El
sopar bé en companyia dels Navarresos, gent de bon xarrar i de millor menjar,
el desdejuni mes curt que altra cosa, al que anem prou deficiències en
l’albergue, poques instal·lacions d’aseo per a tanta gent. Un boto de mostra
per a repondre l’aigua de les botelles al aseo, ni una mala aixeta per omplir
les botelles, un company dema el favor de que li ompliren la botella de
l’aixeta de la cuina i nones.
Com
sempre l’eixida cap amunt, últim dia de ruta, “podíem esperar a les nou per a pujar amb el telesilla amunt i desprès
pujar al cim de l’Arlas!”, comenta un company, anem cap amunt, baix de
nosaltres el de sempre un mar de núvols, veiem als navarresos pujar per la
dreta, despès tallar camí cap a l’esquerra i els perdem de vista, nosaltres a
lo nostre, pugem en zig-zag, camp a través, per pista.
Deixem
arrere l’Arrette La Pierre Saint Martin, també dona nom a una sima, considerada
una de les mes grans d’Europa ,” La sima de San Martín, conocida
también como Pozo Lépineux, es una sima localizada en el Macizo
de Larra-Belagua, al noreste de Navarra, que forma parte del Sistema de la Piedra de San
Martín / Gouffre des Partages. Procedente del modelado kárstico, este sistema es considerado uno de los más profundos del
mundo, con 1.410 metros de profundidad estudiados, aunque se estima que su red
de galerías cuenta con una longitud total de unos 125 kilómetros. Dentro del
Sistema se localiza la Sala de la Verna,
a unos 700 metros de profundidad”. , desprès de una consulta el grup pren la decisió “continuem avant, i obviem la pujada a
l’Arlas!”, en aplegar a una mena de collao, el vent bufa a la gana, tenim
que lligar les gorres per a que no s’envolen.
En aquest punt iniciem la llarga
baixada que ens portar al “Pla de Belagua”, punt i final de la ruta i de
l’itinerari previst de 4 dies de caminar. Deixem arrere el mar de núvols que
ens ha acompanyat aquestos dies, nosaltres sempre per damunt del mar i pensant “la gent que viu baix no vora el sol en
dies!”, el paisatges canvia molt, al nord del Pirineus, millor dit la part
francesa humida, a la part espanyola seca, neu compactada sols la hem vist a la
part francesa. Tot@s hem caminat amb el ulls obert per gaudir del paisatge tan
variat, boscos de faig, praderies d’altura, plans plens de falagueres, pins,
avets i com no la fauna; marmotes, sarrios, quebrantahuesos, àguiles reials,
també hem vist cartells de urogallos i no els hem vist. Cases de ramaders que
sols gasten en estiu quant pugem els ramats a les praderies, pinten el lloc; “ha hi davant tenim al carretera, ficaré una
queixa ben explicada al Wikiloc per a que busquen alternatives a l’asfalt, pues
sembla que es una ruta senderista per a
fer dines!”, comenta el guia. Trobem una fita de frontera i fem fotos la
meitat del cos a França i l’altra a Espanya. “quanta gent aura passat per aquestes sendes a l’hivern fugint de la
dictadura i la repressió, quantes persones hauran perdut la vida!”,
comentem.
Travessem un barranquet i el guia
diu, “vaig a baixar per ací així evitaré
un tros d’asfalt!”, la resta seguim avant per la senda i trobem un pla
apegat a la carretera, “per ací es pot
baixar sense cap problema!”, diu el segon guia, baixem per un barranc menut
i de bon xafar, en un no res estem a la carretera i anem en busca de l’altre
guia, esta esperant-nos en una revolta, ara sí tenim definitivament l’asfalt,
anem cap avall, sempre per l’esquerra, afortunadament no hi ha molt de tràfic,
abunden els ciclistes pujant el port de “Belagua”, sempre avall, son uns quants
kilòmetres de baixada, es fa penosa encara que anem de presa, “ja s’acaben les vacances!”, comenta una
companya, “jo encara les tinc totes per
davant, ara estic de permís!”, contesta un altre; sempre intentem anar per
fora de la vorera, preferim xafar terra, ens apropem a un tunel, “açò no esta en el pgs, anem cap a la dreta
a vorer si podem passar el túnel per l’altra banda!”, diu el guia, creuem
la carretera amb cura, votem el “quitamiedos” i xafem altra vegada terra. “ha hi tenim un bosc i podem esmorzar a
l’ombra tranquil·lament i desprès podem vorejar el túnel!”, comenta el
guia, baixem per una forta pendent i esmorzem, un poc d’entrepà del dinar,
fruits secs, dàtils, fruita i sucs, l’ombra es d’agrair, el bosc dens i fresc.
