Hui en som 8, com sempre
cafè i marxa, en els llocs habituals d’encontre en reunim i anem cap al destí
d’aquest cap de setmana, el lloc es ideal per fer rutes de senderisme es ni mes
ni menys la “Serra d’Espada”, parc natural per excel·lència on l’arbre mes
abundant i mes bonic es la surera (Quercus suber), a la província de Castelló,
mesclat amb pins.
La Penya ha recorregut al
menys 6 vegades alguna ruta per el parc eixint dels pobles d’Alcudia de Veo,
Ahin, Almedijar, Xovar, Algimia de Almonacid i Azuebar, muntanyes agrestes de
forts desnivells, i baixades vertiginoses, paisatges impressionants, en fi, una
meravella de paratge, afortunadament es conserva intacte, de tant en tant es fa
“la saca” del suro, la finca “La Mosquera” es un eixample d’aprofitament dels
arbres i de la seua protecció.
L’eixida la fem des del
poble d’Alcudia de Veo, anem cap al riu Veo i en creuar-lo girem a l’esquera
per el GR-36, entrem en zona d’ombra, el sol esta plagat i entapissat d’una
mena de coto que solten el xops, anem amunt gaudint de les vistes, camps
abandonats d’arbres fruites, pomeres i cirers ens fan detindré per provar la
fruita , “esta bona però en unes dies mes
estaria millor!”, es el comentari general, reprenem el camí, una surera de
tronc gros ens convida a fer-nos una foto a la seua ombra. Caminem de vegades
el silenci fa esclatar a un company “esteu
enfadats!, parleu”, dos ciclistes baixen, “porteu motor!”, es diguem, “si
no fora per l’ajuda que ens presta el motor no podríem pujar a la Campana, a la
nostra edat ja van faltant les forces!” diuen.
Seguim avant i ja tenim
tem de conversa, “cada vegada mes es fa
mes us del motor en les bicis de muntanya, abans sols podien fer uns 80 km. en
funció de l’ajuda que li demanen a la bateria, ara ja hi ha models que apleguen
a 120 km.!”, diu un company, “al
nostre grup ja hi ha un que la te la bici amb bateria, i si no fora per l’ajuda
que li presta l’a`parell es quedaria moltes vegades en casa!”, diu un
altre.
Anem amunt, estem pujant
per dins d’un barranc, el bosc de sureres i de pins a dreta, a l’esquerra, com
un diu un company “quina bellesa”, el
silenci sols es trencat per el soroll de colpejar dels pals, les petjades sobre
la pedra, de tant en tant tenim que fer un alt per esperar al “Bota”, en
aplegar a un clar un ciclistes han parat a esmorzar, van equipats per fer
descens.
Ha hi s’obri el bosc i podem vorer les rodalies, el
Penyagolosa allunyat entre boirines, “es
impossible fer-li una foto esta molt emboirat”, diu un company, fem una
xarrada , intercanviem impressions amb els ciclistes, “coneixeu la zona de Aielo de Malferit?” pregunta un company, “si!; hem fet les trialeres!, totes les
setmanes canvien de rutes”, responen, “no
porteu cap de bici amb bateria!”, diu un company aficionat a les btt’s, “on aneu?!, pregunten, “a Benitandus i de ha hi a Alcudia de Veo!”,
contestem. “Adéu, en veiem!”.
Seguim avant per la senda
i ara podem gaudir del paisatge, a la dreta el Espada, a l’esquerra el
Penyagolossa, “gaudiu!, gaudiu!”. “Esmorzem?”, pregunten, “si, ha hi davant!”, dit i fet unes
pedres es fan servir de seient. Entre mos i mos a l’entrepà, ix la pregunta, “al Penyagolosa quant?”, “fiqueu data i anem!”, contesta el guia,
“jo vullc fer la clàssica!”, diu una
companya, “jo vullc pujar per la canal, i
de segur que algú en fa companyia!”, diu un altre, “la setmana vinent impossible!, el 10 de juny?, quasi tot lo mon
d’acord, el “Bota” discrepa, “jo poc
puc!”, diu, “pues canvia el
compromís!”, diu un altre, “podem
eixir de bon mati i tornar a casa en el dia!, dinar a Vistabella o Atzeneta!,“a
les 6.30 al lloc de costum?”, diu el guia, “d’acord” es l’opinió general, “Pujarem
per el barranc de la Pegunta fins al Corralito, després els que pugen per la
canal aniran a la dreta i la resta enfilarem la pujada fins al cim, i dalt
esperarem a la resta, fa falta casc per pujar per la canal, mes que res per les
caigudes de les pedres i segons tinc entès hi ha cadenes en el passos mes
compromesos!, la baixada la farem per el Mas de Cambreta i el barranc de la
Teixera, fins al santuari de Sant Joan!, i boreu coses molt curioses”, diu
el guia.
El guia li pregunta al company mes veterà, “quantes voltes hem pujat o rodat el cim?”, “varies
vegades!”, contesta, desprès de consultar els arxius de les rutes han
sigut: 4 al cim i dos circulars.
Gaudim dels entrepans, de
la fruita, dels rollet d’anis, de carabasat (calabazate), arrepleguem i anem
avant, la senda ampla i de bon caminar a la dreta les vistes de la serra
d’Espada i el seus boscos, a l’esquerra mes serralades i un castell que
confonguem amb el “Castro de Alfondeguilla”, anem per la senda i a la dreta hi
han bancals fets de pedra seca, vestigis d’un passat on tot el terreny era
aprofita per a cultivar garrofers, olivers, en fi arbres de secà, trobem una
trinxera de la guerra civil espanyola, l’anomenada “Línia XYZ”, sistema de
fortificacions defensiu que aprofitaven els desnivells del terreny, molt
abruptes en la zona.
Apleguem a un creuer, on
hi ha un altra trinxera i anem recte a un cim sense nom, les vistes
espectaculars, a la dreta i mes baix “El organos de Benitandus”, torres de
pedra arenisca que semblen els tubs d’un orgue d’església. Baix de tot el
embassament de Benitandus, alqueria de Alcudia de Veo, pròxim objectiu de la
senda, foto de grup i tornem arrere, ara bé una baixada amb molt desnivell,
anem avall sense presa i amb cura.
“Com va el xic?”, pregunta un company, “de moment esta fent practiques de vol, l’empresa estan fent-se la de
pregar, ja estem cansats i esperem que acabe prompte!”, contesta el
company, “que me van dir, que un company
del xic va tindre que aterrar a una autopista?”, pregunten, “es cert, va tindre la sang gelada, perquè
en el casos de fallo del motor cauen a terra en picat, va poder planejar i
aterra sense problemes!”, contesta, “molta
sort va tindre!”, la baixada amb cura, davant el embassament, anem sense
presa, tenim temps de sobra, gaudim de l’ombra del pins i de les sureres,
apleguem a la carretera i anem a la dreta, un tros d’asfalt i girem a
l’esquerra i per un pont entrem a Benitandus, trobem a un del seus habitants, “bon dia!”, li diguem, “bon dia!” contesta, “l’aigua de la font es bona de beure?”,
preguntem, “sí, esta clorada!, l’aigua de
la font que esta ha hi i aquesta venen del mateix naiximent”, contesta, “poca gent hi ha!”, pregunten, “ara viuen en dos cases i a l’estiu puja
mes gent de València i de Castelló, jo mateix visc a Onda i també tinc casa ací!”,
ens acomiadem.
Anem cap a l’altra font,
fem un glops d’aigua fresca i en banyen la cara, a continuació es fem descalços
i clavem els peus dins de l’aigua, una meravella per al peus cansats i
rescalfats de calor, un breu descans i tornem arrere, algunes cases esta rehabilitades,
“mireu el gros de les parets, no tindran
calor a l’estiu ni fred a l’hivern!”, diu un company, “de segur!”, diu un altre; al costat de la font del poble en crida
l’atenció un arc de mitja punta, “sembla
una antiga porta, i devien de ser baixets!”, diu un company, fem un
recorregut per el poble i en les rodalies un altre habitant, “com va?” li pregunten, “aquí sentado, pues apenas puedo caminar!”,
contesta, “por lo menos esta a la sombra
de la parra!”, li diuen, “a donde van?”,
pregunta una veïna, “ vamos Alcudia de
Veo!”, contesta un company, “si van
por el camino mejor que por la carretera, no daran tanta vuelta!”, ens diu.
“Adios!”, els diguem.
Per la camí saludem al veí d’Onda, “Adeu!”, “El bota” esta gaudint fent fotos com sempre, de tant en
tant l’esperem, anem per camí de terra, anem depresa, ja va fent calor,
apleguem a un creuer i a la dreta, cap al riu Veo, el creuem i girem al’esquerra per una senda no molt xafada,
plena d’albarzers, el pol·len dels xops entapissa el terreny amb una capa
blanca que sembla neu, girem a l’esquerra i enfilem una senda entre bancals
d’oliveres i garrofers, anem cap amunt i girem a la dreta per un altre caminal,
anem cap avall i veiem, carregat fruits, “no estan dolços, es falten uns dies!”
diu un company, seguim avant i tornem a creuar el riu. 5 vegades creuarem el
riu, 2 per pont tres votant de pedra en pedra, per una senda empedrada, de
pujada en zig-zag, rodejada per arbre fruiters, cireres, nesprers, algun
taronger, trobem a un grup que va de senda, cap avall van, salutacions, veiem
una senyal “font de la pistola”, “algú ha
vist la font?”, ningú l’ha vist, es la conclusió.
Anem avant en aplegar al final de la senda estem a l’entrada
de Veo, un poste ens indica que estem altra volta al GR-36, un cartell ens diu
que no podem anar per la carrtera i que seguim les senyals, “1.4 km. Alcudia de
Veo, 40 minuts”, anem a l’esquerra seguint la senda, a la primera un cirer, de
fruita grossa, “l’ultima!” li diuen a
una companya, “la millor i mes dolça, ha
valgut la pena!”, la senda es converteix en una caminar per damunt d’un
canal de reg, de vegades ample, de vegades estret, anem amb cura per no caure dins
del canal, ens refredem amb l’aigua, va fent calor i estem a prop del final, en
un tram tenim que baixar del canal i travessar un camp, tornem a pujar i
seguim, “raó tenia el cartell quant dia
40 minuts!”, comenta un company, “no
se si seran 40, però no estarà molt lluny!”, veiem les primeres cases del
poble, en un no res estem a les afores del poble i en creuar el pont un cirerer
a la dreta carregat de fruita, no li fem cas, anem a buscar una cervesa ben
freda i a dinar. La senda una meravella, la serra d’Espada mai ens defrauda.
Tindrem que tornar mes voltes, perquè queden moltes sendes per recórrer. “A la tardor!”. Un altra vegada a ressonat
el crit “Gaudiu, gaudiu!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario