07/02/2015 Almedijar - La Mosquera - Cerro Gordo - Barranc d'Almanzor

            Hui en som 10, tenim una nova incorporació, matinet i cap Almedijar o en valencià Almedíxer, punt de partida de la senda circular programada per el dia 31 de gener i ajornada per el mal temps. Sense problemes fins arribar al poble de Castellnovo, una senyal indicadora mal col·locada i li donem unes voltes al poble, al final eixim i anem a Almedijar a la comarca del l’Alt Palancia. Conquerida per Jaume I, a l’any 1238 i de majoria musulmana fins l’expulsió dels moriscos en 1611, fou repoblada per gent del voltants ja que es queda despoblada.

            Primer que res un cafè i buscar lloc per a dinar, al poble estan a festes i ens asseguren que dinar dinarem a quina hora, no se sap. Aixi quedem.

            Ens equipem, el dia esta fresc, o mes be gelat, i anem cap amunt a buscar el Collao del Canyar, no esta gens mal per calfar el cos, una “tachuela”, bon ritme i cap amunt anem xarrant, la salut de una companya millora a bon ritme, es nota puja molt be, la nova incorporació s’adapta enseguida te una bona assessorà. Estem al Parc Natural de la Serra d’Espada, una meravella de la natura, ben conservat, esta format per boscos de sureres ( Quercus súber) en explotació, pinedes, es poden vorer alguns camp d’oliveres i ametlers, ara en flor; no tenen por a les matinades gelades que esta fent este temps tan boix, ara fred de ple hivern, ara calor primaveral. Fem collao, i avall anem, per camí de terra o de pedra menuda “rodeno”, un ziz-zag de baixada que ens portarà al barranc de la Falaguera, que ens endinsarà en la finca de La Mosquera i el seu bosc de sureres,; eiem les primeres falagueres, de verd brillant, agarrades a la pedra amb desesperació, aprofitant un forat en la pedra, ple de terra, que li serveix de li tons viure. 

Es fa hora d’esmorzar i a hi anem, els entrepans, les olives, fruits secs, vi, timonet i un poc de dols per rematar, de bona gana mengem i la xerradeta, la broma d’una gorra militar, que passa de cap en cap. Seguim per la senda ampla de bon caminar, apareixen les primeres sureres al principi aïllades, després formant xicotets boscos i poc a poc espessint-se. A la vora del camí veiem restes d’esporga de les sureres, es nota el manteniment del bosc, deu de ser rentable l’explotació de les sureres.

            Anem pujat cap a la casa de La mosquera, lloc un vivia el terratinent, el masover, i lloc de reunió en la època de la saca del suro, segons en comptaren, feien ball els cap de setmana, el paisatge es meravellós, per als sentits, asta on aplega la vista sureres i mes sureres, la casa en ruïnes, queden els vestigis d’una època gloriosa.

            Girem a l’esquerra de la casa i pugem cap al Collao de Penyablanca, es fa dur, la pendent es del 18.76% i es fa de notar, les sureres ens rodegen, grosses, primes, altes baixes, de tant en tant fotos, panoràmiques, senzilles, el record per al moment i gaudir-les tranquil·lament. El company en compta que el van arrestar fent la mili per no tindre “ardor guerrero”, una somriure parlant de la mili, en la blanca seguer que no posava “valor: se le supone”, anem avant anem rezagats, ens esperen al Collao. Gaudim de les vistes, al front el “Cerro Gordo”, a la dreta el poble de Ain, a l’esquerra, Almedijar, Castellnovo, i mes allà Segorb. Rodejats per barrancs, anem cap al “Cerro Gordo”, planejant ara, ens queda la pujada final, canvia el paisatge, ara son pins i alguna surera aïllada. L’ultima pujada i avall, baixem de pressa i amb paciència, a ningú li fa gracia un entropesso en la forta baixada, davant el camí d’Ibola i baix el barranc d’Almanzor.

            Creuem la carretera d’Ain, i poc a poc entrem en el barranc d’Almanzor, bosc de compte de fades, tancat, humit, silenciós; de caminar a poc a poc entrem en un mon diferent, anem vorejant el barranc, de presa es fa tard, de tant en tant, parem a esperar al retardats, fotos i mes fotos, el paisatge convida a fer us de la càmera, el soroll de l’aigua ens acompanya, els guals menuts i fàcils de creuar, algun el tenim que fer en tres passes, però no te importància, a dreta, a l’esquerra les sureres estan espeses formant un dosser de verdor, qui li diria a Almanzor (Abu Amir Muhammad ibn Abi Amir al-Mansur, primer ministre del Califa de Cordoba)) que un barranc que porta el seu nom, al dia de hui es una meravella de la natura, passejat per tota de classe de gent i condició.

            Anem anant camí de Almedijar, la carretera a l’esquerra, seguint el traçat del barranc, alta, silenciosa, no passa cap de vehicle. Apareix la font d’Almanzor a l’esquerra, ni parem es fa tard i portem retràs, senyals blanquí-grogres, en diuen que anem per bon camí, xarrem, un company que ha segut iaio ens compta l’orgullós que esta de haver segut felicitat per tant gent dels seus voltants i no sap com agrair o, en eixos moments s’obliden dels problemes, ¡ va de pressa que en esperen!, a lluny se veu el campanar d’Almedijar, deixem a l’esquerra el castanyar, no parem, una altra vegada tornarem. El barranc s’obri i claregen els arbres, apareixen les oliveres, i algun altre camp de cultiu, veiem un refugi de carboners i una carbonera en representació d’un ofici perdut però oblidat, soroll d’aigua, no tenim temps de parar i vorer el origen, parlem de la senda del 21, “La Reina de Les Sendes, la Catedral del Senderisme, Els Escalons”, ¿la podré aguantat? ¡ sí, estàs en bona forma!, entrem en el poble, en som quatre el ressagats, a l’esquerra anem per el carrers, buscant el lloc on hem quedat per a dinar, un bon foc a la porta, estan en festes, el carrers tallat per soltar la vaqueta. Ni mirem a dinar sa dit, re pondre forces i a casa. El lloc convida a buscar noves sendes, la de hui dura

Las patrias se derrumban,

ríos y montañas permanecen;

sobre las ruinas del castillo

verdea la hierba, es primavera