28/10/2017 Fontanars dels Alforins - La Bastida de Les Alcuses

            Hui en som 10, en els llocs de costum ens reunim i eixim cap al poble de Fontanars dels Alforins, també conegut com “La Toscana Valenciana”, quedem a les afores del poble i desprès eixim cap al lloc d’eixida de la senda. “No eixim del poble perquè afegiríem uns 5 km. a la senda”, anem cap al un punt d’eixida, es el quart camí a l’esquerra comptant des el creuer d’entrada al poble en direcció a Ontinyent, un caminal de terra ens porta cap a la serra , el punt d’eixida es una carrasca impressionant.

 

  
       
   Salutacions a les noves incorporacions per part dels que no el. Coneixien. Foto a l’arbre i a caminar. Anem per camí arenós, una curiositat que afegir a la nostra memòria. Un forn de calç a l’esquerra. sembla que l’han restaurat. “Part de la ruta es la que férem amb els de la Penya la Sargantana, però hi ha unes variants”, Ara un poc d’història del poble de Fontanars dels Alforins:

            En Los Alhorines hay constancia del paso del hombre desde el calcolítico en el yacimiento de Pla de Cubelles. Se han encontrado restos del neolítico en el Camí de Piles y el Ribassal de Micons; numerosos de la Edad del Bronce, entre los que destacan el Castellaret de L'Ombria y L'Altet de la Moneda; de época ibéricacomo el poblado del Camí de Mallaura; y de épocaromana, destacando la necrópolis del Racó de Sanx.

Durante el periodo andalusí, el territorio recibió el topónimo actual de Alhorines (en valenciano Alforins), debido a la gran importancia que obtuvo el cultivo de cereales (al-hurī, granero o depósito de trigo). Se sabe que en el siglo XIII existía en este lugar una "Alqueria dels Àlbers", dentro del Iqlim de Medina Bilyāna(Villena), de la que hay constancia a través de un documento de Jaime I. En 2008, durante unas excavaciones realizadas cerca de la Iglesia, se halló una pequeña necrópolis y unos silos, que podrían pertenecer a esta alquería, aunque son algo anteriores (alrededor del siglo XI).

En 1520 el Consejo de Onteniente autorizó la construcción de una ermita dedicada a San Antonio y San Miguel, pero el estallido de las Germanías paralizaría el proyecto. El 1593 se concedió la autorización definitiva para la construcción de la ermita, que iría a cargo de los mismos pobladores, lo que indica que su población empezaría a adquirir importancia. Alrededor de esta ermita empezaría a agruparse el actual núcleo de población de Fontanares.

Los Alhorines quedaron prácticamente despoblados como consecuencia de la Guerra de Sucesión Española (1701-1714). La repoblación que la siguió, procedente mayoritariamente de las poblaciones situadas al sur del término, mayoritariamente proborbónicos, constituyó la base del nuevo poblamiento.

En el transcurso del siglo XIX, la población alforinera aumentó considerablemente (pasó de 392 habitantes el 1819 a los 1.100 en 1867), debido a la inmigración de los pueblos de los alrededores. Sin embargo, sólo el 10% de esta población vivía en el núcleo de Fontanares, mientras que el resto habitaba las distintas aldeas y casas repartidas por todo el término.

La larga distancia que separaba la incipiente aldea de Fontanares de su capital municipal, Onteniente, obligaba a los campesinos a perder una jornada completa para desplazarse cuando tenían que hacer cualquier gestión. A partir del 1849, cuando se permitió la celebración de matrimonios y entierros en la propia aldea, fueron sucediéndose las demandas de servicios y otras concesiones.

Finalmente, en 1924 los habitantes de Fontanares se reunieron para solicitar a Onteniente la segregación de su término, pero éste la denegó. En 1926 se volvió a presentar otra solicitud de segregación, esta vez al gobierno central. El 5 de agosto de 1927 llegaba por fin la independencia del nuevo municipio, con el nombre de Fontanares, que incluía las cuatro partidas de la parte de los Alhorines de Onteniente. Ésta fue posible gracias a la acción conjunta de campesinos y propietarios y a la influencia decisiva del Conde de Salvatierra. En 1992 se cambió el nombre oficial del municipio por el de Fontanars dels Alforins.

            Anem entre pins per un camí ample, a dreta i a esquerra entre el bosc hi ha gran quantitat de rames de pins tombades, la nevada de l’hivern passat, el vent?, qui sap!, seguim avant, uns companys encantat amb les herbes de la muntanya, mirant si hi ha bolets, per la pluja de fa uns dies no ha servit de res., la senda esta plena d’encreuament i tenim que estar un poc pendents dels ressagats. El bosc no ens deixa vorer els voltants, però tenim prou distracció veient el bosc. Es hora d’esmorzar i com sempre de bona gana mengem l’entrepa, el cacau torrat, les olives i com no uns glops de vi, “podíem fer una excussió per la zona de la serra de Bernia i anar a la cooperativa d’origen d’aquest vi i comprar alguna caixa per gaudir-lo?”, diu un company, dit i fet en dos o tres setmanes anirem a la serra de Bernia.

