08/08/2017 Refugi de Montfalco -Congost de Mont-rebei

            Últim dia de rutes, el dia 7 d’agost aplegarem al refugi de Monfalco, desprès d’un recorregut digne de pel·lícula, primer una carretera plena de corbes i estreta, desprès un creuer de carreteres, i al final una pista de terra de al menys 15 kilòmetres. El refugi en un paratge impressionant al peu tenim el embassament de “Canelles”, per aplegar hi ha que anar al poble de Viacamp en Osca (Huesca), i entrat en la pista que indica el refugi, i sí molta paciència fins aplegar al refugi.

         

  
Antic mas reformat, esta ben a condicionat, però te una pega el sol es de fusta i per la nit quant algú va al wàter fa un soroll espectacular, per lo demes sense problemes, el menjar bo i abundant, el entorn bo i la gent agradable.

            En desdejunar a la ruta, ens han recomanat que podem omplir les botelles d’aigua en una font a un 600 metres del refugi. “Au Cacau!”, la senda comença en el patí del refugi, una punt per a la ruta, no tenim que buscar, caminar o donar-li voltes al gps per trobar la senda, es han parlat de la ruta, “espectacular, una meravella, te un punt d’aventura, els que tinguen vertigen que no miren a terra!”. Baixem per la senda, el principi esta indicat per un cartell ven visible, baixa en zig-zag i per el mig d’un bosc mediterrani, es molt semblant al nostres, sols falten els garrofers, omplint les botelles d’aigua i seguim avant.

            Apleguem al peu de la primera escala, mirant cap amunt ens dobla el coll, fotos, i mes fotos, es un moment per al record, no hi ha ningú, tenim les escales per a nosaltres, pugem i fotos, en parella, a soles, en grup; gaudim del moment, la pujada senzillament espectacular. “vosaltres que haveu anat a fer el Caminito del Rey a Malaga, que vos pareix?” preguntem ansiosos, “desprès compararem!”, contesten els companys, a l’esquerra la paret, a la dreta el embassament, “gaudiuuuu, gaudiu!”, un company que te un poc de vertigen va superant-lo, encara que no mira avall.

Salvem la primera tanda d’escalons, ve una baixada llarga fins aplegar a l’altra escala, aquesta es diferent no te tants escalons, son mes una mena de plataformes anclades a la paret, i tirants d’acer creuats es alternen, no hi ha sensació de perill, sempre que ningú tinga ganes de fer tonteries. Apleguem al final dels escalons, un altra baixada, que desprès tindrem que pujar, esta el cel ennuvolat i no fa calor, “aneu mati perquè quant fa calor la zona de les escales no es agradable passar per alli!”, ens diuen els guardes. Baixem i apleguem a un pont atirant, trobem al primers caminants, a una companya li menegen el pont, “esteu se quiets!”, un altre opta per enganxar-se al cables a tirants del pont, no hi h perill, a un altres li gasten la mateixa broma, menejar-li el pont, aquesta es falca al pont en les cames obertes i ni es meneja, desprès de les bromes seguim avant.

Desprès d’un tros de senda, que es un puja baixa, entrem en l’altra part de la ruta “El Congost de Mont-Rebei”, espectacular senda excavada en la roca, això si una cadena clavada la roca per tacos químics facilita el trajecte als que pateixen de vertigen o es veuen apurats, en moments d’angoixa es un bon salvavides.

En creuem en un riu de gent, senderistes, gent de vacances, persones que volen gaudir d’una novetat, mescla curiosa; anem gaudint del congost, per el riu passen kayaks que gaudeixen del congost des de un altre punt de vista. Aprofitem un banc per esmorzar, “ara que vos pareix la ruta, podeu comparar-la amb el Caminito!”, preguntem als companys, “El Caminito es molt comercial, guia, autobús, es bonic; però este te el seu punt d’aventura, mes salvatge, per a nosaltres aquest el gaudim mes!” contesten. Trobem a una parella amb el seus fills, ell d’Alcoi, ella d’Algemesi, esta fent la ruta al contrari que nosaltres, aprofitem uns miradors que hi ha de tant en tant per gaudir del congost, ara hi ha un gran nombre de kayaks.

Veiem passar el vaixell turístic i algú te l’idea, “i sí tornem amb el vaixell, son 20€ per cap?”, ens preguntem, “el que vulgueu!”, es la resposta generalitzada. “tindríem que anar fins a la ruta, informar-nos si hi ha places, en total ½ hora i sort si hi ha lloc per a tots?”, diu el guia, “tornem per la senda!”, es la resposta general. Apleguem al punt de retorn, millor on s’acaba del congost.

Anem arrere i ha bon ritme, travessem el congost en uns 20 minuts, “bon temps hem fet, diu la companya que ha substituït al guia, fem una parada per reagrupar-nos, va fent calor que no sen passa, ara la ruta pareix un dia de rebaixes al carrer Colom de Valencia. Creuem el tros de senda fins aplegar al pont i no tenim problemes en creuar-lo, la pujada desprès del pont es deixa notar, en aplegar al segon tram d’escales, pareix un colomer, gent al sol, menjant, bevent; dos companys entren en conversa amb senderista aficionat que encara no esta federat i ja vol traure-li partir a l’assegurança de la federació. “Sempre hi ha gent que no mes que pensa en traure profit a als seguros!”, es el comentari.

El segon tram d’escales esta saturat, un company te que “ordenar” el tràfic de persones, salvem la primera proba i anem a per la segona i ultima, igual resultat, hem tingut sort, a primera hora del mati hem gaudit de la ruta ara dona angoixa.

L’ultima pujada cap al refugi es fa eterna, però en un temps breu estem dalt, ara si que fa calor, bevem de la font i amunt, ens hem retardat un poc sobre el temp previst. “Ara a dinar en refugi, si heu fem en ruta perdrem molt de temps!”, ens llavem conforme podem i a dinar. Final de les rutes estiuenques. Un plaer de sendes, un plaer haver-les fet amb tan bona companyia; hem eixit de les rutes amb un bon record i sense accidents, tots hem fet una pinya. Des aquest humil de blog, gracies a totes i a tots. La Penya l’Argilaga.