Hui en som 13, el
guia habitual descansa, a proposta de un membre de la Penya hui farem una senda
per el Terme de Tous, al estar a prop de casa l’hora habitual d’eixida es fa
mes tard, 4.30 cafè i marxa, arrepleguem a mes gent en el lloc habitual en
Alberic i cap a Tous.
Deixem el cotxes en el creuer de la
“Senda de les Dones” i anem capa al poble vell de Tous; la senda es de pota, i
feien us d’ella el habitants del poble de Tous per anar a comprar o canviar
articles amb el pobles de la Ribera, això diu la tradició popular, de totes les
maneres es el trajecte mes a ma que tenim els pobladors del poble, abans de que
els traslladaren per construir el embassament, del poble sols queden les restes
del castell, antiga presó i res mes, fa un anys quant el nivell de l’aigua era
baix se deixava vorer el campanar, la portalada de l’església esta al poble
nou, enclavat al mig del paratge de la Garrofera al terme d’Alzira.
Comencem el mati bé divertit conversa entre dos companys “ l’altre dia
després de treballar vaig anar a Navalon i abans que se fera de nit vaig omplir
una cistella de rovellons”, li contesta un altre “això no pot, algun en faries,
però una cistella, impossible”, “ si des-de el cotxe es podia vorer”, “ no meu
crec”, el boletaire camina 5 passes i com si portarà en el nas un detector
meneja una mata de romer i un rovello troba, ¿màgia, saber? Ens quedem
bocabadats i sense cap discussió el company incrèdul fa un mutis i seguim
avant.
Hui ens acompanya un jove amb ganes
de caminar, “mira atentament i podràs vorer alguna cabreta per els cingles”,
anem avall i hui no tenim sort ela menys en este tros de la senda, baixem rapidet,
de bon caminar i en zig zag baixem cap al poble, ¿ borem el campanar ? ¡ el
nivell de l’aigua esta baix!, no veiem les restes de l’església, deu d’haver
caigut, en un no res esta a la carretera que aplega al embassament, ara sols
serveix per caminants i aficionats a la
peix-ca de riu.
Un indicador ens senyala la ruta a
la font del Chorrico, girem a la dreta i triscant com les cabres anem vorejant
l’aigua i guanyem altura a poc a poc, fins trobar les canonades de test de
l’antiga conducció que feia servir por portar aigua de la font del Chorrico al
poble de Tous, sobre ser molt velles, en alguns trams estan ven conservades.
En aplegar a la font ¡ a esmorzar !,
fan eixida de les motxilles, els entrepans, el vi, la fruita, el bombons
variats, les trufes de xocolate, el pastissets de moniato i pastes variades i
com no el cafè i el timonet, ¡ sols falta un poc de cassalla per al timonet !
no tenim sort, gaudim del moment, l’aigua brollant de la font, formant una
xicoteta cascada. En acabar una poca aventura, dalt de nosaltres dos vies
ferrates una per a experts i ben equipats, es molt vertical, i l’altra per
aficionats curta i fàcil de pujar, anem a la senzilla, i la pugem amb les
precaucions naturals, en un replà foto de grup i a per la segon trepada, no te
cap problema, una vegada dalt anem a l’esquerra a vorer l’altra ferrata que en
despenja, els que tenen vertigen se queden arrere, algun valent es fa una foto
com si pujarà en eixos moments, pleguem trastos i cap al barranc de Castellet,
de bon caminar, terrasses de pedra i algun escaló, una companya per prescripció
medica guarda silenci com una muda, li acompanya un company que xarra per els
dos, ella per senyes i ell sense parar, xarra que te xarra anem fent camí.
El guia diu que tindrem que deixar
prompte el barranc i per una pujada curta però intensa anirem cap a la cova del
Candil, i podrem fer-li una ulladeta, en la puada una companya es queda arrere
i comença a cridar “ males amigues en deixeu ací darrere assoles, la pròxima
tallada de cabells vos el deixe al cero! Un company la motiva “ i damunt
voldran que no els cobres un gallet”, “ jo de tu es feia una ratlla al mig de
color groc!, ¡ no es faré cap de ratlla que si no anirien a la moda!, anem
pujant i la veritat curta però intensa, en aplegar dalt l’esperem ¡ estic
desentrenada i damunt el tabac! ¡ deixa de fumar i milloraras!, anem amunt i
ara per un repla anem cap a la cova, la senda esta marcada per alguna fita de
pedres de tant en tant, no esta senyalitzada com PR, a nosaltres ens val, ara
caminem seguint la corba de nivell, plana de i de bon xafar, ¡ procureu no
xafar la rama, esta baix fofa i es molt falsa! anem passant la veu, la companya
que va en retard continua amb la seua cançó ¡ males amigues, me haveu deixat
darrere, i esta nit voldreu que vaja a sopar amb vosaltres!.
De tant en tant un stop a la senda
per esperar alguna companya i en aplegar al grup a caminar, mes que res per
fotre i gastar una broma, el bromista del grup diu que “ la paradeta del fill
de p.......” . La companya muda no pot evitar parlar un poquet en veu molt
baixeta i no pot amagar el seu somriure, en una corba ens avancem i perdem de vista al grupet, un paronet i
quant passa un temps prudencial tornem arrere buscant-los, ¡ no passa res,
havíem parat un moment!
Seguim avant i fem una xicoteta
baixada i a la dreta la cova del Candil, sols en entrem 5, frontal al cap i
dins, una cavitat gran , no dona sensació de claustrofòbia, esta seca, veiem
gorgs i anem espaiat per no xafar-los i trencar una obra mil·lenària, anem cap
a dins mirant les pedres desgastades per l’aigua, alguna curioses, brillants i
arrodonides, altres emblant animals mitològics, de tant en tant una rateta
penada, fem el recorregut fins aplegar a una corba i vorer el sostre entapissat
de ratetes, girem i tornem arrere, no volem molestar-les, una estalagmita que
algú sense trellat a pintat de roig, unes fotos i a l’eixida. Tornem arrere,
uns metres i estem a la pista forestal, tornem cap al cotxes per la Lloma de
Cotillas, anem per la cresta a la dreta el embassament de tous, i el seus
barranc, la senda de Millars, vella coneguda de la penya, i la pujada de la
Cestera, mes val no recordar-la, a l’esquerra la Ribera, la serra de Corbera i
els seus cims, el Monduver, i mes allunyats el benicadell i el Montcabrer,
compten anècdotes de viatges, alguns d’ells a soles, altres en alumnes, alguns
a llocs perillosos, però eixiren bé.
Va aplegant Nadal i tenim que pensar
en el dinar de la Penya, la gent s’inclina per el 19 de desembre, eixe dia
farem una senda curta i a dinar, fent germanor, recuperant als membres que no
venen per motius diversos, però no obliden als companys senderistes, que hem
fet moltes rutes junts, que hem gaudit de l’amistat, del bon menjar, de les
rialles, de les bromes, de les xarrades. ¿ La setmana vinent on anem? ¡ al
Carrascar de la font Roja, a gaudir dels colors de la tardor!
No hay comentarios:
Publicar un comentario