Deixem
els cotxes al pàrquing del Pou Clar (Ontiyent), la ruta realment comença a la
zona de l’abastiment del poble, i per precaució canviem el punt d’eixida, ja
que al lloc d’inici podem haver molts cotxes. Seguim per la carretera cap al
inici de la ruta, a uns 500 metres girem a l’esquerra i entren en matèria,
pugem per una senda empinada i sembla que es part de la senda dels “enginyers”,
de vegades senda estreta i altres pista forestal, la senda es una senda de pota
que va vorejant el barranc, el desnivell es fort, com sempre de bon caminar, la
zona ha recuperat la vegetació baixa desprès de l’últim incendi.
Fa
fred, al eixir dels cotxes els termòmetres assenyalen uns 6 graus, mentre anem
per l’ombria del barranc la temperatura es deixa notar. A uns 2.5 km. girem a l’esquerra i anem cap
amunt, la senda esta molt transitada, el corredor de trail baixa, desprès un
caminant, saludem i seguim avant, uns ciclistes pugen darrere de nosaltres,
porten les bicis del manillar, així podem vorer la duresa de la pujada, passen
davant i en un turo paren a equipar-se per fer la baixada. Entre el kilòmetre 1
i 2, la pendent es del 17%, del 2 al 3 es del 15%
Nosaltres
seguim avant, mantenim un ritme mitja-alt, volem esmorzar al poble; una baixada
i altra volta a pujar, una lleugera baixada i pugem, en aplegar dalt tenim
davant l’ermita del “Santisim Crist”, les marques del PR-CV ens dirigissen a la
dreta, baixem a un barranc i a l’esquerra veiem un tallat de vertigen, una
pujada mes ens falta per aplegar a l’ermita, trobem una creu de ferro amb una inscripció
commemorativa d’un fet que va tindre lloc aquestos paratges, l’anomenada
batalla de “Camorra” entre tropes carlistes i isabelines, “cruz metálica que
recuerda a los 62 soldados isabelinos y carlistas que murieron aquí en combate
el 22 de diciembre de 1873”.
Fem
una breu ullada a l’ermita i comencem a baixar per el calvari, davant el poble
on esmorzarem, aprofitem per fer fotos i gaudir del paisatge, una companya
busca internet la inscripció del monument, en aplegar baix creuem el pont sobre
el pont del barranc de l’infern, Va ser construit per facilitar l’accés a
l’ermita del Sant Crist. Està composat per un gran arc d’ojiva, de pedra de
carreu i reforçat amb dos contraforts a cada costat. Junt al pont, es troba la
popular “ Esgoladora”, pedra gran i llisa per on es deslicen els menuts.
Entrem al poble per una costera i
en aplegar a la plaça de l’ajuntament, esmorzem al primer bar que trobem, estem
en taules separades per el tema del COVID. Rematem l’esmorzar amb un “cremaet”,
i a caminar, una lleugera pujada ens porta per al barri medieval, eixim del
poble i gaudim d’unes vistes de les Covetes dels Moros “Es tracta d’un grup de
coves-finestra, o coves artificials amb orificis en forma de finestra, penjats
a mitjan d’una cinglera rocosa. Situades en el Barranc de la Fos, en la vessant
dreta, tan sols a uns 300 m. al nord del nucli urbà medieval de Bocairent. És
el grup més complex i nombrós, amb diferència, de tota la capçalera del riu
Clariano, on hi ha altres grupets en els barrancs entre Bocairent, Ontinyent i
Alfafara. És també el més famós i del que més s’ha escrit.”
Una llarga baixada per l’exterior del poble apleguem al
pont de “Darrere de la Vila”, És el pont més antic de
Bocairent que servia d’accés al poble. L’any 1563 l’historiador Viciano el va
qualificar com el pont més gran i elevat del regne. Està format per una sola
volta, amb forma d’arc de mig punt i una ubicació espectacular sobre el riu
Clarià. Combina pedra de carreu i pedra alineada horitzontalment formant
dibuixos espigats. La calçada està empedrada i lleument bombada per a fer
córrer l’aigua de pluja cap a les baranes del pont”.; el creuem i seguim avant
a la dreta l’antic llavador del poble fora d’us.
Unes lleugeres pujades i sempre a
l’esquerra ens porta al barranc de la Fos, a la dreta tenim la serra de
Mariola, i els pobles de Alfafara i d’Agres, allunyat el cim inconfusible del “Benicadell”,
de sobte trobem els primer escalons excavats a la pedra del camí vell d’Ontinyent,
seguim la senda de bon caminar, anem entre camps de cultiu abandonats, la senda
de pota segueix la vora del barranc, a la vista el primer moli de tres, sols
queden les parets i la noria impressionant te mes de 6 metres de diàmetre,
seguim avall i ens acompanya el soroll del rierol, la vegetació de ribera en
plena tardor destaca sobre el fons del barranc, un segon moli, poc a poc anem
baixant, creuem el rierol i a un centenar de metre el tercer i últim moli, es
gran i d’ell també sols queden les parets, esta rodejat de cintes prohibint el
pas per perill d’enderroc. Creuem el rierol i baixem a una pista forestal que
porta a una casa de camp, girem a l’esquerra i veiem la font del “barranc dels
Tarongers”, sols ix un filet d’aigua, estem al final de la senda, sol uns centenars
de metres i estem al pàrquing. Com sempre hem gaudit de la senda, que alguns
companys feren ja fa 10 anys, de l’últim incendi ni rastre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario