11/03/2017 Els quatre rius

            Una desil·lusió, no es creuen quatre rius, sols es creuen tres a saber: Rio Grande, Ludey i Cazuma, el Frare que es l’altre desapareix al ajuntar-se amb el Cazuma. En els cartell indicadors del PR-CV-2014 diu “Ruta los cuatro rios”.

            Com sempre cafè i marxa, hui anem a les terres de La Canal de Navarres, terres castellano parlants?, o valencinao parlants?, a saber, terres de secà on abunden les oliveres, els garrofers, el tabac i el arbres fruiters en les vegues, i algun camp de cítrics a prop de la Costera per un costat i de la Ribera Alta per l’altre. Hui som 6 caminants i el Cagnolino, company inseparable i sempre caminant amunt i avall per les sendes.

            Per anar al principi de la senda tenim que aplegar al poble de Quesa i a l’eixida en l’ultima redona seguir en direcció a “Los Charcos” i on es bifurca la carretera tenim que anar a la dreta, a uns 3 kilòmetres on hi ha un gual, comença la senda.

            “Sabatilles noves!” li diguem a una companya, “si al final he trobat les que buscava, sola de goma i impermeables, ah també porte les velles per si de cas!” respon la companya.

            Comencem la ruta en el sentit horari, anem per el costat del “Rio Grande” de vegades en altura i altres al seu nivell, ens sorprèn la gran quantitat d’aigua que porta, ja que es un rierol molt sec, les plutjes de l’hivern han fet el seu efecte i porta prou aigua, guanyem altura i trobem els primer indicadors “PR-CV 204 Los 4 Rios”, mes avant el rierol al llarg dels segles ha fet un toll d’aigües cristal·lines anomenat “La Horteta”, “si fera mes calor podíem nadar!” diu una companya “sí!” contesten a una veu la resta, “lo mes segur es que a l’estiu estiga ja sec!”, diu un altre, com sempre al botànic tenim que donar-li un crit, es queda embovat fent fotos a les flors. Apleguem a un creuer que indica “Huerta las almas”, “nom suggestiu” diu un company, anem a l’esquerra seguint la ruta en direcció al “Charcos de Quesa” (Tolls), paratge conegut per la majoria de nosaltres, eixim de “Rio Grande” i entrem en la zona d’esplai, no hi ha una anima, ”a l’estiu esta ple de gent i te cobren 1 o 2 € per entrar!”, diu un company, “sempre estem pagant!” diu un altre, “aço sembla que es en un bon fi, serà per a mantindré el paratge!”, contesta un altre, “anem cap als tolls?”, diu el guia, “sì!”, es la resposta general, “recordeu l’any passat quant vinguérem?, va ser divertit, i mullaren al meu nebot, si hagueren portat tovalles per eixugar-se segur que nada!”, entre records fem fotos al pontet, “ara tenim que tornar arrere i pujar per el camí de terra que hi ha davant a l’esquerra!”, dit i fet tornem arrere i anem amunt, “les pujades hui seran suaus, res de l’altre mon, la mes empinada serà de 150 metres de desnivell”, diu el guia habitual.

            Anem cap amunt per una costera sense importància, cases per estiuar envolten el paratge, grans, menudes, noves, velles, donen d’impressió de quietud; anem per una planura, veiem que moltes cases estan dotades de plaques solars inclòs alguna te el sistema per cal-far l’aigua, les parcel·les estan arreglades, a la dreta un campament per a estiuar, tol molt bonic, en deixar la planura, baixem poc a poc el nostre destí el riu Ludey, uns llauradors estan fent foc per esmorzar, ens aplega l’olor de l’embotit fet a la brasa, “esmorzem?, el meu estomac es de les 9 ½ !”, diu un company, “mes avall en trobar un lloc a l’ombra, ja va fent calor!” diu un altre, anem per caminals de terra i en aplegar a una caseta de llaurança unes colmenes, no es deixen passar estan les abelles en plena activitat, “a la dreta per darrere de la casa, hi ha un senyal!”, anem per darrer i comença la baixada cap al riu, a la dreta una pedra que sembla un dit gros ens crida l’atenció, en aplegar al fons del riu “a esmorzar!, es l’hora perfecta!”, dit i fet, a menjar els entrepans, la fruita, el cafè i un poc de xocolate, xarrem dels successos de la setmana, el autobús de propaganda en contra de lo que alguns es sembla que no es natural, les acusacions a un partit que a cossen als periodistes, de les retallades en subvencions a determinades agrupacions, en fi de tot un poc.

 

            Comencem la baixada del riu Ludey, “que bonic!, quina bellesa, per a nadar a l’estiu!”, una successió de tolls d’aigua clara, cristal·lina, transparent, “una meravella!”, “una llàstima que a l’estiu estiga sec!”, anem vorejant el riu, en alguna ocasió votant per les pedres, un recorregut agradable, apleguem al final de la part transitable i tenim que fer una xicoteta trepada i anar amunt, desprès d’un recorregut d’uns 700 metres de bellesa tornem al caminal de terra, ara anem cap al riu Cazuma, eixirem mes avall de la confluència entre este i el riu Frare, “ja fa uns anys vaig fer una senda per la zona i també tinguérem que creuar les riu!”, comenta el guia, seguim els indicadors i baixem al riu, anem per la vora fins aplegar al dic de Cazuma, forma un llac d’aigües blaves, fa goix nadar, es fem unes fotos i de la fons la cascada que es forma, a la dreta uns penya-segats impressionants, la primera creuada del riu per un gual, uns per dins “l’aigua esta molt freda!” diu un company, altres votant per les pedres amb el perill d’es guillar-se, el gos no te problema.

            Seguim avant per el llit sec adjacent a la corrent principal, el camí desapareix per, “tenim  que creuar altra vegada el riu!”, diu un company “la corrent es molt forta per aquesta zona!”, intentem fer una passarel·la amb pedres i es impossible, busquem un gual tranquil, el guia passa per un lloc dificultós, els altres membres trobem un lloc on passen mes tranquils, “teniu que anar cap al camp d’oliveres i després a l’esquerra, el camí esta mes amunt!” se senten veus, “esto es una propiedad privada i no podeis pasar!” diu un home major, “hombre hemos venido por aquí porque el rio no se puede cruzar!” li diu una companya, un altre company intenta convèncer al llaurador, “yo lo entiendo porque también sufro el mismo problema, soy agricultor y siempre me estan robando parte de la cosecha!” li diu un company, una companya li diu al home “mire la coronita que tengo de ser buena mujer!” però no funciona, al final es convenç de que anem a furtar-li res de la collita, per cert son oliveres i ningun arbre fruiter, “haveu vist que mirava a tots el llocs menys a la coroneta!”, les rialles ens fan gaudir del moment, sempre recordarem la cara del poble home que no sabia on mirar.

            Eixim al camí i anem amunt per la vora d’un barranc que porta una poca aigua, ja estem a prop del cotxes, “quants kilòmetres portem?!, pregunta una companya, “uns 14, ara sols ens queden uns 800 metres per aplegar als cotxes!”, diu el guia, anem per un bosc de pins i de tant en tant algun campet d’oliveres, a l’ombra d’una d’elles fem un descans, que aprofitem per beure i menjar unes peses de fruita.

            Dels sis caminants tres anem a recórrer la “Selva d’Irati”, el pròxim mes, “ja tinc ganes d’anar, l’any passat vaig estar un cap de setmana i es una meravella!” diu una companya, “jo he preparat unes quantes rutes per gaudir del paratge, son tres llargues i dos curtes, les llargues per al mati i les curtes per la vesprada i son de passejar, espere que vos agraden!”, diu un company, “queda lloc per a mi?, meu pense i vos dic algo!”, diu una companya, “d’acord!”, li contesten, apleguem al “Collao de Jacinto” i comença la baixada cap als cotxes, es curta i sinuosa, estem aplegant al objectiu, “a hi estan!”, en un nores apleguem sols ens queda un xicotet desnivell i un rierol sec, la senda bona, bonica, de bon caminar d’una bellesa impressionant, ens quedarà en la memòria dels bons records, tornarem algun dia?, qui sap!.