miércoles, 14 de junio de 2017

10/06/2017 Mas del Carrascal - La Replana (Serra de l'Arguenya- - Castalla)

            Com sempre a les 7 de mati cafè i marxa, desprès d’una sèrie d’imponderables s’ajorna la senda al Penyagolossa, i es te que improvisar una nova ruta. Anem a la comarca de la Foia de Castalla. Per accedir a punt d’eixida, anirem per la A-7, direcció Aloci/Alacant, en passar el poble d’Ibi buscarem l’eixida que ens porte cap a CV-80, direcció a Sax, i en l’eixida 13, anirem a la dreta, hi ha que anar amb cura pues enseguida tindrem una senyal a la dreta que ens indicarà CV-802, farem mitja redona i cap a l’esquerra, anirem cap a la segona redona i canviarem cap a la CV-793, seguim recte i a l’altra redona buscarem l’eixida cap a la CV-811, creuarem per un aeri la CV-80, i en la redona girarem a l’esquerra, en eixir de la redona a l’esquerra hi ha un caminal de terra en el que entrarem i deixarem el cotxe on no molesten, Ha hi comença la ruta.
            La senda va per l’ombria d’uns pins centenaris que fan goig, les soques de bon diàmetre i de bon port. El camí de terra, anem de pujada, lleugera i de bon caminar, el camí esta tallat per un munto de terra, un camp d’oliveres plantades en “espaldera” de bon vorer, “perquè el planten tan junts?, tindran que llevar-ne quant siguen grans!”, diu una companya, “en el Pla de Rafelguaraf ja fa uns anys i llevaren el del mig!”, diu un altre companya, queda la pregunta en l’aire.
            Desprès de fer unes consultes en “San Google”, els experts diuen que es per baratar els cost de l’arreplega da l’oliva. Al poder-se mecanitzar la recol·lecció de l’oliva. També hi ha que dir que al tercer any ja es trau collita i que la duració de l’arbre es curta., entrem en la zona d’ombria, el bosc de pins ens envolta i la temperatura respecta al sol baixa prou.
            Sempre amunt a la dreta el “Cabeço de la Paella”, la pendent forta però fàcil de pujar, a la dreta una tapia de pedra separa el camí d’un mas, arbres que no son de la zona es veuen bonics, de bon color, un roure, un auró, un castanyer, carrasques, pins cedres, alborços, un sin fi d’arbres forans plantats amb bon fi.

            Diversos grups de ciclistes pugen cap amunt a la dreta, nosaltres tambe seguim el mateix camí, veiem una escalinata de fusta, i el gps ens indica que hi ha un pou de neu, anem cap a l’esquerra i una pujada ens porta al pou, de planta hexagonal i restaurat, “de segur que estem a 1000 metres!”, diu un company, “el gps ens indica 1029 metres, correcte!”, el “Bota” com sempre fotografiant les flors i les plantes. Al pou hi ha un mirador ”gaudiu, gauiu!”, es un espectacle, a l’esquerra la serra “del Frare, Davant Ibi i el Carrascar de la Font roja, al fons el Montcabrer i la dreta la Carrasqueta”, els ciclistes que en fan les fotos de grup, van amunt, nosaltres gaudim uns moments de les vistes.
           
“El Pou de neu del Carrascar se encuentra próximo a Castalla, en la sierra de l'Arguenya o Carrascar de Castalla, dentro del macizo de Maigmo. Es uno de los neveros más peculiares del Mediterráneo, situado a 1020 msnm, es único por su estructura. Mientras la mayoría de pozos del levante tienen cubierta redondeada u ovalada, este tiene una cubierta piramidal de planta hexagonal. La cava data del S XVIII y actualmente tiene una profundidad de poco mas de ocho metros por casi diez de diámetro. Su estructura interior es circular mientras que exteriormente es hexagonal, en cada uno de los lados encontramos un ventanal adintelado con arco rebajado de unos 150 cm. de ancho por 175 cm. de alto. En el acceso norte encontramos una pletina de hierro en arco, empotrada en el muro, de la cual cuelga una anilla de hierro que servia para colgar la garrucha de subir la nieve y los agujeros en el muro donde estaría situada la escalera de acceso al fondo del pozo.”
 
