Com sempre a les 7 de mati
cafè i marxa, desprès d’una sèrie d’imponderables s’ajorna la senda al
Penyagolossa, i es te que improvisar una nova ruta. Anem a la comarca de la
Foia de Castalla. Per accedir a punt d’eixida, anirem per la A-7, direcció
Aloci/Alacant, en passar el poble d’Ibi buscarem l’eixida que ens porte cap a
CV-80, direcció a Sax, i en l’eixida 13, anirem a la dreta, hi ha que anar amb
cura pues enseguida tindrem una senyal a la dreta que ens indicarà CV-802,
farem mitja redona i cap a l’esquerra, anirem cap a la segona redona i
canviarem cap a la CV-793, seguim recte i a l’altra redona buscarem l’eixida
cap a la CV-811, creuarem per un aeri la CV-80, i en la redona girarem a
l’esquerra, en eixir de la redona a l’esquerra hi ha un caminal de terra en el
que entrarem i deixarem el cotxe on no molesten, Ha hi comença la ruta.
La senda va per l’ombria
d’uns pins centenaris que fan goig, les soques de bon diàmetre i de bon port.
El camí de terra, anem de pujada, lleugera i de bon caminar, el camí esta
tallat per un munto de terra, un camp d’oliveres plantades en “espaldera” de
bon vorer, “perquè el planten tan junts?, tindran que llevar-ne quant siguen
grans!”, diu una companya, “en el Pla de Rafelguaraf ja fa uns anys i llevaren
el del mig!”, diu un altre companya, queda la pregunta en l’aire.
Desprès de fer unes
consultes en “San Google”, els experts diuen que es per baratar els cost de
l’arreplega da l’oliva. Al poder-se mecanitzar la recol·lecció de l’oliva.
També hi ha que dir que al tercer any ja es trau collita i que la duració de
l’arbre es curta., entrem en la zona d’ombria, el bosc de pins ens envolta i la
temperatura respecta al sol baixa prou.
Sempre amunt a la dreta el
“Cabeço de la Paella”, la pendent forta però fàcil de pujar, a la dreta una
tapia de pedra separa el camí d’un mas, arbres que no son de la zona es veuen
bonics, de bon color, un roure, un auró, un castanyer, carrasques, pins cedres,
alborços, un sin fi d’arbres forans plantats amb bon fi.
Diversos grups de
ciclistes pugen cap amunt a la dreta, nosaltres tambe seguim el mateix camí,
veiem una escalinata de fusta, i el gps ens indica que hi ha un pou de neu,
anem cap a l’esquerra i una pujada ens porta al pou, de planta hexagonal i
restaurat, “de segur que estem a 1000 metres!”, diu un company, “el gps ens
indica 1029 metres, correcte!”, el “Bota” com sempre fotografiant les flors i
les plantes. Al pou hi ha un mirador ”gaudiu, gauiu!”, es un espectacle, a
l’esquerra la serra “del Frare, Davant Ibi i el Carrascar de la Font roja, al
fons el Montcabrer i la dreta la Carrasqueta”, els ciclistes que en fan les
fotos de grup, van amunt, nosaltres gaudim uns moments de les vistes.
“El Pou de neu del Carrascar se encuentra próximo a
Castalla, en la sierra de l'Arguenya o Carrascar de Castalla, dentro del macizo
de Maigmo. Es uno de los neveros más peculiares del Mediterráneo, situado a
1020 msnm, es único por su estructura. Mientras la mayoría de pozos del levante
tienen cubierta redondeada u ovalada, este tiene una cubierta piramidal de
planta hexagonal. La cava data del S XVIII y actualmente tiene una profundidad
de poco mas de ocho metros por casi diez de diámetro. Su estructura interior es
circular mientras que exteriormente es hexagonal, en cada uno de los lados
encontramos un ventanal adintelado con arco rebajado de unos 150 cm. de ancho
por 175 cm. de alto. En el acceso norte encontramos una pletina de hierro en
arco, empotrada en el muro, de la cual cuelga una anilla de hierro que servia
para colgar la garrucha de subir la nieve y los agujeros en el muro donde
estaría situada la escalera de acceso al fondo del pozo.”
Seguim cap amunt, per l’ombriu dels pins, a la dreta
i al fons la zona del port d’Almansa amb els seu molins de vent, baix a
l’esquerra Sax, estem a terres limítrofes amb Castella – La Mancha, per ací
igual parlen valencià que castellà, hi ha molt d’inmigrant i per això hi ha una
barreja de llengues.
