Hui som 11, a les 8 estem a Simat, punt d’eixida de la
senda de hui, la petició acabarà serà complida. Rodegem el monestir de Santa
Maria de la Valldigna i la primera parada es la ermita de Santa Ana o també
coneguda per la Mezquita de la Xara.
“Antigament, al voltant de la mesquita s’estenia
l’alqueria musulmana de La Xara, avui desapareguda, on es conreaven vinyes,
garrofers i figueres. El topònim de La Xara pot ser provinga de “as-sacrà”
(“l’estepa”, “la garriga”).
Fou construïda al voltant del segle XV per donar un lloc
de pregària als musulmans que hi vivien després dels assentaments cristians de
la Valldigna. Però el 1525, un decret del monarca Carlos I, obligà a la
conversió cristianisme. Eixe mateix any, més de 70 moriscos fugiren de La Xara,
i en l’any 1531 la resta abandonà per a sempre la Valldigna, embarcant-se a
unes naus algerianes atracades al port de Dènia. Poc temps després, la mesquita
es reconvertí en església dedicada a Santa Anna i la zona fou repoblada amb
cristians, però, que també abandonaren el lloc cap a l’any 1610, deixant-lo
definitivament despoblat.”
Lloc molt interesant per ser dual, per la porta situada
al nord es por vorer la Quibla en la
paret sud. Des-de la porta oest es por vorer el altar dedicada a Santa Ana, prou
ben conservada junt a la Mezquita blava situada a Chelva.
.jpg)
Una ullada al edifici i tornem arrere per començar la
pujada cap a les Foies, buscant la font de l’Escudella en estos moments esta
seca, a xorrat un poc perquè encara queda d’humitat; entre el km. 1 i 2 el desnivell
es del 12.11%, entre el 3 i el 4 del 15.73%, la pujada es dura, el ritme bo a
la primera en lo front, el grup xarrant com sempre segueix la carretera i no
veu el desviament a la dreta, la veritat, un poc amagat, telèfon en ma i a
cridar-los,¡ torneu arrere! Ens reagrupem i pugem amunt, el ritme bo ara al
guia no el perden de vista, no se fa pesada la pujada, a poc a poc anem
llevant-nos la roba, fa calor el dia promet ser bo, les boirines matineres
aguanten a hi, una llàstima, el paisatge no es pot apreciar amb tota la
bellesa. La flor del taronger esta esclatada i el perfum d’azahar en envolta.
Hem recuperat a una amiga de Tavernes de la Valldigna que fe a un temps que
venia a fer sendes. Com sempre la gent va i ve, i sempre son benvingudes, tenim
el senderista temporal Abulense per mes senyes, el convidem a fer mes sendes
amb nosaltres sempre que puga.
A les 10 apleguem a la Font Nova en el paratge de Les
Foies, un lloc privilegiat al mig de la natura. Cassetes senzilles, al mig d’un
bosc mediterrani, envoltat de pins, matolls, d’una bellesa incomparable. A
esmorzar, i després un cafè al bar.
.jpg)
Seguim la senda un poc mes relaxats, les pujades queden
oblidades, ara anem en grupets xarrant, el paisatge primaveral, les flors
conegudes i altres no, hem vist lliris blaus, etc. Parler sobretot del nostres
avantpassat de les penúries que passaren en la postguerra, la fam que patien i
com sempre deixant les penúries darrere, sempre sense perdre l’alegria i el bon
humor, deixem a la dreta el desviament a la font del gos, nosaltres recte, la
pista pedregosa i de caminar incòmode, pedra mitjana i solta, el tram no es
llarg, passem a pista de terra, pins a la dreta a l’esquerra, el Monduver
darrere, el gps ens indica un mirador a la dreta, anem a vorer-lo, impressionant,
El Monduver, les marjals de Xeraco i Xeresa, la platja de Gandia, les boirines
no alcen i en dona igual el paisatge meravellós, seguim avant i apleguem al
desviament a l’esquerra, l’antena en desús ens fa de guia, un pujadeta i passem
a senda de muntanya, zona cremada i en plena de recuperació de matoll baixa,
sols falta un espentonet de la ma del home i en uns quants anys podria estar
recuperada. Apleguem al fina de la senda i baix veiem el castell, ara la
baixada es dificultosa pedra solta i esgarrifosa, lapiaz que ens molesta el
peus, a poc a poc anem baixant, el trajecte es fa un poc pesat, apleguem al
castell i una amiga vota d’alegria el seu somni tants anys ajornat i al final
es cumplit, “El Castell de la Reina Mora” esta a hi, fotos votant d’alegria i
signe de la victòria. A hi va una poca historia:
.jpg)
“La primera
ocupació de l'enclavament on s'ubica el castell data de finals del segle XI,
segons les cròniques al final d'aquest segle. Amb el nom de Marignen o Marynen
demostrat en el llibre de la Repartimiento la Vall d'Alfandech, igual com les
masies que van ser-hi. El nom del castell de la Reina Mora deriva d'una
llegenda segons la qual una reina musulmà s'estira sobre el penya-segat des del
castell. Jurisdiccional, al llarg de la vall amb els seus castells (Marinyen i
Alcalá) va pertànyer des dels seus inicis a Alzira. Després de la conquesta,
tindria la seva pròpia entitat i amb la del Rey Don Jaime. La història del
castell començaria amb els primers edificis musulmans que, com la majoria
d'aquests castells musulmans tindria la funció de refugi a la població de les
masies properes. Després de la conquesta que començaria un període d'esplendor
en que multitud de diferents estructures construïdes com a cares noves de
parets, cisternes i altres habitacions i edificis. En temps del Senyoriu dels
monjos cistercencs, a càrrec de Jaime II el 1287 fou rea-nomenat la vall de la
Valldigna i el castell tingué un especial interès. Eren criats complexions
diferents, algunes de certa importància, com són la part més alta del castell,
que tindria tres plantes i on es troba la petita capella d'arcs de creueria. Un
dels pocs documents on es cita castell parla de la cessió feta per l'abat de la
Valldigna Jaime Campos, mestre d'obres del castell de Marinyen, així que el
mantingui. Del segle XVII el castell no tenen interès nou. El castell està
situat a 2,5 quilòmetres al sud-est de la ciutat de Benifairó, a la comarca de
La Safor. A la part superior i al vessant nord-oest d'un turó escarpat de 237
metres d'alçada, que està situat al centre de dos barrancs profunds que està
flanquejat pel nord-est (el barranc de Raboser) i al sud-oest (barranc del
castell) que baixen a la Umbría de la Valldigna a la plana. Al sud de la
fortalesa és el Pla del Toro i Simat i vers est a la pena de Ferraguts. Les
estructures del castell pertanyen a dos moments diferents.
.JPG)
El
primer realitzat a l'època musulmana i la segona, en l'època cristiana, dominat
pels monjos cistercencs. Es poden distingir dos recintes emmurallats,
l'interior primer cases que formaven el poble. Accés és mitjançant una porta de
maçoneria arc encastat. Aquest lloc està protegit per una muralla d'un metre
ampli que s'adapta a l'orografia del terreny. Les cases s'organitzaven
principalment en moviments i deixant l'altre mig metre útils, possiblement per
les pluges torrencials de drenatge. La tècnica per a la construcció de les
cases és el fang i la majoria d'ells tenen mides similars, incloent el gruix de
la caixonades, que és de 30 cm, aproximadament. El segon recinte està situat a
la part superior de la muntanya. A la part nord hi ha algunes agències que
semblen ser de l'era cristiana, amb algunes de les parets de tapial. En el medi
són dos pous, gran rectangular una i una altra petita planta quadrada. Al
sector més meridional del castell és una petita capella d'arcs gòtics
construïts amb blocs de pedra. Es troba en una cambra alta, també de carreus
amb una volta encastat de maó que conserva l'empremta de barres formant el
sistema de la deslocalització. Els fets sobre pedra frontisses resistint la
porta es pot veure l'entrada de la capella, amb un arc semicircular. Una vegada
vam trobar un corredor que vols ser cobert per una volta de canó. Oposat a una
paret enguixat de morter, vist alguns grafits, possiblement medievals. Fora
d'aquest corredor, adossada a la paret de graphitis que un altre cisterna també
és sense cobertura. Seguint cap al nord, cap al costat est i continuant el mur
exterior de la capella. Hi ha una paret de gratacels formada carreu amb alguna
incorporació de maçoneria. A l'interior són suports que indiquen que hi havia
tres plantes. Més al nord de la cisterna és una meitat-arruïnat escala que
condueix al castell de la part més alta, l'espai que s'accedeix per una porta
amb arc de mig punt.”.
Gaudim de les vistes que ens rodegen i anem avall, estem al
fina de la senda de baixada del castell, sols ens falten uns kilòmetres i ens
espera una cervesa fresca, per llevar-nos de damunt la calor, refresquem al peu
de la senda del castell mentres esperem al rezagats, ara anem cap a al paratge
de la “Fontarda”, la font esta seca, ni gota d’aigua, , zona d’ombria al mig de
camps de tarongers a la vora de la muntanya; ens reagrupem, i xarrem, la propera setmana
anirem Alcoi, a fer una ruta per vorer els voltors en llibertat. L’opinió generalitzada
de la senda es d’un 10, sense paraules, la primavera ens envolta, podrem tornar
un altre dia però no serà igual, apleguem a la paret sud del monestir i ja
estem finalitzant al senda, a per la Cerveza i ens acomiadem, fins a l’altra
sobretot del foraster, i queda convidat sempre que vullga vindre a caminar, per
mostrar-li els nostres paratges i sendes..jpg)
Espada
y morral:
Fiesta
de Muchachos,
banderas de papel
No hay comentarios:
Publicar un comentario