            Seguim  cap amunt, per l’ombriu dels pins, a la dreta i al fons la zona del port d’Almansa amb els seu molins de vent, baix a l’esquerra Sax, estem a terres limítrofes amb Castella – La Mancha, per ací igual parlen valencià que castellà, hi ha molt d’inmigrant i per això hi ha una barreja de llengues.
            Anem per l’ombra del pins, sense presa, trobem al grup de ciclistes que hem vist al pou de neu, “averia?”, preguntem, “si, una roda punxa!”, contesten, “ animo, ens veiem!”, diguem, “esperem que no ens torneu avançar!”, contesten. Una baixada suau, s’obri el bosc i a la dreta tenim la serra del “Frare” i a la dreta el poble de Sax, i al fons la zona del port d’Almansa, Villena esta tapada per la serra, continuem avall, “esmorzem?”, pregunten, “per mi sí, anit no vaig sopàr, ja que vaig anar de dinar i quedarem farts!”, diu un company, “busquem un lloc a l’ombra i a esmorzar!”, trobem el lloc i a l’entrepà sa dit, mirant el paisatge, gaudint de tot, de l’entrepà, les vistes, la companyia, un plaer!. “per ha hi es veu una senda!, podíem provar a pujar i estalviaríem uns kilòmetres!”, diu el guia, “pareix com si l’hagueren fet per instal·lar els postes de la llum!”, diu un company, “anem?”, diu un guia, “d’acord!” es la resposta.
            Anem pujant poc a poc, anem a la dreta de la línia de alta tensió, la senda es fa estreta i puja en zig-zag, es lleugera i pugem sense esforç, veiem el trencall en la cresta per on eixirem, en un no res estem dalt, “a l’esquerra!”, trobem pista de bon caminar i allà anem cap al primer cim que s’anomena “El Queixal”, pugem sense cap problema, seguim la pista per anar a “La Replana”, a la dreta tenim “El Maigmo i el Maigmonet”, a l’esquerra la “Penya del Migjorn” al mig “El Balco d’Alacant”, i la dreta “Xorret de Cati i la serra del Cid”, al fons donant-li color el mar mediterrani, “baix de la Penya de Migjorn esta el poble d’Ibi i el seu embassament!” diu el guia, “el Bota” fotografiant tota planta que es meneja, i si alguna no la veu, estan els companys per senyalar-li la, girem a l’esquerra per anar al cim de “La Replana”, anem senda estreta i al descobert, apleguem en un no res, “de que en sona el nom de Replana?”, diu una companya, “ ami també en sona el nom!”. Fent memòria, “ja esta La Replana també es el nom d’una zona de Fontanars dels Alforins!”, diu un company, fotos de grup, dels voltants, i seguim, anem per senda i busquem la pista, en aplegar a la pista a l’esquerra, de tant en tant buscant l’ombra i fem un glops d’aigua. Va fent calor però no ofega, la senda va de baixada, esgarrifós, de pedra solta, algun esvaro sense importància, les vistes son boniques, pujar en altura te les seus avantatges, en aplegar al “Collao de les Fermoses” hi ha un mirador d’impressió, veiem davant la senda de pujada de l’altra ruta descartada.

            Baixem cap al creuer del “Pou de neu”, i seguim avall, “entrem al mas a buscar el pi centenari?”, diu un company, “d’acord!”, es la resposta, entren a un verger al mig de la muntanya, gaudim dels arbres, alguns originaris del terreny altres importats, aurons de dos varietats, cedres, pinsapos, fleixos de flor, castanyers, arboços, etc., hi ha fins i tot un estany on hi ha ànecs. Busquem la font i ens refredem, gaudim del paisatge una vegada mes, i avant cap avall, el ritme es alegre, “el Bota” com sempre a la seua, desprès gaudirem de les fotos de les flors, tornem per la senda de pujada l’ombria es de agrair, “parem a beure una cervesa?” diu un company, “ a Ibi que ens be de passo!” diu un altre, “jo conec un bar que esta a la vora de la carretera i no tindrem que donar voltes!”, diu un company, “d’acord!” responen, “aquesta senda es la curta, a la tardor tornarem i farem la llarga!” diu el guia, “nevada serà una meravella!” diu la companya, “tornarem!” es la resposta general, en uns minuts estem al punt d’eixida. Bona senda es l’opinió general, fem uns glops d’aigua i cap a Ibi. La setmana vinent anirem a la Vall de Gallinera, a pujar a la “Foradada”.










No hay comentarios:

Publicar un comentario