Anem per l’ombra del pins,
sense presa, trobem al grup de ciclistes que hem vist al pou de neu, “averia?”, preguntem, “si, una roda punxa!”, contesten, “ animo, ens veiem!”, diguem, “esperem que no ens torneu avançar!”,
contesten. Una baixada suau, s’obri el bosc i a la dreta tenim la serra del
“Frare” i a la dreta el poble de Sax, i al fons la zona del port d’Almansa,
Villena esta tapada per la serra, continuem avall, “esmorzem?”, pregunten, “per
mi sí, anit no vaig sopàr, ja que vaig anar de dinar i quedarem farts!”,
diu un company, “busquem un lloc a
l’ombra i a esmorzar!”, trobem el lloc i a l’entrepà sa dit, mirant el
paisatge, gaudint de tot, de l’entrepà, les vistes, la companyia, un plaer!. “per ha hi es veu una senda!, podíem provar a pujar i estalviaríem uns
kilòmetres!”, diu el guia, “pareix
com si l’hagueren fet per instal·lar els postes de la llum!”, diu un
company, “anem?”, diu un guia, “d’acord!” es la resposta.
Anem pujant poc a poc,
anem a la dreta de la línia de alta tensió, la senda es fa estreta i puja en
zig-zag, es lleugera i pugem sense esforç, veiem el trencall en la cresta per
on eixirem, en un no res estem dalt, “a l’esquerra!”, trobem pista de bon
caminar i allà anem cap al primer cim que s’anomena “El Queixal”, pugem sense
cap problema, seguim la pista per anar a “La Replana”, a la dreta tenim “El
Maigmo i el Maigmonet”, a l’esquerra la “Penya del Migjorn” al mig “El Balco d’Alacant”,
i la dreta “Xorret de Cati i la serra del Cid”, al fons donant-li color el mar
mediterrani, “baix de la Penya de Migjorn esta el poble d’Ibi i el seu
embassament!” diu el guia, “el Bota” fotografiant tota planta que es meneja, i
si alguna no la veu, estan els companys per senyalar-li la, girem a l’esquerra per
anar al cim de “La Replana”, anem senda estreta i al descobert, apleguem en un
no res, “de que en sona el nom de
Replana?”, diu una companya, “ ami
també en sona el nom!”. Fent memòria, “ja
esta La Replana també es el nom d’una zona de Fontanars dels Alforins!”, diu
un company, fotos de grup, dels voltants, i seguim, anem per senda i busquem la
pista, en aplegar a la pista a l’esquerra, de tant en tant buscant l’ombra i
fem un glops d’aigua. Va fent calor però no ofega, la senda va de baixada,
esgarrifós, de pedra solta, algun esvaro sense importància, les vistes son
boniques, pujar en altura te les seus avantatges, en aplegar al “Collao de les
Fermoses” hi ha un mirador d’impressió, veiem davant la senda de pujada de
l’altra ruta descartada.
Baixem cap al creuer del
“Pou de neu”, i seguim avall, “entrem al mas a buscar el pi centenari?”, diu un
company, “d’acord!”, es la resposta, entren a un verger al mig de la muntanya,
gaudim dels arbres, alguns originaris del terreny altres importats, aurons de
dos varietats, cedres, pinsapos, fleixos de flor, castanyers, arboços, etc., hi
ha fins i tot un estany on hi ha ànecs. Busquem la font i ens refredem, gaudim
del paisatge una vegada mes, i avant cap avall, el ritme es alegre, “el Bota”
com sempre a la seua, desprès gaudirem de les fotos de les flors, tornem per la
senda de pujada l’ombria es de agrair, “parem
a beure una cervesa?” diu un company, “
a Ibi que ens be de passo!” diu un altre, “jo conec un bar que esta a la vora de la carretera i no tindrem que
donar voltes!”, diu un company, “d’acord!”
responen, “aquesta senda es la curta, a
la tardor tornarem i farem la llarga!” diu el guia, “nevada serà una meravella!” diu la companya, “tornarem!” es la resposta general, en uns minuts estem al punt
d’eixida. Bona senda es l’opinió general, fem uns glops d’aigua i cap a Ibi. La
setmana vinent anirem a la Vall de Gallinera, a pujar a la “Foradada”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario