Hui anem a territori desconegut, el guia habitual no fa de guia,
aquesta excursió esta organitzada per el C.E. de Pedreguer, dins del XXXIX
aplec de centres excursionistes, donar-los les gracies per haver-me acollit en
la senda sense estar inscrit.
Ara un poquet d’història de la vila
de Pedreguer, situada a la comarca de la Marina Alta:
Població d'origen musulmà. Hi havia diferents
nuclis de població situats en les actuals partides de: Matoses, Albardanera,
Benimarmut, "Perer" (l'actual Pedreguer), i d'altres; totes elles
depenien del castell de l'Ocaive. Després de la seua conquesta per part de Jaume I el 1244 va
entrar a formar part del Regne de València i va passar a ser propietat de Ximén Carroç qui, l'any 1249,
va donar-la a Albert Flix. Després passà als Roiç de Corella, als comtes d'Anna
i, finalment, als de Cervelló. Tanmateix, aquestes terres foren predominantment
poblades per moriscosfins a la seua
expulsió en 1609. La seua església fou ajuda de la parròquia de Dénia fins
a l'any 1544 en què es va independitzar.
El
1609 romangué quasi sense habitants degut a l'expulsió dels moriscos, i fou
repoblada amb catalans i mallorquins. Les pretensions desfeulitzadores dels
síndics de Pedreguer i altres pobles de La Marina, constituïren un dels
detonants que obriren pas a la Segona
Germania de València, l'any 1693; moviment
dirigit pel procurador d'El Ràfol d'Almúnia, Francesc
Garcia. Sota el regnat de Felip V(1700-1724)
va atorgar-se-li el títol de vila.
Hui en som 2, altres estan de
viatge, de festa, i altres tenen por la pluja, al final i per l’alegria dels
caminants ha fet un plugim de res.
Ben prompte a prendre cafè a
Pedreguer, telèfon en ma ¡ ja estic ací, ves als Porxens! m’indiquen el lloc i
espere a poc a poca va acudint els senderistes, ¡ bon dia! ¿ ploura? ¡ han dit
que fins a les 10 algun plugim! De tres prediccions vistes sols una a encertat
la predicció, no es la forta i pareix que si es la de mes experiència. Al moment
el plugim fa acte de presencia, el temps no es impediment per als caminants, ixen
les capes, el talla-vents i demes roba d’aigua.
Esperem a uns companys que van
retardats, la carretera de nit i pluja forta, fa que no apleguen a hora, en 10
minuts allí estan. ¡ Anem!, l’eixida de dins del poble, lo que facilita la
senda, res de organitzar cotxes, bus etc. Agrupats i a bon ritme, tenim quatre
guies, el capdavanter, un a la mitjania, i dos darrere tancant. Estic gaudint
de dìa ¡ no fer de guia, i deixar-me portar!.
Les presentacions i avant, la
senda bona, antiga senda de pota, prou ampla ens porta cap amunt, ben marcada i
indicada, el guia capdavanter fa un parada ¡ ací tenim el Cor d’Enric, President
de C.E.P. (Centre Excusionista Pedreguer) durant molt anys i quant ja era major
pujava a vorer un forat a la pedra que sembla un cor, i al faltar en la seua memòria
li posarem a la senda que ix a l’esquerra “La senda d’Enric” i l’inscripcio a
costat “El cor de l’Enric”, per recordar-lo sempre. A la dreta tenim la “Senda
del Burros”, on antigament se portava al bestiar molt abundant en la zona a
deixar-los morir en pau i ali viar-los el sofriment quant estaven molt malats,
els deixaven un poc de menjar! Avant a poc a poc anem eixint del barranc i en
aplegar dalt ,a vista es espectacular “El Montgo amb capell, La Vall de
Laguard, El Cavall Verd, La Vall de Pop, la serra de Segaria, Pedreguer, La
Llosa de Camacho, Beniarbeig, Els Poblets, el litoral de Dènia, Gata de Gorgos,
el litoral de Xàbia; un espectacle per als ulls.
Seguim avant, parem al pou ¿ del
Ocaive?, habitualment te aigua i de vegades no se por fer d’ella al faltar la
corda o la corriola, totes les casetes de llauradors del voltants tenen un pou
o un aljub. Una revolta mes i a esmorzar.
Davant tenim el Castellet de l’Ocaive
i ara fem historia:
El
Castellet de l'Ocaive o Castell
d'Olocaiba (Al-Uqayba) és originalment una torre de guaita d'origen
musulmà, d'època post-califal, emplaçada al final de la ruta que va des de
l'interior, Cocentaina, fins al port de Dénia
Segurament fou
construït per a formar part d'una espècie de corona defensiva al voltant del Castell de Dénia, al qual històricament es
troba unit, junt amb els castells de Segaria, Laguar, Pop, Xaló, Calp i Polop.
Originalment daguer-a ser una torre exempta, possiblement després, un poc abans
de la reconquesta, es convertia en fortalesa per a guarir la població de les
alqueries que l'envoltaven, i que eren part del seu territori castral d'un atac
de les tropes cristianes.
Es troba
en un espectacular emplaçament rocós al sud-oest de la població de Pedreguer,
en l'anomenada Muntanya Gran en direcció a la Llosa de Camacho. Originalment va
ser una alqueria musulmana, després de la Reconquesta, en 1244, la propietat
del castell i l'alqueria d'Ocaive pertanyia a l'Almirall En Pere Ximén Carroç,
qui en el 1249 la va donar a Andrés i Albero Flix. El 1260 passa junt amb
l'alqueria a Sancho Ruiz de Corella. Més tard va passar ja el 1271 a Pere
Rodríguez de Corella, després als Pujadas, els comtes d'Anna i finalment als de
Cervelló. Durant la Guerra de les Germanies va ser escenari de diferents
accions d'armes. Després de l'expulsió dels moriscs al 1609, va haver de ser
repoblada amb cristians, vinguts sobretot de les Illes Balears i València.
Conserva
les restes de la Torre de l'Homenatge i alguns llenços de muralla, i en un pla
més baix un aljub. Probablement va ser abandonat en dates primerenques després
de la Reconquesta, ja que deixa d'aparèixer ressenyat en tota la documentació
històrica.
En esmorzar anem cap
Castellet, xarrem ¿ això que es ? ¡ una figuera palera! Fa un anys es va
introduir un insecte que es diu “Cochinilla del Carmin” que va acabant amb
elles, ja que es una planta al·lòctona o forastera. El insecte les torna
blanques i les debilita tant que semblen un fregall. No sempre es moren ja que
en van vorer alguna rebrota.
Hem fes
una descripció abans del Castell, una xerradeta,¡ mira que planta que creix a
les roques ! ¿ raïm de pastor? ¡ tal volta!, consultarem als llibres.
Es fa
la baixada per l’ombrereta, ara be lo difícil, pedra llisa, humida i plena de
fang, les petjades del senderistes van arrossegant el fan i van fent la pedra esvarosa.
Unes cabres a la dreta, al penya-segat del castell, fan equilibri, una blanca,
una negra i un cadell (cria), Esvara que t’esvara, anem baixant per l’ombria de
la fortalesa, ¡ ja falta menys!, unes baixades esgarrifoses, una culada que
altra i ja estem baix, anem cap a les “Miqueles”, zona d’esplai i antic abric
de ramaders, actualment es fa servir per anar a berenar en Pascua. El guia ens
dia que el nom li be del propietari que li dien Miquel i a les descendents “Miqueles”,
lo mateix que a ell li diuen “El Angel” per que a la seua iaia li dient Angela.
Ens compta que als Pedregueros en va enganyar un frare de Benissa de la següent
manera “se va construir una església i tenien que nomenar un patró pregunta als
habitants i con no se posaren d’acord va pensar en els patrons dels pobles dels
voltants i es va dir ¡ ficarem dins d’una gorra els paperets en el noms de
diversos noms religiosos i en triaren un ! a saber: La Santa Creu, Sant
Bonaventura i uns altres i va eixir Sant Bonaventura ¡ no ens agrada! A la
segona va eixir ....... ¡ Sant Bonaventura!, ¡ no ens agrada! A la tercera va
eixir ............¡Sant Bonaventura! I al final es va quedar com a patró ¡ Sant
Bonaventura!, la prova de que es el agrada el nom es el nom del patró no el
porta cap de xiquet. De fet Sant Blai, advocació que te una ermita te mes
seguidors que el patró.
Seguim
avant per el pontet del aqüeducte de la canonada que porta l’aigua al diversos
pobles.
Anem
xarrant amb la jovenalla dels problemes de l’aigua, son defensors a ultrança del
bon ús que li podem donar a l’aigua, hi ha diferencies, però raonant se poden
entendre les persones. ¿ perquè el arrossar se inunda? Al esta a vora mar la pressió
que fan sobre el aqüífers no deixa entrar aigua salada o salobre ( intrusió
marina), en la Plana de Castelló la sobreexplotació ha provocat intrusió, ¿ perquè
se rega a manta? Al regar a manta se llaven les sals minerals que es depositen
a la superfície de les terres i s’evita que se tornen salobres, quant se rega
gota a gota se te que procurar no abonar en excés ja que la sal se deposita en
la superfície i si no plou no se llava la terra, a demes l’aigua se perd en el
transport no en el reg. Ara sempre hi ha experts en els dos sentits, a favor de
reg a manta o favor del reg gota a gota. Sempre tenim que fer bon ús de l’aigua,
es un be natural que no te preu.
Estem a prop de
l’ermita de Sant Blai, final de la senda, el edifici es troba a un mirador per excel·lència,
al fons tenim el Montgo, ara sense capell, closca de pedra que sembla una
tortuga dormida. Estem a final de la senda, tres vegades bona, per a repetir, i
gracies al C.E. de Pedreguer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario