Primer día de ruta, 6
senderistes procedents de la “Ribera del Xúquer”, “La Costera” de “l’Alacantí”,
eixim del pàrquing de Belagua, l’objectiu aplegar al refugi de Linza, pujant
per el cim de Txamantxoia.
Desprès de fer nit a
Isaba, apleguem amb cotxe al pàrquing i iniciem la ruta, foto de rigor feta per
uns xicots de Benicarló, que van a fer una ruta semblant i que deixaren al refugi
de “Jeandel” situat al poble de Pierre Sant Martin.
Els primer kilòmetres per
dins d’uns bosc de faig, impressionats,verds com ells soles, donant ombra, un
plaer per al sentis; un túnel de verdor ens transport a un paisatge meravellós.
En els primers passo gaudim de una frescor agradable i ens distrau de la ruta, “tenim que anar a l’esquerra”, diu el
guia, anem tan absorts en la ruta que es molt fàcil eixir-nos del camí. Ens
avancen els xicots de Benicarló, “adéu,
ens veiem al refugi!”, els diguem. “Mes
avant, jo aniré a per la meua muller, que esta esperant-me al càmping de
Asolazé i seguirem la ruta fàcil per a que entrene la tornada, i així espere
que es recupere de la lesió!”, comenta el company. “Jo també aniré a
Asolazé, doncs tinc la ciàtica inflamada!”, comenta una companya.
Anem vorejant les
praderies, on pasten les vaques del país, la ruta agradable i de bon caminar
alguna pujadeta lleugera i la baixada del mateix estil, caminem a bon ritme, “son 5 kilòmetres i desprès girareu a
l’esquerra i nosaltres dos a la dreta!”, diu el guia.
El temps passa de presa i en un no res estem al creuer. “Ens veiem al refugi de Linza, aplegareu al
voltant de les 5!”, esclata el guia. “Adeu”,
diguem la resta. Girem a l’esquerra i anem cap amunt, la senda va empinant-se,
anem per dins del bosc que es d’agrair, va fent caloret, un tros per pista,
altre per senda, anem pujant, de tant en tant fem un descans, i aprofitem per
beure i menjar alguna coseta que portem a les motxilles, “jo tinc dàtils, i fruits secs”, diu el guia circumstancial, “jo fruits secs!”, diu una companya, “nosaltres barretes”, diuen uns altres
companys. Hem eixit a caminar desdejunats, i el consum de calories es alt,
conforme anem pujant va canviant el paisatge, van apareixent clarianes al bosc,
uns muntons de terra amb entapissat de brosa en crida l’atenció,” podrien se nius de talps?, recordeu que
abans en hem vist un mort!”, diu una companya, “pot ser, mireu el forat tan menut que hi ha al costat!”, diu un
altre.
Uns senderistes navarresos
per mes senyes ens avancen, “Buenos dias!”, diuen “Buenos dias!”, contestem,
som una xica i dos xicots, van de presa a bon pas cap amunt, en un no res es
vista.
La cosa s’empina, eixim
del bosc i ja sols ens queda una llarga caminada fins aplegar al cim, aprofitem
l’ombra d’un faig per beure i compartir uns fruits secs, dàtils. A l’ombri del
arbre esta descansant i menjant dos navarresos que formen part de d’un grup de
5, fem una xicoteta xarrada i ens oferim els productes que portem, galetes i un
d’ells es menja amb bona gana pernil dolç. Seguim avant buscant les pendents
mes suaus, però cada vegada mes la pujada es mes empinada. Els dos navarresos
s’en van cap a la dreta, “conocemos la
ruta y nos vamos por aquí!”, ens diuen. Nosaltres cap amunt.
Després de consultar la
ruta al Google Earth hem pogut
comprovar que la pendent màxima ha segut +38.40% i -48.6%, la mitja de +12.4% i
del -13.6%.
Pugem un turó i de sobte
una companya esclata, “tinc el beso
carregat, uf que dolor, ara l’altre beso!” diu una companya, i es deixa
caure, anem corrent preocupats després de l’experiència en la senda a Goritz,
li dediquem una bona estona a fer-li massatges a les cames per relaxar-li els
músculs, “ha hi en fa mal, un poc mes a
la dreta, no en baixes la cama, dobla’m el peu!”, venen les rialles quant
ha passat tot el problema. Veiem un munto de pedres i anem cap a ell, la
companya esta un poc dolorida però camina millor; apleguem al punt i decepció,
mes amunt esta el vèrtex geodèsic, anem cap a l’esquerra buscant sempre la
millor opció de pujada, al final tenim que anar a la dreta per una pujada i
guanyem altura fins aplegar al vèrtex.
