Com sempre cafè i marxa, hui anem al
terme de Carcaixent per recórrer una nova senda, el lloc de destí es conegut
però el traçat nou. Som 10, després de la ruta tenim dinar de germanor.
L’eixa la fem des-de un punt a
l’urbanització Sant Blai, deixem el cotxes a l’ombra i a caminar, ¿ quants
kilòmetres farem? ¡ no heu se! Diu el guia. Xarrem de les eleccions passades i
sa divina un somriure en els llavis de la gent, canviem noticies dels resultats
“ al meu poble hem canviat, al meu segueix el mateix però pacta, al meu es nou
i no necessita pactar”, seguim avant, la muntanya esta plena de matolls i algun
que altre pi, sense formar boscos, ens passa un cotxe i el guia diu que no
podem anar a vorer el “Palasiet” una de casa situada a la dreta de la senda,
casa de llauradors ben aposentats, però que es molesten les visites, una
llàstima a l’altra serà.
Com sempre la problemàtica dels
fills, “ la meua ha acabat les practiques i li han fet un contracte de treball
de 6 mesos, la meua ha acabat el curs i te bones notes, al meu li ha donat beca
i se’n va l’estranger”, seguim avant, camí d’asfalt, de formigó, de terra, en
aplegar a la casa d’en Bernat, casa senyorial de un terratinent de Carcaixent,
el guia ens compta que ja fa unes dècades aquesta era la casa principal i als
voltants havien unes mes menudes on vivien llauradors assalariats, ramaders, en
la casa gran era el lloc on aplegava el menjar per a tots el treballadors, la
casa esta prou ven conservada, a l’esquerra del pati, esta un antic jardí
abandonat i que en el seu temps era un lloc d’esplai molt ombrós, ara els
matolls i la falta d’esporga dels arbres l’han fet un lloc obscur, bo per a
descansar del calor de l’estiu.
Deixem la casa i passem a la senda pura i dura, marcada per els
matolls, argilagues, coscolles, que la fan estreta i punxosa, deixem a la dreta
un forn de calç que ha conegut uns temps millors, a l’esquerra un possible
projecte de sima, es una depressió i que algun dia se col·lapsarà el sostre i
es farà un forat; les simes son abundants per la zona, no les veiem totes però
a hi estan. Les xiques diuen “ si heu se en pose pantalons llargs, tranquil·les
aquest es un mètode ràpid de depilació”, seguim avant, les argilagues ens dificulten
el caminar, tenim per apartar-les, de lo altes que son.
En deixat el dilema en la casa
¿esmorzem? ¡ son los 9 i 10! ¡ es prompte! ¡ ens dona temps aplegar a la sima !
¿ hi ha ombra? ¡ si a l’entrada!, ¿ no es farà llarga la senda ? ¡ no crec! ¡ tenim
que tornar prompte !, ¡ dona temps!. Avant anem, seguim les marques blaves,
prou abundants, deixem creuers a la dreta a l’esquerra, seguim per la senda
veiem un fita ben treballada un pesa de formigó i un tub de PVC marca la senda,
apleguem a un creuer i una senyal ens indica que a la dreta se va a l’Hort de
Soriano, este a prop de la sima, a l’esquerra tenim “El Cavall Bernat, La serra
de les Agulles, i la Ratlla” el efecte visual fa que les tres serres estiguem
juntes, a la dreta tenim “El Monduver, la serra del Buixcarrò i al fons el
Benicadell”, les boirines provocades per el calor deixen vorer o mes ben dit endevinar
les muntanyes per la forma. En aplegar al creuer anem recte deixant a l’esquerra
un pi gran i a uns metres a la dreta indicat per un cartell esta la sima,
entrem i a l’ombria a esmorzar, el canvi de temperatura es fa notar.
Açi tenim una breu descripció de la
cova o sima de l’Aigua:
“ Esta
consiste en una amplia boca de 7 x 2 metros, con mucha vegetación, y que
comunica con una pendiente de unos 15 metros. La cueva, al no tener una entrada
con pozo es frecuentada por los senderistas y ciclistas de montaña que se
acercan por los alrededores.
Después de pegar un bocado, nos pusimos los artilugios y
comenzamos la exploración. La primera dificultad que nos encontramos fue un
destrepe, de unos ocho o nueve metros, que superamos con un rapel.
Según las indicaciones, nos encontrábamos en la Sala dels
Gours. Allí nos desplazamos por una zona donde existían placas que indicaban la
colocación de un pasamanos, pero que nosotros hicimos sin necesidad de instalar
nada.
Al final de la sala llegamos a un punto donde comenzaba
un pozo que, aunque está marcado como de 40 metros escalonado, la verdad es que
es más una concatenación de pequeñas simas, algunas más largas que otras. En
algunos puntos incluso llegamos a fraccionar.
En el punto final había que ascender unos cuantos metros
para llegar a una sala en la que descansamos un poco.
A partir de aquí toca regresar y poco a poco vamos
superando el desnivel.
Foto de grup, xerradeta i a caminar,
de tornada anem mes relaxats, tenim temps de sobra i no tenim presa
Gaudim de la natura i veiem plantes
que al anar no hem vist, per les preses, creiem que no aplegàvem a hora per a
dinar o altres menesters, hem vist “cullereta de pastor (leuzea conífera)” i
pot ser “clavellet (dianthus hispanicus)”, van fent “caloret” com va dir un
personatge de la city, Darko esta cansat i va buscant l’ombra, el jove Claudio
va be i Canyolino al ser mes menut va prou tranquil.
El grup va estirant-se, anem
canviant de companys, una companya te possibilitats de passar a fixa en una
gran empresa en un temps breu i si es compleixen les expectatives. Esta animada
i no es per verbigràcia de la empresa sinó per cobrir baixes i jubilacions. Ens
reagrupem a la casona, refresquem i fem foto de grup a l’ombra del arbres del
jardí, el gossos beuen i nosaltres també. Seguim avant a bon pas, la mitja per
hora es bona, acabarem abans de lo previst ¿ ens donarà temps a beure una
cervesa? ¡ si !, de tant en tant un paro per beure els animalet, busquen
l’ombra i nosaltres també, veiem el cotxes, estem acabant la senda, parlem dels
projectes a fer al mes de juliol a la comarca dels Serrans, tenim temps per
davant però tenim que ser previsors. Bevem i la resta de l’aigua per mullar als
gossos. ¿Quants kilòmetres? ¡mes o menys 15! ¡ no pot ser ! ¡ el aparell no
enganya! ¡ el ritme a segut bo! Fins a la setmana vinent que tindrem senda,
serà la de Pla de Corrals a Pinet per la pedrera. Senda anual de la Penya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario