.
En un no res estem
al refugi de “Jeandel”, la primera decepció, menut, tenim que deixar les
motxilles a una mena d’almacen de fusta i planxa metàl·lica, per a plorar, hi
ha un grup que fa les rutes amb maletes i motxilles, ells ocupen al menys la
mitat. Trobem als navarresos i fem una xarrada. La sorpresa del dia, la
companya lesionada fa la seua aparició volent passar d’incògnit i la veiem. Ens
alegrem de que ens acompanye un rato, ve en companya d’una amiga aranesa, ens
saludem i a beure unes cerveses fresques. Final de l’etapa, ha segut 12,1 km., dema
serà l’última de la ruta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario