21/02/2015 La Catedral del senderisme

            Hui som 16, després de la senda tenim dinar de germanor, cafè i marxa, hui som puntuals, anem camí de La Vall de Laguart, a la Marina Alta en la província d’Alacant.

            El nom de Laguart, com no es d’origen morisc "Al-Agwar", que significa Les Coves. Aquest municipi esta compost per quatre municipis: Benimaurell o Poble de Dalt, Fleix o Poble d’Enmig, Campell o Poble de Baix i Fontilles on esta el sanatori de leprosos.

            Abans de comentar la senda, una poca historia no ens vindrà mal, allà va:

            La història cristiana de Vall de Laguar comença al segle XIII, baix la figura llegendària Al – Azraq o el Blavet. Aquest senyor va prendre les armes contra els atacs de la Corona d'Aragó; insurrecció que va ser un gran obstacle per a les conquestes de l'aragonès rei Jaime I. Arribada les tropes de Jaume I a les portes del seu domini, Al - Azraq signava un tractat, pel qual es va acordar una treva de tres anys i el vassallatge al rei aragonès. A la tardor de 1247 Al - Azraq va trencar la treva perquè les tropes cristianes premia els territoris del seu senyoriu, però la revolta va ser seguit per deu anys d'exili. El 1276 va dirigir novament una gran revolta, el seu fill Alfonso finalitzarà la rebel·lió entre 1277 i 1278. després de la pacificació de les muntanyes de la Marina, això va ser dividit entre els senyors Jaume I. Després de uns quants anys. a causa de la persecució per part de l'església catòlica, els moros rebels més elevat dels esperits d'altres moriscs més dòcils i profanada la església de Santa Ana. A causa de totes aquestes pertorbacions, l'emperador Carlos em va dictar el decret que va obligar tots els moriscs haurà de ser batejada. Molts d'ells no deixar aquestes terres i perdre la seva propietat, es van veure obligats a fer-ho, que va portar a més malestar. Aquest fet va obligar Felipe II, com una mesura preventiva que, per sorpresa, es van desarmar tots els moros de totes les ciutats i pobles de Valencia. El seu fill, Felipe III, escoltar les reivindicacions dels cristians sobre els abusos i sacrileges i indisciplina dels moros, emès el famós decret d'expulsió. Per cert, es debilita els territoris de la Corona d'Aragó i la seva influència en la cort, potenciació de Castella. Vall de Laguar era l'últim baluard de la revolta morisca valencià. El novembre de 1609, la seva debilitat abans que es va rendir i van ser definitivament expulsat i portat al nord d'Àfrica. En Juny 14, 1611, Vall de Laguar va ser repoblada  per llauradors provinents de l'illa de Mallorca, descendents dels antics pobladors catalans de les illes.

            La senda que anem a recórrer es obra dels moriscos, preparat per anar a les Juvees de Baix, a la d’Enmig i a la de Dalt, dona accés als camps abancalats, on encara hi ha plantats i abandonats, ametlers, garrofers i oliveres, alguns s’han modernitzat i en estos temps tenen cirerers, i les antigues cases de les Juvees s’han modernitzat i ara son cases rurals on passar un dies de tranquil·litat.

            Per alguns esta es la primera senda dels Escalons, per altres la segona, per altres la cinquena, que tindrà de màgica que la repetim una i altra vegada. Un company proposa fer-la en sentit contrari al habitual. L’eixida la fem del pàrquing de Benimaurell cap a la font del Oblits, on entrem en la senda, xarrem per el camí tenim una nova incorporació ¡ benvinguda!, alguns retornen després de uns mesos d’absència. La previsions de pluja han espantat a una companya, tots i totes anem preparats, impermeable, capes d’aigua, tot un arsenal per no mullar-nos. Després de la pujada entre en la senda a l’altura de la font dels Oblits, entre camps de ametlers en flor, comencem una nova aventura, no per mes coneguda no deixa de ser nova, xarrem “ el moros van fer esta senda o camí per anar al camps de cultiu amb matxo o asses o rucs, en total son tres pujades i tres baixades, no tenen cap de dificultat, sols cansansí i el bessons ressentit”, ara anem de baixada, suau i en zig-zag, xarrem al la nova incorporació ¿com va? bé, la gent es preocupa, encara no sabem el seu nivell i per el estreno en la penya no esta gens mal, una senda mítica per començar.

             El dia gris de tant en tant un plugim de res, fa un vent molest, però s’agreix, anem baixant i fas un poc de “guia” ¡ mira per on va la senda, tot escalons, obra de moros!, se baixa sense presses, però sense parar, no es fa pesada, ¿ tindrà raó el guia de hui?, el grup capdavanter com sempre tirant, gaudeixen de del paisatge quant veuen les fotos, no paren, apleguem al final de la primera baixada, ¡ha segut suau!, travessem el barranc del Tort, i en encaminem cap a les Juvees de Dalt, ara de pujada, apareixen les primeres margarites a les vores de la senda, algunes falagueres, la primavera s’acosta.

