14/10/2017 GR 7 - Castell de Vallada - El penyo - Les Ermites

            A les 8.15 com el claus estem a Vallada, hui anem a fer una ruta per intensa, pujarem per el GR-7 des-de Vallada fins al Castell, desprès pujarem al Penyo de Vallada i tornarem per la senda del Sumidor, cap a l’àrea recreativa de Vallada i als cotxes.

 

            Fa un dia bo per a caminar, la primera en el front, la pujada fins al castell de Vallada, el sol enfosquit per les boirines matineres, no fa molta calor i amunt, hui en som 5 amb ganes de caminar i aprofitar el temps, “com van els estudis de la major?” pregunta un company, “molt be, esta gaudint i fent lo que li agrada, ha fet un canvi molt gran, es mes responsable i madurat molt en l’últim any, esta a l’estranger, estan seguint un programa d’ensenyança d’una cooperativa del nord i esta molt contenta!”. Contesta la companya. “jo conec un poc el programa i es molt interesant i complet, combina l’ensenyança amb la practica!”, diu un altre company.

 

“A les Marujes en fallaren les forces i vaig decidir baixar!” diu el cronista, “feres lo millor perquè a patir no es va!”, diu un company, “en van comentar que la ferrata de Enguera es mes senzilla!”, diu el cronista company, “si, l’única dificultat es la tirolina en la que tens que frenar uns 5 metres abans de finalitzar-la, la pujada per la paret es molt senzilla!”. Pugem a bon ritme, una companya esta constipada i comentem els problemes dels constipats, “jo abans quant fumava tenia molts problemes als pulmons i desprès de 14 anys sense fumar els constipats sen van amb paracetamol!”, diu un company.

 

Sense assabentar-nos apleguem al replà que dona al castell, girem a l’esquerra en el creuer i anem cap a les runes de l’antiga fortalesa. “El castillo de Vallada, conocido también como Castillo de Umbría, es un castillo de origen musulmán situado en el paraje de La Peña sobre un montículo a 520 metros de altitud, desde donde se domina todo el valle del río Cañoles”, foto de grup, “recorda que eixa càmera el disparador es de 10 segons i no te confies”, diu un company a gaudir de les vistes, estem a una atalaia meravellosa. Veiem el Penyo, la senda del Jacos, el paratge de les ermites, Montesa, el camí de La Meravellosa, el poble de Vallada baix, el camí da la font d’Arnau que porta fins a Moixent. “Esmorzem al Penyo?, pregunta una companya, “si, ens dona temps aplegar dalt!”, diu un company, tornem arrere cap a l’encreuament i anem a l’esquerra camí del Penyo, un corredor ve en direcció contraria a la nostra, “estan fent una batuda al porc senglar i per el Sumidor o en direcció al Pic de l’Aguila no es pot baixar!”, comenta el corredor, “gracies!”, contestem, “buscarem una alternativa!”, diu el company que coneix molt be la zona. Anem cap al Penyo, “dreta o esquerra?”, pregunta el guia “esquerra!”, creuem un barranquet i veiem el cartell al Penyo, anem pujant per una senda esgarrifosa i molt deteriorada “els escalons que ficaren ja fa uns anys com pots vorer o han desaparegut o estan solts, per falta de manteniment”, diu el company, anem amunt poc a poc i en un no res apleguem al cim, les vistes espectaculars, el poble de Vallada, la pujada a l’Alt del Campello, el paratge de Les Ermites, La senda dels Jacos que porta a la font d’Espanya, el Camí de la Meravellosa, el soroll de l’autovia, a la part de darrer cap a Moixent el camí de la font d’Arnau i moltes mes que no venen a la memòria.

 

Esmorzem de bona gana i un company per celebrar el seu natalici trau de la motxilla un coca de panses i nous que es rebuda amb gran plaer, foto per a la Penya un poc tocant el nassos, “quant era mes jove, vaig escalar la paret est del Penyo, que son uns 50 metres d’escalada i feia de cap vaig sorprendre a una parella en actitud molt amorosa, casi porno, total que baixaren del cim a la carrera vestint-se com podien”, compta un company. Baixem cap a la pista per a buscar la ruta alternativa a del Sumidor, en aplegar a la pista anem a l’esquerra, deixem el creuer de baixada per la cova, “per el Sumidor corre un riu d’aigua salada, no es perillosa però a mi en dona angoixa, he entrat un parell de vegades i sempre pensant en que pot caure el sostre i quedar-me dins!”, diu un company.

 

Seguim la pista xarrant, “fa uns anys tenia un quad amb les quatre rodes motrius i per aquest camí vai passar amb 20 centímetres de neu, anava obrint pas a un grups d’amics fins aplegar a Moixent per aquestos caminals, van gaudir com a xiquets, acabarem gelats del fred que feia, eren els temps que podíem circular per camins de terra fins que aplegaren les prohibicions!”, comenta un company. De sobte un caçador “on aneu?”, pregunta,  “cap a la carretera!”, li diguem “per ací no es port passar!” contesta, “sabem que hi ha una batuda de porcs senglars i per això venim per ací, no hem vist cap de cartell excepte el de la baixada per el Sumidor i el Pic de l’aguila!”, li diguem, comença a jurar i perjurar, “per on podem eixir?, li preguntem, “per la dreta podeu anar cap un camp d’oliveres i per ha hi a la carretera, i sobretot lligueu al gos per si el confonen amb un porc senglar i aixi evitar que li peguen un tir!”, contesta, “adeu!”. “Es la segona vegada que en cas un cas d’estos, en va ocórrer en la senda de la Cuta, s’oblidaren de posar l’avís de batuda!”, diu el guia.

 

Trobem el camp d’oliveres i anem amunt, veiem una caseta i al final trobem un caminal que ens porta a la carretera que baixa de l’Alt del Campello, “un any quant l’etapa de la volta ciclista a la Comunitat Valenciana acabava en l’Alt es va suspendre i acaba en Vallada degut a la forta nevada que va caure, era impossible pujar amb bicicleta!”, anem cap avall per una forta pendent, “hi ha unes fortes molt  corbes perilloses que en les que si no frenes a temps fas un recte i t’envas barranc avall!”. Apleguem al paratge de les Ermites, i com sempre El Penyo ven visible, apleguem a creuer, “ si voleu podíem anar per una senda que hi ha a l’esquerra i evitem l’asfalt!”, diu el guia, “anem!”, un costera forta i girem a la dreta per la part de baix d’una caseta, ve una senda poc marcada que fa que ens enredem en lligabosc, el que fa que en retardem un poc i alguna que altra rascada. Eixim a camins de camps d’oliveres i en uns munits estem al cotxes. Ens acomiadem fins a l’altra. On serà?, projectes molts!.