Hui som 13, i anirem ajuntam-nos al
llarg del mati, com sempre cafè i marxa, anem cap al poble d’Agres a la comarca
del Comtat, al peu de la serra Mariola.
La serra Mariola es un massís
muntanyós a la provincia d’alacant, compta amb gran varietat de paisatge, les
fonts de la serra alimenten el rius Vinalopó, Serpis, Barxell, etc. Aquesta
serra es molt coneguda per les seues plantes medicinals i aromàtiques, i per un
dels paratges mes coneguts com es un bosc de Teixos (Taxus bacata) el mes
meridional d’Europa.
El guia de hui inicia la ruta des-de
el convent, esta dalt del poble, ruta senzilla i no complicada ensn diuen. Allà
anem cosa rara avall, la sorpresa seguir que la tenim en algun lloc, hui dia de
carnestoltes, apareix la gent amb molta voluntat un poc disfressada, un indi,
una catwoman, un cordovès, un bucaner, una indià, una vaquera, en fi un poc de
tot, alguns companys i companyes han excusat la seua presencia per raons
d’agenda.
Al principi de baixada cap al poble
i enseguida be la sorpresa la pujada cap al refugi del Moli Mato, caminem
preguntat per el estat de salut del coneguts, i milloren ens diuen, anem amunt
a poc a poc, les femines del grup xarrant per el colzes, nosaltres també no podíem
ser menys. El Moli Mato de fusta, amb una àrea recreativa de trellat, a l’estiu
se pot sopar a la fresca o dormir.
.jpg)
Pugem cap amunt per un bosc dens de
pis i matoll baix, a la dreta queda la serra d’Agullent i la plana d’Agres, un
trencaclosques de cultius variats, vinya, cereal, pomeres, ametlers, una
simfonia de colors, amunt com sempre, “tot lo que baixa, puja”, xarrem de les
experiències d’un company com mestre d’educació física, que vol ensenyar als
seus alumnes l’experiència de les persones amb deficiència visual o cecs,
jugant a pilota amb el ulls tapats per una vena negra o opaca, eix el comentari
que tenim a la Comunitat Valenciana a un campió del mon de tenis per a cecs,
celebrat fa uns dies al Japó, diu que com a experiència per als seus alumnes
pot ser molt interessant, per fer-los vorer que una minusvàlua no es impediment
per practicar esports, i viure la vida.
Girem la vista enrere esperant al ressagat,
el grup capdavanter hui te presa, anem amunt a poc a poc, ens reagrupem i
seguim, el indi fa de guia, el grup capdavanter va a la seua i anem perdent-los
de vista, una corba darrere d’altra corba, girem cap a la dreta i es parem en
el mirador que dona cap a l’est, les vistes impressionants, es pot vorer des-de
el Mugrón a l’esquerra (en terres
Castellanes) fins la dreta el Benicadell, passant per La Ribera, La Costera, La
Vall d’Albaida, etc.
Seguim cap a la cava d’en Miquel en
aplegar a la cava, veiem que falta la major part de la Penya, intentem localitzar-los
i després de parlar amb ells/elles, s’han despitat xarra que te xarra, el guia
torna arrere, mentre esperem aplega una parella de ciclistes de Muro, i xarrem
dels paratges coneguts i de les rutes que hem fet nosaltres i ells, estan estranyats
de lo de lluny que venim per a fer senderisme. Aprofitant l’espera del grup una
xicoteta descripció de la Cava d’en Miquel, per gentilesa del guia:
“Cava d’en Miquel. Està situada al terme de Bocairent, afrontant amb
el d'Alfafara, a 1.060 metres d'altitud. La seua construcció data de principis
del s. XVII, i era propietat de la ciutat de Xàtiva.
De grans proporcions, amb 16
metres d'altura i 14 de diàmetre, té 2460 m3 de capacitat, amb aparença de
castell pel gruix i elevació dels seus contraforts.
Construïda sobre una vessant,
aprofitant la seua inclinació per a crear nivells de càrrega, dos terrasses a
distints nivells que, al mateix temps, evitaven una major excavació del pou. El
perímetre exterior és hexagonal, reforçat amb murs de sustentació on s'obrin
tres túnels en diferents altures d'ingrés a l'anterior. Hi havia una quarta, de
molt menor grandària, que servia per a evacuar l'aigua produïda pel desgel fins
a un aljub. Manca de coberta, que originàriament va haver-hi de ser en forma de
mitja taronja i obra de maçoneria. Queda en peu l'arrancada de la volta de la
cúpula.
Adossat als murs exteriors, es
troba un edifici en ruïnes, que servia de refugi per als "nevaters".
.jpg)
Apleguen “els perduts i perdudes” i a esmorzar, hi ha gana, com sempre els
entrepans, olives, papes, fruits secs, vi, cafè i de postres Almoixàvena, producte
artesanal que es menja en quaresma, i d’elaboració senzilla, que dir ¡una 10
per el cuiner!. Després de gaudir d’un bon esmorzar un membre nou de la Penya
esclata “ a esta Penya jo m’apunte!. Esta vist que als membres nous es guanyem
per l’estomac.