 

            Eixim de la pineda i sentim cada vegada mes els tirs del caçadors, alcem la veu i de tant en tant un crit perquè sàpiguen que hi ha gent als voltants, apleguem a un creuer i girem a la dreta per un camí amb una senyal “prohibit el pas”, un company va parlar amb el caçadors i li diuen que estan tirant a les aus i no cap a terra. Anem per caminal i entrem en el “Celler del Roure”, la primera vista es a un xarres de grans dimensions, “jo conec a un xicot que quant era jove anava venent oli i vi per el carrer amb un vehicle i a sa casa tenia unes quantes xarres d’aquestes!”, diu el guia.

 

            Apleguem al pati del celler i unes xemeneies ens indiquen on esta les xarres, “son per a que el anhídrid carbònic no es quede tancat a la bodega hi algú resulte mort per asfixia!”, unes naus noves plenes de maquinaria apropiada per treballar el raïm, no hi ha senyal de bodegues al estil de altres llocs. “En la cooperativa de Llutxent aprofitaren el desnivell del terreny per instal·lar xarres i depòsits!”, comenta un company, un company i una companya entren al celler soterrat i els conviden a fer un “tast” de vins, quedem en tornar un altra vegada per vorer el celler amb mes tranquil·litat.

  

           

 Anem amunt per una senda desdibuixada i plena de rames dels pins, lo que fa que ens despistem i tinguem que buscar amb cura la senda, al final la trobem i anem cap amunt, en aplegar al creuer les vistes son espectaculars, podem vorer Els Alforins i la pineda per un hem passat abans, anem cap a la dreta a buscar el poblat iber, en un no res estem allí, un guia ens convida a unir-nos a una visita guiada que esta entrant, “anem a vorer la reproducció de la casa, a la dreta un llit de fusta amb corda i una pell, un teler, a l’esquerra el magatzem amb àmfores de ceràmica per emmagatzemar oli, gra, vi i altres productes per a menjar; a l’esquerra la cuina amb la reproducció d’un moli per al gra i les restes d’un altre que se ha trobat. El sostre de la casa esta fet de troncs de pi creuat amb bigues de fusta mes prima, rames de pi i de romer, i la coberta final de fang. Sabem com era el sostre perquè s’han trobar restes de cases cremades i en el fang va quedar imprès les fulles del pi i del romer(rosmarinus oficinalis), el poble va estar habitat uns 80 anys, en la campanya d’excavació d’aquest any s’han trobar arracades d’or, moneda i 2 rodes d’un carro amb l’anell de ferro inteacte i la fusta dels radis petrificada; actualment sols esta excavat 1/3 del poblat; la tasca que es te que fer es llarga, pues totes les troballes se tenen que netejar i classificar!”, diu el guia del lloc. A continuació ens fa una demostració de les claus que feien servir per a les portes, “aquesta es una reproducció en fusta, les de ferro estan al museu, i segons ens han dit a la comarca dels Serrans encara hi ha algunes cases de camp velles que tenen unes claus molt semblants!”, deixem la casa i anem cap al poble, uns murs de pedra tanquen el poblat, “el poble tenia quatre portes i un mur defensiu gran, tenia un carrer principal i dos que l’envoltaven!”, comenta un company que fa de guia, ja que visita al menys una vegada el lloc!”, a l’esquerra els murs de pedra delimiten les cases i mes avant a la dreta les cases mes grans del poblar, “ací devien de viure els rics i el cap del poblat, esta orientat al llevant, per lo tant les cases son mes calentes a l’hivern!”, diu un company bromista.

 

            Tornem a l’entrada per el carrer de baix, rodejant el mur defensiu i podem vorer les restes de les cases. En aplegar a la porta fem foto de grup i seguim el nostre camí, ja tornem cap al punt de partida. Una baixada esgarrifosa que tenim que baixar amb cura i apleguem al camí que ens portarà a la cas on dinarem l’altra vegada que vinguérem amb els companys de La Sargantana, deixem la casa arrere i per un caminal anem cap al punt de partida, els camps de vinya cultivats amb la nova tècnica d’espatllera entapissen el terreny amb gran varietat de colors, marrons de les fulles seques, verd clar i rogenques, la tardor esta aplegant. En un no res estem al punt de partida, ens acomiadem dels companys i cap a casa. Ha segut una senda agradable, amb historia, “tenim meravelles a prop de casa i no sabem apreciar-ho!, diu una companya. Fins ací la crònica.