            En zig-zag com no, anem estirant-nos, ara es queda u darrere, ara un altre, lo que dona peu a conversa variada, en parelles, de quatre en quatre, en un temps que pareix curt, la primera pujada s’acaba estem a les Juvees del Poble de Dalt, un pou al costat del encreuament, i avall, a per la segona baixada, en que de darrere fent fotos, i la gent no para, els perd de vista, però la senda es coneguda, hui anem lleugers de pes a les motxilles, lo justet per esmorzar, a poc a poc se baixa, les pedres un poc esvaroses per els plugims que fa de tard en tard, res ni mullar el cap, recupere a una parella de rezagats i xarrem, ¡ a la dreta l’entrada al barranc de l’infern, sí eixe en el cada any mor algú, i tants rescat de gent que es queda ahillada per les pujades repentinés del cabdal del barranc, veiem als companys al fons del barranc, a crits ¿esmorzem? ¡ací baix!, uns minuts mes i ja estem a final de la segona baixada.

            Estem al barranc de l’Infern, a uns centenar de metres del primer ràpel, apareixen els entrepans, fruita,  la bota de vi, i poc mes, anem lleugers de pes, un timonet i coquets, regats amb un poc de orujo d’herbes, ràpid anem be de temps i anem a vorer el barranc, pedres llises treballades per l’aigua al llarg dels anys, impressiona el seu nom, la caiguda, les coses que giren al voltant del barranc, una ullada i tornem a per la segona pujada. Xino-xano cap amunt la senda no esta gens mal, al final opinarem del trajecte nou, de sobte trobem gent de la Ribera, en concret de la penya “Baladre”, un conegut entre el ells,  la resta de vista ¿que feu? ¡a passejar! hui al reves, ¡nosaltres la fem tradicional! Ens veiem adeu, parem a la font del Reïnós beure uns glops d’aigua, fotos i seguim cap a les Juvees d’Enmig, la senda puja a poc a poc, mes suau que baixar-la, no es fa pesada, trobem a gent baixant, s’escolten comentaris “ de dificultad media-alta”, son castellans ¡ bon dia !, ¡ Buenos dies! Avant anem, un riu de gent, de tota edat, alguns pareix que van de passeig, no saben en cara com les gasta la senda, abans ‘aplegar a les Juvees, un camp de ametlers que ens sembla sembrat de margarides un paisatge impressionant, val la pena parar-se per fer unes fotos, avant i estem la creuer, a l’esquerra cap a la Vall d’Ebo a la dreta cap a la Juvea de Baix, esta indicat amb postes, així i tot la gent pregunta, ¡ en llegar al poste a la izquierda! Ara de baixada en aplegar a pou de la Juvea, uns glops d’aigua del pou ens refresca, la bomba funciona, no hem trobat res a faltar o destrossat.

            Xarrem dels antic habitants de la zona i ix a relluir els poetes moriscos de la ribera, quant descrivien el plaer de fer uns glops de vi, mentre es relaxaven desprès de un dia de treball, un dels mes famosos i conegut a tot el Al-Andalus ibn Jafadja o també conegut com “El jardiner”, la conversa es fa agradable, anècdotes del descobriment del antics habitants de estes terres a traves d’un treball històric fet per als fills

                        Cuántas noches contigo, deliciosas,

                         vino en el mismo cáliz yo bebía,

                         y nuestro hablar suave parecía el susurro del céfiro en las rosas.

            Xarrant anem avall, escaló darrere d’escaló, anècdotes, quant ens referim a obres i diguem “de moros”. Uns crits als company que ja estan al riu Girona, sec i pedregós ¡ al Forat ens farem la foto de grup!, anem baixant, davant la cascada seca, fa goig vorer-la quant l’aigua cau després de les plujes. Trobem a una parella ¿ Cuanto llevais de recorrido? Cuatro horas, meneja el cap i mira al home, ¡se nos ara de noche!, seguim avant, revoltes i mes revoltes, el riu nu d’aigua i forrat de pedres blanques com el gesmil. Toquem fons i amunt l’ultima pujada, amb una pendent del 23%, es fatigosa, el forat esta ahi, amunt sempre, en aplegar la foto de rigor, i avant anem cap a la carretera que ens portarà a Benimaurell, el gps es torna boig, perd la senyal, el track es trenca, hi ha que reiniciar el aparell, i avant anem, de pujada com sempre, esta senda la comencem pujant i l’acabem pujant.

            Trobem als de la penya “Baladre” ¿ el guia que fa darrere? ¡Replegar al rezagats! un camp d’ametlers ple de flors ¡nevat pareix!, Benimaurell a la vista, unes fotos al camp, mes avant la font de 2 xorros i brolla sense parar, va a parar al llavador, ja en desús , per en prefecte estat, “abans les dones que tenien que llavar la roba i desprès pujar amunt la costera, no seria gens agradable”, estem al poble i ens espera el dinar, apareixen els companys i companyes, que no han vingut a fer la senda, i sí al dinar, alguns tenen excusa plausible, altres sense comentari. Al final no ha plogut gens ni miqueta, algun plugim sense importància. Tornarem un altra vegada.