11/11/2017 Barrancs de la Carrasca i El Gatillo (Enguera)

            Hui en som 10 per a caminar i 9 per al dinar de germanor, la Penya te desitja menjar gaspatxo a l’estil d’Enguera.

            Com sempre cafè i marxa cap a Enguera, poble de la Canal de Navarres, anem a realitzar una ruta en forma de 8 que ens portarà a recórrer dos barrancs molt interessants. En aplegar al punt d’eixida, lloc situat a la carretera que porta al llogaret de Benali. Deixem el cotxes i anem cap al barranc de “La Carrasca”, de baixada entre matolls i senda molt xafada, en un no res apleguem al “Pasadizo”, “aneu amb cura pues es un pas molt estret i es perillós mes que res per es guillar-se”, diu el guia de hui, de fet baixant amb cura no es perillós, els prims passen amb gracia, la resta amb molta cura.

            Girem a la dreta i anem cap a un abric, “Quant plou es forma una cataracta molt bonica que es por passar per darrer sense mullar-se!”, diu el guia, “Que penseu que es la matèria del sostre de l’abric?”, pregunta una companya, “fum de les fogueres dels pastors!”, diguem, “no!, pareix fum però es un liquen!, i que es un liquen?!, diu, “es la simbiosis entre un fong i un alga!”, contesta un company, “correcte!”, anem avant per una senda estreta i de fortes caigudes, “aneu amb cura pues la caiguda es forta i no es veu el fons!”, diu el guia, el paisatge una meravella; arbres alts, eixint del fons del barranc, buscant el sol, “a l’esquerra tenim un arbre monumental, fa un mesos estava viu, i degut a la sequera s’ha secat!”, comenta un company, anem avant i trencant les regles esmorzem abans de l’hora habitual.

 

            El lloc una meravella, de la cara a la vall on esta la “Casa de la Guaroñera”, “jo he passat per esta zona estem a un GR que no recorde el número, ha hi baix esta la casa la casa esmentada, ara ha canviat molt pues hi ha construccions noves, fa un temps anàrem a la casa seguint el GR i estava habitada per gent jove i ens digueren que eren veganos, molt amables però no ens deixaren ni a sol ni ombra, jo vaig fer unes fotos als porcs vietnamites que tenien en un corral amb el permís d’ells, ens explicaren que arreplegaven animalets abandonats!”, comenta un company.

            “L’estiu passat estiguérem fent unes rutes per el Pirineu Aragonès i férem nit en el refugi de Goriz, un desastre, no teníem aigua ni per a llavar-nos la cara, amuntonats i les condicions no eren les adequades, el refugi de Bujaruelo i el de Montfalco, una meravella!”, comenta un company, “la veritat que Goriz dona pena, ja fa uns quants anys que estan reformant-lo i va para llarg, molta gent es pensa que un refugi de muntanya es un hotelet i estan equivocats!”, comenta un altre company, “nosaltres sabem que el refugis no son hotelets però lo de Goriz no te nom!”, diu un altre, “si no fora que es el punt de partida per pujar al Perdut no pujarien ni les mosques!”, diu un altre.

 

            Mengem de bona gana els entrepans, acompanyats de fruita, xocolate, dolç i per rematar cafè; un esmorzar complet. Mamprenem la senda cap al abric “del Mudo!” apleguem un encreuament ala dreta “Casa de Rafael” al front a “Abrigo del Mudo y GR”, el abric es un refugi per al ramat i el pastor, es d’ús recent, els porcs senglars han remenjat la capa de fem de les ovelles, gaudim les vistes cap a la zona de la Guaroñera, el bosc esta recuperant-se d’un incendi que va ocórrer fa uns 30 o 40 anys, es una meravella, el verdor impressionant!.

  

            Tornem arrere cap al encreuament en direcció a la “Casa de Rafael”, en aplegar una caravana aparcada en mig del camí, “algun salvatge li ha disparat una escopetada i l’ha foradat tota!”, comenta un company; “l’altre dia arreplegarem dos borses de llandes de conserves, deixades per salvatges que no cuiden de la natura i dona igual la destrossa que puguen fer!”, canvien de vessant i tornem cap al inici del barranc de la Carrasca, baixem altra vegada per “El Pasadizo”, ara anem cap a l’esquerra, tenim el dubte de per on va la senda, uns pins caiguts ens dificulten el caminar, “possiblement la nevada de l’any passat els tombarà, pues ací hi ha poca terra i les rails dels arbres no es subjecten molt!”

 

            “Ara bé l’aventura!” diu el guia. Pujant per dalt dels pins tombats, passant per baix caminem amb certa dificultat, seguim unes marques blaves que algun senderiste voluntariós anat pintant, la senda estreta però transitable, anem pujant poc a poc, una font seca a l’esquerra, i una pujada esvarosa, foto al personal pujant per dalt dels pins, eixim de la senda i entrem en pista, “fins on aplegareu en el Cano de l’Añisclo?”, pregunta un company, “no fixarem un punt en concret, quant ens va parèixer girarem, pues teníem que anar a l’endemà a fer la ruta de Montfalco-Congost de Monrebei, i teníem que aplegar prompte al refugi!” contesta el guia, “passareu per una espècie de platgeta a la dreta?”, pregunta el company, “si, anàrem mes avant!”, contesta el guia, “pues eixe punt es la Ripareta!”, diu el company. Seguim avant, “crec que ha hi davant tindrem que fer una trepadeta per una corda, si no recorde mal ja he passat per este barranc!” diu un company, baixem per una pendent molt pronunciada, de sobte unes cabres apareixen per davant de nosaltres, intentem fer-los unes fotos i fugen molt de presa, en baixar passem per un altre abric, la senda es de bon caminar i apleguem al punt esmentat, “efectivament ha hi tenim la corda!”, diu el company; pugem de u en u, ajudant-nos de la corda, i anem cap amunt, girem a l’esquerra i per un altra pendent i un altra trepada apleguem a la pista forestal.

 

            Anem cap a la dreta i apleguem a un cartell “La cueva de Teresa”, ens entra en dubte, “seguim avant o girem!”, uns companys es avancen i al moment tornen, “es per ací!, seguim una senda amb molta ombria i trobem un altre abric, unes parets baixes ens indiquen una mena de casa enderrocada que es feia servir de refugi per al pastor, eixim a un altra pista i “ara va de bo, si augmentem el ritme podem estar abans de les 2 als cotxes”, dit i fet, seguim la pista ja de pujada i de bon caminar el ritme fort volem aplegar prompte a Enguera per gaudir dels gaspatxos, apleguem a un creuer i girem a l’esquerra, estem a “Cañada Real de Almansa”, xafem camí de transhumància, xafat per milers d’ovelles, cabres i altre bestiar.

 

Seguim a bon ritme, en el creuers sempre a l’esquerra, “ per ha hi ve un cotxe, deu d’estar boig, per aquesta pista i plena de clots i pedres no serà difícil que es deixe el baixos del cotxe i a vorer quina es la grua que be a pell!”, es el comentari generalitzat. En un altre creuer els companys capdavanters fan una parada tècnica, el guia es posa davant i va al recte, sols es falten uns centenars de metres i en eixir de la pinada podrem vorer el cotxes!”, diu el guia, efectivament els cotxes es tenim davant. Hui hem gaudit d’una senda variada, amb una poca aventura, divertida i sense perill. Ens acomiadem i a dinar, “si heu haguera pensat millor me havia quedat a dinar, a l’altra serà!”, diu un company.