martes, 6 de junio de 2017

03/06/2017 Ferrata Castillo de Salvatierra (Villena)



            Hui en som 5, tres mestres i dos alumnes, cafè i marxa cap a Villena, terres d’Alacant, concretament a la comarca de l’Alt Vinalopó. Hui tenim presa i apleguem a la zona de parking després d’entrar al poble de Villena, i en passar la plaça de bous a l’esquerra i cap amunt. Ens espera un company que ha vingut des de Alcoi, salutacions i cap amunt a buscar la senda que ens portarà a la ferrata.

            Pugem a bon ritme i cap amunt, la senda en zig-zag i empinada, en uns 20 minuts apleguem al inici de la senda/ferrata, una sèrie de cables d’acer ens guiaran cap a la primera etapa d’escalons. El guia habitual hui va d’alumne, “per passa el cables no es necessari equipar-se amb arnes i dissipador!”, anem agarrats al cable guia, amb cura i sense presa, gaudim de les vistes cap al sud, molt allunyada es por vorer una tronada de la que penja la pluja, anem avant, “com son el ponts que tenim que creuar?”, pregunta un company, “el primer es d’un cable i es te que passar de costat, te un altre cable dalt per assegurar-se amb el dissipador i un altre per agarrar-se amb les mans!, no son gens complicats!” diu el guia. “jo per si de cas també faré us del cabo d’ancoratge, el dissipador i tot lo que porte!”, diu un alumne.

            Anem vorejant la “sierra de la Villa”, com s’anomena el lloc on esta situada la ferrata i el nom complet es: “Via ferrata Castillo Salvatierra”.
            En aplegar al final del cable i al peu del primer tram de via, “esmorzem?”, diu una companya, “sí!”, contesta la resta, en un replà mengem de bona gana els entrepans, la fruita, fem un glops d’aigua i a revisar l’equip, una vegada preparats tots el aparells amunt; primer un veterà, una alumna, un altre veterà, un alumne i per tancar un altre veterà, per aquest ordre començarem i acabarem els cinc trams de la via.

            La primera via sense problemes, “feu força amb les cames i no en el braços pues acabaríeu rebentats!”, diu el veterà que encapçala la pujada, assegurar el dissipador al cable de vida i amunt, esperant sempre que el company que va davant canvie de tram, poc a poc, foto a foto eixim de la primera via. Com sempre el veterà capdavanter i el alumne en intercanviat les càmeres de fotos per poder eixir en alguna fotografia.

            Ara un xicotet pas lateral amb cable de vida i escalons de ferro ens porta a un altre tram de via vertical, repetim les operacions de fixar el dissipador i avant, els trams son curts però intensos, en acabar la segona pujada un pont tibetà, tres cables fan el pont, el de baix tensat, dos dalt, un per agarrar-se i l’altre par fixar el aparells, lo millor es passar-lo de costat, poc a poc, el capdavanter passa de cara al sud, la companya prefix passar-lo de cara a la paret, la resta de cara al sud, gaudint del paisatge, una meravella, temptant en el peus el cable, i pas a pas, es passa el pont sense problemes.
            Tercer tram vertical, i al final un poc extra-plomat, desprès el segon pont tibetà una meravella, baix 2 cables en para-rel i fixats, dos als lateral que fan de passamans i una dalt per fixar el aparells, el capdavanter aconsella, “si veieu que el pont es meneja molt teniu que alçar-vos del cable de dalt i esperar a que deixe de tremolar el cable de baix, i en un moment pararà i podeu seguir avant!”, passa el primer, l’alumna, un altre veterà, l’alumne i mes eixe moment la broma de torn” ara faré tremolar el cable!”, diu un company, dit i fet i el alumne sense problemes s’alça del cable de dalt, espera un moment, segueix cap avant i proba superada. “Ací podeu beure la zona de ràpel que havíem d’haver fet, com podeu vorer no es despenja, sino que una baixda amb un angle molt inclinat; si haguérem baixat fent el rapel haguérem acabant en un no res, es preferible pujar dalt i baixar per la senda i gaudir del paisatge!”, diu el guia.
            Anem cap a l’últim tram d’escalons, son curts i en algun d’ells hi ha que posar el peu de costat per poder pujar, “a mi no en cap el peu, calce un 44!” diu un company, “ pues a mi que calce un 36, tampoc en cap!” diu la companya. Anem amunt i apleguem al replà dalt de la ferrata, punt i final d’un dia d’aventura, pleguem el material i bevem uns glops d’aigua; mengem un poc de xocolate, rollets d’anis i seguim cap a les antenes, la muntanya nua d’arbres, sols matolls secs, a la nostra esquerra i baix de tot un bosc de pins. La ruta tranquil·la, “la pròxima la ferrata de Les Marujes a Tavernes!”, diu un company, “aviseu que si puc aniré!”, diu un altre company, “jo també m’apunte!”, diu un altre, “jo també!”, diu la companya, “però primer equipat amb un arnes mes modern i un dissipador!”, li recomana el guia, “per supost!”.

            Dos companys s’avancen, la resta mirant el paisatge, en aplegar a un poste indicador girem a l’esquerra, i anem avall, la senda ven abalisada, davant Villena, després de la pluja el cel esta clar i ras, l’atmosfera neta i podem gaudir de les vistes, sona el telèfon, “on esteu?”, pregunten, “a la senda!”, responem, “estem esperant-vos a l’ombra d’uns pins, hem baixat per l’esquerra!”, diuen, “nosaltres també!”, responem, “pues no vos veiem!”, diuen, “nosaltres tampoc!”, contestem, “ens veiem als cotxes!”, anem avall i efectivament teníem que haver girat en el poste mes a l’esquerra, la senda te les marques blanquí-grogues, la senda va baixant poc a poc i sempre a l’esquerra, “mireu, per allí dalt van el companys!”, diu una companya, es fem senyals i avant, creuem un barranc menut i entrem en un bosc de pins alineats, on han intenta plantar especies del mediterrani i no han agarrat, “el terreny esta molt sec i segurament no han cuidat de les plantes, sols queden els cartells!”, diu un company , trobem als dos companys i en ajuntem, estem a prop dels cotxes i sorpresa, hi ha un bar a la falda de la muntanya, ens refresquem amb unes clares, fem una xarrada i sense presa, estem a 5 minuts mal comptats del cotxes, en aplegar ens acomiadem, “i recorda, arnes modern i dissipador!”, li diu el guia a la companya, “en aplegar a casa vaig a boreu i la pròxima ja el tindre!”. Ens acomiadem fins l’altra setmana, objectiu el Penyagolossa des de l’ermitori de Sant Joan, pujant el barranc de la Pegunta.

No hay comentarios:

Publicar un comentario