Video dels voltants, fotos
i mes fotos, a la vista tenim l’Anie/Auñamendi y Hiru Erregeen Mahaia/Mesa de los
Tres Reyes, la serra d’Alano i l’esquerra el refugi abandonat de Belagua ,
actualment en reconstrucció. Per ha hi tornarem l’últim dia. “Que fem? dinem a baixem?” ens
preguntem, “ací es mal lloc per a dinar,
no hi ha ni gota d’ombra!”, diu una companya, baix podem vorer el pla on
s’assenta el refugi de Linza, “busquem la
baixada!”, diu un altra, “per ací no
es!”, diu un altra a somada a un mirador, “ací hi ha una baixada!”, diu un company. Anem cap avall per una
senda pedregosa, i de molta pedra solta, cada vegada mes vertical i exposada, “açò no m’agrada, tornem cap arrere!”,
diu un company, “per ha hi pareix que hi
ha un altra senda, sí anem travessant podem aplegar!”, diu una companya, “no en sembla molt segura, el millor seria
tornar cap arrere i buscar un altra alternativa de baixada!”, diu un
company, “son 5 minuts per pujar dalt!”,
diu el guia.
Dit
i fet tornem arrere i guiant-nos per el gps trobem un baixada, aquesta menys
exposada, baixem poc a poc, “podíem dinar
als arbres que tenim baix!”, diu una companya, “d’acord” diu la resta, en aplegar als primer arbres dinem a
l’ombra dels arbres, gaudim dels entrepans, de la fruita i una companya fa
màgia “qui vol un glop de cafè-late?”, diu una companya, “que barbaritat portes
cafè tota la ruta al llom!”, diu un company, “ el tenia en casa i no el vaig traure de la motxilla, així que ací el
tinc!”.
Gaudim dels
entrepans i de la fruita i anem cap avall, la senda baixa en zig-zag, ara mes
suau i de bon caminar, l’ombra es d’agrair, tornem al bosc tancat, anem de
presa, “vols passar?” diu un company
a una companya, “sí, esta molestant-me el
genoll, i si baixe mes de presa en ali viarà les molèsties!”, contesta,
vola per la senda els altres anem cap avall, entre els arbres veiem la
carretera plena de cotxes, el refugi queda a l’esquerra, en un temps breu
apleguem a la pista que porta al refugi de Linza, girem a l’esquerra i estem a
una vall impressionant, rodejats de boscos immensos i els cims pelats. En
aplegar busquem als 3 companys que tenien que fer la ruta fàcil. Veiem als
navarresos i ens pregunten, “habeis visto
a nuestros compañeros?”, “los
perdimos de vista en la subida al Txamantxoia, se fueron a la derecha de la ruta!”, contestem, “es
que ya debian estar aquí y no han llegado!”, diuen. Els nostres companys no
han aplegat, tècnicament tenien que haver aplegat, mentre esperem gaudim de una
bona cervesa, en eixos moments entren al refugi, “que us ha passat?, pensaven que ja estaríeu ací?”, els preguntem, “la senda es molt enrevessada i hem tingut
que tornar al càmping i preguntar com vindre, el track que portàvem no era
massa el adequat, i de ha hi el retard!”, comenta el company.
Ens donen els
llocs per a dormir i passa la companya navarresa i conversem amb ella “no han llegado y es hasta las 7 de la tarde
no se activa el protocolo y entonces llaman a la guardi civil para que inicien
la busqueda, y ya son las 6.45”, comenta preocupada, al cap d’uns minuts
apareixen els perduts, “no hemos
equivocado y hemos ido cerca de Isaba/Izaba i y un coche nos ha traido!”, d’ara
en avant els direm amb afecte els perduts. “Dema la companya no podrà tornar
cap al camping, com he dit abans la ruta es molt enrevesada, molts encreuaments
i demes obstacles, i el millor serà buscar un taxi que la baixe, i amb la lesió
que te al turmell patiria molt”, comenta el company. Fins ací la primera etapa,
dura per la pujada i el calor, dura per la baixada, curta per empinada. La
segona etapa serà refugi de Linza a L’Aberouat. Distancia recorreguda 15.4 Km.
No hay comentarios:
Publicar un comentario