20/01/2018 Travessia de Tavernes a la Barraca d’Aigües Vives, per la senda dels Borregos, senda dels Esmoladors, Pla del Barber, pista forestal i GR-236.

            Hui en som 6, com sempre cafè i marxa, hui anem al poble de Tavernes de La Valldigna, on iniciem la marxa; hem organitzat una ruta lineal, hem deixat un cotxe a la Barraca del que farem us per arreplegar la resta dels cotxes.

 

            El punt d’eixida es en les rodalies del Club de Tenis de Tavernes, ens preparem i comencem a caminar per la vora del “Canal de la Defensa”, mur i canal que defensa el poble de les avingudes de la muntanya de “Les Creus”, “espai amb les mines del gossos!”, diu un company, “pujarem per la font de La Mina!”, pregunta un company, “sí!” contesta el guia habitual, “ a la Murta s’ha posat de moda replegar les merdes del gossos amb una bolsa de plàstic i penjar-la d’una mata o un arbre!”, diuen uns companys, caminem a bon ritme, el caminal es ample i ens permet anar agrupats, “estan preparant el pla d’usos dels paratges naturals de La Murta i La Casella, i es complicat regular els usos per evitar la degradació dels llocs!”, comenta un company, anem pujant i deixem a l’esquerra la font de La Mina, la senda es ben senyalada i en alguns llocs tenim que fixar-nos en les ratlles blanquí-grogues, la pujada no es complicada però si exigent.

            Pugem per la senda dels Borregos, anem guanyant altura, “ a la dreta hi ha un zona d’escalada, mireu les plaques!”, diu un company coneixedor de la zona, “ ahi abajo tenemos la otra senda, me gusta más que esta!”, comenta un company, “sí, pero per esta eixirem a la mitat de la pujada i enllaçarem amb la senda dels Esmoladors”.

 

            Apleguem a la senda “dels Esmoladors”, puja en zig-zag, a l’esquerra esta la via ferrata de Les “Marujes”, una mola vertical i color clar es el lloc triat per instal·lar la via, girem a la dreta i comencem a pujar, a l’esquerra veiem l’eixida de la ruta, xarrem de successos ocorreguts, anem amunt 4 corredors baixen trotant per la senda, ens fem a un costat i els deixen passar, “córrer es de covards!”, diu un company, i ells es riuen. Pugem a bon ritme i aplegant a l’eixida podem gaudir de la senda en tota la seua extensió, una meravella feta per l’home.

 

            Eixim de la senda i comencem a planejar per la muntanya, es el moment de relaxar-nos i de gaudir de les vistes, a l’esquerra la serra de “Les Agülles”, a la dreta “La serra de Corbera”, amb el cim de la “Ratlla ó Mola”, la senda estreta però de bon caminar, “quant esmorzem?”, pregunta un company, “crec que en donarà temps aplegar al Pla del Barber!”, comenta un company.

“El que pregunta es d’esmorzar a les 9 i ½, i nosaltres de les 10!”, contesta amb un somriure un altre company, apleguem a la pista recent reparada i girem a l’esquerra, “molt transitable l’han deixat, açò permetrà el accés als vehicles normals, faria falta una cadena per a que el vehicles no pogueren accedir des de la redona de Simat!”, comenta un company, “cert, fa uns anys hi havà una, després la llevaren!”. “Ací faria falta una neteja dels arbres, mes queres llevar les rames baixes i així evitarien la propagació del foc, l’ultima vegada que va haver un incendi els arbres grans no es cremaren perquè el foc va córrer per baix, sols el cremaren els arbres mes menuts!”, comenta un company, “en altres pobles de la Ribera estan estudiant netejar zones d’uns 8 metres a la dreta i altre tant a l’esquerra per fer-o servir de tallafocs, clar seleccionant les mates útils i llevant les que pugen propagar el foc!”, diu un company.

En un no res estem al “Pla del Barber”, “falten 10 minuts per a les 10; estem dins del temps previst!”, comenta el guia, ”bon dia i bon profit!”, saludem a uns senderistes, “gracies!”, contesten, busquem taula i la primera no ens agrada, “esta plena de resina, aquesta esta millor i al sol!”, comenten uns companys. Com sempre a esmorzar de bona gana, “hui tenim cafè calentet i un poc de licor per suavitzar-lo!”. Seguim avant per la pista camí del GR-236, “haveu vist a la joventut enganxats als mòbils, a les maquinetes, i relacionant-se per whatsApp”! comenta un company “l’altre dia la meua filla en va comentar que un rokero modern havia tret una canço molt bonica, la tenia gravada en el mòbil i la va posar, i resulta ser que era Angie de Rolling Stone, aquella si que era una bona època!”.

 

            “Les dos persones que vàrem vorer al Cabalgando, eren coneguts meus!”, comenta un company, “jo tinc un poc de vertigen i de segur que no pujaré!”, comenta un altre, anem de-presa i cap avall, “per on entrarem?”, pregunta un company, “per el desvio que porta a la font Nova i per ha hi al Pas del Llop i baixar a la Barraca d’Aigües Vives!”, comenta un company, apleguem al tancat dels cérvols i hi ha una riuada de gent passejant; matrimonis amb fills menuts i mes fadrins, gaudint de la natura.

            Deixem arrere el bar de la Casella, la cadena i els pilars, girem a l’esquerra en el indicador “Font Nova, GR-236”, baixem amb cura i entrem en una massa verda poc transitada, anem amunt seguint la vora del barranc de la Casella, després d’uns centenars de metres comencem a planejar, la senda es fa un poc mes ampla, caminem de presa, un liquen o semblant ens crida l’atenció, fem fotos, i avant. Un company ens explica “el Pas del Llop esta mes avall, aquest es el Pas del Pobre!”, un altre diu, “vols dir que el que esta a cavall entre La Murta i La Casella es un i el que anem a creuar formen una mateixa unitat?”, “sí, segons un mapa prou antic estan identificats els dos passos, este es el del Pobre i mes avall el del Llop”, contesta el company.

 

En aplegar a l’altura d’un pinyoner de prou gran, girem a l’esquerra i comencem a pujar per salvar el pas, la pujada es prou vertical encara que en alguns llocs va en zig-zag, el cap mirant sempre avall per evitar els troncs menuts tallat a ras de terra i que de vegades ens fa entropessar, “mireu quina foto mes bonica, el Pas del Pobre i darrere el Cavall Bernat formen una unitat i el que no sap la situació exacta es pensa que es una muntanya!”, diu el guia. 

Anem amunt i de tant en tant fem la vista arrere perdonar una ullada a la vall de la Casella. Apleguem al coll que separa les dos valls, “per ha hi es puja al Cavalgando?”, pregunta un company assenyalant un clar a l’esquerra de la pujada, “si, es eixe, encara que alguns pugen per la travessa que hi ha mes a l’esquerra!”, fem uns glops d’aigua i comencem a baixar, si la pujada es dura, la baixada es curta i dificultosa, la pedra solta, baixem amb cura i en un no res estem baix, anem cap a la dreta i ja per asfalt, un llaurador esta xarrant amb un company sobre materials per a polvoritzar, caminem entre casses de camp i xalets per passar l’estiu, estem a prop del poble i en un no res estem ha hi, mirem els rellotges i apleguem dins del temps previst. “He trobat una senda al poble de Millares o Millars, no es molt llarga, la fem!”, diu el guia “sí!”. contesten.