Seguim avant, “el túnel es curt i no es perillós, es veu llum a l’altra banda”,
comenta un company, “anem avant amb
cura!”, diu el guia. Anem per asfalt, encara que en facilita el caminar es
un fastig, en un no res estem al centre d’esquí nòrdic, saludem als navarresos
que estan gaudint d’unes cerveses per acompanyar el pícnic de migdia, els fem
una foto “os la enviaremos por whatsap!”,
els diguem.
Deixem l’asfalt i entrem en terreny de pastura dels ramats, “eixes marques que veiem i que estan en
paral·lel, les fa una maquina per a que els esquiadors pugen practicar
l’esport, tots el matins ix d’eixe garatge i fa el traçat per als esquis, en
pla en va bé, en les baixades hi ha que agarrar velocitat per fer les pujades!”,
comenta el guia, anem cap avall. Ens
crida l’atenció el clàxon d’uns cotxes, el soroll el provoquen, es un ramat que
esta al mig de la carretera i no fan no cas, ells manen, estan al seu habitat.
Allunyat
veiem el refugi de “Belagua”, esta en obres, “l’última vegada que el vaig vorer estaven totes les portes i finestres
tapiades, per tal d’evitar el robatori, ja era hora de que el restauraren!”,
diu el guia, “pot ser que estiguen fent
ús de fons europeus, son els anomenat fondos FEDER o també els RURALTER, son
fons de la CEE per a desenvolupar el mon rural i evitar el despoblament!”,
comenta un company.
Apleguem al refugi
i ens encantem mirant les llavors de restauració, “estan fent-lo mes gran que abans!, comenta un company, seguim
avant cap avall, “con anem bé de temps
podíem dinar a l’àrea recreativa de Belagua”, comenta el guia, “accelerem el pas i podrem gaudir d’unes
cerveses fresques”, comenten els companys, la baixada cadascú al seu aire,
estem a la praderia, ens acostem al “Pas de Zemeto”, una parella ix del bosc,
el porta un menut a l’esquena, nosaltres entrem a l’estret, canvia per complet
l’ambient, passem de la praderia a una fageda impressionant, la temperatura
baixa considerablement i el vent ens refreda. Anem baixant per dins del bosc,
es impressionant, una meravella de la natura, els ulls treballen al 200%, volem
omplir-nos de la natura.
La
senda prou ampla per a caminar, “hi ha
que anar amb cura, doncs primer a l’esquerra i després a la dreta hi ha una
caiguda considerable!”, comenta un company, la baixada en zig-zag, “la caiguda impressiona, aniries al fons si
no et pararen el arbres!”, comenta el guia, la baixada es fa llarga, “menys mal que el terreny esta sec, humit
seria molt perillós!, comenta un company, de tant en tant girem la vist
arrere per vorer a la resta dels senderistes, després de 2 kilòmetres estem
baix, estem a la carretera asfaltada, anem per la vorera a bon ritme volem
aplegar a l’àrea recreativa, “estan
apilant rolls de fil-ferro!”, “seran
per reforçar el tal·lus de la muntanya!”, comenta un company, “mira el tal·lus esta molt desfet!”,
comenta el guia, “un riu, quina
meravella!” esclata una companya, “esta
sec, no corre ni gota!”, continua la companya, “aquesta part del Pirineu esta molt seca!”, comenta el guia, en
aplegar al pont podem vorer les pedres grises del fons del riu, “anem de pres ha hi tenim el pàrquing!”,
comenta un company, en un no res estem als cotxes, els navarresos ja han
aplegat.
Fem una xarrada, “nosotros vamos a comer aquí, luego nos
iremos a Loarre, para descansar, mañana visitaremos el Castillo y a casa!”,
comentem, “a nosotros nos espera una
chuletada en una casa cerca de aquí, y la noche chuletón, siempre terminamos
las rutes comiendo, dos compañeros que no han venido estan preparando la comida
y luego la cena”, ens reagrupem i gaudim de les cerveses fresques, apareix
una companya que no ha pogut fer la ruta i una amiga de la “Vall d’Aran”, ens
saludem amb alegria, ací acaben quatre dies de senda, hem aplegat sencers,
sense cap lesió, sols alguns músculs que no sabíem que existia, i alguna
bombolla d’última hora. La ruta de “Las Golondrinas” es por millorar, eliminant
l’asfalt i buscant alternatives amb terra. Sí d’algun comentari l’oblidat ús
demane disculpes. El croniste.
No hay comentarios:
Publicar un comentario