Anem cap a la zona mes dificultosa
de caminar, un pedregal al que tenim que fixar-nos en les petjades deixades al
llarg del temps i no alçar massa la vista del sol, anem a dreta, a l’esquerra,
seguint les fites al llarg de la senda que ens van marcant el camí, i al final
de postres una trepadeta de no res, però hi a que assegurar molt be on se posen
el peus. Un metres mes avant enllacem amb la pista forestal que ens portarà
primer a la cava del Voltor, a hi va la descripció:
.jpg)
“La caveta del
Voltor. Té planta circular, de 8,20 metres de diàmetre interior per 6,80
metres de profunditat, amb una capacitat de 350 m3. La coberta és de cúpula
circular, que se conserva en molt bon estat. Compta amb quatre accessos, tres
en la part superior i un ingrés principal a un nivell d'1,80 metres per d'avall
dels anteriors. El més destacat és la coberta de manpostería que destaca per la
progressiva aproximació de fileres de pedra, amb murs que van estretint-se des
de la base de la volta fins a la seua culminació. Per les seues
característiques, se la situa al s. XVII i és una de les millor conservades de
la província d'Alacant.”
Una xerradeta fotos i cap a la cava
mes coneguda del Comunitat Valenciana, ara per pista i sense problemes, en
aplegar a ella, veiem que esta consolidant la seua estructura, les obres van a
poc a poc, es una faena costosa de diners i faena, a hi va una descripció;
.jpg)
La
Cava Arquejada o Gran. És sens dubte la més coneguda, pel seu
espectacularitat i pel seu fàcil accés i ha sigut el símbol per excel·lència de
l'antiga activitat dels "nevaters".
Situada a 1220 metres d'altitud, la seua construcció
és de cadiratge i recobriment de maçoneria. Té 6 arcs gòtics apuntats en els
cantons de l'hexàgon exterior i units en el centre del pou, i que sustentaven
la sostrada, sobre la qual s'encreuaven les bigues i canyís per al rematada de
la teula moruna. El pou, excavat en gran part en roca viva, té una profunditat
de 12 metres per 14,90 metres de diàmetre i una capacitat de 1960 m3.
Posseeix
6 boques de càrrega superiors, al mateix nivell, que s'obrin a mitjan els murs,
més un túnel de nivell inferior. Un contrafort exterior circumda part del pou,
amb una considerable altura en la part Sud. Segons el testimoni d'alguns veïns
d'Agres, les teules i les bigues de la coberta van ser utilitzades per a la
restauració del convent franciscà de la Mare de Deu Agres, entre 1923 i 1930.
La seua construcció és de mitjan del s. XVII i va estar en explotació fins a la
primera mitat del present segle. Durant molts anys la neu que arreplegava
abastia a la ciutat de Xàtiva.
Anem
a per l’ultima cava que ens queda per visitar, esta a uns mestres mes avant de
La Gran i deu al seu nom a la proximitat de unes vivendes que feien servir els
nevaters per viure:
.jpg)
“Cava
de L'Habitació. Situada al costat de la pista que ascendix al morro
del Comptador és una edificació de pou la qual té 10 metres de profunditat i 7
de diàmetre, amb una capacitat de 320 m.3 amb coberta de volta semiesfèrica.
Construcció de maçoneria. Conserva tres boques superiors de càrrega i un accés
principal a nivell inferior. Construïda a finals del s. XVII. Deu el seu nom a
la pròxima existència de l'alberg de jornalers. Molt pròxima a esta cava es
troba una modesta construcció de 7 metres d'altura per 6 de diàmetre i una
capacitat de 200 m3, coneguda com a Cava del Teix, i que no conserva la coberta.
Ambdós edificacions pertanyen a finals del s. XVII o principis del XVIII.”
A la nostra dreta mirant al vall
esta el morro del Comptador, el nom li ve de que al ser una pas estret, es
podia comptar el ramat transhumant i fer pagar impostos. Ara sols ens queda
baixar per la senda cap al convent on hem començat la senda.
Mentre baixem podem gaudir de les
vistes meravelloses, el dia clar, podem vorer perfectament a uns 40 kilòmetres
a la redona, tenim als peus el poble d’Agres, el nom possiblement d’origen llatí
“Àger” camp o de agger, que vol dir altura o elevació.”
Es un no res baixem cap poble,
parlant de les dificultats en eixir de l’atur no ja dels joves sinó també de la
gent mes major, tot son treballs en precari i mal pagats, ¿on anirà la joventut
de hui en dia?, ¿ a emigrar cap a l’estranger, buscant faena i sou digne?, ¿ o
no poder emancipar-se mai, i dependre del pares?
El guia ens dona uns xicotets
consells per a conèixer millor el nostre cos, els punts per poder aliviar-nos de
la tensió del dia, o de les molèsties del quotidianes.
Ens acomiadem fins al proper
dissabte, anirem a recórrer per fi “La Catedral del senderisme”. Tan desitjada
per alguns, tan odiada per altres, la farem, la gaudirem, al final girarem la
vista enrere i podrem dir “ fins a l’altra”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario