Hui som nou, com sempre cafè i marxa, repleguem a la resta de
la *Penya en el lloc acostumat aquesta vegada a Carcaixent, ens dirigim al Pla
de Ccorrals, pedania pertanyent al municipi de Simat de la Valldigna, en la
comarca de la Valldigna, avui anem a pujar al un xicotet cim del Buixcarro, que
dóna nom a la serra que va de Pla de Corrals a Barx.
Comencem com no pujant,
a la nostra esquerra veiem una pedrera de marbre conegut per "rosa
València" o " rosa Buixcarro", segons unes dades que ens
facilitá un company de la penya, aquesta pedrera esta en explotació des-de el
temps dels romans, un vestigi existent aquesta en l'ermita de " Sant Feliu, d’*estil *romànic,
construïda segons el model d’esglesia de la reconquesta, que es va difondre
des-de l’Occitània a l’Aragó i com a curiositat el sostre esta sustentat per
quatre columnes de marbre del Buixcarro o també anomenat rosa València. Estes
columnes són els restes d’un temple roma que estava a les rodalies i com en
aquella època tot material de construcció era reciclat, les aprofitaren *per
fer el sostre. Segons la documentació existent a internet ocupa el lloc d’un
antic temple roma, que després va ocupar una església visigoda i després
mossàrab. Aquestos pilars , ens diuen que ja en temps molt allunyats, la
pedrera del Buixcarrò ja era explotada per els romans.
El grup va estenent-se; gaudim del paisatge als nostres
peus la pedrera allunyat veiem el Cavall Bernat i la serra de l'Agulles, davant
el Mollo de Miramar, a la nostra esquerra el Penyalba, ens anem acostant a
l'estret de Vinyavella, lloc on girem a la dreta i comencem la pujada cap a un coll
on girarem una altra vegada a la dreta per a encaminar-nos cap al Pla de Panxa
i acostar-nos al cim del *Buixcarro, Recuperem al "avançat", intentem
contactar amb els ressagats i la trucada es talla, decidim esperar a veure que
passa, un grup xicotet es dirigeix a veure l'avenc que aquesta protegit per una
tanca metàl·lica i un altra de troncs, ens acostem a mirar amb molta cura,
l'avenc és molt fondo, veiem els mascles encastats en la pedra, lloc on es
fixen els caragols per als ancoratges, tornem a lloc de trobada i ha arribat
una companya que s'ha brindat per a fer de grup de suport, decidim esmorzar
mentre esperem, als 5 minuts escassos apareix el ressagat i a l'entrepà, ho
agafem com sempre amb ganes, uns glops de vi, fruita, uns rollets d’anís i un poc
de licor i a pujar, anem en grup fins aplegar a la bifurcació que ens portarà
al Buixcarro, un company es quedarà a mitat camí i ens esperarà a la volta.
Un corredor de cros baixa per on pujarem, de sobte crida a un
company nostre i entaulen conversa "que fas per açi, senderisme, molts
anys sense veure'ns, cert" coneix la zona, i li preguntem ¿hi ha alguna
baixada cap a la pista de la Bastida? cap que jo sàpia, vinc des de la font de
la Falaguera, ¡adéu, fins ara!, ¡és de Rafelguaraf i quan era xicotet el tènia
en una escoleta!. Pugem a bon ritme en zig-zag, la pujada no és molt
pesada i en un minuts arribem a un tronc de pi que ens serveix de marca, girem
a la dreta, però en primer lloc mirem el paisatge al nostres peus,
impressionant, és la zona de la Bastida, i de la serra de la Corsa, podem veure
la pista que porta a Quatretonda, als nostres peus una senda que porta a la font
de la Falaguera.
No aquesta marcada, però la buscarem i inventarem una
ruta, seguim cap a la nostra meta, la baixada de terra solta, però sense
problemes ens detenim admirar una obra de la naturalesa, dos pins abraçats, el
primer més gran va caure sobre el altre mes xicotet, el va partir i segueixen
abraçats però vius. seguim avant i comencem a pujar una altra vegada, ara la
senda és de pedra solta, "després haurem de baixar-la i a mi no em fa cap
gràcia" diu un company ¡pujar, lo que es diu pujar, puge qualsevol cosa,
però baixar en costa mes" enfilem cap al cim, arribem a un mirador que ens
permet veure els voltants, el dia aquesta clar, ¿el cim la tenim a uns metres
pugem?, ¡el cim és molt estret!, ens quedem ací i veiem el paisatge!, una
companya atrevida es dirigeix a una plataforma dalt d’un penya-segat ¡feu-me
fotos! es marca uns passos de ball i en uns instants torna satisfeta de la seu mini
aventura, tornem sobre els nostres passos, amb molta cura, afortunadament ningú
dóna amb els seus ossos en terra, en baixar lentament ens permet fer fotos de
plantes parasites i de pas donar una xicoteta lliçó sobre la simbiosi de les
plantes, al xiquet de la penya.
Anem comentant que la senda de Quatretondeta porta cua,
altres senderistes despès de veure les fotos van a fer-la en breu, uns altres
volen veure les fotos a un tamay mes gran, sense menysprear altres paratges
naturals, per ací també en tenim dignes d'admirar. Arribem al pi tombat
i girem a l'esquerra, baixem cap a l'estret de Vinayvella, anem a bon ritme,
avui tenim menjar de germanor, calçots i embotit a la brasa, caminantes pocs,
però a l'hora de menjar ¡moltíssims!, després diran, ¡que llàstima no haver
anat a caminar, que senda més bona, que paisatge més bonic!, arrepleguem al
company que ens aquesta esperant i cap avall, anem bé de temps, aquesta vegada
agrupats, en poc temps arribem a la zona d'aparcament, on ens fem la foto de
grup amb la col·laboració d'un ciclista. Ara anem cap a una casa de camp a
dinar i gaudir dels companys i companyes que no han vingut, i de la família que
ens espera. Fins a la pròxima.
No hay comentarios:
Publicar un comentario